dissabte, 5 de novembre del 2011

Aquest cop sí que votaré


Ho he de reconèixer, les eleccions legislatives espanyoles són les que menys em motiven que totes les que es fan. Desconec exactament el motiu, tot i que hi ha indicis en el meu cap que em donen certa idea del perquè això és així.

En primer lloc em queda lluny això de Madrid. Se que s'hi prenen decisions que m'afecten, i molt, però em queda lluny, tant geogràficament com mentalment. De fet, l'altre dia vaig estar veient per TV les notícies en una cadena generalista espanyola i em vaig adonar de dues coses. L'una, que feia anys que no seguia unes notícies fetes a Madrid, i dos, que la majoria de les coses de que parlaven no despertaven el meu interès en absolut. Notícies de la quotidianitat de ciutats com Granada, Oviedo, Madrid o La Corunya. No era un sentiment de rebuig ni cap sentiment negatiu de l'estil, tal i com a cert nacionalisme espanyol li agrada pensar, sinó més aviat una sensació de simple desinterès. La poca estona que van parlar de Catalunya ho van fer de Barcelona i d'una forma tan superficial que si s'ho haguessin estalviat ningú no se n'hagués adonat, igual que si la notícia l'hagués donat una emissora francesa o italiana.

Al marge del lluny que em queda, tinc la sensació (de fet crec que és quelcom més que una sensació) que el meu vot es dilueix en l'oceà de més de 35.000.000 de persones amb dret a vot. I no és tan sols que es dilueixi el meu vot, és que un acaba per pensar que es dilueix el vot de tot un país. Si tenim en compte els 350 diputats del congrés sembla que els 47 diputats que es trien a la CAC ben poca cosa poden fer (i de fet, en el conjunt dels Països Catalans ens trobaríem amb amb una situació molt similar). I si a això hi afegim el bipartidisme instal·lat sembla ser que de forma crònica en l'hemicicle, els nostres diputats només podran, en el millor dels casos, permetre que una de les dues organitzacions polítiques que monopolitzen el panorama polític espanyol governin. I quines opcions tindran els nostres diputats? O inclinar-se per un partit espanyolista de tall econòmic liberal o fer-ho per un partit espanyolista de tall econòmic liberal. No sembla doncs que hi hagi molt a guanyar o a perdre, i això, insisteixo, en el suposat que la resta de diputats de l'Estat no decideixen la majoria absoluta al marge del que facin o deixin de fer els diputats catalans.

Un altre motiu pel qual aquestes eleccions no em fan pessigolles a la panxa és perquè la formació a la qual milito, la Candidatura d'Unitat Popular, no s'hi presenta. De fet hem demanat a la població per aquestes eleccions, una mena d'abstenció activa. És a dir, una abstenció conseqüent fruit de la manca d'alternatives i de legitimitat d'unes institucions que, al nostre entendre, no representen els interessos de les catalanes i els catalans. No és una aposta fàcil per una organització política renunciar a presentar-se a unes eleccions, ja que és justament la presència mediàtica que et dóna el fer-ho i la representació política que en treus el que fan d'altaveus de les teves idees. Però més difícil és encara demanar activament l'abstenció. De fet, entenc que és una aposta decidida, valenta i crec que, si més no a Catalunya, sense precedents. No tinc constància que mai abans un partit polític amb més de 100 regidors al llarg del país hagi demanat l'abstenció en unes eleccions, però és, crec jo, l'única aposta possible davant l'escenari polític actual.

Demanem a la gent que davant la impossibilitat de canviar res en aquestes eleccions a través del vot, fem un acte de responsabilitat i no anem a votar per tal de no legitimitzar un procés que ens durà, guanyi qui guanyi, a un retrocés social com no s'ha vist mai, generant privatitzacions del sector públic, reducció de l'estat de benestar o pèrdua de drets laborals entre d'altres. A nivell nacional, no cal dir que ni pacte fiscal, ni concert econòmic i ni molt menys dret a l'autodeterminació. Ja n'hi ha prou de pretendre enganyar a les i els votants. Al final de la propera legislatura i independentment del escons que assoleixi cada formació, la cambra espanyola no s'haurà pronunciat a favor de cap proposta que millori el benestar de les persones ni de cap proposta que satisfaci els anhels de llibertat del nostre poble. Si la cambra espanyola no em permet aconseguir això, és una cambra que no em serveix de res. Així que aquest cop sí que votaré. Votaré en contra d'ells i de tot el que representen. Aquest 20 de novembre jo votaré quedant-me a casa.



