D'un temps cap aquí,
aquells que defensen que Catalunya continuï sent tan sols una regió
més d'Espanya, preocupats per la ingrata i incomprensible obstinació
independentista, no estalvien en recursos per tal de, molt
pedagògicament, fer-nos entendre que en cas d'independitzar-nos
deixaríem de formar part automàticament de la Unió Europea. Dubto
que això sigui tan cert com pretenen fer-nos creure, de fet, ni tan
sols crec que aquells que ho afirmen amb tanta vehemència n'estiguin
tan segurs com diuen estar-ne.
D'altra banda, tampoc
tinc del tot clar que això fos dolent sí o sí, molts països
europeus viuen fora del paraigües de la UE i a una bona colla no
sembla que això els resulti un gran inconvenient, especialment en
aquests moments tan difícils. En tot cas, sembla que el procés
d'alliberament nacional que està iniciant el nostre poble podria ser
una bona ocasió per fer allò que no vam fer en el seu moment: un
debat sincer entre tota la societat catalana sobre la conveniència o
inconveniència de formar part d'aquest grup de països. Repeteixo, i
ho dic sense ironia ni segones intencions, que no sé quin podria ser
el resultat d'aquest debat ni les seves conclusions però dono per
segur que seria clarificador i d'una gran higiene democràtica.
Potser un estat com el català podria arribar a ser un estat on
aquestes preguntes fossin respostes directament pel poble i no per
nostàlgics del “ordeno i mando” en foscos despatxos i
passadissos on ni entra mai la llum ni en surt mai l'aigua clara.
Tanmateix, l'especulació
de si formaríem o no part de la Unió Europea, no crec que sigui
realment el punt al qual haguem d'apuntar els focus a dia d'avui. La
pregunta que a mi m'amoïna quan els sectors més rancis del govern a
Madrid formulen aquesta hipòtesi és quina mena de suport donarien
ells mateixos, com espanyols, a una possible demanda d'entrada d'un
eventual estat català independent a la UE. Es plegarien davant de la
lògica i del sentit comú i l'impulsarien i la promourien? O per
contra, es deixarien endur pel sentiment de despit i les ganes de
revenja en front d'un poble l'únic pecat del qual hauria estat el
lliure exercici del dret a l'autodeterminació?
La importància d'aquesta
pregunta rau en el fet que, en cas que tot es redueixi a una simple
qüestió de despit, tal i com fa pensar el tarannà i el to en les
declaracions, no estem davant d'una innocent advertència d'un risc real, estem, ras i curt, davant d'una coacció en tota regla a
tot un poble. Ens amenacen de boicotejar la política exterior
catalana un cop assolida la tan anhelada independència. I això em
porta, si m'ho permeteu, a una darrera reflexió. És així com
pretenen convèncer-nos de que no deixem Espanya? És aquesta, la
coacció i l'amenaça, la gran estratègia del govern central per
aturar els nostres anhels de llibertat? Hem de continuar formant part
d'Espanya perquè sinó “aniran a per nosaltres”? Certament,
això, per mi, és tan sols una constatació més d'un fet que ja fa
massa anys que és evidència, i és que, amb Espanya, no anem bé.