dijous, 30 de desembre del 2010

Pobres


Per Nadal ja se sap, toca netejar consciències. Agafem un pot de cigrons, un paquet de farina i una capsa de galetes. Ho fiquem tot dins d'una bossa i li donem als nostres fills per tal que ho duguin a l'escola i sigui repartit entre els pobres. El cert és que mai m'havia parat a pensar en la paraula pobre. Suposo que no sóc molt original, però el fet és que mai m'havia parat a pensar en perquè jo no utilitzava aquesta paraula. Però sentir a una altra persona fer-la anar en un context aparentment normal, m'hi va fer pensar. El context és, justament, una mare dient-li al seu fill que el menjar que estaven recollint era pels pobres.

Parlant-ho amb molta gent pocs ho han trobat estrany, pel que potser sóc jo el rar, però a mi em fa un mal a les orelles terribles. Parlen de la pobresa com si fos una qualitat de la persona i no una conseqüència de l'economia i, per extensió, de la política. La gent pot ser miop. Si es vol es pot ser ateu, cristià o musulmà. Es pot ser de dretes o d'esquerres. Podem ser alts o baixets, grassos o prims, rossos o castanys, vells o joves, però caram! no crec que poguem ser pobres o rics. Si que podem estar en una situació de pobresa, degut a un context econòmic no favorable, però no s'és pobre.Igualment, no s'és ric gràcies a la divina providència, s'és ric perquè et beneficies d'una situació d'explotació i/o de misèria aliena.

Hi haurà qui creurà que no té més importància, que només són paraules, però jo crec que en té molta. Mentre la gent sigui rica o sigui pobra, això formarà part de la realitat i per tant de la normalitat, serà quelcom de natural. Si ser pobre forma part de la teva naturalesa, la resignació és l'únic camí. No ens podem enfadar amb algú que és ric si això forma part d'ell mateix, no és per tant una cosa contra la que jo pugui lluitar. En canvi, si jo dic que “aquell senyor, ara està en una situació de pobresa”, o “aquell altre senyor, ara està en una situació de riquesa”, la pregunta que automàticament em ve al cap és: per què? I ja se sap, al que ja li va bé que les coses romanin com estan, no li interessa gaire que ens fem segons quines preguntes. Perquè la segona pregunta que ens farem serà: què podem fer per canviar aquesta situació? Per tant, és lògic pensar que pel capitalisme sempre serà millor que aquestes realitats siguin immutables.

Un aquelarre independentista


L'altre dia, tot escoltant la ràdio, vaig tenir la possibilitat de sentir el candidat del PP per les municipals de BCN. Amb tots els antagonismes que em separen d'aquest partit, els he de reconèixer que en algunes coses van de cara, així que no em va sorprendre que el senyor en qüestió confesses al locutor que no havia vist el partit de la selecció catalana de futbol. En paraules del mateix Alberto, aquell partit havia esdevingut una mena d'aquelarre independentista amb una pilota pel mig. A l'expressió se li ha de reconèixer certa gràcia, pel que coneixent al personatge possiblement l'ha reciclat d'alguna altra banda. Però al marge de ser una frase ocurrent, és una frase força encertada, ja que coincideixo en valorar que en un partit d'aquestes característiques, tret dels jugadors i els pocs aficionats rivals, possiblement tota la resta és independentista. No crec per tant, que ningú es fiqués les mans al cap després d'aquesta afirmació.

Però serà pel meu vessant més ecologista que vaig pensar en reciclar de nou la frase d'en Fernández Díaz, fent-la meva en un context prou similar. Tot recordant el mundial de futbol vaig pensar que jo no vaig veure cap partit perquè, a fí de comptes, allò no era més que un aquelarre nacionalista espanyol amb una pilota pel mig. I, en aquest cas, inclouria jugadors i entrenadors. Per un moment vaig intentar imaginar-me aquesta frase en boca d'algun tertulià o polític amb simpaties secessionistes, i vaig arribar a la lògica conclusió que hagués estat objecte de la ira furibunda de la caverna mediàtica, un clar objectiu per menjar-se aquestes festes entre les neules i els torrons.

En tot cas, la conclsusió, no per prèviament coneguda, resulta menys frustrant, i és que ens queda encara molta feina per fer. Hem d'aconseguir que el nostre missatge es normalitzi encara més, fins al punt que algú pugui dir quelcom de similar per la ràdio i no s'enfonsi el món. Aconseguir transversalitzar el nostre discurs en tots els sectors, inclòs en l'àmbit esportiu, on no té res d'estrany veure recurrentment les inquebrantables adhesions a la unitat d'Espanya per part de futbolistes catalans, que d'altra banda no es mullen en absolutament res més en política, mentre que per a que un esportista es negui a jugar a la selecció espanyola ha de ser, com a mínim, un militant convençut de llarga trajectòria reconeguda i amb ganes de perdre quantioses sumes de diners.

Contaminació lumínica a la Lleida del s XXI

Ja de petit, 30 anys enrere, recordo que la primera cosa que veies per la carretera quan de nit arribaves a Lleida, era aquella enorme cúpula de llum que envoltava la ciutat. Era el resultat d'una il·luminació deficient i mal aplicada que feia que el cel nocturn, en una ciutat relativament petita com la nostra, fos mancat d'estels i d'aquell negre intens que l'hauria de caracteritzar. Suposo que per aquest motiu, al maig del 2001, va entrar en vigor la Llei d’ordenació ambiental de l’enllumenament per a la protecció del medi nocturn, la qual considera que la visió del cel ha de ser protegit, al tractar-se d'un patrimoni comú de tots els ciutadans, i més tenint en consideració que és un factor agressor d'ecosistemes.

