dilluns, 12 de setembre de 2011

Parlament de la CUP de Lleida de l'11 de setembre


Benvinguts i benvingudes en nom de la Candidatura d’Unitat Popular:

Avui estem aquí, manifestant-nos en el 297 aniversari de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques, perquè volem uns Països Catalans independents. Els que ens hem reunit avui aquí, sabem que els catalans i les catalanes no som independentistes per caprici ni per frivolitat. No som independentistes per molestar ni perquè tinguem voluntat d'ofendre. Tampoc som independentistes perquè ens creguem millors que ningú o perquè vulguem més drets que algú altre. No.

Els que ens manifestem avui sota l’ombra de les estelades, som independentistes perquè som hereus d’una situació en que, la cultura catalana, està en greu perill d'anorreament, per part d'uns estats francès i espanyol, que malden per uniformitzar uns territoris que consideren propis. El seu encegat centralisme, mai no ha entès la importància de la diversitat cultural ni la immensa riquesa que els aporta. No només no ho han entès, sinó que sempre ho han vist com una amenaça i per això ho han combatut. Així, la progressiva substitució de la llengua i cultura catalana, ha estat una prioritat per aquests estats, al marge del color polític dels que governen a Madrid o a París. Aquesta, és una realitat que s’ha mostrat amb especial cruesa aquests darrers dies arran de la sentència del TSJC. Però aquest darrer atac, no és un fenomen aïllat, sinó una baula més en la llarga cadena de successos, pensats i planificats des de la capital d’Espanya, per acabar amb la nostra cultura. Avui, ens manifestem perquè volem sobreviure com a poble. Avui ens manifestem perquè per fer-ho, ara més que mai, ens cal la independència.

Durant anys, han emprat en contra nostra la força i la violència, però els temps dels totalitarismes han passat. D’un temps cap aquí, pretenen ficar un vernís de democràcia a la seva peculiar croada contra el poble català. Els cal fer creure que els catalans i catalanes, com a espanyols que diuen que som, participem de la seva política espanyola i per tant hem d’acatar la seva legalitat. És per això, que aquest novembre, ens tornaran a demanar que anem a votar, per donar un tint de legitimitat al seu procés espanyolitzador.

Però la realitat és tossuda i la història ja ens ha mostrat, en massa ocasions, que és el que en podem esperar de Madrid. Les diputades i diputats catalans mai superaran en nombre els diputats espanyols, pel que aquesta és una batalla que tenim perduda molt abans de començar. Cap full de ruta pensat per aconseguir la independència del nostre poble pot passar per la capital espanyola, perquè d’allà només podem obtindré una resposta i ja sabem tots i totes quina és. És igual si modifiquen la seva constitució, és igual quantes vegades modifiquin la seva constitució, perquè la seva constitució està pensada , redactada i portada a la pràctica amb la única finalitat de continuar imposant-nos el seu model d’estat. La constitució espanyola està pensada en contra de les catalanes i dels catalans, per això les seves lleis, mai ens permetran assolir allò que com a poble sobirà ens correspon. Per això els diem, clar i català, en aquesta llengua que tant els molesta que parlem, que ja se la poden ben confitar la seva constitució.

Alguns diran que malgrat tot cal anar a votar, perquè cal influir en les polítiques econòmiques i socials que ens apliquen al nostre país. Però això és una entelèquia. Ja no és Madrid qui dicta les polítiques econòmiques, sinó entitats que queden molt lluny i molt al marge de les urnes les que ho decideixen. El seu sistema de participació política ha quedat ja obsolet i se’ns mostra, cada cop amb més insistència, la necessitat de provar noves formes de participació ciutadana que vagin molt més enllà d’un taló en blanc cada quatre anys.

Però està clar que l’Estat espanyol no està per aprofundir en la democràcia, car fer-ho seria un perill per a la seva pròpia integritat i fins i tot per la seva pròpia existència. No és el cas de l’Esquerra Independentista on, per sobre de les altres coses, apostem sense embuts per una radicalitat democràtica. No pretenem imposar a sang i foc la nostra opció política, tal i com van fer ells en el seu moment i avui commemorem. El nostre anhel, passa per aconseguir una majoria social favorable a la independència i que aquesta voluntat es manifesti a les urnes i sigui respectada. Avui som més a prop, si no ho hem fet ja, d’aconseguir aquesta majoria social. Perquè cada cop són més les persones que prenen consciència de la necessitat de superar una supeditació nacional que ni ens ha dut ni ens durà enlloc. I aquesta majoria social favorable a la independència està arribant de la mà de la raó, els arguments i la pedagogia i no de la mà de la coacció, la imposició, la mentida, la por i l’amenaça; arguments, tots ells recurrents, per part d’uns estats que no han trobat altra forma d’estendre la seva doctrina en les nostres terres.

