divendres, 26 d’octubre del 2012

Aquest 14N cal sortir al carrer

Cartell de la darrera vaga general
Aquells que estan perpetrant les ferotges regressions socials que avui patim, sovint es justifiquen tot assegurant que fan el que fan per obligació i responsabilitat i no pas per convicció ideològica. Segons ells, en una situació econòmica com l'actual aquest és l'únic camí. Els responsables polítics de torn ho diuen i els mitjans ho repeteixen fins a la sacietat. No és un argument nou, ja ho afirmava Margaret Thatcher als anys 80 (TINA, There Is No Alternative) i avui, com llavors, continua sent senzillament mentida.

En el corpus ideològic dels partits de dretes hi predomina, justament, la reducció del sector públic fins a la seva mínima expressió i que cadascú campi com pugui en un món sense cap mena de protecció social. Per tant, no estan aplicant unes mesures a contracor, estan duent a terme un programa polític propi, ja sigui manifest o ocult. El seu discurs de la por respon a l'única finalitat de fer-nos perdre l'esperança i ens quedem a casa desmobilitzats mentre ells fan i desfan a la seva voluntat.

Si el que realment es vol és fer front a la crisi, hi ha altres formes de fer-ho, aplicant mesures que van molt més enllà que no pas limitar-se a reduir despesa pública i augmentar la fiscalitat a les classes populars. Un polític competent hauria de ser capaç de trobar aquestes mesures i d'aplicar-les sense complexos. En aquest sentit, exemples com el d'Islàndia demostren que hi ha més d'una forma d'afrontar els problemes econòmics actuals i algunes de les mesures que s'hi han aplicat serien del tot vàlides pel nostre país.

Quan les dretes inicien el procés de desmantellament de tots aquells avenços socials que fins avui havíem assolit, als sectors que no estem representats per les elits econòmiques tan sols ens queda un camí per recórrer, i aquest és el de la mobilització social. No és únicament una opció legítima, és una opció imprescindible si es pretén revertir les polítiques aplicades des del govern.

Per aquest motiu la CUP serem al carrer aquest 14 de novembre al costat de tota aquella gent que creu en la necessitat de construir una societat millor. Hi serem com tants d'altres malgrat les dificultats afegides que representa secundar una vaga i malgrat la pressió que exerceixen els lobbys econòmics des dels seus altars privilegiats. Perquè no creiem en una societat que al Països Catalans és capaç de generar més de tres milions de pobres sense que se li pugin els colors Una societat que treu la gent de casa seva i la deixa endeutada i sense sostre quan hi ha milers de cases buides. Una societat que margina sistemàticament a qui més la necessita, persones immigrades que són tractades com a criminals pel sol fet d'anhelar un futur millor per als seus fills. No creiem en una societat amb uns models caducs que posen el benefici econòmic per davant del benefici social, que confon el terme inversió social amb el terme despesa social i que no entén que el creixement econòmic no serveix absolutament de res si no va acompanyat de millores en la qualitat de vida de la seva gent.

Per això, perquè no volem que els de sempre paguem els plats trencats d'una festa on mai no vam ser convidats. Perquè volem i creiem en un futur millor sortirem al carrer i donarem suport a la vaga general, com tants d'altres que des dels barris, des de les organitzacions sindicals, des de l'autoorganització ciutadana i des dels moviments socials aquest 14N cridaran ben fort arreu del país que no volem ser les víctimes passives de les seves polítiques antisocials i aquest cop hauran de sentir la nostra veu. Perquè sí que hi ha un altre camí. Sí que hi ha una altra forma de fer les coses. Perquè sí que hi ha una alternativa i avui aquesta és més necessària que mai.






dissabte, 20 d’octubre del 2012

El vot útil de la CUP


D'ençà que l'Assemblea Nacional de Molins de Rei on la CUP va optar, per àmplia majoria, de presentar-se a les properes eleccions al Parlament del Principat, que tot sovint llegeixo per internet gent molt molesta amb aquesta decisió.

Aquests opinadors fan referència tot sovint al vot útil i a la necessitat de fer un front tots els partits independentistes per tal de superar aquest atzucac en que s'ha convertit avui l'Estat Espanyol. No se quina mena de front comú pot fer un partit d'esquerres amb partits socialdemocrates i de dretes i tinc la sensació que, els mateixos que tan insisteixen sobre la qüestió, es barallarien entre ells a l'hora de determinar quins partits hi haurien de pertànyer i quins no.

Està clar que hi haurà un dia en que tots els partits independentistes que obtinguin representació parlamentària s'hauran de ficar d'acord per fer una determinada votació, però fins aquell moment i un cop finalitzada, cada partit defensarà un projecte de país concret que farà que aquest país lliure que tots anhelem prengui una o altra forma. I jo, personalment, vull que els que defensin aquest model de país siguin els diputats de la CUP i no aquells que l'únic que aspiren a fer és canviar el nom d'un estat pel d'un altre sense cap més altra ambició.

