dimecres, 22 d’abril del 2009

Ho aveeuu vist?




Tindre un bloc nou i recuperar-te alhora d'una operació és una suma que, per poques matemàtiques que sapiguis, sempre dóna el mateix resultat: hores i hores perdudes davant de l'ordenador, fent les mil i una modificacions amb l'unic resultat evident de la teva companya diente que sí, que t'ha quedat molt maco el bloc, però que ara té feina. Com a pèrdua de temps absurda s'ha de dir que no està gens malament, si més no, et distreu. Pot ser per això, he trigat poc en descobrir els aventatges del bloc. Acostumats com estem a ser políticament correctes per tal de que les nostres observacions no aixequin suspicàcies, el pseudoanonimat que t'ofereix aquesta joia que és internet, acompanyat de l'ambient familiar de la teva cambra, t'eleva al nivell de l'articulista més imbècil, i potser és per això que hi ha qui escriu el que escriu en els seus blocs (moltes de les molt poques persones que puguin llegir aquest bloc ja sabran de qui estic parlant). Bé, en tot cas està clar que no acabo de perdre del tot el tic d'escriure crípticament, ni que sigui de forma parcial, però ja m'aniré desempallegnat d'aquest atàvic llast.

El fet és que ja fa dies que volia parlar de política internacional, sobretot de la que fa l'estat espanyol en el meu nom, malgrat, evidentment, la meva oposició a aquest fet. Sentia tot just ahir per la ràdio que Obama - aquesta mena de semideu que ha arribat a la terra per redimir tots els banquers i especuladors- volia prendre com a mòdel ferroviàri el de l'AVE espanyol. Pot ser d'aquí un temps parlarem de l'USAHS (USA High Speed). O potser no, aquest és nom més aviat d'universitat americana. Pot ser busquin un nom que reconeixi, si més no parcialment, l'aportació espanyola, quelcom així com AVEEUU (Alta Velocitat d'Estats Units). Definitivament té més nom de velocitat això, podrien fer inclòs un anunci on surtiria el tren cagant llets i el padrí de l'Aveeuu vist? saludant a càmera mentre fa la seva frase.

http://barbisehaceviejuna.wordpress.com/

No cal dir que el fet que prenguin l'estat espanyol com a model ha desencadenat una activitat frenètica en les glàndules salivars del partit al govern, que despres d'anys d'oblit i ostracisme s'ha sentit reconegut en la seva tasca de llepes del president del món. No sóc un gran coneixedor de la geografia dels Estats Units, però si realment volen ser fidels a aquest model ferroviari, estem parlant que cada capital del país, si més no de les continentals, tindrien línia directa amb tren d'alta velocitat amb la capital, Washington cal pensar. El problema seria que la resta de capitals no tindrien comunicació entre elles. Imagina't, viatjar de Miami a Houston en tren passant per Washington, es podria considerar realment l'AVEEUU com un tren turístic.



De totes formes, el que acaba realment resultant patètic és el trist paper que, en política internacional, s'entossudeixen a fer els partits espanyols al poder. El seguidisme acrític que es fa de tot el que ve del país de les hamburgueses frega sovint el ridícul i a aquestes alçades, encara no li veig els aventatges. Està clar que hi ha dos tipus de països al món, els que diuen que sí a tot el que EEUU imposa, i els que marquen perfil propi. Al final, els únics que es tenen en compte són aquests darrers, ja que està clar que l'única forma de sortir-te amb la teva és partir d'unes demandes inicials. Això si, ZP, Ansars i Gonsales podran anar presumint de copets a l'esquena del gran president del món lliure.

dimarts, 21 d’abril del 2009

Apòstols del capitalisme i la puresa ideològica



Escoltar la ràdio pels matins té, crec jo, més d'adoctrinament i refermament dels dogmes del capital que una altra cosa. Sintonitzant les diferents emisores que copen les ones sentim una i altra vegada els creadors d'opinió de sempre, els mateixos que quan llegim el diari signen editorials i articles d'opinió, els mateixos que participen en paròdies televisives (que un excés de frivolitat ha batejat com a debats) o, en un salt mortal que aixeca inquebrantables assentiments i conformitats, parlen com tècnics o entesos en els mils i un temes. Al final tenim tot una amalgama de cares i d'emisores aparentment diferents, però que venen a dir tots el mateix i on el discurs dissident és tractat, en el millor dels casos, de forma paternalista i/o condescendent. Difícilment trobem en els mitjans informacions que qüestionin el sistema amb autèntica càrrega de profunditat, i les poques vegades que això es dóna, els espais són en hores intespestives en programes d'irrisori poder de penetració social. El cert és que m'omple de ràbia pensar que l'opinió d'aquest país, o si més no d'una bona part, està segrestada per personatges com Cuní, Losantos, Basses/Bonet, Basté i els seus exercits de tertulians, mercenaris sempre disposats a intercanviar-se entre els diferents programes i a posar-se d'acord entre ells amb aquella facilitat que tenen per fer-ho les persones que pensen exactament igual. Són autèntics apòstols del capitalisme ultraliberal que, bestits amb el maquillatge de la democràcia formal i la seva inqüestionable retòrica i bones maneres, acaben per fer bona la celebre cita de Malcolm X ("Si no aneu amb compte els mitjans de comunicació faran que estimeu als opresssors i odieu als oprimits").

Si bé tot això que acabo de dir és cert, trobo que hi ha mancances encara més grans en els mitjans de l'esquerra a part, és clar, de la seva intrínseca marginalitat . Aquests, sovint, acaben per donar per bo qualsevol missatge que vagi a la contra, independentment d'en contra de que sigui. Sembla que la puresa espiritual resideixi en la negació com a forma de pensament, i sovint el missatge és centra en la crítica ferotge sense concessions però també, alhora, sense aportacions. El missatge constructiu sovint desapareix i crec que això no és casual ni, ja que hi som, exclusiu dels mitjans d'esquerra, sinó que té una raó de ser i és compartit per un ampli sector de revolucionaris (sí, ja se que aquesta paraula no s'ha d'utilitzar, que no "ven", però és tan difícil escriure utlitzant constanment eufemismes). En els mitjans d'esquerra acabes trobant articles acrítics o no contrastats que han estat publicats perquè qüestionaven coses que la gent senzillament donava per certes. Estic d'acord que s'ha de donar espai a aquelles visions alternatives de la realitat, però sempre s'hauria de fer de forma contrastada. No pot ser que nosaltres critiquem els mitjans oficials per publicar notícies a cegues tal qual els arriben d'agències, sense un mínim d'investigació ni contrast i, alhora, ens sembli del tot normal que això passi en els nostre mitjans de comunicació.

I a que ve tot això? Doncs que quan t'has instal·lat en aquest model de crítica sistemàtica ho utlitzes per tot, inclús per carregar contra aquelles organitzacions que des d'altres àmbits lluiten pel mateix que tu. Si entre aquestes n'hi ha una que té la lluita institucional com una de les seves eines, llavors la temptació és massa forta. Criticar qui "filtreja amb el poder" o la "institucionalització" resulta inevitable per aquelles persones que, a la vegada, són incapaçes de plantejar alternatives més enllà d'idees abstactes i t'acaben acusant, des de la seva talaia ideològica impoluta, d'embrutar-te mentre des del fons de la merda intentes construir els fonaments d'un futur millor.

diumenge, 19 d’abril del 2009

Tot té un principi

La necessitat d'adaptar-nos a les noves formes de comunicació ens fan ficar en situacions insòlites, com és el cas, escrivint en un bloc en principi per simple curiositat autodidacta i, en darrera instància, com una forma d'obligar-me a mi mateix a mantenir un cert ritme d'escriptura que em servirà per continuar bombardejant a la premsa amb les meves tedioses cartes al director. Mentrestant, i com tanta altra gent, aniré despullant la meva ànima, de forma parcialment anònima, per tal de captar l'atenció d'algú. Això sí, amb l'objectiu de ficar aquell granet de sorra en l'alliberament del meu poble i de la meva classe (encara que aquest darrer terme hagi estat exiliat del vocabulari d'ús cotidia cal dir que sí, que encara hi ha guerra de classes). Així, em permetré, amb tota la humilitat del món, citar el gran poeta Vicent Andrés Estellés, que si algú com ell va expressar algun cop una idea, no podria jo, ni en mil vides, expressar-ho de forma millor.

Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.

Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.