dimarts, 22 de setembre del 2009

El nen que no volia dormir.


Una de les habilitats que has de desenvolupar com a pare és la de contar contes. El normal és recórrer a contes que algú et va contar de petit: els tres porquets, la caputxeta vermella, la ventafocs,...El problema és quan el teu fill és més amant de la improvisació que dels clàssics de la fantasia. Llavors et veus obligat a utilitzar la teva imaginació. I ja posats, intentes que el missatge del conte, més enllà dels moralismes habituals, et sigui útil en el teu objectiu, és a dir, fer dormir l'origen de les teves cabòries. Al cap del temps millores la tècnica, i donat el fet que els nens sempre s'estimen més sentir les mateixes històries, les acabes perfeccionant. És així que vaig idear el conte que ve a continuació. Vaig decidir escriure'l amb una intenció pràctica ja que, a part que entenc que li pot ser útil a algú, sovint el meu fill li demana a la meva companya que li conti i, sincerament, em feia més mandra tornar-lo a contar que no pas escriure'l. Així que si algun pare creu que li pot ser útil de cara al seu fill, dono el meu consentiment per tal que sigui contat en qualsevol dormitori dels Països Catalans. De fet, l'argument és tan obvi i el desenllaç tan previsible que se'm faria estranys que algú no hagués escrit ja un conte exactament igual, en tot cas vagi per endavant que no és un plagi si no el resultat de moltes nits d'intercanvis generacionals. Igualment, no té cap tipus de pretensió literària, així que qui busqui un bon relat literari que es compri un llibre.



Vet aquí una vegada, no fa gaire temps, en un país molt no molt lluny d'aquí, hi vivia un nen que sempre es portava molt bé. En Martí, que així es deia el nen, sempre feia el que li deien els seus pares. Quan els seus pares li deien: Martí, és hora de vestir-se- en Martí, es vestia ràpid com un llamp. Quan els pares li deien: Vinga Martí, a dinar- en Martí anava corrents a taula i s'ho menjava tot, hi hagués el que hi hagués, sense deixar res al plat. I si els pares deien: Ara Martí, cap a l'escola- en Martí feia la bossa corre cuita, donava un petó als pares i marxava cap a classe com un esperitat per tal de no fer tard.

Com que es portava molt bé i sempre feia tot el que li demanaven, un bon dia els pares van decidir de fer-li un regal ben bonic. Li van donar una joguina que al Martí li va agradar molt. Tant li va agradar que hi va estar jugant durant tot el dia. Quan es va fer de nit i va arribar l'hora d'anar a dormir, en Martí els va dir als seus pares que no, que no tenia ganes d'anar a dormir, que es volia quedar jugant durant tota la nit. No cal dir que tant la mare com el pare del Martí li van dir un munt de cops que havia d'anar a dormir, perquè sinó, l'endemà no es llevaria, tindria son tot el dia i estaria molt cansat. Però diguessin el que diguessin, en Martí s'entossudia cada cop més i, quan els pares vana anar a dormir, cansats de discutir amb ell, el Martí encara jugava amb la seva joguina nova.

I van anar passant les hores sense que en Martí se n'adonés, ja que s'ho estava passant d'allò més bé. Així que, quan va arribar el matí, ell encara estava a la seva habitació jugant, rient i passant-s'ho pipa. Però aquell matí va passar una cosa molt estranya, i és que el sol no va sortir. Al principi en Martí no hi va donar importància. S'haurà adormit- va pensar, i va continuar jugant. Però a mesura que anaven passant les hores, es va començar a preocupar. A fora encara era fosc, i ja feia molta estona que hauria d'haver sortit el sol.

Una mica atabalat,va anar fins al racó on dormia els seu gos, el Ringo, i el va intentar despertar: Ringo, Ringo! Despertat, que el sol no vol sortir!- Per molt que el va sacsar i cridar, en Ringo continuava dormint. Això no era massa normal, així que una mica amoïnat va anar a l'habitació del seu germà petit, l'Andreu: Andreu, Andreu! Corre aixeca't, que el sol no surt i el Ringo no es desperta- però per molt que va provar-ho de mil i una maneres, el seu germà va continuar dormint. Llavors, ja molt espantat, va anar a l'habitació de sons pares: Mare, pare! Que el sol no vol sortir i el Ringo i l'Andreu no es desperten. Tal i com us podreu imaginar, els pares del Martí van continuar dormint, fes el que fes no es despertaven de cap de les maneres.

