dimecres, 4 de febrer del 2015

La unitat de les esquerres



Reconeguem-ho, l’efectisme de les noves formes de comunicar s’ha imposat a l’anàlisi rigorós i seriós de la realitat. Importa més la perícia en trobar la frase adequada o la ironia ocurrent, que desacredita l’opció antagònica, que no pas entendre les causes profundes dels fets que s’esdevenen i interpretar-ne adequadament les conseqüències. Som esclaus dels 140 caràcters i de la immediatesa de les noves tecnologies. 

És cert, la societat vol missatges clars i ràpids, assimilables sense gaire esforç i que a grans trets vinguin a refermar les pròpies conviccions. Tot el que el missatge guanya en rapidesa ho perd en qualitat. Això ens du, inevitablement, al maniqueisme més superficial, la distinció simplista entre bons i dolents devora les tertúlies i els anàlisis del nostre entorn.

En aquesta simplificació de la societat només hi caben dues opcions: la dreta o l'esquerra. I depenent de la teva visió de la societat els bons són els uns i els dolents els altres, o a l’inrevés. Per tant, quan hem arribat a aquest nivell de simplificació, resulta incomprensible per a molta gent que hi hagi més d’una opció de dretes o més d’una opció d’esquerres. Com s’entén que els bons no vagin tots junts en una mateixa llista electoral? 

Malauradament, la realitat és més complexa. Plantejar-se que tots els partits que es reivindiquen d’esquerres vagin en una mateixa llista (PSC, ERC, ICV, EUiA, CUP, etc.) resulta inassumible ideològicament per a tots ells, perquè els models de societat que plantegen, les estructures dels seus partits i les formes de funcionar de cada un d’ells difereix, en molts casos, enormement. Malgrat que pot haver-hi qüestions tàctiques partidistes a l’hora d’impedir aquesta unitat, el cert és que aquestes diferències van més enllà del simple matís, i forçar-la generaria més confusió i desencís que no pas dinàmiques positives i constructives.

Un exemple seria una possible coalició electoral entre ERC, ICV i PSC. Aquests partits han presentat llistes conjuntes freqüentment al senat espanyol (sota la coalició Entesa Catalana de Progrés) i han governat conjuntament la Generalitat en diferents ocasions, de la mateixa forma que ho han fet en múltiples diputacions i ajuntaments, com és el cas de La Paeria de Lleida. Sembla, doncs, que la distància ideològica i de funcionament entre aquests partits no ha estat un obstacle a l’hora de governar, podríem, per tant, preguntar-nos per què llavors no van junts en coalició electoral. Òbviament, hi ha un punt de tactisme, tal i com he comentat abans, però el cert és que no defensen les mateixes propostes de país. Mentre ERC sembla cercar cada cop més una transversalitat ideològica que prengui el relleu de CiU a la Generalitat, el PSC s’escola a la dreta per tal de plantejar batalla al PP. Per la seva banda, ICV assumeix el discurs socialdemòcrata que va abandonant el PSC tot esperant ocupar el seu espai. Realment difícil de gestionar en una mateixa llista electoral.

Per tant observem que, fins i tot entre aquelles esquerres que han governat conjuntament a casa nostra hi ha diferències ideològiques, tàctiques i de funcionament. Sembla lògic, doncs, pensar que les diferències respecte les esquerres que s’han mantingut al marge d’aquests pactes de govern durant tants anys encara siguin més grans, i certament, així és. És el cas de la CUP de Lleida, organització de la que participo, que justament va néixer l’any 2006 com una esmena al govern tripartit i al seu model de ciutat: privatitzacions, aposta desmesurada pel creixement urbanístic, manca de respecte pel patrimoni de la ciutat, desmemoria històrica, poca participació real de la ciutadania, manca d’implicació en polítiques socials i un llarg etcètera de qüestions que ens allunyen en la vessant ideològica però també en la forma de fer i entendre la política. 

Han sorgit en els darrers temps propostes que plantegen una unitat tàctica de les esquerres per tal de trencar amb el model de ciutat. Hi estic d’acord, així com la CUP, que s’ha sumat a un marc de confluència, la Crida per Lleida, on totes les persones i organitzacions que aposten per un nou model de ciutat, diferent al que hem tingut els darrers anys però plantejat inequívocament des de l’esquerra, hi han pogut participar en igualtat de condicions. Òbviament, en el plantejament inicial de la proposta, es va descartar que partits que han col·laborat amb el model actual en poguessin formar part, era una simple qüestió de coherència. Fet i fet, volíem construir una alternativa i la paraula canvi al costat de determinades sigles s’assemblava més a un oxímoron que a una proposta política seriosa. 