No només valors filantròpics i ambientals eren esgrimits en el pròleg de l'esmentada llei, les referències a l'estalvi i l'eficiència energètica també eren arguments recurrents. Ara, malauradament, deu anys després de la seva aplicació, la sensació d'una ciutat que malgasta enllumenat a tort i a dret no ha fet més que empitjorar. Resulta evident quan hom passeja per àmplies zones de la ciutat que, malgrat que no hi viu ningú (i sembla que va per llarg), mantenen una urbanització que il·lumina cada nit carrers buits que delimiten solars per construir. Ho sabem també aquells que vivim en un primer pis, per sota de faroles que envaeixen cada nit la nostra intimitat. Certament tenim l'avantatge de que no ens cal encendre cap interruptor per veure'ns-hi, però no compensa l'enorme inconvenient de no poder gaudir de la nit fins que no baixem del tot la persiana, barrant el pas a qualsevol possible escletxa de llum.


Al marge de faroles de disseny i llums desfasades, si hi ha una il·luminació en aquesta ciutat que pugui arribar al grau d'ofensiva i de mal gust, aquesta és, sense cap mena de dubte, la del nou pont de Príncep de Viana. De lluny estant, aquell raig de llum sembla més que marqui la ubicació d'una discoteca dels anys 90 -amb aquells lamentables làsers que tant es van ficar de moda- que no pas el d'una infraestructura per travessar un riu. Qui el travessi de nit podrà fer-se càrrec de la magnitud real de la tragèdia. Els focus de llum que surten del terra i es projecten directament al cel -d'altra banda, quelcom que prohibeix la normativa- van a parar, irremeiablement, a la cara del pobre vianant que gosi aventurar-se a aquelles hores pel viaducte en qüestió, convertint l'experiència en un desagradable enlluernament constant.

No puc entendre, per molt que la Lleida del segle XXI vulgui mirar la del segle XIII, quina és la utilitat d'aquesta il·luminació tant excessiva, com no sigui la voluntat de l'alcalde de voler deixar constància de la seva obra de govern, sobretot ara, que s'obre un any electoral. Si és això, senyor Ros, no pateixi, ja li direm a qui vulgui escoltar, que vostè fa molts ponts i moltes coses d'aquestes, però si us plau, retorni el cel de Lleida, en la mesura del que li sigui possible, als ciutadans del segle XXI, els quals, a més, no hem oblidat que a partir d'aquest any, haurem de pagar aquests excessos un 10% més cars.



divendres, 22 d’octubre del 2010

El Papa i la mesquita.


No hi ha dubte que en el tema religió hi ha hagut una evolució de l'esquerra des de principis de segle XX fins ara. Si la consigna als inicis del segle passat era de clar enfrontament, motivat per una atàvica repressió per part de l'esglesia contra les classes populars, actualment la majoria de les opcions d'esquerres es guien per la llibertat de culte, una mica recorrent al tòpic del viu i deixa viure. En aquest context, no és d'estranyar que personalment no m'importi gaire la visita del Papa de Roma a Barcelona, també estic per la llibertat de circulació de les persones, per molt retrogrades que aquestes siguin, només faltaria.

Tanmateix, em dol profundament que un estat que s'anomena aconfessional destini fons públics al que, al meu entendre, no deixa de ser la visita privada d'un líder religiós. D'igual forma, considero que destinar els impostos a l'església catòlica, ni que sigui de forma voluntària assenyalant una casella a l'hora de fer la declaració, no s'adiu amb el que avui sosté la seva constitució, tant ultramuntanament defensada quan fa referència a altres capítols, des del meu punt de vista molt més qüestionables que no pas aquest. De la mateixa manera que entenc que no es justificable certes exempcions impositives als autoanomenats representants de Déu a la terra els quals, a criteri meu, són tant persones físiques com la resta i les seves propietats tant immobiliàries com la que més.

I tot això ho dic no perquè ells siguin l'església catòlica i jo un amargat i ressentit militant d'esquerres anticristià, ja que aplico el mateix criteri a les altres religions, que, d'altra banda, són cada cop més nombroses a casa nostra i que crec que hauríem de començar a tenir més en compte.

I per buscar un exemple clar d'allò que dic no cal anar latituds gaire exòtiques, ja que la mateixa ciutat de Lleida ens n'ofereix un d'interessant. En el debat sobre la ubicació de la mesquita cada ú hi diu la seva. Però, al marge de que, possiblement, serien més pràctics uns quants petits centres distribuïts en diferents barris més que no pas una mena de gran superfície de l'oratori, crec que fora bo el centrar el debat en si és l'Ajuntament qui ha de cedir uns terrenys públics per a uns equipaments que, al final, seran d'ús privat. La resposta pot donar lloc a, com a mínim, dos posicionaments. D'una banda hom pot pensar que si en el cas dels catòlics això s'esdevé així, per què no fer-ho en el cas dels musulmans? I ens trobaríem en l'inici d'una espiral de conseqüències imprevistes, tant pel que fa a la despesa pública com a la proliferació de temples i templets. L'altra opció és que tots aquells que ens creiem allò de l'estat aconfessional i del viure i deixa viure que deia al principi, comencem a exigir que s'acabin tots aquests privilegis que té la religió dominant.