Al Martí la por li va fer un nus a l'estómac. Va sortir corrents de casa fins al carrer per veure si veia algú despert que el pogués ajudar, però enmig de la foscor no hi va veure ningú, perquè tothom estava a casa seva dormint. Finalment, en Martí va tornar cap a casa, es va seure a la porta d'entrada i, trist i moix, es va ficar a plorar. De tant cansat come estava, poc a poc es va anar adormint.

Quan es va despertar, el primer que va veure va ser un sol radiant que brillava enmig de dos núvols blancs envoltats d'un cel blau i lluent. La gent anava i venia amunt i avall, els ocells cantaven i els nens i les nenes reien i jugaven. No cal dir que en Martí es va ficar molt content, va entrar corrents a casa seva i va veure els seus pares, el seu germà i el Ringo esmorzant. Els va abraçar molt fort, mentre li saltaven les llàgrimes de feliç que estava, i els va fer un petó a tots quatre. Des d'aquell dia, en Martí mai més es quedà despert per la nit, se n'anava content al llit segur que, si dormia prou, l'endemà el sol, tornaria a sortir.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Quan convé seguem cadenes

Suposo que, a aquestes alçades, ja s'ha dit tot el que es podia dir al voltant de la consulta popular d'Arenys, així que m'arrisco a que ningú es llegeixi aquestes línies, però, malgrat la reiteració, com resistir-se? Crec, sincerament, que la societat civil ha donat una lliçó a la classe política com feia temps que no es veia i com a blogger -o aprenent de blogger, ja que veig que encara em queda molt per aprendre- m'és molt difícil passar-ho per alt.

Algú es pot preguntar si és adequat tant d'optimisme ja que en principi només es tracta d'una consulta, per tant sense caràcter vinculant, la participació no ha estat precisament exemplar -no ens enganyarem en aquest punt-, el marc referencial era el principat i no els Països Catalans i finalment l'estat no ha fet cap pas enrere en els seus plantejaments. Vagi per endavant que sóc un optimista vital reconvertit i pot ser és per això que en aquest cas crec que, tanmateix, ser positiu està ben justificat.


Quan jo vaig començar en això de la militància independentista aquestes coses eren cosa de quatre joves eixalabrats que, pel que semblava, fer-se grans aniria fent-los tocar de peus a terra. Ens hem fet grans, encara que ens mantinguem aparentment molt joves, i en contra del que predicaven els evangelistes del seny català, ahir, en un poble del Maresme, el 40 % del cens votava a favor d'una proposta trencadora amb l'estat espanyol, anticonstitucional i, segons molts, il·legal. Qui no vulgui veure en això un senyal positiu o és un pessimista patològic o era dels que es manifestaven amb l'estanquera i els bous.


Ara, com calia preveure i com temia l'estat, l'exemple sembla que s'escamparà per uns quants pobles i es preveu triar una data assenyalada , en aquest cas podria ser l'efemèride de la constitució espanyola, per realitzar aquesta consulta a altres poblacions de forma coordinada. Certament avui continuem sent tant espanyols com ahir però la inquietud generada en totes les instàncies de l'estat demostra que alguna cosa s'ha mogut i que, pot ser, aquest és el camí que obrirà la porta cap a la llibertat del nostre poble. En el pitjor dels casos, aquesta consulta ha generat il·lusió en les files independentistes, ha posat cadascú al seu lloc i ha situat el que fins avui era una utopia en el terreny del molt difícil, però del possible.

divendres, 11 de setembre del 2009

Ja no ens alimenten molles

Finalment tenim la gàbia més gran; ja tenim el nou estatut desplegat i, al marge de retallades polítiques i judicials, funcionant a tota màquina. Alguns creien que ja tocava, que ens havien crescut les ales i que necessitàvem una mica més d'espai. Ara, gràcies a això, paguem també una mica menys de diners a aquells que ens mantenen captius, als quals, segons sembla, els hem d'agrair tanta màniga ampla. Tant com hem aconseguit, a molts -a massa- encara els estranya que uns pocs no en tinguem prou. Els sorprèn que anhelem deixar enrere les gàbies -que per grans que siguin no deixaran de ser això, gàbies- i vulguem emprendre el vol envers on el nostre desig més immediat ens porti.


I, tanmateix, viure engabiats i pagar el nostre captiveri no ens ha servit per evitar, ni tan sols amortir, aquesta pandèmia mundial que és l'atur. Per als treballadors i les treballadores, la crisi es manifesta de forma molt més dramàtica que una simple pèrdua de beneficis, com la que dia sí, dia també, lamenten la banca i les constructores als mitjans de comunicació. Perdre la feina implica molt més que deixar de guanyar diners. Pot implicar perdre la casa, la salut i l'autoestima, entre moltes altres coses. Coses de les quals no parlen els indicadors econòmics i que constitueixen el dia a dia de molts i de moltes de nosaltres.


