dissabte, 19 de febrer del 2011

El temps de les tisores.

Es veu que els senyors que construïen cases van pensar que, fent la mateixa feina, podien guanyar més diners, així que van començar a vendre-les més cares del que valien. Es veu que als banquers se'ls van disparar les glàndules salivals i van decidir donar crèdits a tothom que volgués comprar-se'n una, valgués el que valgués la casa, i diners de sobres perquè, si volguessin, es canviessin també els cotxes o es compressin la cuina a l'Argentina. Eren èpoques d'abundància -tot i que no recordo que milloressin les condicions laborals, que s'invertís més en polítiques socials o que es reduís l'edat de jubilació- i qualsevol despesa estava justificada per aquell mar de bitllets en el qual ens havíem submergit.

Al final va resultar que aquell mar era en realitat una peixera -i de les petites, per cert- i quan ens vam despertar després de la festa, la ressaca va ser de campionat. Estàvem més pelats que el cul d'una mona i això va ser el punt de partida per les retallades: sistema de pensions, edat de jubilació, sous dels funcionaris primer i de la resta després, condicions laborals...res estava a resguard de les tisores.

I com no podia ser d'altra forma ha arribat el torn a la sanitat i l'educació. Es constata el que ja es sabia, en temps de bonança es beneficien uns quants, en temps de crisi la resta en paguem les conseqüències. Els senyors que es van enriquir venent cases més cares i els que ens van empobrir concedint-nos hipoteques que no podríem pagar s'han ficat seriosos i ens han dit que ha arribat el moment de fer sacrificis. És a dir, que ha arribat el moment de que nosaltres fem sacrificis per tal de que ells no deixin de guanyar diners ja que, això, seria molt dolent per l'economia.

I a l'hora de retallar en educació, l'administració ha optat per la quadratura del cercle. Senzillament han demanat als centres que, de cara a l'any que ve, redueixin la despesa entre un 20 i un 30%. Mira que n'era de fàcil! Com no se li havia acudit a ningú abans?, es deu de preguntar el fletxa que ha tingut aquesta gran idea. Tenint en compte que els salaris no els paga el centre, la despesa més gran que aquests tenen és en calefacció, llum, neteja i transport quan és el cas. Suposo que l'autonomia de centre de la que tant presumien en l'anterior legislatura, ens permetrà triar entre portar els nostres nens a una escola sense calefacció o a una escola que estigui plena de merda (perquè una altra cosa no, però la mainada embruta que dóna bo, i ho dic jo que a casa tan sols en tinc dos). Altres mesures estrella són no ampliar la plantilla malgrat que hi haurà 12.000 alumnes més, així que, apurant una mica, podríem tenir un tercer model d'escola que seria més aviat neta i calenta però sense professors. O ja, en el sumum de la eficiència econòmica, podem estalviar en transport amb el petit handicap de tenir aules sense alumnes, que per cert s’embrutarien poc, pel que ens permetria també estalviar en neteja. A la sanitat tampoc es poden queixar, no els han deixat precisament al marge de la retallada. Les notícies que m’arriben de l’hospital Arnau de Vilanova són preocupants. Parlen de tancar plantes i quiròfans en ponts i períodes de vacances, amb les repercussions evidents que això pot tenir per la qualitat assistencial d’un servei que es troba més aviat saturat que no pas infrautilitzat.