dilluns, 12 de setembre del 2011

Parlament de la CUP de Lleida de l'11 de setembre


Benvinguts i benvingudes en nom de la Candidatura d’Unitat Popular:

Avui estem aquí, manifestant-nos en el 297 aniversari de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques, perquè volem uns Països Catalans independents. Els que ens hem reunit avui aquí, sabem que els catalans i les catalanes no som independentistes per caprici ni per frivolitat. No som independentistes per molestar ni perquè tinguem voluntat d'ofendre. Tampoc som independentistes perquè ens creguem millors que ningú o perquè vulguem més drets que algú altre. No.

Els que ens manifestem avui sota l’ombra de les estelades, som independentistes perquè som hereus d’una situació en que, la cultura catalana, està en greu perill d'anorreament, per part d'uns estats francès i espanyol, que malden per uniformitzar uns territoris que consideren propis. El seu encegat centralisme, mai no ha entès la importància de la diversitat cultural ni la immensa riquesa que els aporta. No només no ho han entès, sinó que sempre ho han vist com una amenaça i per això ho han combatut. Així, la progressiva substitució de la llengua i cultura catalana, ha estat una prioritat per aquests estats, al marge del color polític dels que governen a Madrid o a París. Aquesta, és una realitat que s’ha mostrat amb especial cruesa aquests darrers dies arran de la sentència del TSJC. Però aquest darrer atac, no és un fenomen aïllat, sinó una baula més en la llarga cadena de successos, pensats i planificats des de la capital d’Espanya, per acabar amb la nostra cultura. Avui, ens manifestem perquè volem sobreviure com a poble. Avui ens manifestem perquè per fer-ho, ara més que mai, ens cal la independència.

Durant anys, han emprat en contra nostra la força i la violència, però els temps dels totalitarismes han passat. D’un temps cap aquí, pretenen ficar un vernís de democràcia a la seva peculiar croada contra el poble català. Els cal fer creure que els catalans i catalanes, com a espanyols que diuen que som, participem de la seva política espanyola i per tant hem d’acatar la seva legalitat. És per això, que aquest novembre, ens tornaran a demanar que anem a votar, per donar un tint de legitimitat al seu procés espanyolitzador.

Però la realitat és tossuda i la història ja ens ha mostrat, en massa ocasions, que és el que en podem esperar de Madrid. Les diputades i diputats catalans mai superaran en nombre els diputats espanyols, pel que aquesta és una batalla que tenim perduda molt abans de començar. Cap full de ruta pensat per aconseguir la independència del nostre poble pot passar per la capital espanyola, perquè d’allà només podem obtindré una resposta i ja sabem tots i totes quina és. És igual si modifiquen la seva constitució, és igual quantes vegades modifiquin la seva constitució, perquè la seva constitució està pensada , redactada i portada a la pràctica amb la única finalitat de continuar imposant-nos el seu model d’estat. La constitució espanyola està pensada en contra de les catalanes i dels catalans, per això les seves lleis, mai ens permetran assolir allò que com a poble sobirà ens correspon. Per això els diem, clar i català, en aquesta llengua que tant els molesta que parlem, que ja se la poden ben confitar la seva constitució.

Alguns diran que malgrat tot cal anar a votar, perquè cal influir en les polítiques econòmiques i socials que ens apliquen al nostre país. Però això és una entelèquia. Ja no és Madrid qui dicta les polítiques econòmiques, sinó entitats que queden molt lluny i molt al marge de les urnes les que ho decideixen. El seu sistema de participació política ha quedat ja obsolet i se’ns mostra, cada cop amb més insistència, la necessitat de provar noves formes de participació ciutadana que vagin molt més enllà d’un taló en blanc cada quatre anys.