Això, o bé els ateus ens haurem de plantejar el demanar també que ens cedeixin centres i ens financin espais en que puguem reunir-nos sense ensopegar amb creus, budes, burkes i estrelles de David entre d'altres i en que no es prohibeixi ni el vi, ni el porc, ni els preservatius. Perquè, que voleu que us digui? Al final un se'n cansa de que constantment fiscalitzin i censurin la meva moralitat, la meva sexualitat i la meva forma de viure i entendre el món.

dissabte, 11 de setembre del 2010

PARLAMENT 11 SETEMBRE 2010




Bon dia a tothom en nom de la Candidatura d'Unitat Popular


Aquest 13 de setembre, farà un any que va tindre lloc la primera de les consultes per la independència a Arenys de Munt. Els fets que s'han esdevingut des de llavors fins ara resulten, certament, il·lusionants. La manifestació que, sense anar més lluny, recorria aquest juliol els carrers de Barcelona, no és més que un dels molts símptomes de que les coses estan canviant, de que alguna cosa es mou en el volcà que fins avui dormia soterrat en l'oasi català. Aquells que ja comencem a portar molts anys de militància a les esquenes, mai no havíem respirat la fragància independentista amb tant intensitat com avui la percebem.


L'opció independentista s'ha normalitzat en un país on, cada cop, som més els que ja en tenim prou de l'asfixiant opressió espanyola, els que estem farts de greuges comparatius humiliants, els que ens neguem a continuar de mers observadors de les sistemàtiques agressions a la terra i a la llengua i els que volem deixar de ser una conjunt de comunitats autònomes queixoses i enfadoses. Cada cop som més els que volem ser un estat de ple dret, que no hagi de demanar permís a ningú per poder fer la seva i on no ens haguem de disculpar, contínuament, pel sol fet de ser catalans i catalanes en la nostra terra.


Tanmateix, el procés emancipador del nostre poble no és encara un fet i està lluny de ser una realitat. Mentrestant, hem d'estar atents als perills que l'amenacen i combatre'ls com millor sabem, des de la mobilització constant i la Unitat Popular. Desconfiem de tots aquells que ens prometen independència a canvi de vot, sense més estratègia que entrar al parlament, sense més credencial que una cara coneguda i un compte bancari estratosfèric. Totes aquestes opcions messiàniques que prometen independència per demà, no són més que uns nouvinguts disposats a tot per tal de rendibilitzar electoralment el sentir d'un poble que ja comença a dir prou, i és per això mateix que fracassaran.

Igualment, desconfiem d'aquells que es reclamen transversals i al marge de dretes i d'esquerres. El que aposta per aquesta postura no és més que un fidel devot del capitalisme més salvatge. La transversalitat que ells defensen implica mantenir el sistema de desequilibris actual, la seva opció política no té res d'asèptica ni fraternal, és marcadament capitalista i aposta per l'explotació de la classe treballadora. Pretenen perpetuar el mateix capitalisme que genera crisis cícliques, a partir de les quals poder retallar despesa social, acomiadar treballadors, reduir drets laborals i, tot això, alhora que abaixa els sous i allarga les jornades laborals. El mateix capitalisme que sotmet als treballadors i treballadores al xantatge immoral d'acceptar qualsevol feina a qualsevol prou o anar a engruixir les files de l'atur. No, aquesta gent no ens treurà de sobre espanya i, ni molt menys, ens alliberarà del jou capitalista que només pretén creixement econòmic sense progrés social.


Desconfiem també dels mitges tintes. Els que es perden en ambigües i rebuscades metàfores com el dret a decidir per acabar defensant l'estatutet de sempre. I tant que volem el dret a decidir! però volem decidir la resposta i volem decidir la pregunta. No volem decidir entre un estatut mediocre i un estatut mediocre retallat. Volem decidir entre estatut o estat, entre estar eternament infantilitzats o ser finalment adults, entre ser el que els altres volen que siguem o ser nosaltres mateixos, volem decidir entre submissió o independència. Prou de peix al cove, prou de qui dia passa any empeny, prou de renuncies i frustracions, prou de tacticismes inútils, prou de pedagògia estèril, prou d'Espanya!


I perquè diguem això, que ningú es pensi que la CUP renuncia a la unitat de tots els independentistes. Serem els primers que, arribats el moment, cercarem el consens entre totes les forces polítiques i socials del país per tal d'assolir la independència. Però no ho farem a través de projectes megalòmans ni partint de renuncies i supeditacions al marc estatutari. Ho farem des de la honestedat i el respecte a la resta de forces, des de la base i la voluntat transformadora que ens caracteritza. Així es construeix la unitat popular, i no des del menyspreu, la imposició i la supèrbia.


La Candidatura d'Unitat Popular es planteja el repte de continuar lluitant per la llibertat del nostre poble en un context que ha canviat. I ha canviat perquè, com ja he dit, és cada cop més favorable a la independència, però cal que anem amb compte, perquè tanmateix, també és un escenari de renuncia. Un escenari de renuncia territorial on els nous independentistes de saló, han legitimitzat el paper d'Espanya per definir quines són les fonteres del nostre poble, i el seu discurs independentista és centra, cada cop més i a desgrat nostre, en la cotilla imposada que és la Comunitat Autònoma Catalana. Per això diem, un cop més, que cal lluitar per la llibertat de tot el nostre poble, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar! cap estat espanyol ens vindrà a dir on comença i on acaba el nostre país, només el poble té aquesta potestat i des de la CUP fem nostra la responsabilitat de mantenir encesa la flama que ens permeti mantenir-nos units com a poble, tal i com en el seu dia, ens va ensenyar l'enyorat joan fuster.