No deixa de sorprendre’m, per tant, que des d’altres propostes de confluència, s’aposti per la unió de partits com ICV i ERC amb la CUP, quan són organitzacions que no han tingut dinàmiques conjuntes de treball ni tradicionalment han compartit el model polític ni de ciutat. Seria més lògic, malgrat les diferències que reconec que poden existir a nivell teòric entre ells, que aquesta unitat se la plantegessin amb el PSC, amb els quals han estat treballant colze a colze durant molts anys en el Senat, Generalitat i Ajuntament i amb qui han compartit durant tot aquest temps un model de societat. Però no veig, de moment, que hi hagi hagut moviments en aquest sentit i les diferències en els seus projectes, certament, els legitimen a anar per separat si així ho consideren oportú. 

Si entenem això darrer, amb més motiu hauríem d’entendre que des la Crida per Lleida s’eviti la confluència amb aquests espais polítics, atès que les diferències són més grans i de més calat. No és una qüestió de puresa ideològica, no considero que la CUP, o la Crida per Lleida de la que ara forma part, estiguin en possessió de la veritat absoluta, però tampoc tenim banyes ni cua ni desprenem una insuportable olor de sofre allà on anem. Tan sols plantegem un projecte diferent al d’aquests partits -al meu entendre molt més engrescador, positiu i constructiu, però aquesta tan sols és la meva opinió- els quals, al seu torn, estan totalment legitimats a defensar les seves propostes i aquell model de ciutat al qual tantes hores han dedicat, ja sigui conjuntament o en solitari.

No hauríem, per tant, de caure en el joc de la confusió ni jugar amb la il·lusió de la gent fent passar bou per bèstia grossa. Ficar la paraula unitat i esquerres en una piulada de 140 caràcters pot aixecar molts consensos però els projectes s’han d’omplir de contingut i és aquí on rau la diferència. La unitat tan sols ens serveix si és per canviar les coses i és per això que des de la Crida per Lleida apostem i apostarem per la unitat de l’esquerra, però la d’aquella esquerra transformadora que representa una possibilitat de canvi i una alternativa al model de ciutat actual.

L'Assemblea Lleida 2015 i la CUP, una mica d'història






Quan la CUP ens vam presentar el 2007 per primer cop a l’Ajuntament de Lleida, governava el tripartit, fruit del resultat electoral de l’any 2003. PSC (10 regidors), ERC (3 regidors) i ICV (3 regidors) compartien la responsabilitat del govern mentre s’anomenaven l’esquerra, així, en singular. Com si no n’hagués d’altra. Pocs es van interessar en aquella època per una candidatura rupturista que pretenia entrar a l’ajuntament amb un programa clarament transformador i unes formes que ja llavors deixaven en evidència els partits del govern.

El resultat d’aquelles eleccions va ser una majoria absoluta de l’alcalde Ros, que guanyava per primer cop unes eleccions malgrat haver exercit d’alcalde bona part de la legislatura anterior (concretament, des del 2004). Així, Ros continuaria governant aquella legislatura* i, tot i el poc ressò en els mitjans i quedar fora del consistori, la CUP aniria assumint, poc a poc, el paper d’oposició d’esquerres a l’ajuntament de Lleida. Per als mitjans de la ciutat, l’esquerra, començava a no ser un concepte en singular.

Quatre anys més tard, al 2011, ja en plena crisi econòmica, el votant de les esquerres institucionals prescindia de les còpies i optava per votar directament l’original. El PSC havia consumat la fagocitació d’ERC i ICV, que desapareixien aquella legislatura del consistori i pràcticament de la política municipal. La CUP continuava una progressió ascendent, però encara insuficient per entrar a l’Ajuntament, tot i que aquest punt, no només no afectava la seva capacitat de fer acció política, sinó que aquesta es veuria multiplicada considerablement durant els següents quatre anys.

Ara, quan s’acosten les eleccions municipals del 2015, la situació política a la ciutat ha canviat considerablement. ERC i ICV s’han ficat les piles en el darrer any i tenen les respectives maquinàries electorals a tota màquina. Han aparegut nous agents polítics, inimaginables fa uns anys tant en l’àmbit estatal, com en l’autonòmic, com en el local. Igualment, han aparegut nous actors en les lluites socials de la ciutat que han enriquit i augmentat considerablement l’heterogeneïtat d’una ja de per si prou diversa esquerra. No cal dir que aquesta diversitat d’opcions, afegides a les ja existents, dibuixen un panorama electoral força complex que, des de la racionalitat, demana d’apostes unitàries.