Està clar que primer s’ha de discutir si realment s’han de fer retallades a l’educació i la sanitat, però posats a fer-ne, també podem ser seriosos i no proposar la primera cosa que ens passi pel cap. No conec gaire com són els números d’un hospital, però tot sembla indicar que el més lògic seria millorar la planificació amb mesures com fomentar l'atenció primària i escurçar les, a vegades, innecessàriament llargues estades a l'hospital. Pel que fa als instituts, en un centre petit amb dues línies com el que estic treballant actualment, la despesa més gran és en calefacció, i aquesta puja a uns 3.500 euros al mes. Alhora, cada alumne representa una despesa diària de 6 euros cada dia que hi ha menjador. En el meu centre això suposa 1.800 euros a la setmana. Només que als centres es fes jornada intensiva l’estalvi permetria pagar la calefacció, la llum i la neteja. A més, això no representaria una pèrdua de qualitat en l’educació. Els professors ja fa temps que denunciem que fer classes per les tardes no té cap finalitat pedagògica, ja que el rendiment dels alumnes baixa a nivells mínims en acabar de dinar. I si algú encara té algun dubte de la bondat de la mesura, sempre pot anar a mirar a les espanyes, on pràcticament cap autonomia obliga als centres a fer jornada partida. De fet, l’existència a Catalunya de la jornada partida té més relació amb la força que tenen aquí les escoles concertades, les quals a través de les quotes de menjador es poden permetre recaptar uns diners imprescindibles per al seu manteniment. És a dir, i ja som al cap del carrer, la jornada partida no deixa de ser una forma indirecta de subvenció d’un ensenyament que no és públic. Al marge, és clar, d'una forma encoberta de subvencionar els consells comarcals, que malgrat que certament reben 6 euros per alumne, el que paguen pel menjar dels nens sempre és un preu inferior, per la qual cosa i com a intermediaris, es queden amb el canvi. Així, una altra mesura efectiva en temps de crisi podria ser racionalitzar el nombre d'administracions, començant per suprimir la diputació i els consells comarcals que podrien ser substituïts per unes vegueries que no estiguin sobre-finançades i no acabin sent oficines de recol·locació de vells càrrecs de partits polítics. I parlant d'administracions inútils, també podríem suprimir les administracions espanyoles, tant les obsoletes com els ministeris sense competències com les anacròniques com la monarquia i l'Audiència Nacional. De fet, en aquest aspecte, el millor fóra prescindir directament d'Espanya, que ni ens aporta res ni ens millora la situació en cap aspecte. Ben al contrari, tot sovint sembla més interessada en fica'ns pals a les rodes que no pas en ajudar-nos a millorar.

Però reprenent el tema de l'article, una altra mesura que els professors de secundària venim reclamant de fa temps és retornar els alumnes de primer i segon d’ESO a la primària, d’on no haurien d’haver sortit mai. Amb aquesta mesura hi hauria un estalvi substancial en un transport que en l’època en que jo estudiava no es feia i els resultats acadèmics -tinc la sensació- eren considerablement millors. Cada cop que fem una sortida de centre i em diuen el que val l’autobús m’esgarrifo de pensar tot el que es podria estalviar només en aquest concepte. Aquí tenim per tant, una mesura que estalviaria diners i que milloraria la qualitat de l’ensenyament. En el cas de la primària també hi ha formes d’estalviar sense empitjorar els resultats. La sisena hora va ser una mesura imposada que els i les mestres no volien. No ha millorat la qualitat i ha suposat una despesa innecessària que podria servir, per exemple, per abaixar la ràtio d’alumnes per aula i així incidir, realment, en la lluita contra el fracàs escolar. Cal recordar que aquesta mesura va ser imposada per tal de justificar ajudes a la concertada que ja feia aquesta sisena hora. Si algú creu que augmentar les hores de classe millora els resultats acadèmics, que s’imagini a ell mateix fent un curset, ni que sigui un cop a la setmana, de cinc hores. I llavors, que s’imagini que li augmenten una altra hora. Amb la mà al cor, ningú em dirà que el seu rendiment és susceptible de millorar.

En tot cas i al marge dels criteris que apliquin dóna la sensació que tot plegat no és més que el principi, i ara que han tocat la sanitat i l'educació, que tothom pateixi per la seva barba, perquè han obert la veda i aquesta serà l'excusa ideal per arrasar amb la resta. Podem ben bé dir que ha arribat el temps de les tisores.


diumenge, 13 de febrer del 2011

El lent moviment de les pedres



En mig d'una gatzara que no podien evitar de transmetre les ones de ràdio, es sentia la veu d'un jove egipci. La veu desbordava alegria i responia amb certa distracció les preguntes del locutor. Aquella veu, que parlava en un castellà amb marcat accent àrab, era la d'una persona plenament conscient d'estar vivint un moment històric. Mentre feia el meu zàping habitual a través del dial, en sentir-la, no vaig dubtar a aturar-me per tal de veure quines conclusions s'extreien en primera persona del que estava passant. De l'entrevista em quedo amb la seva resposta quan li van preguntar si, tres setmanes enrere, quan anava a la plaça Tahir per primer cop, es podia imaginar que acabaria vivint aquell moment. El jove va dir que ell mai s'hagués pensat que allò fos possible, ni per aproximació creien aquell primer dia que allò seria el final de l'era Mubarak.