També des de la cup ens proposem el repte de vetllar per tal que tot aquest caliu creat no caigui en postures reformistes o personalistes. I fem extensius aquests reptes a tota la classe popular del país, que és qui realment ha de liderar aquest procés. Ara, més que mai, hem de recórrer al poble per tal que sigui ell el subjecte del seu alliberament, bastint noves propostes, noves complicitats i noves alternatives que mantinguin i facin créixer el nivell de mobilitzacions del país. No és a les urnes on els Països Catalans aconseguiran la seva independència, sinó al carrer. Només aconseguint una majoria social que defensi l'opció independentista podrem guanyar la independència. És més, amb una majoria social que vulgui la independència, no hi haurà estat, ni francès ni espanyol, que ens impedeixi fer aquell camí que recorren els pobles lliures.


VISCA LA TERRA!

divendres, 23 de juliol del 2010

Estiu calent


Aquest mes de Juliol ha estat un mes peculiar. D'una banda, hem estat testimonis de com una manifestació autonomista convocada de forma unitària per les forces polítiques del país, esdevenia una concentració independentista on l'única cosa que hi havia d'unitari era el clam en contra de les institucions i dels polítics que les menen. M'oloro que hi haurà un abans i un després d'aquesta manifestació, no voldria llançar les campanes al vol però tot sembla indicar que l'independentisme s'esta desplaçant amb fermesa i convicció cap a la centralitat política catalana, tal i com ja la CUP plantejava en la seva valoració de la manifestació . Crec que és el moment, per tots aquells i aquelles que fa anys que defensem les tesis autodeterminstes, de prendre la inciativa. Cal que plantejem noves propostes que vagin desgastan la legitimtat que per a molta gent encara té l'estat espanyol per imposar-se al poble català. És el moment d'apostar fort per aquella majoria social emancipadora que ens permeti superar, d'una vegada per totes, l'atzucac autonomista.

D'altra banda, i en clar contrast, hi ha hagut per les mateixes dates, la mostra d'espanyolitat més gran de les que es recorden per les nostres contrades. Milers d'estanqueres han aprofitat la victòria de la selecció espanyola de futbol per sortir de l'armari. Per molta gent ha estat com ficar aigua al vi, tot i que entenc que no es poden comparar totes dues situacions, ja que per experiència se que és molt més fàcil mobilitzar a la gent sota una coartada esportiva que no pas per una fília política. Moltes han estat les banderes espanyoles que han onejat en terra catalana després d'aquesta victòria. Hem pogut veure bous, àguiles preconstitucionals (per dir-ho amb l'eufemisme dels que ho tenen tot lligat i ben lligat), escuts borbònics i altres variants sobre el mateix tema. Tanmateix, hom podria haver trobat a faltar la bandera espanyola republicana, ja que entenc que és tan espanyola com les altres, tot i que des d'un punt de vista polític i simbòlic radicalment diferent. Desconeixo quina és la valoració que he de fer d'aquest fenomen, però resulta realment significatiu, sobretot si tenim en compte que es produeix per part d'aquells que fa dos dies acusaven als independentistes de voler polititzar el futbol. Igualment, resulta xocant el contrastar com, aquells mitjans que acusaven als que insistim de parlar de sobiranisme en temps de crisi de frivolitzar el debat polític mentre el país travessa una crisi econòmica de magnituds històriques, ara, de sobte, han passat a preocupar-se, unicament i exclusiva, de les èpiques victòries d'un equip de futbol. I per cert, trobant del tot justificades unes primes que, en el seu conjunt i per ficar un exemple, igualen el saqueig del palau o varies de les obres en infrastructures que darrerament el govern s'ha vist obligat (?) a aturar.

I enmig de tanta mobilització he detectat una altra mancança. En aquest període de pèrdues de drets socials i laborals, que han estat fent els sindicats? Entenc que estratègicament l'estiu pot no ser una bona ocasió per fer una vaga general, però caram, amb tanta gent al carrer, bé podien haver fet algun acte simbòlic. Com per exemple, demanar a aquesta colla de nacionalistes espanyols que acompanyessin la seva eufòria futbolera amb un crespó negre en senyal de dol per la mort de l'estat del benestar espanyol. Pot ser el problema és que només els preocupa l'Estat i lo de benestar no va amb ells, però es podia provar. En tot cas, més que mort, podem parlar d'abort, ja que no se si realment va arribar a néixer. Amb aquests termes qui sap, tal vegada trobarien aliats inesperats en l'església i els seus hooligans, que sembla que aquesta és la única paraula que els mobilitza.

Amb tot plegat sembla que es prepara una tardor interessant, perquè el que és clar és que aquí pot haver-hi un procés emancipador en marxa, un desmantellament de l'estat del benestar o la genuflexió divina davant del joc de la roja, però l'agost és l'agost i les vacances són les vacances, que som mediterranis i la calor a ple estiu aquí no és cap broma. Així doncs, a esperar els esdeveniments. Mentrestant, tenim molt en que pensar i moltes lluites que preparar, apa, bon estiu i estigueu a l'aguait, que ells, quan els convé, no fan vacances.