Així, uns es recreen en l'autocomplaença més càndida pels seus suposats avenços en estatutets i finançament, mentre que l'únic que realment fan és donar forma d'inevitable a una realitat que els supera i contra la qual no gosen enfrontar-se. La realitat d'una dependència econòmica, política i cultural que hem arrossegat com un llast al llarg d'aquest darrers tres llargs segles, que es mostra innecessària i que es gira contra nosaltres de forma tediosa i recurrent.


Altres, viuen de brots verds que els permeten tornar a invertir diners a la borsa per tal de continuar vivint sense treballar, repetint i perpetuant les mateixes receptes que ens van abocar a aquesta situació econòmica. Simultàniament, els treballadors i les treballadores d'aquest país ens aferrem a la nostra feina -els que encara en tenim- enmig d'una ofensiva neoliberal que, en lloc d'haver après humilitat i sentit comú amb aquesta crisi, no ha fet sinó radicalitzar-se, fent encara més precaris els nostres llocs de treball i generant encara més inestabilitat i pobresa en la vida de milions de persones.


En aquests moments tan difícils cal que fem forts els nostres drets com a poble i com a treballadors i treballadores i que no caiguem en més renúncies ni en més paranys. Viure en llibertat significa molt més que poder triar la forma en què vols ser explotat o poder triar la llengua amb la qual parlar al funcionari de torn. Viure en llibertat vol dir no estar sotmès a disjuntives entre precarietat o atur. No hem de permetre que, emparats en el paraigua de la crisi, se'ns faci retrocedir en els nostres drets socials i laborals. Igualment, viure en llibertat exigeix no permetre que, sota l'empara de cotilles administratives més àmplies o suposades millores de finançament, s'obviï el nostre dret inalienable com a nació, sigui quina sigui la legalitat vigent, a l'autodeterminació.

divendres, 4 de setembre del 2009

Por a l'opinió


Quan, a proposta del regidor de la CUP del poble, Arenys de Munt va prendre la iniciativa de tirar endavant un referèndum sobre la pertinença o no de Catalunya a l'estat espanyol, molts hi van veure una victòria de l'independentisme, ja que això donava en part resposta a una reivindicació històrica d'aquest espai polític, com és el dret a decidir. I dic en part perquè, malgrat la bona intenció de la consulta, és evident que al no ser vinculant només es complirà la voluntat del poble en el cas que la resposta sigui negativa.

Tanmateix, crec que no estem davant d'una victòria política -o un pas endavant, diguem-ne com vulguem- de l'independentisme, sinó que l'espai polític que realment es reforça amb tot plegat és molt més ampli i és el de la democràcia. La democràcia és el govern del poble, i el poble hauria de poder decidir sobre tota mena de temes, i no només sobre aquelles qüestions que l'elit dirigent creu que hem de decidir, deixant en el calaix del políticament incorrecte el que no els interessa. L'avenç és, doncs, que s'hagi obert la possibilitat que la gent expressi la seva opinió i, en un estat presumptament democràtic, no és en principi un gran avenç. Sobta per tant, o no tant, la resposta desbocada d'alguns mitjans de comunicació de Madrid i de certes formacions polítiques que, sense qüestionar-se la vessant ètica o democràtica de tot plegat, recorren a tota mena d'empares judicials i constitucionals per tal d'evitar que quedi constància de quina és la voluntat del poble. Ha de quedar clar que el dret a l'autodeterminació és un dret dels pobles que està molt per sobre de les constitucions d'estats que, en no permetre que cada poble segueixi el seu camí, només es poden considerar opressors.

És evident, per tant, que per tots aquest grups de pressió hi ha valors que estan per sobre, a jutjar per la seva emprenyamenta molt per sobre, dels valors democràtics. Així, la unitat d'Espanya és un valor que està, inexplicablement, al marge de la voluntat dels mateixos espanyols a continuar junts. No cal ser un mestre de la deducció per adonar-se'n que aquí hi ha quelcom que no lliga.

Quan gràcies a aquests grups ens prenen el dret a decidir, ens el prenen a tots, no només als independentistes. Quan es prohibeix per activa i per passiva que el poble expressi la seva voluntat és un acte en contra de la democràcia i no en contra del l'independentisme. I malgrat tot, que la gent opini en forma de vot els fa por. I si realment els fa por que els catalans i catalanes ens pronunciem en un referèndum sobre la independència de Catalunya, és perquè saben que algun dia podrien perdre una votació en aquest sentit i que, un cop hagin perdut, mai podran guanyar un referèndum revocatori, perquè qui tasta la llibertat no hi renuncia mai.

Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.