dimecres, 4 de febrer de 2015

La unitat de les esquerres



Reconeguem-ho, l’efectisme de les noves formes de comunicar s’ha imposat a l’anàlisi rigorós i seriós de la realitat. Importa més la perícia en trobar la frase adequada o la ironia ocurrent, que desacredita l’opció antagònica, que no pas entendre les causes profundes dels fets que s’esdevenen i interpretar-ne adequadament les conseqüències. Som esclaus dels 140 caràcters i de la immediatesa de les noves tecnologies. 

És cert, la societat vol missatges clars i ràpids, assimilables sense gaire esforç i que a grans trets vinguin a refermar les pròpies conviccions. Tot el que el missatge guanya en rapidesa ho perd en qualitat. Això ens du, inevitablement, al maniqueisme més superficial, la distinció simplista entre bons i dolents devora les tertúlies i els anàlisis del nostre entorn.

En aquesta simplificació de la societat només hi caben dues opcions: la dreta o l'esquerra. I depenent de la teva visió de la societat els bons són els uns i els dolents els altres, o a l’inrevés. Per tant, quan hem arribat a aquest nivell de simplificació, resulta incomprensible per a molta gent que hi hagi més d’una opció de dretes o més d’una opció d’esquerres. Com s’entén que els bons no vagin tots junts en una mateixa llista electoral? 

Malauradament, la realitat és més complexa. Plantejar-se que tots els partits que es reivindiquen d’esquerres vagin en una mateixa llista (PSC, ERC, ICV, EUiA, CUP, etc.) resulta inassumible ideològicament per a tots ells, perquè els models de societat que plantegen, les estructures dels seus partits i les formes de funcionar de cada un d’ells difereix, en molts casos, enormement. Malgrat que pot haver-hi qüestions tàctiques partidistes a l’hora d’impedir aquesta unitat, el cert és que aquestes diferències van més enllà del simple matís, i forçar-la generaria més confusió i desencís que no pas dinàmiques positives i constructives.

Un exemple seria una possible coalició electoral entre ERC, ICV i PSC. Aquests partits han presentat llistes conjuntes freqüentment al senat espanyol (sota la coalició Entesa Catalana de Progrés) i han governat conjuntament la Generalitat en diferents ocasions, de la mateixa forma que ho han fet en múltiples diputacions i ajuntaments, com és el cas de La Paeria de Lleida. Sembla, doncs, que la distància ideològica i de funcionament entre aquests partits no ha estat un obstacle a l’hora de governar, podríem, per tant, preguntar-nos per què llavors no van junts en coalició electoral. Òbviament, hi ha un punt de tactisme, tal i com he comentat abans, però el cert és que no defensen les mateixes propostes de país. Mentre ERC sembla cercar cada cop més una transversalitat ideològica que prengui el relleu de CiU a la Generalitat, el PSC s’escola a la dreta per tal de plantejar batalla al PP. Per la seva banda, ICV assumeix el discurs socialdemòcrata que va abandonant el PSC tot esperant ocupar el seu espai. Realment difícil de gestionar en una mateixa llista electoral.

Per tant observem que, fins i tot entre aquelles esquerres que han governat conjuntament a casa nostra hi ha diferències ideològiques, tàctiques i de funcionament. Sembla lògic, doncs, pensar que les diferències respecte les esquerres que s’han mantingut al marge d’aquests pactes de govern durant tants anys encara siguin més grans, i certament, així és. És el cas de la CUP de Lleida, organització de la que participo, que justament va néixer l’any 2006 com una esmena al govern tripartit i al seu model de ciutat: privatitzacions, aposta desmesurada pel creixement urbanístic, manca de respecte pel patrimoni de la ciutat, desmemoria històrica, poca participació real de la ciutadania, manca d’implicació en polítiques socials i un llarg etcètera de qüestions que ens allunyen en la vessant ideològica però també en la forma de fer i entendre la política. 

Han sorgit en els darrers temps propostes que plantegen una unitat tàctica de les esquerres per tal de trencar amb el model de ciutat. Hi estic d’acord, així com la CUP, que s’ha sumat a un marc de confluència, la Crida per Lleida, on totes les persones i organitzacions que aposten per un nou model de ciutat, diferent al que hem tingut els darrers anys però plantejat inequívocament des de l’esquerra, hi han pogut participar en igualtat de condicions. Òbviament, en el plantejament inicial de la proposta, es va descartar que partits que han col·laborat amb el model actual en poguessin formar part, era una simple qüestió de coherència. Fet i fet, volíem construir una alternativa i la paraula canvi al costat de determinades sigles s’assemblava més a un oxímoron que a una proposta política seriosa. 

No deixa de sorprendre’m, per tant, que des d’altres propostes de confluència, s’aposti per la unió de partits com ICV i ERC amb la CUP, quan són organitzacions que no han tingut dinàmiques conjuntes de treball ni tradicionalment han compartit el model polític ni de ciutat. Seria més lògic, malgrat les diferències que reconec que poden existir a nivell teòric entre ells, que aquesta unitat se la plantegessin amb el PSC, amb els quals han estat treballant colze a colze durant molts anys en el Senat, Generalitat i Ajuntament i amb qui han compartit durant tot aquest temps un model de societat. Però no veig, de moment, que hi hagi hagut moviments en aquest sentit i les diferències en els seus projectes, certament, els legitimen a anar per separat si així ho consideren oportú. 

Si entenem això darrer, amb més motiu hauríem d’entendre que des la Crida per Lleida s’eviti la confluència amb aquests espais polítics, atès que les diferències són més grans i de més calat. No és una qüestió de puresa ideològica, no considero que la CUP, o la Crida per Lleida de la que ara forma part, estiguin en possessió de la veritat absoluta, però tampoc tenim banyes ni cua ni desprenem una insuportable olor de sofre allà on anem. Tan sols plantegem un projecte diferent al d’aquests partits -al meu entendre molt més engrescador, positiu i constructiu, però aquesta tan sols és la meva opinió- els quals, al seu torn, estan totalment legitimats a defensar les seves propostes i aquell model de ciutat al qual tantes hores han dedicat, ja sigui conjuntament o en solitari.

No hauríem, per tant, de caure en el joc de la confusió ni jugar amb la il·lusió de la gent fent passar bou per bèstia grossa. Ficar la paraula unitat i esquerres en una piulada de 140 caràcters pot aixecar molts consensos però els projectes s’han d’omplir de contingut i és aquí on rau la diferència. La unitat tan sols ens serveix si és per canviar les coses i és per això que des de la Crida per Lleida apostem i apostarem per la unitat de l’esquerra, però la d’aquella esquerra transformadora que representa una possibilitat de canvi i una alternativa al model de ciutat actual.

Cap comentari:

Publica un comentari

Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.