dimecres, 18 de setembre del 2013

L'amenaça i la coacció com a únic recurs



D'un temps cap aquí, aquells que defensen que Catalunya continuï sent tan sols una regió més d'Espanya, preocupats per la ingrata i incomprensible obstinació independentista, no estalvien en recursos per tal de, molt pedagògicament, fer-nos entendre que en cas d'independitzar-nos deixaríem de formar part automàticament de la Unió Europea. Dubto que això sigui tan cert com pretenen fer-nos creure, de fet, ni tan sols crec que aquells que ho afirmen amb tanta vehemència n'estiguin tan segurs com diuen estar-ne.

D'altra banda, tampoc tinc del tot clar que això fos dolent sí o sí, molts països europeus viuen fora del paraigües de la UE i a una bona colla no sembla que això els resulti un gran inconvenient, especialment en aquests moments tan difícils. En tot cas, sembla que el procés d'alliberament nacional que està iniciant el nostre poble podria ser una bona ocasió per fer allò que no vam fer en el seu moment: un debat sincer entre tota la societat catalana sobre la conveniència o inconveniència de formar part d'aquest grup de països. Repeteixo, i ho dic sense ironia ni segones intencions, que no sé quin podria ser el resultat d'aquest debat ni les seves conclusions però dono per segur que seria clarificador i d'una gran higiene democràtica. Potser un estat com el català podria arribar a ser un estat on aquestes preguntes fossin respostes directament pel poble i no per nostàlgics del “ordeno i mando” en foscos despatxos i passadissos on ni entra mai la llum ni en surt mai l'aigua clara.

Tanmateix, l'especulació de si formaríem o no part de la Unió Europea, no crec que sigui realment el punt al qual haguem d'apuntar els focus a dia d'avui. La pregunta que a mi m'amoïna quan els sectors més rancis del govern a Madrid formulen aquesta hipòtesi és quina mena de suport donarien ells mateixos, com espanyols, a una possible demanda d'entrada d'un eventual estat català independent a la UE. Es plegarien davant de la lògica i del sentit comú i l'impulsarien i la promourien? O per contra, es deixarien endur pel sentiment de despit i les ganes de revenja en front d'un poble l'únic pecat del qual hauria estat el lliure exercici del dret a l'autodeterminació?

La importància d'aquesta pregunta rau en el fet que, en cas que tot es redueixi a una simple qüestió de despit, tal i com fa pensar el tarannà i el to en les declaracions, no estem davant d'una innocent advertència d'un risc real, estem, ras i curt, davant d'una coacció en tota regla a tot un poble. Ens amenacen de boicotejar la política exterior catalana un cop assolida la tan anhelada independència. I això em porta, si m'ho permeteu, a una darrera reflexió. És així com pretenen convèncer-nos de que no deixem Espanya? És aquesta, la coacció i l'amenaça, la gran estratègia del govern central per aturar els nostres anhels de llibertat? Hem de continuar formant part d'Espanya perquè sinó “aniran a per nosaltres”? Certament, això, per mi, és tan sols una constatació més d'un fet que ja fa massa anys que és evidència, i és que, amb Espanya, no anem bé.

divendres, 5 de juliol del 2013

La sanitat ni tocar-la


En la sanitat, així com en l'educació i en altres àmbits públics, es dóna un fenomen que, al meu entendre, desmitifica la percepció general que interessadament s'ha difós entre la ciutadania sobre els treballadors públics. Quan et reuneixes amb ells i hi enraones al voltant de la seva problemàtica, rarament et parlen de l'empitjorament de les seves condicions laborals malgrat que han patit rebaixes en el sou, augment de la jornada laboral, pèrdua de dies festius i disminució de personal (i per tant, augment de càrrega de treball) entre molts altres atacs. Ben al contrari, allò que més els preocupa és la privatització del seu sector i, sobretot, la conseqüent pèrdua de qualitat del servei.

Una preocupació més que real si mirem en mans de qui està la gestió de la sanitat pública. Però privatitzar la sanitat pública és una fita que, a part de ser tremendament lucrativa per uns pocs, és d'una magnitud tal que no es pot fer d'un dia per l'altre. D'aquí l'interès en esquarterar l'Institut Català de la Salut en 22 empreses públiques que, ara sí, per la seva mida més reduïda permetrà consolidar un canvi de paradigma, el del servei a les persones pel del benefici privat. I fer això és més senzill quan fiques al president de la patronal sanitària catalana al capdavant de la conselleria de sanitat o a personatges tèrbols com Josep Prat, dimitit arran del cas INNOVA destapat per la CUP de Reus, dirigint l'ICS. És ben bé com ficar els llops a vigilar les ovelles.