Perquè jo quan voto la CUP no voto només una bandera amb un estel i quatre barres. Voto un projecte polític que pretén anar molt més enllà. Voto un partit que no demana crèdits als bancs i que per tant, el dia de demà, si s'ha de passar comptes amb alguna entitat financera se que no li tremolarà la mà. Perquè quan voto a la CUP voto a un partit que té un codi ètic que comparteixo, com per exemple que el seus càrrecs electes en cap cas cobrin més de 2,5 cops el salari mínim. Un gest poc important en les seves conseqüències, però simbòlicament molt representatiu. Voto per un partit que té una democràcia interna d'una radicalitat de vegades desconcertant si voleu, però que fa que tothom hagi de passar comptes regularment davant d'assemblees obertes i és, per tant, d'una transparència sense precedents. Voto per un partit que es preocupa per aquells que no tenen veu, com els immigrants sense papers o les persones en situació de sense llar, tot sovint tractats com éssers humans de segona o directament ignorats i oblidats. Voto per un partit que creu en el sector públic, i això és molt important quan el que estem votant són els seus gestor. Quan voto CUP se que voto per un partit que es preocupa de recollir el malestar del carrer i de transformar-lo conjuntament amb els moviments socials en propostes constructives que il·lusionin a la gent.

Perquè la CUP no actua per interessos electoralistes sinó que allò que la mou són els seus valors i els seus principis. Si jo votés una altra opció política no estaria votant tot això, llavors, quina utilitat tindria el meu vot? Per mi, l'únic vot útil és aquell que defensa totes aquestes coses i tantes d'altres que em deixo. No hi ha per a mi cap altre vot útil. Ho sento. Ni front nacional ni front d'esquerres. De que em serveix el meu vot si aquest corona de diputat algú que no defensarà els meus interessos nacionals o de classe? De que em serveix un diputat que farà exactament el mateix que els 135 diputats del Parlament porten fent des de la mort del dictador? Jo el que vull és una altra forma de fer i d'entendre la política i, a dia d'avui, qui millor representa aquests valors i qui està en més bona posició per tirar-los endavant és la CUP, així que per a mi la CUP és l'únic vot útil.

dimecres, 30 de maig del 2012

Militars i capellans en lloc de metges i professors


 
 Posats a reduir despesa pública d'alguna banda sóc dels que pensen que millor deixar de gastar en fusells i crucifixos que no pas en metges i professors. Sembla, però, que en el feréstec Ponent i Pirineu català aquestes són idees pròpies de grups extremistes marginals, donats els escassos consensos polítics que aixequen. 
 
Així, aquest matí esmorzo amb la notícia que el paer en cap de Lleida es resisteix a iniciar qualsevol via encaminada a cobrar l'IBI a l'església catòlica (un impost que la resta de la gent paguem religiosament, i que Déu ens agafi confessats si no ho fem) mentre que al Pallars es fiquen les mans al cap davant de la possibilitat que tanquin l'acadèmia de suboficials. 

Com que tinc poca confiança en que nostre senyor, cas que existeixi, solucioni la crisis econòmica, sóc partidari de destinar les subvencions a l'església a finalitats més terrenals i, evidentment, fer pagar als representants de Déu a la terra la mateixa fiscalitat que paguem la resta de simples mortals. Mantenir els privilegis de l'església en mig d'una crisi econòmica en ple segle XXI és un car anacronisme que no ens podem permetre, comparable tan sols a d'altres lastres obsolets d'herència medieval com la perpetuació de la monarquia.

Pel que fa l'acadèmia de suboficials, alcaldes de la zona han manifestat el seu malestar per l'impacte econòmic que podria generar a la zona el cessament de la seva activitat. Malgrat que el centre militar disposa d'allotjament, instal·lacions esportives, sauna, piscina coberta, menjador, etc no és menys cert que algun retorn econòmic hi ha cap a la gent de la comarca cada cop que els militars s'hi deixen caure per anar-hi a fer el cafè. Lamentablement, aquest impacte econòmic continua sent el mateix des que l'acadèmia existeix com a tal, sense que des de llavors hagi generat cap valor afegit a la comarca ni n'hagi millorat serveis o prestacions malgrat la gran quantitat de diners públics que s'hi han abocat. Ben al contrari, l'aspecte delirant que ha arribat a presentar la muntanya, sovint t'empenyia a prémer encara més l'accelerador.

