dissabte, 11 de maig del 2013

La llengua catalana, una víctima col·lateral

Poc temps feia d'ençà de l'inici de la legislatura quan el diputat per la CUP al Parlament de Catalunya, David Fernàndez, felicitava irònicament als diputats del PP i Ciutadans per, després de dècades (segles) de guerra oberta contra el català i amb el suport incondicional de poderoses estructures d'Estat, haver aconseguit que tant sols un nombre clarament marginal de famílies haguessin demanat l'escolarització en castellà.

Molt possiblement el que realment pretenen aquestes famílies (o millor dit, aquests partits) no és que s'escolaritzi els seus fills en castellà, tal com ho demostra el fet que aquest problema no sorgiria mai en un centre on es practiqués immersió en anglès. L'objectiu real d'aquestes pares és que els seus fills no aprenguin català. No és per tant una qüestió sobre el possible dret de la canalla a rebre les classes en la llengua materna, es tracta de determinar si el català ha de ser aprés per totes i tots els ciutadans de Catalunya. Pretenen ser exemple i referència per altres mares i pares que encara no han fet el pas, i ho fan al marge de les implicacions que això pugui tenir pel seus fills, persones que viuran en una societat de la qual no en sabran la llengua pròpia, malgrat que poques ignoràncies poden ser més incapacitants en aquest món que la de no saber parlar la llengua del lloc on és viu.

L'Estat Espanyol ha vist històricament la llengua catalana com una amenaça, tant per la pròpia concepció d'Estat com per la seva pròpia existència. Des de Madrid sempre s'ha interpretat la diversitat lingüística i cultural com una debilitat pròpia que havia de ser extirpada i han actuat per tant en conseqüència. Així, l'homogeneïtzació cultural ha esdevingut de facto en una prioritat, esdevenint l'escola protagonista involuntària d'una guerra oberta d'un Estat contra un poble, tal i com demostren els darrers 300 anys d'història.

Malgrat que en alguns moments podia semblar que l'estratègia de l'estat seria exitosa i aconseguiria generar una fractura social entorn l'ús de la llengua catalana, el cert és que, tal i com molt bé il·lustrava Fernàndez, finalment ha estat ben bé a l'inrevés. No només la societat catalana no s'ha segregat en funció de la llengua que parlava sinó que finalment, la mateixa llengua catalana ha acabat sent una eina de cohesió social. Ja durant la transició es va entendre que la recuperació de les llibertats i drets perduts com a conseqüència de la guerra i de 40 anys de dictadura passava, inequívocament, per la recuperació de la llengua. Un fet que, per sorpresa dels estrategs de la confrontació, aquí es va assimilar de forma transversal: des de la Catalunya més profunda i tradicional fins a les noves perifèries metropolitanes eminentment castellanoparlants. I aquesta actitud, la d'una societat cohesionada al voltant de la seva llengua, s'ha mantingut fins a dia d'avui, en què el català ha estat i és a les escoles la llengua d'acollida dels nous i les noves catalans i catalanes.

Que l'Estat no hagi reeixit en els seus intents no vol dir que hagi renunciat a la seva estratègia, tal i com, lamentablement, posen de manifest les darreres sentències judicials i, en el moment en que escric aquestes línies, l'aprovació de la nova llei de llengües a l'Aragó. Com tampoc vol dir que la nostra llengua es trobi fora de perill. L'assetjament continuat a la nostra llengua es manté i es mantindrà mentre no deixem de ser la perifèria d'un centre que ens menysprea. Continuarem patint agressions al que som com a poble, molt al marge de la llengua que emprem en la nostra vida diària, i és com a poble que hi hem de donar resposta. Òbviament caldrà, si volem sortir-nos-en, crear més aviat que tard les nostres pròpies estructures d'estat, però la primera resposta i la més important de totes serà no deixar de parlar en català per tal de no deixar de ser el que som.

Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.