dijous, 30 de desembre del 2010

Pobres


Per Nadal ja se sap, toca netejar consciències. Agafem un pot de cigrons, un paquet de farina i una capsa de galetes. Ho fiquem tot dins d'una bossa i li donem als nostres fills per tal que ho duguin a l'escola i sigui repartit entre els pobres. El cert és que mai m'havia parat a pensar en la paraula pobre. Suposo que no sóc molt original, però el fet és que mai m'havia parat a pensar en perquè jo no utilitzava aquesta paraula. Però sentir a una altra persona fer-la anar en un context aparentment normal, m'hi va fer pensar. El context és, justament, una mare dient-li al seu fill que el menjar que estaven recollint era pels pobres.

Parlant-ho amb molta gent pocs ho han trobat estrany, pel que potser sóc jo el rar, però a mi em fa un mal a les orelles terribles. Parlen de la pobresa com si fos una qualitat de la persona i no una conseqüència de l'economia i, per extensió, de la política. La gent pot ser miop. Si es vol es pot ser ateu, cristià o musulmà. Es pot ser de dretes o d'esquerres. Podem ser alts o baixets, grassos o prims, rossos o castanys, vells o joves, però caram! no crec que poguem ser pobres o rics. Si que podem estar en una situació de pobresa, degut a un context econòmic no favorable, però no s'és pobre.Igualment, no s'és ric gràcies a la divina providència, s'és ric perquè et beneficies d'una situació d'explotació i/o de misèria aliena.

Hi haurà qui creurà que no té més importància, que només són paraules, però jo crec que en té molta. Mentre la gent sigui rica o sigui pobra, això formarà part de la realitat i per tant de la normalitat, serà quelcom de natural. Si ser pobre forma part de la teva naturalesa, la resignació és l'únic camí. No ens podem enfadar amb algú que és ric si això forma part d'ell mateix, no és per tant una cosa contra la que jo pugui lluitar. En canvi, si jo dic que “aquell senyor, ara està en una situació de pobresa”, o “aquell altre senyor, ara està en una situació de riquesa”, la pregunta que automàticament em ve al cap és: per què? I ja se sap, al que ja li va bé que les coses romanin com estan, no li interessa gaire que ens fem segons quines preguntes. Perquè la segona pregunta que ens farem serà: què podem fer per canviar aquesta situació? Per tant, és lògic pensar que pel capitalisme sempre serà millor que aquestes realitats siguin immutables.

Un aquelarre independentista


L'altre dia, tot escoltant la ràdio, vaig tenir la possibilitat de sentir el candidat del PP per les municipals de BCN. Amb tots els antagonismes que em separen d'aquest partit, els he de reconèixer que en algunes coses van de cara, així que no em va sorprendre que el senyor en qüestió confesses al locutor que no havia vist el partit de la selecció catalana de futbol. En paraules del mateix Alberto, aquell partit havia esdevingut una mena d'aquelarre independentista amb una pilota pel mig. A l'expressió se li ha de reconèixer certa gràcia, pel que coneixent al personatge possiblement l'ha reciclat d'alguna altra banda. Però al marge de ser una frase ocurrent, és una frase força encertada, ja que coincideixo en valorar que en un partit d'aquestes característiques, tret dels jugadors i els pocs aficionats rivals, possiblement tota la resta és independentista. No crec per tant, que ningú es fiqués les mans al cap després d'aquesta afirmació.

Però serà pel meu vessant més ecologista que vaig pensar en reciclar de nou la frase d'en Fernández Díaz, fent-la meva en un context prou similar. Tot recordant el mundial de futbol vaig pensar que jo no vaig veure cap partit perquè, a fí de comptes, allò no era més que un aquelarre nacionalista espanyol amb una pilota pel mig. I, en aquest cas, inclouria jugadors i entrenadors. Per un moment vaig intentar imaginar-me aquesta frase en boca d'algun tertulià o polític amb simpaties secessionistes, i vaig arribar a la lògica conclusió que hagués estat objecte de la ira furibunda de la caverna mediàtica, un clar objectiu per menjar-se aquestes festes entre les neules i els torrons.

