El recompte s'ha fet esperar. Tot el dia com ànima en pena col·legi electoral amunt, col·legi electoral avall. A 2/4 de 8 ja era aquí, mirant el rellotge a cada minut. Espiant de reüll el funcionari a veure si tancava la porta d'una vegada.
Finalment s'acosta el moment. Voten els darrers electors, s'instal·la el silenci a la sala. Em reparteixo les taules amb la Carol, tu aquelles dos i jo aquestes. Els responsables de taula sembla que no es decideixen a obrir l'urna. La Carol té més sort, una de les seves ja ha començat. Faig mirades furtives per veure si en la distància puc identificar una papereta de la CUP. Evidentment no veig res. Em centro en les meves dues taules. Sembla que finalment començarà el recompte.
De sobte, veig que hi ha una cosa que m'ha passat per alt. Una de les apoderades du la identificació de PxC. Aixeco la mirada i la fito als ulls, com esperant veure l'abominable rostre del racisme i l'odi en la seva cara. Enlloc d'això només veig les faccions arrodonides d'una noia baixeta i morena, molt més interessada en la conversa que du a través d'un telèfon mòbil que no pas en el que passa a les meses electorals. Miro a la Carol, el seu esguard m'indica que també l'ha vist, de fet, se la veu indignada i ve a mostrar-me verbalment el seu malestar. Li dic que tranquila, que faci com si res, no hem vingut aquí a barallar-nos amb ningú. Però la presència d'aquella acreditació li genera malestar. A mi també, però me n'amago, no vull que la Carol s'encengui encara més. Fins ara Plataforma era una organització abstracta de la que només en coneixia la cara de l'exfranquista (ex?) Anglada. Ara comença a tenir les cares de la gent del barri, dels meus veïns i de les meves veïnes, i això em preocupa, i molt. Em pregunto quan temps pot trigar tot plegat en esclatar en forma d'enfrontament social. Poc a poc l'extrema dreta ha anat estenent el seu discurs polític i una esgarrifança em fa adonar que avui se'n palparan les primeres evidències. Una sensació de derrota recorre el meu cos, em començo a sentir abatut i encara no s'ha incitat l'escrutini.
Alguna cosa es mou en la meva taula. Surten els primers vots. Els interventors del PP i CiU van ficant les seves manasses pel mig i participen del recompte com si fossin part de la taula. Bé, de fet, més aviat s'abraonen a sobre dels vots com si fossin entrepans de pernil ibèric i ells portessin un mes sense menjar. Me'n mantinc al marge, no tinc ganes de discutir per aquestes bestieses i a més porten tot el dia guanyant-se la confiança del president de taula i dels seus vocals. Suposo que ho fan justament per això.
En tot cas, dels cinc o sis primers, un de la CUP. Bona senyal, que continuï així. Però l'alegria dura poc a casa del pobre, al cap d'uns minuts el vot de la CUP continua sense amics, mentre les piles de PP, PSOE, CiU i PxC (!) creixent ostensiblement davant dels meus ulls preocupats. Siguem optimistes, segur que només és en aquesta taula. Vaig a la del costat on també han iniciat el recompte. Malament rai. Tan sols dos vots de la CUP. Vaig a comentar-ho amb la Carol, les seves notícies no són millors que les meves. Estem perdent, fins hi tot els de Plataforma ens passen per davant. Començo a maleir tots els que defensen el vot nul i la desmobilització electoral. Que no ho veuen? No podem donar aquesta batalla per perduda. No podem deixar les institucions a la dreta i a l'extrema dreta. La gent ha d'entendre que no votar opcions d'esquerres equival a deixar que governi la dreta. Prou de discursos autocomplaents de "tots són iguals". No és veritat. Hi ha qui pretèn construir alternatives des del compromís militant, des dels valors de l'esquerra i des de l'horitzontalitat. El que calen són més braços, no més ideòlegs de l'abstenció. Però deixem els mítings per més endavant. Torno a la primera taula. Continua havent-hi només un vot de la CUP. La X del logo de Plataforma sembla que se n'enrigui de mi. Si pogués tan sols estirar el braç i estripar una d'aquelles paperetes. Però seria igual. El problema no és la papereta sinó tot el que hi ha al darrere.
