Cartell de la darrera vaga general |
divendres, 26 d’octubre del 2012
Aquest 14N cal sortir al carrer
dissabte, 20 d’octubre del 2012
El vot útil de la CUP
dimecres, 30 de maig del 2012
Militars i capellans en lloc de metges i professors
dissabte, 18 de febrer del 2012
Una vida de pel·lícula
Si hi ha un gènere cinematogràfic avorrit per previsible aquest és, sense cap mena de dubte, el del cine de catàstrofes. Tot just surten els títols de crèdit ja saps com serà la pel·lícula i el seu indefugible final.
La trama és senzilla: el protagonista intentarà convèncer un conjunt de d'experts de l'adveniment d'una catàstrofe. Per això es basarà, normalment, en la mort d'uns pocs personatges secundaris als quals ningú no dóna importància. Els experts el ridiculitzaran, ignoraran o inclòs disculparan paternalment per la seva gosadia. Hi haurà un parell de falses alarmes que deixaran en evidència les prediccions de l'actor principal i retrataran el tarannà dels setciències que no dubtaran en atacar-lo encara amb més ímpetu. L'espectador aprendrà a odiar aquests personatge i, coneixedor que està davant d'una pel·lícula de catàstrofes i que aquesta s'acabarà produint, esperarà amb delit que les primeres víctimes massives comencin a omplir la pantalla mentre la cara dels experts es desfigura d'incomprensió. Finalment, els que anaven de llestets moriran brutalment fruit de la seva arrogància i prepotència, l'heroi salvarà la noia que agraïda l'obsequiarà amb un gran somriure i un petó de rosca mentre de fons, sobre un món en runes i a l'ombra de la preceptiva bandera americana, eixirà un sol optimista que il·luminarà el nou dia.
Darrerament tinc la sensació de viure en una pel·lícula d'aquestes. El col·lapse del capitalisme que estem vivint aquests dies em recorda parcialment la trama que acabo de descriure. Una esquerra que pretén alertar de les injustícies del capitalisme, assenyalant les desigualtats que arreu del món es produeixen és ignorada, ridiculitzada o tractada amb condescendència i paternalisme per uns experts econòmics que ens garanteixen l'èxit del seu model. El seu discurs és repetit incansablement en el seus mitjans: el totxo no baixa mai, la borsa sempre puja, la seguretat dels productes financers de les grans entitats és inqüestionable, el mercat es regula per la llei de la oferta i demanda,... Malgrat que hi ha avisos constants i la gent es mor de gana en moltes zones del planeta els experts continuen garantint la vigència del model. Però el final, com en el mediocre cel·luloide, està cantat, el món s'enfonsa i s'evidencia que els que en sabien tant han fotut la pota fins a la cintura i ara li toca el rebre fins i tot al guionista.
Lamentablement, les similituds amb una pel·lícula de catàstrofes s'acaba a aquí. En aquest punt tocaria fer cas a qui advertia de tot plegat i que ha demostrat més coneixement al llarg del film. És a dir, si mesures capitalistes neoliberals ens han dut fins on som, moguem el timó cap a babord a veure si podem canviar el rumb del vaixell. Però en la vida real les coses no van així. Per sortir de la crisi continuem confiant en aquells que deien que no passava res, que el model era bo, que lo del totxo tal i lo dels mercats qual. I com que en el món real no hi ha la justícia bíblica que trobem en les pel·lícules americanes, els que s'arruïnen no són aquells que ens havien imposat la seva forma de fer les coses, sinó la resta de ciutadans perplexos que, contra tot pronòstic, continuen confiant en uns representants polítics que han demostrat folgadament ser uns irresponsables, si és que no hi ha hagut intencionalitat i traïdoria en les seves accions.
Tampoc el sentiment, quan les coses es torcen, és com en les pel·lícules. No estàs anhelant que l'apocalipsi es manifesti per donar una lliçó a aquells setciències que pontificaven d'economia defensant un model que ens abocava a la misèria. I no ho desitges perquè en aquest cas la gent sí que ho passa malament. Perquè veus gent real tenint molts problemes i pateixes per ells. I per tu. Per què ja no et sents segur en el teu lloc de treball, per què saps que als teus fills les coses els costaran molt més que a tu i, tanmateix, mai tindran una seguretat laboral o un nivell de protecció social com el que tu has gaudit.
