El Papa i la mesquita.

No hi ha dubte que en el tema religió hi ha hagut una evolució de l'esquerra des de principis de segle XX fins ara. Si la consigna als inicis del segle passat era de clar enfrontament, motivat per una atàvica repressió per part de l'esglesia contra les classes populars, actualment la majoria de les opcions d'esquerres es guien per la llibertat de culte, una mica recorrent al tòpic del viu i deixa viure. En aquest context, no és d'estranyar que personalment no m'importi gaire la visita del Papa de Roma a Barcelona, també estic per la llibertat de circulació de les persones, per molt retrogrades que aquestes siguin, només faltaria.

Tanmateix, em dol profundament que un estat que s'anomena aconfessional destini fons públics al que, al meu entendre, no deixa de ser la visita privada d'un líder religiós. D'igual forma, considero que destinar els impostos a l'església catòlica, ni que sigui de forma voluntària assenyalant una casella a l'hora de fer la declaració, no s'adiu amb el que avui sosté la seva constitució, tant ultramuntanament defensada quan fa referència a altres capítols, des del meu punt de vista molt més qüestionables que no pas aquest. De la mateixa manera que entenc que no es justificable certes exempcions impositives als autoanomenats representants de Déu a la terra els quals, a criteri meu, són tant persones físiques com la resta i les seves propietats tant immobiliàries com la que més.

I tot això ho dic no perquè ells siguin l'església catòlica i jo un amargat i ressentit militant d'esquerres anticristià, ja que aplico el mateix criteri a les altres religions, que, d'altra banda, són cada cop més nombroses a casa nostra i que crec que hauríem de començar a tenir més en compte.

I per buscar un exemple clar d'allò que dic no cal anar latituds gaire exòtiques, ja que la mateixa ciutat de Lleida ens n'ofereix un d'interessant. En el debat sobre la ubicació de la mesquita cada ú hi diu la seva. Però, al marge de que, possiblement, serien més pràctics uns quants petits centres distribuïts en diferents barris més que no pas una mena de gran superfície de l'oratori, crec que fora bo el centrar el debat en si és l'Ajuntament qui ha de cedir uns terrenys públics per a uns equipaments que, al final, seran d'ús privat. La resposta pot donar lloc a, com a mínim, dos posicionaments. D'una banda hom pot pensar que si en el cas dels catòlics això s'esdevé així, per què no fer-ho en el cas dels musulmans? I ens trobaríem en l'inici d'una espiral de conseqüències imprevistes, tant pel que fa a la despesa pública com a la proliferació de temples i templets. L'altra opció és que tots aquells que ens creiem allò de l'estat aconfessional i del viure i deixa viure que deia al principi, comencem a exigir que s'acabin tots aquests privilegis que té la religió dominant.

Això, o bé els ateus ens haurem de plantejar el demanar també que ens cedeixin centres i ens financin espais en que puguem reunir-nos sense ensopegar amb creus, budes, burkes i estrelles de David entre d'altres i en que no es prohibeixi ni el vi, ni el porc, ni els preservatius. Perquè, que voleu que us digui? Al final un se'n cansa de que constantment fiscalitzin i censurin la meva moralitat, la meva sexualitat i la meva forma de viure i entendre el món.