En tot cas, la conclsusió, no per prèviament coneguda, resulta menys frustrant, i és que ens queda encara molta feina per fer. Hem d'aconseguir que el nostre missatge es normalitzi encara més, fins al punt que algú pugui dir quelcom de similar per la ràdio i no s'enfonsi el món. Aconseguir transversalitzar el nostre discurs en tots els sectors, inclòs en l'àmbit esportiu, on no té res d'estrany veure recurrentment les inquebrantables adhesions a la unitat d'Espanya per part de futbolistes catalans, que d'altra banda no es mullen en absolutament res més en política, mentre que per a que un esportista es negui a jugar a la selecció espanyola ha de ser, com a mínim, un militant convençut de llarga trajectòria reconeguda i amb ganes de perdre quantioses sumes de diners.

Contaminació lumínica a la Lleida del s XXI

Ja de petit, 30 anys enrere, recordo que la primera cosa que veies per la carretera quan de nit arribaves a Lleida, era aquella enorme cúpula de llum que envoltava la ciutat. Era el resultat d'una il·luminació deficient i mal aplicada que feia que el cel nocturn, en una ciutat relativament petita com la nostra, fos mancat d'estels i d'aquell negre intens que l'hauria de caracteritzar. Suposo que per aquest motiu, al maig del 2001, va entrar en vigor la Llei d’ordenació ambiental de l’enllumenament per a la protecció del medi nocturn, la qual considera que la visió del cel ha de ser protegit, al tractar-se d'un patrimoni comú de tots els ciutadans, i més tenint en consideració que és un factor agressor d'ecosistemes.

No només valors filantròpics i ambientals eren esgrimits en el pròleg de l'esmentada llei, les referències a l'estalvi i l'eficiència energètica també eren arguments recurrents. Ara, malauradament, deu anys després de la seva aplicació, la sensació d'una ciutat que malgasta enllumenat a tort i a dret no ha fet més que empitjorar. Resulta evident quan hom passeja per àmplies zones de la ciutat que, malgrat que no hi viu ningú (i sembla que va per llarg), mantenen una urbanització que il·lumina cada nit carrers buits que delimiten solars per construir. Ho sabem també aquells que vivim en un primer pis, per sota de faroles que envaeixen cada nit la nostra intimitat. Certament tenim l'avantatge de que no ens cal encendre cap interruptor per veure'ns-hi, però no compensa l'enorme inconvenient de no poder gaudir de la nit fins que no baixem del tot la persiana, barrant el pas a qualsevol possible escletxa de llum.


Al marge de faroles de disseny i llums desfasades, si hi ha una il·luminació en aquesta ciutat que pugui arribar al grau d'ofensiva i de mal gust, aquesta és, sense cap mena de dubte, la del nou pont de Príncep de Viana. De lluny estant, aquell raig de llum sembla més que marqui la ubicació d'una discoteca dels anys 90 -amb aquells lamentables làsers que tant es van ficar de moda- que no pas el d'una infraestructura per travessar un riu. Qui el travessi de nit podrà fer-se càrrec de la magnitud real de la tragèdia. Els focus de llum que surten del terra i es projecten directament al cel -d'altra banda, quelcom que prohibeix la normativa- van a parar, irremeiablement, a la cara del pobre vianant que gosi aventurar-se a aquelles hores pel viaducte en qüestió, convertint l'experiència en un desagradable enlluernament constant.

No puc entendre, per molt que la Lleida del segle XXI vulgui mirar la del segle XIII, quina és la utilitat d'aquesta il·luminació tant excessiva, com no sigui la voluntat de l'alcalde de voler deixar constància de la seva obra de govern, sobretot ara, que s'obre un any electoral. Si és això, senyor Ros, no pateixi, ja li direm a qui vulgui escoltar, que vostè fa molts ponts i moltes coses d'aquestes, però si us plau, retorni el cel de Lleida, en la mesura del que li sigui possible, als ciutadans del segle XXI, els quals, a més, no hem oblidat que a partir d'aquest any, haurem de pagar aquests excessos un 10% més cars.



Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.