Crec, sincerament, que sortir del forat al que ens han fet caure només ho aconseguirem si deixem de confiar en els economistes i polítics de sempre. No pot ser que els mateixos que abans de la crisi donaven lliçons des dels mitjans de comunicació de masses de lo bé que funcionava el model ara continuïn en les mateixes tribunes, demanant-nos esforços necessaris per aixecar l'economia, renyant-nos per tots els “privilegis” dels que segons ells gaudim, alliçonant-nos per la nostra falta de solidaritat amb la banca i l'empresariat, predicant la salvació com si tinguessin la solució als problemes que ells mateixos han generat. Aquesta economia no l'aixeca ningú perquè el model no funciona i si realment volem deixar de tocar fons hem d'arriscar amb nous models que en ofereixin noves alternatives. Però està clar que no podem ser ni un, ni dos. Ni mil ni dos mil. Hem de ser molts, moltíssims. Per això hem de sortir al carrer, mobilitzar-nos constantment i influir en els nostres cercles socials, perquè un canvi de model social i econòmic no es fa lamentant-se des del sofà de casa. Perquè el guió d'aquesta pel·lícula és el poble el que l'escriu, no ens hem de deixar prendre aquest dret.
diumenge, 5 de febrer del 2012
Les dades del tren de La Pobla
Entre altres dades l'informe ens compara la infraestructura amb l'aeroport d'Alguaire, respecte al qual durant l'any 2010 va disposar de quatre cops més passatgers tot i tenir un cost un 25% menor. Uns passatgers, els del servei ferroviari, que gasten més al territori que no pas els usuaris d'un aeroport que cada cop més és un apèndix de les estacions d'esquí andorranes. Entretant, l'aposta de l'administració ha estat ampliar l'aeroport i reduir les freqüències de tren. I això malgrat que el Pla de Transports per a Viatgers fins a 2012 de la Generalitat incloïa una freqüència d'una hora entre Lleida i Balaguer i 6 combois diaris entre Lleida i La Pobla.
Si bé en l'informe es reconeix que la població de la zona no queda del tot desatesa al restar encara el servei d'autobusos, s'hi posa de manifest que el preu del bitllet és en aquest cas del doble i que s'ha demostrat amb altres experiències que només absorbeix una part dels passatgers, pel que cal creure que la resta recorren al transport privat. Per tal d'evitar-ho, des del PTP advoquen per una coordinació adequada entre els serveis d'autobús i ferrocarril.
Igualment ens recorden que de l'any 1985 al 2.000 el nombre de passatgers transportats es va reduir de 425.000 a 90.000. El motiu? Una amenaça de tancament que va reduir l'oferta de 6 a 3 tren diaris. Des d'aquell moment fins l'actualitat la demanda ha pujat fins als 226.000 passatgers actuals. El motiu? Un augment en les inversions i freqüències fins a Balaguer d'ençà del traspàs a la Generalitat. No cal ser molt audaç per veure que és el que passarà ara quan tan sols un tren arribarà cada dia fins a la Pobla. Així, des de la PTP creuen que aquesta retallada en l'oferta no és una transició temporal mentre millora el servei sinó la necessària degradació prèvia a un tancament definitiu. Si una disminució en les inversions genera pèrdua de passatgers un augment d'aquestes generaria un major ús de la infraestructura. Per il·lustrar-ho comparen el territori que travessa el tren de la Pobla amb el de Mulhouse -Than (Alsàcia francesa) que amb una demografia similar presenta 32 trens de connexió i , no cal dir-ho, un nombre molt més alt d'usuaris. Així es proposen algunes mesures que es podrien prendre tant per estalviar en la línia com per augmentar el nombre de passatgers, algunes de tant lògiques i senzilles com connectar amb l'Avant, cosa que faria molt més atractiva aquesta línia.
En el document se'ns alerta que si a les terres de Ponent no fem res per evitar-ho la propera línia a caure podria ser la connexió amb Cervera. Entenc i comparteixo la preocupació expressada en el seu informe per la PTP. Moure's pel nostre territori amb transport públic ha estat una tasca difícil des de que en tinc record. No podem permetre que les poques infraestructures que encara resten caiguin en l'oblit i s'acabin tancant si realment creiem en el transport públic. Un transport que és més sostenible, econòmic i respectuós amb l'entorn que el vehicle privat al que ens volen condemnar. Un transport que, cal no oblidar-ho, és de tots i totes i que cap govern sigui del color que sigui podrà tancar si es troba l'adequada resposta de la gent del territori al carrer.