Fins aquell moment, els egipcis havien cregut que treure el “faraó” del poder era impossible. I, segurament ho creien, perquè l'estatus quo del país així s'havia encarregat de difondre-ho, a través de tots els mitjans, infinitat de vegades. Es demostrava una altra vegada que la història és tossuda i que la paraula impossible és massa gruixuda per utilitzar-la en política.

En un context ben diferent, també aquesta setmana sentia el polític espanyol més ben valorat, Antoni Duran i Lleida, explicant als matins de Catalunya ràdio la seva aposta per un estat espanyol descentralitzat. Què ell sabia que aquesta era una opció impossible, però que era la seva utopia, tan legítima com la independència i a la vegada una mica menys impossible.

Crec que aquells que parlen de coses impossibles en política són els mateixos que els que ja els va bé que les coses continuïn tal i com estan. No considero, per tant, que políticament parlant hi hagi res d'impossible. Però si del que estem parlant és de coses molt difícils, em ve al cap una frase d'Einstein que també he sentit aquests dies per la ràdio, en que el físic assegurava que és més difícil trencar un prejudici que un àtom. Per tal que Espanya acceptés Catalunya tal i com és, no són canvis polítics el que caldrien, sinó l'eliminació d'uns prejudicis que porten més de 300 anys consolidant-se, quelcom molt més difícil de trencar que no pas l'estat espanyol.

D'altra banda, i malgrat com s'han precipitat els esdeveniments els darrers dies, crec que processos com el d'Egipte no són com bolets que apareixen del no res. Les bases per tal que tingui lloc el darrer acte es van treballant, escena a escena, fins a la baixada final del teló, on podrà o no donar-se el ràpid desenllaç esperat pel públic. Igualment passa amb el procés emancipador català. Fa anys que anem treballant els fonament del que ha de ser un final de cicle, caldrà veure si, arribat el moment, tenim el coratge d'anar a la nostra plaça Tahir.

De moment crec que la feina s'ha fet bé. Sempre fico el mateix exemple, i a risc de fer-me pesat, el repetiré: En els meus primers anys de militància, en l'època del peix al cove d'en Pujol, quan una notícia del diari deia qualsevol cosa sobre la independència, la retallava i la guardava com un tresor. A dia d'avui, no tindria prou espai a casa per guardar tots els articles que surten parlant de la qüestió. Així, en aquests poc més de 20 anys, la independència ha passat de ser l'argument d'una canalla radical irreflexiva -se suposava que se'ns havia de passar quan ens féssim grans- a ser transversalment acceptada per gent de totes les tendències polítiques. Com si fos un trauma de joventut, encara avui em genera sorpresa el veure una persona que pentini canes, pare de família i amb una feina normal declarar-se independentista.

Quan el procés s'ha iniciat, no es pot lluitar contra ell. Els continents es mouen a una velocitat de 2,5 cm a l'any. En termes comparatius, és la mateixa velocitat a la que ens creixen les ungles. Si el continents fossin éssers racionals als que poder preguntar, el primer cop que es van separar s'haguessin lamentat, potser amb aquella tristesa que sol els minerals i les roques poden transmetre, de que mai més es tornarien a veure. I tanmateix, milions d'anys després, els continents es van tornar a unir. I se del cert que, mentre es continuïn movent i encara que passin molts anys, acabaran per trobar-se de nou. Abolutament res ni ningú podrà evitar-ho.



dimarts, 8 de febrer del 2011

Una altra forma de fer les coses

Aquests dies sentim a parlar sovint sobre l'aixecament de la prohibició de circular per sobre de 80 km/h als accessos de Barcelona. Aquesta ha estat una mesura que es sabia que seria impopular molt abans d'aplicar-se, motiu pel qual, l'oposició convergent del moment ho va aprofitar per envestir al tripartit.