Però està clar que l’Estat espanyol no està per aprofundir en la democràcia, car fer-ho seria un perill per a la seva pròpia integritat i fins i tot per la seva pròpia existència. No és el cas de l’Esquerra Independentista on, per sobre de les altres coses, apostem sense embuts per una radicalitat democràtica. No pretenem imposar a sang i foc la nostra opció política, tal i com van fer ells en el seu moment i avui commemorem. El nostre anhel, passa per aconseguir una majoria social favorable a la independència i que aquesta voluntat es manifesti a les urnes i sigui respectada. Avui som més a prop, si no ho hem fet ja, d’aconseguir aquesta majoria social. Perquè cada cop són més les persones que prenen consciència de la necessitat de superar una supeditació nacional que ni ens ha dut ni ens durà enlloc. I aquesta majoria social favorable a la independència està arribant de la mà de la raó, els arguments i la pedagogia i no de la mà de la coacció, la imposició, la mentida, la por i l’amenaça; arguments, tots ells recurrents, per part d’uns estats que no han trobat altra forma d’estendre la seva doctrina en les nostres terres.

Però la homogeneïtzació cultural no és, lamentablement, l’únic problema que assetja la nostra petita pàtria. Cal tenir en compte, en una data tan assenyalada com la d’avui, els temps difícils que a molts catalans i moltes catalanes ens estan obligant a passar. Unes polítiques econòmiques irresponsables, possiblement delictives i que haurien de ser punibles, estan posant en perill el que els capitalistes anomenen estat del benestar, i que no és altra cosa que uns drets aconseguits després d’anys de lluites i molts sacrificis. Aquests drets, no tan sols no haurien de desaparèixer, sinó que s’haurien d’ampliar i d’estendre arreu del món. I enlloc d’això, estan posant en joc drets tan elementals com la sanitat, l’educació o el dret a una jubilació digna. Erosionen lentament els nostres drets amb la finalitat mal amagada de fer-los desaparèixer. Utilitzen la por a l’atur per augmentar la precarietat laboral. Ens atemoreixen amb imatges d’un futur apocalíptic si no seguim les seves receptes neoliberals. Però el seu únic interès no és el benestar de la població, sinó augmentar els beneficis d’empreses que ja no sabem ni de qui són. Mentrestant, la llista de greuges que patim els treballadors i treballadores d’aquest país, s’allarga cada dia que passa. A cada nova decisió del govern, perdem l’equivalent a anys de lluites obreres.

I tanmateix, serà igual qui governi després de les properes eleccions, perquè cap de les alternatives que ens proposen ens traurà de la crisi. Ni tenen la capacitat per fer-ho, ni ho farien si la tinguessin. L’única capacitat que li queda al govern de Madrid és per amputar estatuts d'autonomia i per limitar el dret a decidir. Només tenen capacitat per continuar amb l’anihilament dels nostres migrats drets nacionals. No tenen la solució a cap dels nostres problemes. Perquè la solució als nostres problemes passa, inequívocament i en primer lloc, per prescindir d'ells i de la despesa inútil que representen.

Sí. Sortir de la crisi als Països Catalans, passa necessàriament per la independència. L'Estat espanyol ha normalitzat un dèficit fiscal pel conjunt del nostre territori que paguem cada any les classes populars del nostre país. Ho hem acabat pagant en forma de retallades en els serveis i pèrdua de drets laborals mentre ells, des de Madrid, han dilapidat fortunes fent trens d'alta velocitat sense cap altre sentit que reforçar el centralisme de l’Estat, subvencionant guerres a l'altra punta del món que ni ens anaven ni ens venien o mantenint cases reials paràsites i anacròniques entre altes disbarats.

Però en parlar d’aquesta nova situació, no és just parlar de crisi. No és una crisi per als ideòlegs del capitalisme. Per a ells això és una gran festa. És un gran banquet on el desmantellament del sector públic és el pastís i el rescat dels bancs privats amb diners públics la cirereta. Tampoc és una crisi per a la resta, treballadors i treballadores i les persones amb diferents nivells de necessitat de protecció social. Per a la resta no és una crisi perquè això no pretén ser una situació temporal, aquestes retallades venen per a quedar-se.

Per això, per trencar amb aquesta dinàmica de destrucció de drets laborals i desmantellament del sector públic, no n’hi haurà prou amb la independència. Haurem de ser capaços de construir un estat amb noves formes de relació que superin el capitalisme que ens aboca al col·lapse econòmic i ambiental. Un país on l’economia i la política girin entorn de les necessitats de les persones i no al voltant dels interessos de les grans corporacions. Uns Països Catalans, on les relacions entre les persones i les estructures de poder, no es redueixin a delegar la responsabilitat en polítics somrients, sinó que permetin a la gent de a peu participar activament en la presa de decisions.

