La mirada paternalista de l'alcalde a dos dits de la meva cara em fa nosa. Si pogués, l'apartaria d'un cop de colze, però és una de les moltes coses que la meva situació actual no em permet fer. Pujat a dalt de l'escala, a tres metres sobre el terra, esbufego i acte seguit omplo de nou els pulmons. L'olor de metall s'escampa pel meus cervell nas endins, i és que estic realment aprop de la farola. De fet, l'abraço fort amb un braç mentre amb la mà lliure provo de fer un nus que es resisteix. Intento no pensar en la distància que em separa del terra, però la meva ment, traïdora, torna una vegada i una altra a imaginar el resultat d'un impacte d'aquestes característiques. Plou amb certa intensitat, però això ja no em preocupa, la meva roba fa molta estona que està amarada d'aigua. Per contra, el vent és més molest i imprevisible, no m'importaria que s'aturés. Com si es tractés de veure qui la diu més grossa, el cargol que acabo de treure ha deixat el punt on em subjecto cobert de baba. Aigua i babes de cargol, la combinació perfecta per fer retrocedir el meu aplom. Tanmateix, en cap moment passa pel meu cap el plantejar-me que hi faig aquí dalt. Les idees tenen més força que les meves pors. La situació es dibuixa en el meu cap com una analogia perfecta de la confiança que sento per un projecte que lluita per sortir a la llum contra totes les adversitats. Un projecte basat en unes idees en les que crec fermament i en la confiança, no cega sinó contrastada per una llarga trajectòria militant, en uns companys i companyes que respecto profundament. Un grup de persones que porten anys anant contracorrent i defensant idees que van molt més enllà de la cosmètica electoral a la que ens tenen acostumats els partits de l'arc parlamentari i del ple de l'ajuntament.
Torno a mirar el rostre de l'alcalde. Intento imaginar-me'l penjant pancartes dalt d'una precària escala plegable d'alumini en un dia de pluja com avui, unflant globus a pulmó durant tota la tarda perquè el pressupost de campanya no dóna per una simple bombona d'heli, encartellant la seva cara amb un pot de cola i una escombra tot cercant un lloc prou apropiat per evitar les temudes multes de la urbana o redactant amb els seus companys i companyes de partit un programa electoral en el qual abocar tota la il·lusió que s'acumula quan ets capaç d'imaginar una ciutat millor. No, està clar que l'alcalde no haurà de patir per si ve la premsa al proper acte, aquell que has estat preparant fins a les 2 de la matinada perquè sempre queda alguna cosa per retocar. L'alcalde no haurà de patir per trobar finançament per la seva campanya, uns diners que de ben segur no haurà de ficar de la seva butxaca. Tampoc haurà de fer torns amb la seva companya per tal que un es quedi amb la mainada mentre l'altre penja plafons en algun dels pocs racons que la junta electoral ens ha reservat. No se n'haurà de preocupar l'alcalde ni cap dels regidors, ja sigui del partit de govern o de l'oposició. Perquè ells s'han professionalitzat. Ells formen part d'una classe dirigent que paguen les despeses dels seus partits amb diners públics mentre ràdios i televisions els fan la campanya i mensualment cobren els sous que ells mateixos s'autoadjudiquen. Però tot té un preu, i aquest el paguen els de sempre, en forma d'uns polítics ja gairebé indistingibles els uns dels altres i que han creat un club privat per governar els destins de la ciutadania. Un club on no hi són benvinguts ni les idees noves ni les que volen canviar les coses. No és estrany, això podria ficar en perill el seu modus vivendi.
Pot ser és per l'èpica del moment -finalment m'ha sortit el nus i el Ferran, des de baix, m'informa que la pancarta ha quedat recta i prou tibada- però el fet és que ara penso que és possible. Penso que podem entrar a l'ajuntament i mostrar a la gent que es pot fer política des del compromís militant. Des de la generositat i la participació plural i no des de l'interès particular. Crec que podem entrar a l'ajuntament i amb nosaltres un aire fresc que recorri totes les cambres de La Paeria. És el moment de mostrar a tothom que la política és quelcom més que perpetuar-se en el poder.
Enllesteixo i baixo de l'escala, la por a caure per fí s'esvaeix, prenc distància i me la miro, ben recta i ben tibada, tal i com m'ha dit el Ferran fa un moment. Se que cada cop que hi passi per davant d'aquí a les eleccions m'hi fixaré. Miraré que no s'hagi trencat, que no s'hagi destensat, que no ens l'hagin arrencat. Durant aquests dies serà com si fos una cosa molt meva. Se el que hi diu, ja en portem penjades unes quantes, però no puc evitar llegir les lletres que destaquen ben clarament sobre el fons groc : CUP, l'Alternativa Necessària. I ara, a sopar ràpid, que a la nit hi tornem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada