Un aquelarre independentista

L'altre dia, tot escoltant la ràdio, vaig tenir la possibilitat de sentir el candidat del PP per les municipals de BCN. Amb tots els antagonismes que em separen d'aquest partit, els he de reconèixer que en algunes coses van de cara, així que no em va sorprendre que el senyor en qüestió confesses al locutor que no havia vist el partit de la selecció catalana de futbol. En paraules del mateix Alberto, aquell partit havia esdevingut una mena d'aquelarre independentista amb una pilota pel mig. A l'expressió se li ha de reconèixer certa gràcia, pel que coneixent al personatge possiblement l'ha reciclat d'alguna altra banda. Però al marge de ser una frase ocurrent, és una frase força encertada, ja que coincideixo en valorar que en un partit d'aquestes característiques, tret dels jugadors i els pocs aficionats rivals, possiblement tota la resta és independentista. No crec per tant, que ningú es fiqués les mans al cap després d'aquesta afirmació.

Però serà pel meu vessant més ecologista que vaig pensar en reciclar de nou la frase d'en Fernández Díaz, fent-la meva en un context prou similar. Tot recordant el mundial de futbol vaig pensar que jo no vaig veure cap partit perquè, a fí de comptes, allò no era més que un aquelarre nacionalista espanyol amb una pilota pel mig. I, en aquest cas, inclouria jugadors i entrenadors. Per un moment vaig intentar imaginar-me aquesta frase en boca d'algun tertulià o polític amb simpaties secessionistes, i vaig arribar a la lògica conclusió que hagués estat objecte de la ira furibunda de la caverna mediàtica, un clar objectiu per menjar-se aquestes festes entre les neules i els torrons.

En tot cas, la conclsusió, no per prèviament coneguda, resulta menys frustrant, i és que ens queda encara molta feina per fer. Hem d'aconseguir que el nostre missatge es normalitzi encara més, fins al punt que algú pugui dir quelcom de similar per la ràdio i no s'enfonsi el món. Aconseguir transversalitzar el nostre discurs en tots els sectors, inclòs en l'àmbit esportiu, on no té res d'estrany veure recurrentment les inquebrantables adhesions a la unitat d'Espanya per part de futbolistes catalans, que d'altra banda no es mullen en absolutament res més en política, mentre que per a que un esportista es negui a jugar a la selecció espanyola ha de ser, com a mínim, un militant convençut de llarga trajectòria reconeguda i amb ganes de perdre quantioses sumes de diners.