S’acosten temps de canvis. Ho estem veient en països del nostre entorn, amb una Mediterrània trasbalsada i agitada com feia temps que no es veia. Una Europa espantada davant d’un futur incert amb l’amenaça de la marginació i la xenofòbia estenent-se com una taca d’oli. De com i cap a on aniran aquests canvis dependrà de moltes coses, de molta gent i de molts factors. Però per descomptat, el rumb que prengui la història a partir dels canvis que s’acosten dependrà també de la gent que surt al carrer, des de la plaça Tahir a la plaça Ricard Vinyes. Dependrà, com no, de gent com nosaltres, gent que avui es manifesta amb l’esperança de viure en una Catalunya més lliure i millor.

L’aspecte del món canviarà i canviarà per sempre. El resultat, qui seran els beneficiats i quants els damnificats, dependrà de quanta gent es quedi a casa i quanta surti al carrer. Per tant, per la defensa dels nostres drets nacionals i socials, cal que sortim al carrer. Molts, com més millor. No ens podem permetre una derrota més, no ens podem permetre no plantar batalla als nous reptes que se’ns mostren. Cal que tots i totes tinguem clar on hem de ser avui, ara que les campanes sordes de la història tornen a tocar a sometent.

Visca la Terra, mori el mal govern!

dijous, 26 de maig del 2011

Temps de CUP


El recompte s'ha fet esperar. Tot el dia com ànima en pena col·legi electoral amunt, col·legi electoral avall. A 2/4 de 8 ja era aquí, mirant el rellotge a cada minut. Espiant de reüll el funcionari a veure si tancava la porta d'una vegada.

Finalment s'acosta el moment. Voten els darrers electors, s'instal·la el silenci a la sala. Em reparteixo les taules amb la Carol, tu aquelles dos i jo aquestes. Els responsables de taula sembla que no es decideixen a obrir l'urna. La Carol té més sort, una de les seves ja ha començat. Faig mirades furtives per veure si en la distància puc identificar una papereta de la CUP. Evidentment no veig res. Em centro en les meves dues taules. Sembla que finalment començarà el recompte.

De sobte, veig que hi ha una cosa que m'ha passat per alt. Una de les apoderades du la identificació de PxC. Aixeco la mirada i la fito als ulls, com esperant veure l'abominable rostre del racisme i l'odi en la seva cara. Enlloc d'això només veig les faccions arrodonides d'una noia baixeta i morena, molt més interessada en la conversa que du a través d'un telèfon mòbil que no pas en el que passa a les meses electorals. Miro a la Carol, el seu esguard m'indica que també l'ha vist, de fet, se la veu indignada i ve a mostrar-me verbalment el seu malestar. Li dic que tranquila, que faci com si res, no hem vingut aquí a barallar-nos amb ningú. Però la presència d'aquella acreditació li genera malestar. A mi també, però me n'amago, no vull que la Carol s'encengui encara més. Fins ara Plataforma era una organització abstracta de la que només en coneixia la cara de l'exfranquista (ex?) Anglada. Ara comença a tenir les cares de la gent del barri, dels meus veïns i de les meves veïnes, i això em preocupa, i molt. Em pregunto quan temps pot trigar tot plegat en esclatar en forma d'enfrontament social. Poc a poc l'extrema dreta ha anat estenent el seu discurs polític i una esgarrifança em fa adonar que avui se'n palparan les primeres evidències. Una sensació de derrota recorre el meu cos, em començo a sentir abatut i encara no s'ha incitat l'escrutini.

Alguna cosa es mou en la meva taula. Surten els primers vots. Els interventors del PP i CiU van ficant les seves manasses pel mig i participen del recompte com si fossin part de la taula. Bé, de fet, més aviat s'abraonen a sobre dels vots com si fossin entrepans de pernil ibèric i ells portessin un mes sense menjar. Me'n mantinc al marge, no tinc ganes de discutir per aquestes bestieses i a més porten tot el dia guanyant-se la confiança del president de taula i dels seus vocals. Suposo que ho fan justament per això.

En tot cas, dels cinc o sis primers, un de la CUP. Bona senyal, que continuï així. Però l'alegria dura poc a casa del pobre, al cap d'uns minuts el vot de la CUP continua sense amics, mentre les piles de PP, PSOE, CiU i PxC (!) creixent ostensiblement davant dels meus ulls preocupats. Siguem optimistes, segur que només és en aquesta taula. Vaig a la del costat on també han iniciat el recompte. Malament rai. Tan sols dos vots de la CUP. Vaig a comentar-ho amb la Carol, les seves notícies no són millors que les meves. Estem perdent, fins hi tot els de Plataforma ens passen per davant. Començo a maleir tots els que defensen el vot nul i la desmobilització electoral. Que no ho veuen? No podem donar aquesta batalla per perduda. No podem deixar les institucions a la dreta i a l'extrema dreta. La gent ha d'entendre que no votar opcions d'esquerres equival a deixar que governi la dreta. Prou de discursos autocomplaents de "tots són iguals". No és veritat. Hi ha qui pretèn construir alternatives des del compromís militant, des dels valors de l'esquerra i des de l'horitzontalitat. El que calen són més braços, no més ideòlegs de l'abstenció. Però deixem els mítings per més endavant. Torno a la primera taula. Continua havent-hi només un vot de la CUP. La X del logo de Plataforma sembla que se n'enrigui de mi. Si pogués tan sols estirar el braç i estripar una d'aquelles paperetes. Però seria igual. El problema no és la papereta sinó tot el que hi ha al darrere.

Em comença a obsessionar el tema dels vots de la CUP. Només un? No és possible. En moments així cal ser racional. Cal no deixar-se endur per l'especulació. Mètode científic Rubèn, segur que l'estadística ho explica. Hi dono un parell de voltes i finalment entenc el problema. Com que vaig tota l'estona d'una taula a una altra, els vots no tenen prou temps per sortir. Sí, segur que és això. Així que opto per quedar-me a la primera taula, segur que ara comencen a sortir els de la CUP.

Però no, allí no surt res. A sobre, he d'aguantar els comentaris de complicitat que es fan els interventors de PP i CiU cada cop que surt un dels seus vots. Collons, se n'alegren mútuament com si fossin del mateix partit. Potser es pensen que ens hi estem jugant una torradora aquí? Els vots de Plataforma continuen sortint i la seva X continua enfotent-se'n de mi. M'imagino un escenari postelectoral en el que els amics de l'Anglada són 4a o 5a força amb un o dos regidors. Crec que se'm farien molt llargs aquest quatre anys. Però perquè els deu votar la gent? És senzillament que els va molt bé tenir un cap de turc que no es pot defensar, com és la immigració, per donar-li la culpa de tot? Començo a donar-hi voltes. Potser hi ha alguna cosa més. De fet, encara que de forma errònia, el que ells fan és assenyalar un culpable de la situació precària en la que està vivint molta gent. La resta de partits no n'assenyalen de culpables. Bé, nosaltres sí, O si més no tenim clars qui són: la banca, les constructores i el sector financer. Potser aquest és el problema. No hem sabut explicar a la gent qui són els veritables responsables de la crisi. Estem tan immersos tractant qüestions de política municipals que oblidem de dir-li a la gent que hi ha uns culpables de la seva situació i que s'amaguen darrere d'una americana i d'una corbata, no pas darrere d'un mocador o dins d'una mesquita. Un convenciment es va obrint lloc dins del meu cap. Les properes eleccions de la CUP han de ser les autonòmiques i hem de començar a treballar qüestions que vagin més enllà de l'àmbit local. S'ha de donar resposta a aquesta marea de vot blau, no podem continuar fent com si la Generalitat no anés amb nosaltres. No podem permetre que el PSC continuï fent-se passar per un partit d'esquerres amb la complicitat d'ERC i ICV. No podem permetre per més temps que la gent confongui el terme esquerres amb l'activitat política d'aquests partits, i per evitar-ho hem de confrontar el nostre projecte amb el seu a totes les institucions dels Països Catalans on tinguem la possibilitat d'entrar, no podem limitar-nos nosaltres mateixos.

Però malgrat les meves cabòries el recompte contínua i la meva estratègia sembla no obtenir resultats. Quedar-me en una taula no ha augmentat ni en un el nombre de vots. Vaig a l'altra taula i un somriure es dibuixa en la meva boca. Per fi una pila de vots de la CUP s'organitza ordenadament damunt la taula, no massa grossa, no gens gruixuda, però una pila a fi de comptes. Pel cap baix en deu d'haver mitja dotzena. Torno a l'altra taula. Ja n'hi han dos. Tres. Li ha costat, però ja comencen a sortir els nostres vots. Intento, per l'alçada de l'urna a la que es troben, inferir en quin moment els nostres votants han passat pel col·legi, però em resulta impossible. Provo de recordar qui viu per allà que jo conegui, per veure si se de qui poden ser aquells vots. Me n'alegro quan me n'adono que, realment, conec molt poca gent que visqui en aquella zona.

Al final del recompte els resultats de la CUP han millorat una mica, però no prou. Quedem en aquell col·legi com a 7a força, per darrera de PxC. A aquestes alçades ja fa molta estona que sóc conscient que, aquest cop, no entrarem a l'ajuntament. No és igual, entrar hagués representat un important pas endavant. Sobretot a l'hora de donar difusió al discurs de l'esquerra, lamentablement oblidat per una socialdemocràcia que ha viscut més preocupada per ocupar el poder que per plantejar alternatives al capitalisme. Però no és un drama, l'important és continuar estant al carrer, l'important és no abandonar mai. Recullo l'acta d'escrutini i me'n vaig cap al Casal, la nit serà llarga.

dilluns, 9 de maig del 2011

És picant pedra que es trenquen murs


La mirada paternalista de l'alcalde a dos dits de la meva cara em fa nosa. Si pogués, l'apartaria d'un cop de colze, però és una de les moltes coses que la meva situació actual no em permet fer. Pujat a dalt de l'escala, a tres metres sobre el terra, esbufego i acte seguit omplo de nou els pulmons. L'olor de metall s'escampa pel meus cervell nas endins, i és que estic realment aprop de la farola. De fet, l'abraço fort amb un braç mentre amb la mà lliure provo de fer un nus que es resisteix. Intento no pensar en la distància que em separa del terra, però la meva ment, traïdora, torna una vegada i una altra a imaginar el resultat d'un impacte d'aquestes característiques. Plou amb certa intensitat, però això ja no em preocupa, la meva roba fa molta estona que està amarada d'aigua. Per contra, el vent és més molest i imprevisible, no m'importaria que s'aturés. Com si es tractés de veure qui la diu més grossa, el cargol que acabo de treure ha deixat el punt on em subjecto cobert de baba. Aigua i babes de cargol, la combinació perfecta per fer retrocedir el meu aplom. Tanmateix, en cap moment passa pel meu cap el plantejar-me que hi faig aquí dalt. Les idees tenen més força que les meves pors. La situació es dibuixa en el meu cap com una analogia perfecta de la confiança que sento per un projecte que lluita per sortir a la llum contra totes les adversitats. Un projecte basat en unes idees en les que crec fermament i en la confiança, no cega sinó contrastada per una llarga trajectòria militant, en uns companys i companyes que respecto profundament. Un grup de persones que porten anys anant contracorrent i defensant idees que van molt més enllà de la cosmètica electoral a la que ens tenen acostumats els partits de l'arc parlamentari i del ple de l'ajuntament.

Torno a mirar el rostre de l'alcalde. Intento imaginar-me'l penjant pancartes dalt d'una precària escala plegable d'alumini en un dia de pluja com avui, unflant globus a pulmó durant tota la tarda perquè el pressupost de campanya no dóna per una simple bombona d'heli, encartellant la seva cara amb un pot de cola i una escombra tot cercant un lloc prou apropiat per evitar les temudes multes de la urbana o redactant amb els seus companys i companyes de partit un programa electoral en el qual abocar tota la il·lusió que s'acumula quan ets capaç d'imaginar una ciutat millor. No, està clar que l'alcalde no haurà de patir per si ve la premsa al proper acte, aquell que has estat preparant fins a les 2 de la matinada perquè sempre queda alguna cosa per retocar. L'alcalde no haurà de patir per trobar finançament per la seva campanya, uns diners que de ben segur no haurà de ficar de la seva butxaca. Tampoc haurà de fer torns amb la seva companya per tal que un es quedi amb la mainada mentre l'altre penja plafons en algun dels pocs racons que la junta electoral ens ha reservat. No se n'haurà de preocupar l'alcalde ni cap dels regidors, ja sigui del partit de govern o de l'oposició. Perquè ells s'han professionalitzat. Ells formen part d'una classe dirigent que paguen les despeses dels seus partits amb diners públics mentre ràdios i televisions els fan la campanya i mensualment cobren els sous que ells mateixos s'autoadjudiquen. Però tot té un preu, i aquest el paguen els de sempre, en forma d'uns polítics ja gairebé indistingibles els uns dels altres i que han creat un club privat per governar els destins de la ciutadania. Un club on no hi són benvinguts ni les idees noves ni les que volen canviar les coses. No és estrany, això podria ficar en perill el seu modus vivendi.

Pot ser és per l'èpica del moment -finalment m'ha sortit el nus i el Ferran, des de baix, m'informa que la pancarta ha quedat recta i prou tibada- però el fet és que ara penso que és possible. Penso que podem entrar a l'ajuntament i mostrar a la gent que es pot fer política des del compromís militant. Des de la generositat i la participació plural i no des de l'interès particular. Crec que podem entrar a l'ajuntament i amb nosaltres un aire fresc que recorri totes les cambres de La Paeria. És el moment de mostrar a tothom que la política és quelcom més que perpetuar-se en el poder.

Enllesteixo i baixo de l'escala, la por a caure per fí s'esvaeix, prenc distància i me la miro, ben recta i ben tibada, tal i com m'ha dit el Ferran fa un moment. Se que cada cop que hi passi per davant d'aquí a les eleccions m'hi fixaré. Miraré que no s'hagi trencat, que no s'hagi destensat, que no ens l'hagin arrencat. Durant aquests dies serà com si fos una cosa molt meva. Se el que hi diu, ja en portem penjades unes quantes, però no puc evitar llegir les lletres que destaquen ben clarament sobre el fons groc : CUP, l'Alternativa Necessària. I ara, a sopar ràpid, que a la nit hi tornem.

A iguals obligacions, iguals drets?

La Junta electoral central ha expulsat la Ghalia de la llista. Segons aquest ens, ella no es pot presentar a les eleccions. Viu, treballa i paga impostos a Catalunya des de fa temps, però pel que sembla no pot ni votar ni ser elegida com a representant dels seus veïns. La Ghalia és, a efectes legals, una ciutadana de segona, perquè malgrat tenir els mateixos deures que qualsevol de nosaltres, no té els mateixos drets. No sóc legalista, però entenc que això supera de molt l'àmbit municipal i depèn de qüestions tan prosaiques com que l'Estat estableixi acords bilaterals en aquest aspecte amb el seu país d'origen. Pro al marge del que podria fer l'Estat i no fa, fóra bo que el l'ajuntament, com a entitat més propera a la ciutadania, es preocupés per que les persones a les quals exigeix tota una sèrie d'obligacions poguessin també gaudir de tots els drets que com a ciutadans i ciutadanes de Lleida haurien de tenir.

En aquest sentit, també algun dia ens haurem de preguntar perquè un noi de 16 anys es considera prou gran i madur per treballar, i per tant pagar els seus impostos, mentre se'l menysté des d'un punt de vista polític negant-li el dret al vot. És evident que si el que volem és una joventut més implicada socialment negar-li el dret al vot fins als 18 anys no resulta cap estímul en aquest aspecte.

Però tornant al tema d'aquest article, suposo que dóna més vots en política migratòria prohibir el burka i tancar mesquites que no pas reclamar els drets de les persones. Instaurada la moda de recollir el vot xenòfob, que creix en època de crisi com els bolets en època de pluges, no resulta rendible fixar-se en els dèficits democràtics que encara arrossega la nostra societat. És ben cert que a vegades les coses cal veure-les amb perspectiva i espero que algun dia algú posi en qüestió aquestes models democràtics que exclouen la gent en funció del seu origen com avui posem en dubte aquells models democràtics que antigament excloïen les dones, els esclaus o els pobres,

Se que se m'acusarà de practicar un discurs “buenista”, un neologisme malintencionat que no acabo d'entendre ni compartir i darrere del qual sovint hi he intuït la presència d'unes idees molt més excloents que no pas el que manifesten obertament aquells que l'empren. No es tracta de ser més “buenista” o “malista”, ben al contrari, trobo que cal evitar aquests maniqueismes i simplificacions perilloses en temes tant delicats i que aixequen tantes susceptibilitats. Senzillament no podem discriminar una persona per raó del seu origen i quan veiem que això passa, hem d'actuar i denunciar-ho sense complexes. I això és el que crec que hem d'exigir a l'ajuntament de qualsevol ciutat, que mogui peça allí on arribi la seva influència per tal de que tots i totes disposem dels mateixos drets.


Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.