Però la homogeneïtzació cultural no és, lamentablement, l’únic problema que assetja la nostra petita pàtria. Cal tenir en compte, en una data tan assenyalada com la d’avui, els temps difícils que a molts catalans i moltes catalanes ens estan obligant a passar. Unes polítiques econòmiques irresponsables, possiblement delictives i que haurien de ser punibles, estan posant en perill el que els capitalistes anomenen estat del benestar, i que no és altra cosa que uns drets aconseguits després d’anys de lluites i molts sacrificis. Aquests drets, no tan sols no haurien de desaparèixer, sinó que s’haurien d’ampliar i d’estendre arreu del món. I enlloc d’això, estan posant en joc drets tan elementals com la sanitat, l’educació o el dret a una jubilació digna. Erosionen lentament els nostres drets amb la finalitat mal amagada de fer-los desaparèixer. Utilitzen la por a l’atur per augmentar la precarietat laboral. Ens atemoreixen amb imatges d’un futur apocalíptic si no seguim les seves receptes neoliberals. Però el seu únic interès no és el benestar de la població, sinó augmentar els beneficis d’empreses que ja no sabem ni de qui són. Mentrestant, la llista de greuges que patim els treballadors i treballadores d’aquest país, s’allarga cada dia que passa. A cada nova decisió del govern, perdem l’equivalent a anys de lluites obreres.

I tanmateix, serà igual qui governi després de les properes eleccions, perquè cap de les alternatives que ens proposen ens traurà de la crisi. Ni tenen la capacitat per fer-ho, ni ho farien si la tinguessin. L’única capacitat que li queda al govern de Madrid és per amputar estatuts d'autonomia i per limitar el dret a decidir. Només tenen capacitat per continuar amb l’anihilament dels nostres migrats drets nacionals. No tenen la solució a cap dels nostres problemes. Perquè la solució als nostres problemes passa, inequívocament i en primer lloc, per prescindir d'ells i de la despesa inútil que representen.

Sí. Sortir de la crisi als Països Catalans, passa necessàriament per la independència. L'Estat espanyol ha normalitzat un dèficit fiscal pel conjunt del nostre territori que paguem cada any les classes populars del nostre país. Ho hem acabat pagant en forma de retallades en els serveis i pèrdua de drets laborals mentre ells, des de Madrid, han dilapidat fortunes fent trens d'alta velocitat sense cap altre sentit que reforçar el centralisme de l’Estat, subvencionant guerres a l'altra punta del món que ni ens anaven ni ens venien o mantenint cases reials paràsites i anacròniques entre altes disbarats.

Però en parlar d’aquesta nova situació, no és just parlar de crisi. No és una crisi per als ideòlegs del capitalisme. Per a ells això és una gran festa. És un gran banquet on el desmantellament del sector públic és el pastís i el rescat dels bancs privats amb diners públics la cirereta. Tampoc és una crisi per a la resta, treballadors i treballadores i les persones amb diferents nivells de necessitat de protecció social. Per a la resta no és una crisi perquè això no pretén ser una situació temporal, aquestes retallades venen per a quedar-se.

Per això, per trencar amb aquesta dinàmica de destrucció de drets laborals i desmantellament del sector públic, no n’hi haurà prou amb la independència. Haurem de ser capaços de construir un estat amb noves formes de relació que superin el capitalisme que ens aboca al col·lapse econòmic i ambiental. Un país on l’economia i la política girin entorn de les necessitats de les persones i no al voltant dels interessos de les grans corporacions. Uns Països Catalans, on les relacions entre les persones i les estructures de poder, no es redueixin a delegar la responsabilitat en polítics somrients, sinó que permetin a la gent de a peu participar activament en la presa de decisions.

S’acosten temps de canvis. Ho estem veient en països del nostre entorn, amb una Mediterrània trasbalsada i agitada com feia temps que no es veia. Una Europa espantada davant d’un futur incert amb l’amenaça de la marginació i la xenofòbia estenent-se com una taca d’oli. De com i cap a on aniran aquests canvis dependrà de moltes coses, de molta gent i de molts factors. Però per descomptat, el rumb que prengui la història a partir dels canvis que s’acosten dependrà també de la gent que surt al carrer, des de la plaça Tahir a la plaça Ricard Vinyes. Dependrà, com no, de gent com nosaltres, gent que avui es manifesta amb l’esperança de viure en una Catalunya més lliure i millor.

L’aspecte del món canviarà i canviarà per sempre. El resultat, qui seran els beneficiats i quants els damnificats, dependrà de quanta gent es quedi a casa i quanta surti al carrer. Per tant, per la defensa dels nostres drets nacionals i socials, cal que sortim al carrer. Molts, com més millor. No ens podem permetre una derrota més, no ens podem permetre no plantar batalla als nous reptes que se’ns mostren. Cal que tots i totes tinguem clar on hem de ser avui, ara que les campanes sordes de la història tornen a tocar a sometent.

Visca la Terra, mori el mal govern!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.