diumenge, 20 de juny del 2010

Un acte de fe


Encenc un llumí enmig de la fosca. La flama il·lumina breument la tenebra tot i que la foscor encara m'envolta, d'un negre fred i distant, aparentment indiferent a mi però tanmateix m'acarona, frisant d'incloure'm dins seu. Tinc por. El llumí es consumeix lentament. Crec que ja albiro el moment en què s'apagarà i l'obscuritat m'abraçarà finalment, com un part més del seu tot, potser la part més menuda i insignificant de totes. Llavors, no hi hauran més llumins per mi. Seré part d'ella altra volta, em confondré en la seva immensitat i ja no sabré si sóc jo o sóc ella i ni tan sols podré saber si se, si sóc o ja no sóc. M'angoixa el moment i provo d'allunyar-lo del meu pensament. Em conto històries. Contes que em fan companyia i em conviden a creure que, en apagar-se el meu llumí, altres seran encesos en el seu lloc. Se que no poden ser, però consolen i poc a poc me'ls acabo creient. Imagino com un estol de llumins s'encenen per fer-me companyia, com hipotètiques fogueres es consumeixen indefinidament per mostrar-me el camí de la claror. Ansio veure aquestes llums. Vull conèixer aquests focs. Vull contraure les meves pupil·les fins que em facin mal els ulls davant de l'espectacle immens i memorable de la llum que tot ho ha de envoltar. La llum que m'escalfarà i em guiarà sense dubtes i, ja per sempre més, sense por. La necessito. Però he d'esperar. Esperar que es consumeixi el llumí per veure-la. Sembla que no s'acabi mai. El pas del temps esdevé tediós. A cops sembla que torni enrere amb sorneguera tremolor. No puc esperar més. No vull esperar més. Prenc aire en els pulmons, expiro lentament. La boca em dibuixa un somriure, tinc el cor tranquil i en pau. La flama comença a ballar fins que després d'una darrera rebifada s'apaga definitivament. Just en el moment d'apagar-se, o tal vegada un instant abans, me n'adono que tan sols era un desig, que tot plegat era un somni. Ara, sols em queda fondre'm amb la foscor i, potser, lamentar.

dimecres, 26 de maig del 2010

Una habilitat molt especial.

La meva infantesa va ser com la de tots els altres nens. No guardo cap trauma en l'armari que em faci ballar el cap o que em serveixi per justificar les meves conductes d'adult, quan aquestes són contràries al que s'entèn per saber estar. Tanmateix, tampoc és pot dir que fos una infància fàcil i regalada. Com tot fill de bon veí, vaig haver de fer front a adversitats i contratemps que la vida anava ficant en el meu camí. En resum, uns primers anys de vida com la majoria de la gent que coneixo, sense sobresalts però sense caure en la condemna de l'avorriment a perpetuitat.

Vaig, però, desenvolupar durant aquells anys, una habilitat molt poc freqüent, tant entre els meus companys d'escola com entre els que amb mi compartien trapelleries en les places. Me'n vaig adonar per casualitat, com qui no vol la cosa, jugant tot distret un bon dia. Va sortir com si res, sense que el cridessin, sense avisar, sense trucar abans, amb aquelles contundents i impacients empentes a les que ja m'havia acostumat. Aquest va sortir amb espontaneitat, i ja us dic, molts anys abans de que jo pugués saber que volia dir aquesta paraula. Potser va ser aquesta naturalitat la que feu que jo actués de la mateixa manera, com si tal cosa. I vaig observar amb sorpresa, que la treta em funcionava. I molt més del que em podia imaginar. M'esperava la ràpida reprobació dels adults més propers, però aquesta no va arribar. Així, que vaig aprofitar aquesta aparent absoluta normalitat per desplaçar-me lleugerament, amb la molt intencionada idea de defugir la meva responsabilitat. En aquell moment, no cal dir que jo no esperava ja cap sanció, sinó que s'inicies el recurrent debat de culpabilitats que acompanyen esdeveniments d'aquest calibre. Contra tot pronòstic, aquest no es va produir. La calma va predominar fins al final de l'acte malgrat la evidència de la gesta. I dic evidència perquè realment era així. Veia com els adults arrufaven el nas i miraven discretament els seus companys de tertúlia, a dreta i esquerra, insistentment, com buscant qui sap què perdut en la mirada dels altres. Però res més. Ni un exabrupte, ni una paraula més grossa que un altra, ni un discurs reprobatori. Res. la més absoluta i total indiferència. El meu pet acabava de passar totalment despercebut, sense el càstig que en justícia acompanya al crim, i tot malgrat haver estat escoltat i ensumat per les orelles i el nas de la mitja dotzena d'adults que m'envoltaven. Acabava de descobrir la meva habilitat especial, allò que em feia diferent als demés, allò que m'allunyava de la mediocritat del món que m'envoltava.

Amb els anys vaig aprendre moltes coses sobre el meu do. Vaig arribar a controlar els tempos a la perfecció. Inclòs en un ascensor tancat a soles amb una altra persona era capaç de fer-lo dubtar sobre l'autoria de la ventositat. Van ser anys de plenitud, de glòria. Algú podria dir que fins i tot em va pujar al cap, i no s'equivocaria. Quan ets al cim de la cresta de l'onada et creus imparable. Immortal. El cor se m'encongeix quan penso en el que representa haver tastat, ni que fos en el més íntim i personal dels secrets, la certesa d'haver estat el millor.

