diumenge, 27 de març del 2011

El gran repte de la CUP

La CUP és una organització amb uns objectius de màxims (independència dels Països Catalans, radicalitat democràtica, justícia social) i que, de moment, encara té una estructura eminentment local. Sembla una combinació difícil de gestionar, però sovint senzillament es tracta de portar els mateixos principis que inspiren els grans reptes al pensament i funcionament local.

Així, a nivell nacional, nosaltres no discutim quin tipus d'estatut ens permeten tenir, ja que entenem que això equivaldria tan sols a triar de quin color volem tenir la gàbia. Tampoc ens conformem amb gestionar la misèria que prové del capitalisme, volem provar noves formes econòmiques basades en paràmetres d'equitat i respectuoses amb el medi ambient. No ens donem per satisfets amb models democràtics que demanen el nostre parer cada quatre anys, anhelem una societat civil mobilitzada constantment que supervisi i controli l'activitat política i econòmica del país.

Igualment, a nivell local, nosaltres no volem entrar als ajuntaments per discutir sobre l'amplada d'una vorera, volem posar en qüestió models urbanístics sencers que actualment estan més al serveis d'especuladors que no pas de les persones que hi viuen. No entrem a esmenar l'ordenança de civisme, plantegem via moció per què les problemàtiques socials sempre acaben mal apedaçades amb mesures repressives. Igual que no hem discutit quants metres quadrats calen per dedicar a un memorial a l'edifici del Roser, sinó de perquè en un lloc d'aquesta importància simbòlica pels lleidatans i lleidatanes s'acaba fent un hotel de luxe. I quan parlem de mesures de participació, no ens conformem amb que aquestes tan sols figurin sinó que exigim que siguin realment efectives i siguin una garantia de democràcia i transparència.

Crec que això és una singularitat en una país com el nostre, tant acostumats com estem a partits polítics que tans sols pretenen perpetuar-se en el poder per tal de seguir mantenint els seus privilegis, pel que no discuteixen mai de problemes de fons i els encanta perdre's en debats de forma. Per això és important que quan fem la campanya electoral no caiguem en les dinàmiques dels altres partits. És fàcil caure en el parany d'entrar a discutir sobre els nivells de trànsit en tal carrer, si tal o qual zona està molt bruta o si aquí cal ficar un arbre més o menys. La CUP no pot entrar en aquests debats estèrils, cal anar més enllà i ficar en qüestió el model de ciutat, per això calen anàlisis més profunds, més incisius, més reflexionats i més coherents. Això no vol dir que un cop a l'ajuntament no estiguem per ficar faroles, per remodelar voreres o per millorar el servei de recollida d'escombraries, però tenim molt clar que no és això el que ens mou, ja que, si tan sols fos això, qualsevol partit ho podria fer, al marge de les seves coordenades polítiques.

Nosaltres no volem que la gent ens voti perquè coneix el o la nostra cap de llista i en aquella foto sembla una bona persona, volem que ens votin perquè estan d'acord amb les nostres idees, amb el nostre projecte de ciutat i amb el nostre projecte de país. Perquè comptat i debatut, el nostre objectiu no és entrar a l'ajuntament, sinó transformar la ciutat, el país i la societat. Entrar a l'ajuntament serà una eina més però que ningú tingui cap dubte que, si no entrem, continuarem al peu del canó disposats a lluitar per allò que creiem just.





dimecres, 16 de març del 2011

Aquelles coses que, tot i ser impossible, acaben passant.

Quan anava a la facultat vaig tenir la possibilitat de seguir una assignatura que girava entorn dels Organismes Modificats Genèticament. La professora que impartia el curs entenia aquella tecnologia com la pedra filosofal que donaria resposta a problemes endèmics de la terra, des de la fam al món fins la cura de malalties en aquell moment sense tractament. Ja cap al final del semestre, la professora reconeixia que aquesta tecnologia tenia certs riscos, d’entre els quals va destacar, pel seu perill pel medi ambient, la transmissió horitzontal de gens modificats genèticament a plantes dels voltants. Però ens va assegurar que podíem estar tranquils, que s’havia experimentat molt i que, si bé els resultats no eren concloents del tot, es podia donar aquesta possibilitat per pràcticament impossible. I en cas de que passes, el fenomen seria tant aïllat que pràcticament no tindria conseqüències. No se el que deu pensar a dia d’avui aquesta senyora, però en pocs anys tant les seves dots de clarividència com la formació rebuda, segurament durant molts anys d’esforç a la universitat, van quedar clarament en evidència. Avui, aproximadament una dècada després, la fam al món continua sent una pandèmia munidial i la contaminació horitzontal en els transgènics està a l’ordre del dia.

Però aquest no és un cas únic. Durant la bombolla immobiliària va haver una paraula que va esdevenir profecia: El Totxo. Podies comprar una casa al preu que fos que no et calia patir, perquè a la setmana següent la podries vendre més cara guanyant uns diners fàcils, fàcils. Quan els més tontos de la classe preguntàvem si al final no fotria tot un pet, amb els preus que apuntaven els pisos, ens deien que tranquils, que no calia patir, que el preu del Totxo no baixaria mai. Ho deien els banquers, els tertulians, el teu cap i fins i tot aquell tio del bar que hi és tot el dia llegint el diari. Ho deien amb la boca ben plena: Mai!. Tot era una mica críptic, però el cas és que hi havia massa interessos al darrere, massa gent interessada en que els preus no baixessin, així que era impossible que aquesta situació es pogués donar. Suposo que a aquestes alçades ja no cal que expliqui que és el que va acabar passant.

D’un parell d’anys cap aquí (o potser més, darrerement em costa definir amb exactitud el pas del temps) el lobby nuclear espanyol i català han estat fent molta pressió per tal de que es torni a apostar per l’energia nuclear. Suposo que això obeeix a una estratègia més relacionada amb la voluntat de prorrogar la vida útil d’unes centrals que estan arribant al seu límit vital que no pas amb la voluntat de construir-ne de noves. Un dels arguments d’aquests sectors ha consistit en minimitzar els riscos i difondre, a través de tots els mitjans haguts i per haver, que avui en dia un accident important en una central d’un país desenvolupat és impossible, ja que la seguretat en aquests darrers 30 anys no ha fet més que millorar. Altre cop i a la vista del que està passant al Japó, la història sembla entossudida en desmentir aquestes sentències.

Sembla ser que, qui ostenta el poder de publicar dia sí dia també en els mitjans de comunicació de masses, té certa costum de dir-nos quines coses poden passar i quines no. Però el fet és que no n’hi ha prou en escriure que una cosa no passarà i repetir-ho mil vegades fins que tothom s’ho cregui. La història demostra que les coses que poden passar, per difícil que sigui que passin, de vegades passen.

I que voleu que us digui, no tot són desgràcies. Ben mirat, els que van convèncer la meva professora de que els transgens no es podrien transmetre horitzontalment, els que van aconseguir que tothom es gastés els seus estalvis comprant totxos i els que ens asseguraven que això dels accidents en plantes nuclears eren cosa del passat, possiblement són els mateixos que diuen que el capitalisme no té alternativa, que les relacions entre les persones sempre es generaran en situació de desigualtat i que un món amb humans millor que aquest és impossible. I ara ja sabem que, de vegades, en aquest món, les coses impossibles acaben passant.

Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.