És en aquest sentit que la CUP, al costat d’altres organitzacions polítiques i d’activistes social vinguts de multitud de lluites i sectors diferents, va apostar aquest darrer setembre per encetar un procés d’unitat que, sota el nom Assemblea Lleida 2015, pretenia bastir una unitat imprescindible si es vol canviar el rumb de les polítiques críptiques i antisocials de l’actual equip de govern. Amb el benentès, això sí, que no es tractava de cercar la unitat per la unitat.

Així, la unitat era important, però enteníem que per ella mateixa no resoldria cap dels problemes de la ciutat si no érem capaços de bastir una candidatura rupturista. Igualment, aquesta unitat s’havia de construir a partir de la generositat política, la qual cosa implicava renunciar a fer cap dirigisme sobre el projecte, pel que aquest no havia de ser la nova joguina de la CUP, havia de ser el projecte de molts i moltes, com més millor, sempre que es respectés els principis que l’havien inspirat.

Aquesta unitat havia de ser per tant efectiva, però no tan sols a nivell d’acció institucional sinó també a nivell de reivindicacions i demandes socials. La CUP sempre hem entès les institucions com una eina per aconseguir canvis socials, mai com un objectiu per elles mateixes. No entendre les eleccions com un objectiu en ell mateix implicava, també, que la proposta s’havia de plantejar a llarg termini, més enllà de la contesa electoral i del resultat d’aquesta i, per tant, no havia de funcionar merament com una plataforma electoral sinó que havia de ser el naixement d’un nou projecte polític amb vida més enllà de les eleccions, es tragués o no representació.

Però també s’havia de construir a partir de la confiança política, i òbviament no podíem confiar en l’esquerra que havia estat part imprescindible per la consolidació del model Ros. Això no volia dir que aquelles persones que s’havien desenganyat amb les actuacions passades d’ERC i ICV, ja en fossin antics militants, simpatitzants o simplement votants, no poguessin formar part del nou projecte, però no estàvem disposats a assumir, i per tant legitimar, les actuacions polítiques passades d’aquests partits i per tant, en quant a estructura, càrrecs i maquinària electoral, n’havien de quedar al marge si volíem ser coherents amb nosaltres mateixos i respectar l’esperit d’allò que amb tanta il·lusió havíem iniciat.

Aquesta decisió, la més controvertida del procés i la que ha costat més d’entendre per part de determinades persones, tot i que val a dir que no sense cert cinisme en alguns casos, va ser àmpliament defensada per l’assemblea i secundada per pràcticament la majoria d’organitzacions i persones que la conformaven. Estava clar des del nostre punt de vista que, malgrat que en ambdós casos ens reivindiquem d’esquerres i podem arribar a compartir algunes de les línies discursives d’aquests partits, en la forma de fer i entendre la política tenim projectes radicalment diferents, amb praxis que en molts aspectes arriben a ser pràcticament antagòniques.

Avui tot plegat continua el seu camí. Mentre escric aquestes línies encara no sabem del cert qui acabarà formant part del projecte, encara no tenim nom (aquest vespre el decidim) i no sabem quines persones, en cas d’entrar, ens representaran al Ple. Això no és l’important, l’important és el projecte i aquest sí que el tenim clar. Tenim clar que serà una candidatura unitària, en el sentit que inclourà gent molt diversa d’orígens ben diferents, que serà transparent i democràtica, com així garanteix el seu funcionament assembleari i horitzontal, i que serà transformadora des de l’esquerra i gens autocomplaent. Per a mi, justament el que li cal a aquesta ciutat.

* Tal i com hem fa notar Ignasi Calvo via Twitter, ICV no forma part del govern durant aquell mandat contràriament al que havia indicat originàriament en l'article, malgrat els suports puntuals que li dóna al llarg de la legislatura. La seqüència exacta dels esdeveniments, segons m'informen persones vinculades a la ICV de la època fou: Any 1995 entra per primer cop ICV a l'Ajuntament amb un regidor (Francesc Pané) que a mitja legislatura fa un pacte amb l'equip de Siurana i entra al govern. L'any 1999, amb majoria absoluta de Siurana i un regidor d'ICV, Pané, reediten el pacte de govern que es repetirà, ja en format tripartit, l'any 2003. L'any 2007, amb Mercé Rivadulla com a regidora, tot i que a mitja legislatura deixarà pas a Ramon Camats, efectiavament, no formen part del govern.

Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.