Diuen que tot el bo s'acaba, i deu ser cert, tenint en compte el que em va passar a mi. Tot i així, poc m'esperava jo que s'acabes tan bruscament com va començar, i de la mateixa manera, sense avisar. Ja feia una colla d'anys que no coneixia rival i tots els meus esforços es centraven en superarme a mi mateix dia a dia. Jo havia esdevingut el rival a batre. Però no hi havia prova, per dura que fos, que no hagués superat sense un sol indici de debilitat: defensa oral del treball de final de carrera, entrevista de feina, un directe en televisió per tot Catalunya, un pregó de festes major... Qualsevol lloc era bo i qualsevol activitat l'adient per contrastar com la meva mirada indiferent, aparentment lliure de pecat, immutable i impassible, feia creure als presents en la meva innocència. Només ara, tants anys després, puc dir que sí, que vaig ser jo. Aquell pobret de mi i el seu rostre inexpressiu són els responsables de tants equívocs i tantes situacions violentes, tants pensaments creuats i malentesos mai aclarits. La meva genialitat semblava no tenir aturador. Però un mal vespre, relaxat davant del televisor després d'una altra exitosa jornada d'activitat clandestina, vaig veure el que no hagués vulgut veure mai. No recordo el seu nom. Ni tan sols el partit ni el càrrec que ostentava, però era una cosa realment impressionant, fora de tota mida. El seu posat seriós, aquell verb àgil, aquella mirada sincera, aquella tranquilitat que transmeteia. Tot plegat era massa, no podia ser. Ho tenia davant dels meus ulls i no m'ho creia. D'una banda se m'encongia el cor, tot el que en la meva vida tenia sentit se n'anava en orris. D'altra banda ho trobava estimulant, era realment excitant. Crec que fins i tot vaig tenir una erecció, era simplement espectacular.

Cal dir que jo tot just sortia de la meva joventut i compto que mai m'havia interessat pel que diuen els polítics. I ara que finalment ho feia no me'n sabia avenir, com podia ser? La seva veu serena i la seva mirada alhora propera i penetrant, sortien de la pantalla catòdica i envaïen tota la sala, sense deixar cap racó de l'habitació indiferent. Les seves paraules explicaven com tenia previst imposar mesures econòmiques severes a la gent que l'escoltava, de com retallaria la despesa social, de com benificiaria la banca i els especuladors passant per sobre dels treballadors. I els que l'obervavem, no feiem més que picar de mans i riure davant les petites mostres d'humanitat que durant el discurs, amb precisió quirúrgica, deixava anar sense cap aparent intencionalitat. Justificava i minimitzava casos de corrupció diversos, victimitzant-se fins a tal punt que més que la meva empatia i la de la resta de televidents, aixecava la nostra devoció increbrantable. Ens assenyalava amb el dit, com a veritables culpables dels mals del món, com a origen dels seus problemes i les seves cabòries. I, malgrat la nostra ingrata col·laboració, plasmada en les enquestes que amb els diners dels altres feia cada setmana, ell s'afanyava a erigir-se com a salvador nostre, poseïdor de tota raó i de les respostes a les seves preguntes. Era realment un espectacle veure aquella interpretació de salvatge hipocresia i descarnada pocavergonya, digna dels més grans entre els més grans.

Què podia contra això el meu humil do? Vaig caure sobtadament, de nou, en la crua realitat de la mediocritat de la massa. Vaig tornar al meu anonimat paupèrrim del que, tant de bo, no m'hagués mogut mai. Quin sentit tenia tot? Jo, que estava tant orgullós de fer ensumar els meus pets a la gent amb total impunitat, sense aixecar cap tipus de sospita, poc em podia imaginar que tants i tants polítics treuen merda per la boca cada dia i ens la fan empassar sense que ni tan sols ens n'adonem.

dijous, 13 de maig del 2010

Perdent un llençol a cada bugada.


No té cap mèrit, perquè ja es veia a venir i ho deia tothom, però jo tenia raó. No som Grècia, no som Grècia, i al final ens apliquen les mateixes receptes. És molt trist, tant se val qui governi si al final sempre acabem fent el que diu l'FMI o qualsevol de les altres entitats al servei dels que controlen aquest sistema econòmic, que cada cop tinc menys clar qui deu ser, si és que és un algú. El fet és que, votem qui votem, les solucions (o més ben dit, els problemes) que ens ofereixen, són les mateixes. Quin trist panorama. Per això voliem la democràcia? Per poder triar qui dóna la cara pel que de veritat mana? Doncs estem ben servits. No cal dir que els mitjans de comunicació han fet la seva funció habitual, fent d'altaveus del sistema i practicant el papisme més enllà del que el sou els exigia. El panorama no dóna per ser gaire optimistes, tot i que no se sap mai, ara n'hi ha uns que quan els han dit que els baixaven el sou se n'han adonat que la cosa anava també amb ells, però pateixo que no hagi passat com en el poema de Brecht i, ara que van a per ells, ja no quedi ningú per donar-los un cop de mà.

Alguns diuen que anem a per la vaga general. Ja disculpareu el meu pessimisme, però amb els sindicats que tenim, si fan una vaga d'aquestes dimensions, serà més per que toca que per convenciment. Fa massa temps que han cedit a la lògica (si se'n pot dir així) del lliure mercat. Estan tan venuts ja d'entrada que, qui sap, potser sí que tal i com s'ha dit renuncien a les movilitzacions que la situació es mereix a canvi d'alguna engruna com per exemple de que no flexibilitzin gaire més l'acomiadament. Si s'esdevé, siguem cauts, que no ens ho venguin com una victòria, que aquí estem massa acostumats a que ens donin bou per bèstia grossa. Sigui com sigui, a aquestes alçades dubto de l'efectivitat d'una vaga general, ja que les vagues fan tremolar -si és que encara fan tremolar a algú- a aquells que no prenen les decissions i és un model que, a la llarga i massa sovint a la curta, acaba desgastant els i les treballadores sense acabar de donar cap fruit. I si no us ho creieu, pregunteu-ho als mestres. Potser una mobilització conjunta a nivell europeu tindria algun tipus de ressó, però seria tant complex d'organitzar-la i es difuminaria tant l'objectiu de les reclamacions que a la llarga és possible que estiguésssim en el mateix lloc.