Em comença a obsessionar el tema dels vots de la CUP. Només un? No és possible. En moments així cal ser racional. Cal no deixar-se endur per l'especulació. Mètode científic Rubèn, segur que l'estadística ho explica. Hi dono un parell de voltes i finalment entenc el problema. Com que vaig tota l'estona d'una taula a una altra, els vots no tenen prou temps per sortir. Sí, segur que és això. Així que opto per quedar-me a la primera taula, segur que ara comencen a sortir els de la CUP.
Però no, allí no surt res. A sobre, he d'aguantar els comentaris de complicitat que es fan els interventors de PP i CiU cada cop que surt un dels seus vots. Collons, se n'alegren mútuament com si fossin del mateix partit. Potser es pensen que ens hi estem jugant una torradora aquí? Els vots de Plataforma continuen sortint i la seva X continua enfotent-se'n de mi. M'imagino un escenari postelectoral en el que els amics de l'Anglada són 4a o 5a força amb un o dos regidors. Crec que se'm farien molt llargs aquest quatre anys. Però perquè els deu votar la gent? És senzillament que els va molt bé tenir un cap de turc que no es pot defensar, com és la immigració, per donar-li la culpa de tot? Començo a donar-hi voltes. Potser hi ha alguna cosa més. De fet, encara que de forma errònia, el que ells fan és assenyalar un culpable de la situació precària en la que està vivint molta gent. La resta de partits no n'assenyalen de culpables. Bé, nosaltres sí, O si més no tenim clars qui són: la banca, les constructores i el sector financer. Potser aquest és el problema. No hem sabut explicar a la gent qui són els veritables responsables de la crisi. Estem tan immersos tractant qüestions de política municipals que oblidem de dir-li a la gent que hi ha uns culpables de la seva situació i que s'amaguen darrere d'una americana i d'una corbata, no pas darrere d'un mocador o dins d'una mesquita. Un convenciment es va obrint lloc dins del meu cap. Les properes eleccions de la CUP han de ser les autonòmiques i hem de començar a treballar qüestions que vagin més enllà de l'àmbit local. S'ha de donar resposta a aquesta marea de vot blau, no podem continuar fent com si la Generalitat no anés amb nosaltres. No podem permetre que el PSC continuï fent-se passar per un partit d'esquerres amb la complicitat d'ERC i ICV. No podem permetre per més temps que la gent confongui el terme esquerres amb l'activitat política d'aquests partits, i per evitar-ho hem de confrontar el nostre projecte amb el seu a totes les institucions dels Països Catalans on tinguem la possibilitat d'entrar, no podem limitar-nos nosaltres mateixos.
Però malgrat les meves cabòries el recompte contínua i la meva estratègia sembla no obtenir resultats. Quedar-me en una taula no ha augmentat ni en un el nombre de vots. Vaig a l'altra taula i un somriure es dibuixa en la meva boca. Per fi una pila de vots de la CUP s'organitza ordenadament damunt la taula, no massa grossa, no gens gruixuda, però una pila a fi de comptes. Pel cap baix en deu d'haver mitja dotzena. Torno a l'altra taula. Ja n'hi han dos. Tres. Li ha costat, però ja comencen a sortir els nostres vots. Intento, per l'alçada de l'urna a la que es troben, inferir en quin moment els nostres votants han passat pel col·legi, però em resulta impossible. Provo de recordar qui viu per allà que jo conegui, per veure si se de qui poden ser aquells vots. Me n'alegro quan me n'adono que, realment, conec molt poca gent que visqui en aquella zona.
Al final del recompte els resultats de la CUP han millorat una mica, però no prou. Quedem en aquell col·legi com a 7a força, per darrera de PxC. A aquestes alçades ja fa molta estona que sóc conscient que, aquest cop, no entrarem a l'ajuntament. No és igual, entrar hagués representat un important pas endavant. Sobretot a l'hora de donar difusió al discurs de l'esquerra, lamentablement oblidat per una socialdemocràcia que ha viscut més preocupada per ocupar el poder que per plantejar alternatives al capitalisme. Però no és un drama, l'important és continuar estant al carrer, l'important és no abandonar mai. Recullo l'acta d'escrutini i me'n vaig cap al Casal, la nit serà llarga.