Provo d'imaginar-me que hagués passat amb el Pallars si a l'any 79 en lloc de destinar-hi l'exercit hi haguessin fet un centre de recerca. Potser avui Talarn, amb 400 tècnics i científics (aproximadament el nombre de soldats que diuen que hi ha) i un pressupost equivalent al dels militars, seria un pol científic de primer ordre, referent tant a nivell de país com a nivell internacional.

Cal aprofitar la crisi com una oportunitat per canviar de paradigma i per invertir tendències, destinant els migrats recursos públics que tenim a aquelles activitats que realment reverteixen en el territori i la seva gent. Però està clar que per això calen polítics amb ambició de canviar les coses, perspectiva de país i iniciativa política i pel que sembla, tal i com demostren esdeveniments i declaracions, el més calent és a l'aigüera.

dissabte, 18 de febrer del 2012

Una vida de pel·lícula


Si hi ha un gènere cinematogràfic avorrit per previsible aquest és, sense cap mena de dubte, el del cine de catàstrofes. Tot just surten els títols de crèdit ja saps com serà la pel·lícula i el seu indefugible final.

La trama és senzilla: el protagonista intentarà convèncer un conjunt de d'experts de l'adveniment d'una catàstrofe. Per això es basarà, normalment, en la mort d'uns pocs personatges secundaris als quals ningú no dóna importància. Els experts el ridiculitzaran, ignoraran o inclòs disculparan paternalment per la seva gosadia. Hi haurà un parell de falses alarmes que deixaran en evidència les prediccions de l'actor principal i retrataran el tarannà dels setciències que no dubtaran en atacar-lo encara amb més ímpetu. L'espectador aprendrà a odiar aquests personatge i, coneixedor que està davant d'una pel·lícula de catàstrofes i que aquesta s'acabarà produint, esperarà amb delit que les primeres víctimes massives comencin a omplir la pantalla mentre la cara dels experts es desfigura d'incomprensió. Finalment, els que anaven de llestets moriran brutalment fruit de la seva arrogància i prepotència, l'heroi salvarà la noia que agraïda l'obsequiarà amb un gran somriure i un petó de rosca mentre de fons, sobre un món en runes i a l'ombra de la preceptiva bandera americana, eixirà un sol optimista que il·luminarà el nou dia.

Darrerament tinc la sensació de viure en una pel·lícula d'aquestes. El col·lapse del capitalisme que estem vivint aquests dies em recorda parcialment la trama que acabo de descriure. Una esquerra que pretén alertar de les injustícies del capitalisme, assenyalant les desigualtats que arreu del món es produeixen és ignorada, ridiculitzada o tractada amb condescendència i paternalisme per uns experts econòmics que ens garanteixen l'èxit del seu model. El seu discurs és repetit incansablement en el seus mitjans: el totxo no baixa mai, la borsa sempre puja, la seguretat dels productes financers de les grans entitats és inqüestionable, el mercat es regula per la llei de la oferta i demanda,... Malgrat que hi ha avisos constants i la gent es mor de gana en moltes zones del planeta els experts continuen garantint la vigència del model. Però el final, com en el mediocre cel·luloide, està cantat, el món s'enfonsa i s'evidencia que els que en sabien tant han fotut la pota fins a la cintura i ara li toca el rebre fins i tot al guionista.

Lamentablement, les similituds amb una pel·lícula de catàstrofes s'acaba a aquí. En aquest punt tocaria fer cas a qui advertia de tot plegat i que ha demostrat més coneixement al llarg del film. És a dir, si mesures capitalistes neoliberals ens han dut fins on som, moguem el timó cap a babord a veure si podem canviar el rumb del vaixell. Però en la vida real les coses no van així. Per sortir de la crisi continuem confiant en aquells que deien que no passava res, que el model era bo, que lo del totxo tal i lo dels mercats qual. I com que en el món real no hi ha la justícia bíblica que trobem en les pel·lícules americanes, els que s'arruïnen no són aquells que ens havien imposat la seva forma de fer les coses, sinó la resta de ciutadans perplexos que, contra tot pronòstic, continuen confiant en uns representants polítics que han demostrat folgadament ser uns irresponsables, si és que no hi ha hagut intencionalitat i traïdoria en les seves accions.

Tampoc el sentiment, quan les coses es torcen, és com en les pel·lícules. No estàs anhelant que l'apocalipsi es manifesti per donar una lliçó a aquells setciències que pontificaven d'economia defensant un model que ens abocava a la misèria. I no ho desitges perquè en aquest cas la gent sí que ho passa malament. Perquè veus gent real tenint molts problemes i pateixes per ells. I per tu. Per què ja no et sents segur en el teu lloc de treball, per què saps que als teus fills les coses els costaran molt més que a tu i, tanmateix, mai tindran una seguretat laboral o un nivell de protecció social com el que tu has gaudit.