Bé, doncs, vist com estan les coses no ens queda més que recorrer al tòpic. De fet, si el tòpic és tòpic serà perquè l'aigua sona. Doncs ja sabeu: al final, sempre paguen els mateixos. Ara, als que no estavem convidats a al festa ens toca pagar els plats trencats. Però tranquils tots i totes, ells ens faran els crèdits i les hipoteques que calguin per tal que poguem pagar la baixella nova. Això sí, a un interès prou alt, que ara es veu que ja no som tan solvents. És així de trist, nosaltres som els rucs i ells van a cavall. La propera vegada que senti d'un d'aquests llumeners que reformarà el capitalisme o de que començarà a ficar control als moviments de capitals, o que cobrarà impostos als beneficis bancaris, o que nacionalitzarà la banca o qualsevol de les perles que en aquesta crisi he sentit, ho tindré clar, em ficaré la mà a la cartera per veure quan em costarà aquest cop la broma.

dimecres, 5 de maig del 2010

Espanya no és Grècia.



És la frase de moda, Espanya no és Grècia. Catalunya tampoc, és clar. A força de repetir-ho potser ens ho acabarem creient. Diuen que Espanya no falseja les seves dades econòmiques, com sembla que si que fa la República Hel·lènica. Espanya és una economia potent, de les primeres del món, no com aquell petit país dels balcans. Altres coses s'estan dient aquests dies sobre les, en teoria, enormes diferències que existeixen entre aquests dos països. Desconeixo fins a quin punt tot el que es diu és o no cert. No cauré en l'error dels comentaristes habituals, no em convertiré en un expert sobre Grècia d'un dia per l'altre. El que sí que tinc clar, però, és que entre aquestes dues realitats jo hi veig moltes semblances i, perquè no, alguna diferència.

Veig semblances en que tots dos són estats capitalistes. Tots dos estan immersos en polítiques liberals dictades des del nord d'Europa. Tots dos estan, també, navegant en mig d'una profunda crisi, de la que l'única cosa que se sap del cert és que no se sap que està més lluny, si el fons del pou al qual es dirigeixen les seves economies o el llunyà dia en que se'n podran sortir. Comparteixen les mateixes receptes econòmiques, les que els han dut on són i les que, segons els mateixos assesors que els hi han portat, els n'han de treure. També comparteixen algunes coses que, tot sembla apuntar, passaran aviat. Per exemple, compartiran un allargament en l'edat de jubilació, una disminució en el nombre de funcionaris (i per tant en la quantitat i qualitat dels serveis públics), una flexibilització del mercat laboral (eufemismes al marge, que ens podran fotre fora de la feina quan vulguin, gratis i encara gràcies), congelacions salarials (o baixaran els sous directament, depenent del valents que se sentin), retallades en les pensions i en la protecció social en general, entre altres mesures dirigides a "sanejar" l'economia d'aquests estats. Igualment, sembla que no han de patir en cap cas pels sectors estratègics, aparentment no sembla que l'exercit hagi de ficar en lloguer els seus tancs i les seves fragates per sortise'n.


Però tal i com ja he dit, és cert que hi ha diferències, i alguna de cabdal, entre els dos estats. Quan a Grècia es pretèn posar en pràctica totes aquestes mesures que he comentat, els carrers s'omplen de pancartes i de manifestants. El missatge és clar. "Els i les treballadores no estem disposats a pagar la crisi que vosaltres heu creat. Feu el que cregueu que hagueu de fer, nosaltres sabem que és el que hem de fer". En el cas de l'estat espanyol, i també als Països Catalans, m'espero una resposta força més freda. Això serà així. És un fet. Aquest país no enregistrarà mobilitzacions massives, no treurà al carrer milions de persones per cridar contra aquest nou abús de la classe dominant, malgrat que seran molts els afectats i afectades. Potser ara, abans de que que tot això s'esdevingui, sigui un bon moment per a que molts facin una profunda reflexió sobre aquest fet. Cal que treballadors i treballadores que confereixen representativitat a partits autoanomenats d'esquerres i sindicats pactistes, fassin una analisi realista de quins són els seus interessos i de què cal que passi per tal de que surtin al carrer a defensar-los. Cal que tothom sapigui en quin costat de la trinxera es troba i en quin costat de la trinxera es troba l'enemic, no fos cas que en començar la batalla ens estampem contra el terra per culpa d'un punyal clavat per l'esquena.

diumenge, 25 d’abril del 2010

Amb la Meri a la taula.



Estem amb la Meri (i l'Oriol) a la taula del CC de Pardinyes, de moment la participació no és per tirar coets, malgrat tot, avui és un gran dia per la democràcia. Avui és el primer cop que molts i moltes catalanes podran expressar mitjançant el vot la seva opinió al voltant de si cal que Catalunya continui o no formant part de l'estat espanyol. Demà, mitjans de comunicació i periodistes compararan les xifres de participació amb les de les darreres eleccions. Els més imparcials potser ho facin amb les del referendum europeu. I, tanmateix, continarà sent un argument trampós. No es pot comparar una consulta feta amb l'únic mitjà de la voluntat popular i l'únic recurs de les aportacions econòmiques que, a dures penes, s'han pogut recaptar a través de donatius voluntariosos, amb qualsevol de les eleccions que es celebren periodicament. Cal tenir en compte que el pressupost d'un sol dels partits que es presenten a les eleccions supera, i amb escreix, el de tota la campanya de la consulta.