D'altra banda, de cara a l'opinió pública és molt difícil privatitzar un servei que funciona i que a més a més és d'una importància tan vital com és el cas de la sanitat, així que per aconseguir aquest objectiu primer s'ha de fer que el sistema trontolli i a Lleida és ben bé que s'hi han ficat amb ganes per tal d'aconseguir-ho. De 450 llits que té l'Arnau, aquest estiu estaran fora de servei un mínim de 120, sense comptar la Unitat de Curta Estada. Com que les persones no fan vacances de les respectives malalties i la població no pateix descensos tan bruscos, cal pensar que aquests tancaments responen a qüestions que van molt més enllà de les estrictes necessitats del servei. Òbviament si l'hospital no disposa de llits es veurà obligat a fer només les intervencions urgents, la qual cosa allargarà encara més les llistes d'espera. Potser és per això que durant l'estiu tanquen pràcticament tots els quiròfans tret del d'urgències, empenyent-nos als usuaris a triar entre dues opcions: anar-nos-en a la privada a operar-nos o, en cas que no ens ho puguem permetre, serrar fort les dents i creuar els dits per tal que no vagi a pitjor mentre esperem pacientment el nostre torn. I si cal escurçar les llistes d'espera el govern té alternatives creatives, com tancar durant l'estiu entre el 50 i el 70% de les consultes externes o reduir l'horari d'atenció primària: Menys diagnòstics, menys intervencions en espera. La tempesta perfecta, una sanitat pública infrautilitzada i en degradació i una sanitat privada sempre amb les portes obertes de bat a bat. Per aquells que s'ho puguin pagar, és clar.

A Ponent tenim el més que dubtós privilegi de ser els conillets d'índies en aquesta decidida aposta cap al desmantellament  i posterior privatització de la sanitat pública, el darrer pas d'un camí que es va iniciar ja fa una colla d'anys i que està corcant lentament el sistema públic des de dins, amb cada cop més serveis privats, que vol dir cada cop més empreses interessades en augmentar els seus beneficis mentre mercadegen amb la salut de les persones.

No podem permetre que es desposseeixi d'una xarxa sanitària pública i de qualitat a una societat ja prou empobrida per les retallades i per la pèrdua de sou o directament de feina. Utilitzar l'excusa de la crisi per privatitzar el sector públic és un discurs interessat que tans sols pretén aprofitar-se d'una situació difícil per justificar l'injustificable. No podem tolerar que ens enganyin amb el discurs fals i trampós d'una suposada millor gestió privada enfront d'una administració pública corrupta i ineficient amb uns treballadors ganduls i consentits. No oblidem que si la gestió pública és corrupta i ineficient és per la pèssima gestió del govern i el nul interès en millorar-la. Cal no oblidar també que si el sistema no s'enfonsa és perquè al darrera hi ha autèntics professionals que han posat la nostra sanitat durant molts anys al capdavant dels sistemes sanitaris mundials i que avui com ahir fiquen l'atenció a les persones per davant dels seus interessos particulars. No permetem aquest espoli que representa la privatització de la sanitat i que pretén establir les bases per una societat més injusta, individualista i cruel.

dilluns, 17 de juny del 2013

Els temporers són persones





Es ben sabut que les ciutats agrícoles com Lleida necessiten periòdicament treballadors per dur a terme la recollida de la fruita, una feina dura i ingrata que tradicionalment la gent d'aquí no vol fer, motiu pel qual s'apleguen persones de múltiples nacionalitats que han permès històricament prosperar el sector primari a Ponent.

Aquests temporers vistos amb desconfiança en temps de vaques grasses són ara, en temps de crisi, vistos tot sovint amb autèntic menyspreu. S'agrupen en places amagades dels ulls inquisidors de la ciutat i en unes condicions deplorables.

Si bé l'Ajuntament col·labora amb les entitats socials per tal de que aquests tinguin menjar (durant 14 dies), servei de rober i de consigna i puguin dutxar-se i rentar la roba de tant en tant, el cert és que la Paeria sembla delegar cada cop més les polítiques socials en entitats privades eludint la seva responsabilitat. Entenc que el paper d'aquestes entitats, malgrat estar fent una molt bona feina que haurien de seguir fent, hauria de ser de suport a la tasca de l'administració pública, mai a l'inrevés. Però el consistori no tan sols sembla desinteressar-se cada cop més per aquestes persones, a vegades tot indica que actua directament en contra d'elles. Es fa palpable en fets com identificacions massives per part dels cossos de seguretat, que manifesten en vers aquests treballadors una presumpció més de culpabilitat que no pas d'innocència. També quan els serveis de neteja, tot fent la seva feina, mullen i de vegades tiren a la brossa les escasses propietats que els acompanyen. O en accions ben simples com tancar les fons per tal que no tinguin accés a l'aigua corrent allà on es troben.

Òbviament aquesta situació és inacceptable des d'un punt de vista humà i insostenible des d'un punt de vista social. Grans grups de persones compartint espai en la via pública sense serveis adequats, fent les seves necessitats en qualsevol racó, sense aigua corrent, sotmesos a les elevades temperatures de l'estiu, sense un sostre en cas de pluja atempta contra la dignitat de les persones, tant de les que ho pateixen com de les que en som espectadores. A més, el potencial de conflictivitat social de la situació és elevadíssim, pel que els i les professionals del treball social han d'invertir cada cop més temps fent d'intermediaris amb els veïns i veïnes. Aquesta situació es veu agreujada per la inexistència d'un Alberg Municipal des que l'any 2005 el tripartit va tancar el del carrer Panera, de forma que als temporers s'hi suma una diversitat de gent en situació de sense llar i per tant amb problemàtiques ben diferents, donant lloc a una heterogeneïtat que no fa més que afegir conflictivitat. A tot plegat hem d'afegir una precarització de les condicions laborals dels professionals del treball social, que abans eren contractats amb plans d'ocupació i ara es contracten amb fórmules que no haurien de ser pròpies d'una administració pública.