Crec, sincerament, que sortir del forat al que ens han fet caure només ho aconseguirem si deixem de confiar en els economistes i polítics de sempre. No pot ser que els mateixos que abans de la crisi donaven lliçons des dels mitjans de comunicació de masses de lo bé que funcionava el model ara continuïn en les mateixes tribunes, demanant-nos esforços necessaris per aixecar l'economia, renyant-nos per tots els “privilegis” dels que segons ells gaudim, alliçonant-nos per la nostra falta de solidaritat amb la banca i l'empresariat, predicant la salvació com si tinguessin la solució als problemes que ells mateixos han generat. Aquesta economia no l'aixeca ningú perquè el model no funciona i si realment volem deixar de tocar fons hem d'arriscar amb nous models que en ofereixin noves alternatives. Però està clar que no podem ser ni un, ni dos. Ni mil ni dos mil. Hem de ser molts, moltíssims. Per això hem de sortir al carrer, mobilitzar-nos constantment i influir en els nostres cercles socials, perquè un canvi de model social i econòmic no es fa lamentant-se des del sofà de casa. Perquè el guió d'aquesta pel·lícula és el poble el que l'escriu, no ens hem de deixar prendre aquest dret.

diumenge, 5 de febrer del 2012

Les dades del tren de La Pobla


L'Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP) ha fet arribar aquests dies a diferents ajuntaments un interessant informe (disponible a través d'internet) sobre que representa a diferents nivells la limitació tan radical que s'ha fet del nombre de combois en el tren de La Pobla.

Entre altres dades l'informe ens compara la infraestructura amb l'aeroport d'Alguaire, respecte al qual durant l'any 2010 va disposar de quatre cops més passatgers tot i tenir un cost un 25% menor. Uns passatgers, els del servei ferroviari, que gasten més al territori que no pas els usuaris d'un aeroport que cada cop més és un apèndix de les estacions d'esquí andorranes. Entretant, l'aposta de l'administració ha estat ampliar l'aeroport i reduir les freqüències de tren. I això malgrat que el Pla de Transports per a Viatgers fins a 2012 de la Generalitat incloïa una freqüència d'una hora entre Lleida i Balaguer i 6 combois diaris entre Lleida i La Pobla.

Si bé en l'informe es reconeix que la població de la zona no queda del tot desatesa al restar encara el servei d'autobusos, s'hi posa de manifest que el preu del bitllet és en aquest cas del doble i que s'ha demostrat amb altres experiències que només absorbeix una part dels passatgers, pel que cal creure que la resta recorren al transport privat. Per tal d'evitar-ho, des del PTP advoquen per una coordinació adequada entre els serveis d'autobús i ferrocarril.

Igualment ens recorden que de l'any 1985 al 2.000 el nombre de passatgers transportats es va reduir de 425.000 a 90.000. El motiu? Una amenaça de tancament que va reduir l'oferta de 6 a 3 tren diaris. Des d'aquell moment fins l'actualitat la demanda ha pujat fins als 226.000 passatgers actuals. El motiu? Un augment en les inversions i freqüències fins a Balaguer d'ençà del traspàs a la Generalitat. No cal ser molt audaç per veure que és el que passarà ara quan tan sols un tren arribarà cada dia fins a la Pobla. Així, des de la PTP creuen que aquesta retallada en l'oferta no és una transició temporal mentre millora el servei sinó la necessària degradació prèvia a un tancament definitiu. Si una disminució en les inversions genera pèrdua de passatgers un augment d'aquestes generaria un major ús de la infraestructura. Per il·lustrar-ho comparen el territori que travessa el tren de la Pobla amb el de Mulhouse -Than (Alsàcia francesa) que amb una demografia similar presenta 32 trens de connexió i , no cal dir-ho, un nombre molt més alt d'usuaris. Així es proposen algunes mesures que es podrien prendre tant per estalviar en la línia com per augmentar el nombre de passatgers, algunes de tant lògiques i senzilles com connectar amb l'Avant, cosa que faria molt més atractiva aquesta línia.

En el document se'ns alerta que si a les terres de Ponent no fem res per evitar-ho la propera línia a caure podria ser la connexió amb Cervera. Entenc i comparteixo la preocupació expressada en el seu informe per la PTP. Moure's pel nostre territori amb transport públic ha estat una tasca difícil des de que en tinc record. No podem permetre que les poques infraestructures que encara resten caiguin en l'oblit i s'acabin tancant si realment creiem en el transport públic. Un transport que és més sostenible, econòmic i respectuós amb l'entorn que el vehicle privat al que ens volen condemnar. Un transport que, cal no oblidar-ho, és de tots i totes i que cap govern sigui del color que sigui podrà tancar si es troba l'adequada resposta de la gent del territori al carrer.

Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.