dimarts, 30 de juny del 2009

Una retirada a temps?



Parlant amb persones no militants sobre la possibilitat de la CUP de presentar-se a les eleccions autonòmiques, tothom sembla tenir una posició molt clara al respecte: tots consideren que hem fet bé de no presentar-nos. Amb aquest nivell de consens social i amb una majoria força àmplia a l'assemblea nacional pot semblar inclús estrany que hi hagués el debat. Però aquest hi va ser i, des del meu punt de vista, no va ser gens gratuït. De fet, jo personalment no vaig tenir clar el sentit del meu vot fins a pocs dies abans de l'assemblea i, amb el sentit del vot decidit i tot, tenia els meus dubtes. De fet, els avantatges i inconvenients de totes dues postures són considerables i al final inclinar-se per una opció o un altra no era més que una simple qüestió de punts de vista.


D'una banda presentar-se a les eleccions suposava per a la CUP un salt qualitatiu important. Presentar-nos ens permetia difondre el nostre missatge més enllà de de les poblacions on tenim nuclis locals. Alhora, ens permetia posicionar-nos en qüestions importants i que superen el marc municipal. Participar com a CUP a la política nacional, tal i com es va dir a l'assemblea, no és que sigui important per nosaltres, resulta imprescindible. Encapçalar o participar en campanyes contra el cultiu i comercialització de transgènics, per una nova cultura de l'aigua, per una LEC consensuada amb tots els implicats, per la independència del nostre poble i un llarg etcètera ens és, com organització, una necessitat vital. De fet, hi ha una sèrie d'organitzacions polítiques, alienes a l'esquerra independentista, a les quals ja els va bé que la CUP no remeni massa en segons quines qüestions i que els seus posiconaments passin el màxim de desapercebuts possibles. A part de la possibilitat d'arribar a més gent a més llocs i de difondre el nostre missatge amb altaveus més grans, presentar-nos tenia importants beneficis a nivell intern. Ens obligava a reforçar la nostra estructura nacional i superar certs debats interns recurrents en que es planteja, tot sovint, que ha de ser la CUP i quin paper ha de jugar en el context de l'esquerra independentista. Superar aquest debat té dos avantatges evidents: en primer lloc et permet focalitzar més les teves energies, ja que tots i totes remem en la mateixa direcció i, en segon lloc, et pots centrar en debats polítics i estratègics més interessants i molt més productius. També hi havia la possibilitat de treure representació parlamentària, una possibilitat, segons alguns, força elevada, sobretot tenint en compte la conjuntura actual de total descrèdit del tripartit i una oposició que no planteja alternatives. Malgrat el fet que la CUP no és una organització resultadista, ja que la nostra força no està en els nostres representants públics sinó en els nostres militants i les nostres idees, és evident que treure representació al parlament permetria a la formació obrir una important escletxa en els mitjans de comunicació i seria un estímul molt important per les properes eleccions municipals. Evidentment no coincideixo per a res amb la gent, sobretot externa a la CUP, que veia un perill en la possibilitat de treure representació. Segons aquest sector de gent, gens minoritaris pel que he pogut percebre, la representació parlamentària ficaria en perill la pròpia essència de l'organització. D'alguna forma venen a dir que el simple contacte amb el poder corromp necessàriament, talment com una malaltia altament contagiosa. No cal dir que aquesta és una visió prou negativa de les persones com per dessistir de qualsevol tipus de militància, ja sigui política o social. A banda, no seré jo qui ficarà la mà al foc per absolutament tots i totes les meves companyes de militància, però hi tinc prou confiança com per creure'ls capaços d'evitar segons quines temptacions. La gent que estem a la CUP, en la seva majoria, portem molts anys en diferents tipus d'organitzacions i no n'hem tret absolutament res a nivell personal (ni ho preteníem), a part de molta feina i invertir molt temps i molts diners de la nostra butxaca. Justament és per això que estem en una organització com aquesta, de no ser així, ja faria molt de temps que, parafrasejant al famós estadista, ja faria anys que ens hauríem deixat seduir pels cants de sirena de la socialdemocràcia. Evidentment, uns bons resultats en unes eleccions d'aquest caire podrien atreure nous militants sense aquesta cultura de lluita desinteressada i sacrificada que ens caracteritza, però crec que una militància formada i bregada en les mil batalles com la nostra podria fer front perfectament a aquesta situació. D'altra banda, si el nostre objectiu principal és fer créixer el suport social a les nostres idees, aquesta arribada de militants resultarà tard o d'hora inevitable i s'haurà d'afrontar sense renúncies però amb normalitat.