Davant d'aquesta situació caldria que els diferents governs municipals de la zona es coordinessin per tal de mantenir una xarxa d'allotjaments dignes destinats aquestes persones, evitant així l'efecte crida a una sola localitat. Al marge d'això, s'hauria de reobrir l'Alberg Municipal, tal i com fa anys que des de la CUP reclamem, per tal d'atendre aquelles persones que es troben en situació de sense llar durant tot l'any. Unes mesures assenyades que evitarien problemes sanitaris i socials però que no haurien d'evitar que, mentre s'implementen, es millorin les condicions dels temporers començant per obrir les fonts, disposar de serveis per tal que puguin fer les seves necessitats i sobretot tractant-los com allò que són, persones.

dissabte, 11 de maig del 2013

La llengua catalana, una víctima col·lateral

Poc temps feia d'ençà de l'inici de la legislatura quan el diputat per la CUP al Parlament de Catalunya, David Fernàndez, felicitava irònicament als diputats del PP i Ciutadans per, després de dècades (segles) de guerra oberta contra el català i amb el suport incondicional de poderoses estructures d'Estat, haver aconseguit que tant sols un nombre clarament marginal de famílies haguessin demanat l'escolarització en castellà.

Molt possiblement el que realment pretenen aquestes famílies (o millor dit, aquests partits) no és que s'escolaritzi els seus fills en castellà, tal com ho demostra el fet que aquest problema no sorgiria mai en un centre on es practiqués immersió en anglès. L'objectiu real d'aquestes pares és que els seus fills no aprenguin català. No és per tant una qüestió sobre el possible dret de la canalla a rebre les classes en la llengua materna, es tracta de determinar si el català ha de ser aprés per totes i tots els ciutadans de Catalunya. Pretenen ser exemple i referència per altres mares i pares que encara no han fet el pas, i ho fan al marge de les implicacions que això pugui tenir pel seus fills, persones que viuran en una societat de la qual no en sabran la llengua pròpia, malgrat que poques ignoràncies poden ser més incapacitants en aquest món que la de no saber parlar la llengua del lloc on és viu.

L'Estat Espanyol ha vist històricament la llengua catalana com una amenaça, tant per la pròpia concepció d'Estat com per la seva pròpia existència. Des de Madrid sempre s'ha interpretat la diversitat lingüística i cultural com una debilitat pròpia que havia de ser extirpada i han actuat per tant en conseqüència. Així, l'homogeneïtzació cultural ha esdevingut de facto en una prioritat, esdevenint l'escola protagonista involuntària d'una guerra oberta d'un Estat contra un poble, tal i com demostren els darrers 300 anys d'història.

Malgrat que en alguns moments podia semblar que l'estratègia de l'estat seria exitosa i aconseguiria generar una fractura social entorn l'ús de la llengua catalana, el cert és que, tal i com molt bé il·lustrava Fernàndez, finalment ha estat ben bé a l'inrevés. No només la societat catalana no s'ha segregat en funció de la llengua que parlava sinó que finalment, la mateixa llengua catalana ha acabat sent una eina de cohesió social. Ja durant la transició es va entendre que la recuperació de les llibertats i drets perduts com a conseqüència de la guerra i de 40 anys de dictadura passava, inequívocament, per la recuperació de la llengua. Un fet que, per sorpresa dels estrategs de la confrontació, aquí es va assimilar de forma transversal: des de la Catalunya més profunda i tradicional fins a les noves perifèries metropolitanes eminentment castellanoparlants. I aquesta actitud, la d'una societat cohesionada al voltant de la seva llengua, s'ha mantingut fins a dia d'avui, en què el català ha estat i és a les escoles la llengua d'acollida dels nous i les noves catalans i catalanes.

Que l'Estat no hagi reeixit en els seus intents no vol dir que hagi renunciat a la seva estratègia, tal i com, lamentablement, posen de manifest les darreres sentències judicials i, en el moment en que escric aquestes línies, l'aprovació de la nova llei de llengües a l'Aragó. Com tampoc vol dir que la nostra llengua es trobi fora de perill. L'assetjament continuat a la nostra llengua es manté i es mantindrà mentre no deixem de ser la perifèria d'un centre que ens menysprea. Continuarem patint agressions al que som com a poble, molt al marge de la llengua que emprem en la nostra vida diària, i és com a poble que hi hem de donar resposta. Òbviament caldrà, si volem sortir-nos-en, crear més aviat que tard les nostres pròpies estructures d'estat, però la primera resposta i la més important de totes serà no deixar de parlar en català per tal de no deixar de ser el que som.

Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.