Ara mateix, no sé quins són els resultats que, aquest vespre, recollirem a la seu central a L'IEI, però una cosa si que la tinc clara. Demà serem més aprop de la llibertat. I ho dic perquè sóc conscient que llibertat no vol dir necessàriament independència, sinó tenir dret a decidir, digui el que digui la constitució, digui el que digui el constitucional, digui el que digui el dret de conquesta.

dijous, 7 de gener del 2010

L'ALCALDE I LA CUP

Com se sol dir Sr. Ros, n'hi ha per llogar-hi cadires. En resposta a la meva darrera carta vostè feia ostentació de respondre, junt amb el seu equip de govern, a totes les preguntes o crítiques formulades per la ciutadania. La mateixa setmana, companys i companyes de la CUP presentaven al síndic de greuges un escrit de queixa per la total manca de resposta del consistori en els darrers tres anys, una trentena d'escrits que han rebut com a tota resposta el silenci de l'administració. És ben bé que de vegades sembla que no visquem en la mateixa ciutat.

En la mateixa carta, vostè justifica la seva manca d'iniciativa en polítiques socials atenent a les polítiques dutes a termes per l'Ajuntament, fent una especial incidència en el Pla de Barris. No cal dir que des de la CUP ens alegrem profundament que la Generalitat destini fons a la regeneració dels barris. El que no entenem és com s'ha arribat a aquesta situació de degradació i marginalitat d'aquestes zones de la ciutat i perquè s'ha esperat tant a actuar, un dubte que potser em podrà aclarir en un proper escrit.

I posats a resoldre dubtes sobre urbanisme, el senyor alcalde em podrà dir quants pisos buits hi ha a la ciutat, quantes promocions d'habitatges hi ha en construcció i quantes promocions estan aturades o ja no s'han arribat ni a començar -a tall d'exemple, mentre escric això des de la meva finestra veig un solar on les úniques que hi viuen són les rates que es mengen les deixalles que s'hi acumulen- ja que em costa d'entendre la necessitat de construir en noves zones, com l'ARE, quan hi ha barris que sembla que estiguin a mitges.

En una cosa, però, li he de donar la raó. Pel que fa a l'alberg municipal tothom pot veure la tasca que du a terme l'Ajuntament: enviar gent amb problemàtiques socials a una pensió privada en lloc d'enviar-la a un alberg públic amb l'assistència social adequada. Jo no dubto que l'Ajuntament està actuant en altres camps -només faltaria, és la seva obligació!- però el que està clar és que això no justifica la manca total d'acció en d'altres àrees, igualment essencials en la gestió d'una ciutat.

Finalment -i és que sóc esclau de la brevetat, ja que no disposo de les seves nombroses tribunes- veig que el preocupa enormement que se l'acusi d'electoralista. Però això no és excusa, i em desperta una considerable vergonya aliena que ho faci, per a que vostè pretengui criticar que jo signi les meves cartes com a membre d'una candidatura política -o és que pretén negar-me el dret a definir-me?-, i més si tenim en compte que ho fa en les mateixes dates que la ciutat i els diaris de Lleida es desperten plens de plafons publicitaris i anuncis a tota pàgina amb l'únic text d'una breu felicitació, el seu nom, la seva signatura i el càrrec que vostè ostenta. I, suposo, que malgrat que és el seu el nom que figura en aquesta anodina publicitat, són els diners de tots els que paguen aquest dispendi, així que posats a resoldre dubtes, em dirà el senyor alcalde si en temps de crisi no hagués estat més encertat estalviar-se aquesta campanya?

dilluns, 4 de gener del 2010

L'anunciada resposta de l'alcalde.

A continuació he transcrit la resposta de l'alcalde (o del responsable de premsa, ves a saber,però a mi això m'és igual). L'home no s'hi mata massa però em dóna opció per la rèplica, la qual cosa no cal dir que li agraeixo profundament i, per aquells que hi estigueu interessats, està al caure. Apa doncs, continuen disfrutant de la saga "El cargol i l'alcalde".

Resposta al Sr. Ruben Cobo, membre de la CUP

Sr. Cobo,
Pel que veig li estranya que li contesti la seva carta. La meva obligació com alcalde és donar resposta a tots els ciutadans i ciutadanes que formulen preguntes o crítiques adreçades personalment a mi, tal i com fan la resta de regidors de l'equip de Govern quan contesten cartes que afecten el seu àmbit de responsabilitat.
Vosté m'acusa d'electoralisme, la qual cosa no deixa de ser contradictòria quan justament vosté signa les seves cartes com a membre d'una candidatura electoral.
Pel que fa a les polítiques socials, en el meu article d'aquest diumenge precisament explico que les prioritats del pressupost de 2010 són justament la despesa social, l'educació i la seguretat. Com es desprèn directament de l'article, són els capítols que pugen més en el nostre pressupost.
Pel que fa als espais d'atenció als qui més necessiten, com l'alberg que vostè cita, crec que tothom pot veure la tasca que realitza la Paeria en col·laboració amb les entitats de caire social, o en programes tan importants com el Pla de Barris del Centre Històric o de la Mariola.
Permeti0m referir-me al que crec més important de la seva carta. Li he de contestar que les polítiques urbanístiques i les polítiques socials no són antagòniques. L'urbanisme que realitza la Paeria, i especialment els Plans de Barri, són l'exemple de que la millor social i l'atenció a les persones passa per polítiques urbanístiques que dignifiquin els barris, construeixin equipaments i creïn oportunitats de treball i educació per als nostres joves. Plans de Barris, construcció d'equipaments i atenció social són el nucli central de les polítiques de l'Ajuntament adreçades a les persones. Atentament,

Àngel Ros
Alcalde de Lleida

Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.