De l'altra banda, no presentar-se era per algunes assemblees locals bàsic a nivell estratègic, i crec que tampoc els faltava raó. En primer lloc, la immediatesa de les eleccions municipals, convertien les eleccions autonòmiques en un obstacle sobretot en el cas, molt probable també segons un ampli sector de gent, de que els resultats no fossin significativament positius. La dilapidació de recursos que representava les eleccions autonòmiques podia deixar molts nuclis sota uns mínims que difícilment podrien remuntar en tant poc temps. De fet, els recursos necessaris per fer front a les eleccions eren també causa de debat. Com pot una organització com la nostra enfrontar unes eleccions autonòmiques sense caure en l'endeutament? Això, crec jo, és fonamental. No podem fer com altres partits polítics i deure grans sumes de diners als bancs ja que això ens situaria en una posició de feblesa a l'hora d'exercir la pressió que la nostra acció política requereix. La CUP, com ha vingut fent fins ara, ha de comptar amb els seus propis mitjants davant de qualsevol comtesa electoral, provinents bàsicament de l'autogestió i de la militància. En un moment en que l'extensió de la CUP pel territori català encara és incipient, és una obvietat que no comptem amb prouta capacitat econòmica ni humana per tirar endavant aquesta campanya. L'extensió de la campanya electoral hagués estat molt desigual pel territori i, en àmplies zones de les nostres contrades, aquesta hagués estat, senzillament, inexistent. Des d'aquest punt de vista no resulta, doncs, descavellat d'afirmar que una bona estratègia és centrar-nos en el creixement municipal, consolidar els nuclis existents i crear-ne de nous alhora que treballem en la consolidació d'una estructura interna que, tal i com deiem des de Lleida, vagi esmolant ben bé les eines.


El resultat de l'assemblea ja el sap tothom. Entenc que, com sempre, no hi ha hagut vençedors ni vençuts, malgrat el gerro d'aigua freda que per una part important de l'organització ha suposat la resolució final. En tot cas, l'organització ha parlat, i ara toca centrar-se en fer bé la feina que tenim per davant. Reforçar la CUP de Lleida i col·laborar amb tots aquells i aquelles que, amb la mirada posada en l'alliberament nacional i social, vulguin construir l'alternativa necessària.

dilluns, 1 de juny del 2009

Mostra d'incivisme pels carrers de Barcelona



Aquests dies no es pot passejar per les Rambles. El lliurament dels premis d’Octubre i el Ramon Llull han acabat per desfermar l’eufòria –sotmesa durant anys i panys a una silenciosa letargia- dels afeccionats. Les celebracions per aquesta acumulació de premis literaris no s’han fet esperar i les imatges, ja quasi oblidades, dels enfervorits lectors passejant orgullosos sota el braç els llibres guanyadors han tornar als carrers de la capital catalana. Ja de nit, davant mateix de Caneletes, la festa ha continuat. Les lectures dels poemes guanyadors han estat recitats, o, pot ser més aviat cridats, en encesa proclama, fent sortir als balcons uns veïns que, còmplices amb l’escena, somreien i aplaudien l’improvisada rapsòdia mentre onejaven senyeres de vius colors on, en lletres daurades, figuraven els noms dels guanyadors. S’han de lamentar, però, ja ha darrera hora de la nit i tal i com havia vingut sent habitual en altres anys, incidents que han acabat amb una cinquantena de detinguts i mitja dotzena de policies ferits. Els quatre brètols de sempre, ebris de tanta literatura catalana, han acabat la festa trencant i trepitjant llibres d’autors mediàtics. Fins i tot, algun eixelebrat ha gosat encendre una pila de guies televisives sota el crit: “ Què es crema? La tele! La tele es crema, es crema la tele”. No cal dir que acte seguit els mossos han dispersat als provocadors amb una,
contundent i més que justificada, càrrega policial que ha acabat per deixar les Rambles de cap per vall. Davant de la imminent diada de Sant Jordi, l’alcalde Hereu ja ha pres les primeres mesures: Es preveu tallar la Rambla amb un cinturó de mossos d’esquadra. Una parella d’uniformats vetllarà davant de cada parada de venda de llibres , per tal que els productes, tant d’autors mediàtics com dels més literats, puguin conviure en total harmonia. També s'ha previst tancar les paradetes i prohibir la venda de tota mena de material, líric o prosaic, a partir de les vuit del vespre per tal d'evitar encendre encara més els ànims dels, ja de per si prou exaltats, lectors. Així mateix, s’ha previst que els autors mediàtics signin els seus llibres a la part baixa de les Rambles mentre que els autors literaris ho faran per la banda que toca a plaça Catalunya. Amb aquestes decisions, s’espera evitar que els respectius seguidors puguin entrar en contacte i que tot plegat acabi en picabaralles que puguin derivar en enfrontaments i nous avalots. La conselleria d’interior ha ficat els seus efectius en estat de màxima alerta i des de l’ajuntament s’ha fet una crida a la responsabilitat de la gent i al civisme que caracteritza, de sempre, la nostra ciutat i el nostre país.

Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.