Ara que CiU és al govern la prohibició no s'ha retirat tal i com van dir que farien, s'han limitat a modificar el que ja hi havia per tal de maquillar el que no és altra cosa que un incompliment electoral. Així doncs, s'ha girat la truita i els tertulians i polítics que s'hi oposaven i la ficaven com a exemple de mal govern, s'inventen les mil i una excuses per justificar el manteniment d'una mesura que ells sabien que no podien retirar. I ho sabien perquè cal pensar que el principal partit de l'oposició (i el partit del parlament amb el nombre d'escons més elevat) estava al dia de les exigències que venien d'Europa en matèria ambiental, que devien saber que aquestes limitacions no es complien i que sabien que això podia tenir unes conseqüències econòmiques en forma de multes en cas de seguir així. Igualment, devien saber que la mesura era prou eficient com per tenir-la en consideració i que per tant mai la podrien retirar dràsticament tal i com donaven a entendre que farien.

I, tanmateix, el caramel electoral que representava oposar-se d'entrada a la mesura i acabar fent-ne bandera era massa llaminer per un partit que ja es veia al govern de la Generalitat. La conseqüència possiblement ha estat un augment del que ells anomenen desafecció amb la política, però suposo que tant els hi fa perquè, comptat i debatut, ells ja tenen el que volien.

Escric aquestes línies no per trencar una llança en favor d'Iniciativa, impulsora de la mesura en darrer terme, sinó com un exemple més que il·lustra un fet malauradament freqüent en política. Molts dels partits de l'oposició critiquen i difamen sense valorar amb profunditat el que estan qüestionant. Primer miren qui parla i després elaboren la resposta, sense escoltar el contingut. I, humilment, crec que en política no val tot. Primer cal mirar qui parla, després escoltar que diu i finalment posar de manifest el propi posicionament.

El problema en que ens trobem és que els partits de l'arc parlamentari tenen un discurs ideològic molt semblant entre ells, pel que els costa molt trobar les diferències que els permetin assolir l'alternança en el govern. Així, moltes vegades tan sols es tracta de transmetre la idea que se és diferent de l'altre, al marge del que es digui. Però tal i com estan les coses actualment, no ens podem quedar en buscar diferències per tal de vendre un producte electoral, hem de ser capaços de proposar models alternatius que millorin l'actual.

Crec que la CUP com a partit polític entén això i ha sabut estar al marge d'aquestes dinàmiques. Plantegem un model polític i fem oposició en quant la mesura que es plantegi sigui contrària a aquest, però no ens manifestem en contra de cap mesura amb l'únic objectiu de deixar-nos veure. Això és així perquè el nostre no és un projecte arribista, entenen com a tal que no té com a objectiu ocupar una cadira en un ajuntament o parlament. La cadira és un dels instrument -perquè n'hi ha d'altres- que utilitzem per assolir els nostres objectius polítics. Però l'objectiu és molt més ambiciós i inclou plantejar en els nostres àmbits una evolució social, nacional i democràtica en el model de país. Aquesta evolució ha de ser la que ens faci avançar a tots i a totes com a societat.

Si escric això no és per fer electoralisme de la CUP, tot i que per les dates en les que estem ja comença a convenir, sinó per posar de manifest quelcom que em preocupa fins a cert punt, i és que en aquesta tendència del “tots són iguals” s'inclogui un projecte polític com el que em representa, que justament només s'entén en el marc de voler trencar aquestes dinàmiques. Ho dic també per tots aquells que des dels partits de govern els agrada assenyalar-nos amb el dit tot acusant-nos de fer crítica sense cap valor constructiu, de ser uns antisistema, de viure de la cultura del no. A tots aquests els dic que no és cert, que la CUP no és això, que no pretenguin acusar-nos dels seus pecats. Qui diu això, no ha entès res del nostre projecte polític. Som constructius perquè volem construir un nou sistema de valors. Per això estem en contra del sistema capitalista, no pas perquè siguem antisistema, així, en genèric. I no vivim de la cultura del no, tot i que és cert que nosaltres ens alimentem de la cultura del prou. Perquè sí, perquè a vegades convé dir prou, i entenem que ara és un d'aquells moments. I si ho creiem és perquè sabem que hi ha una altra forma de fer les coses. Certament, com ja he dit, en política no val tot, i m'il·lusiona formar part d'un projecte polític que es planteja canviar tant les formes com els continguts.

Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.