Un acte de fe

Encenc un llumí enmig de la fosca. La flama il·lumina breument la tenebra tot i que la foscor encara m'envolta, d'un negre fred i distant, aparentment indiferent a mi però tanmateix m'acarona, frisant d'incloure'm dins seu. Tinc por. El llumí es consumeix lentament. Crec que ja albiro el moment en què s'apagarà i l'obscuritat m'abraçarà finalment, com un part més del seu tot, potser la part més menuda i insignificant de totes. Llavors, no hi hauran més llumins per mi. Seré part d'ella altra volta, em confondré en la seva immensitat i ja no sabré si sóc jo o sóc ella i ni tan sols podré saber si se, si sóc o ja no sóc. M'angoixa el moment i provo d'allunyar-lo del meu pensament. Em conto històries. Contes que em fan companyia i em conviden a creure que, en apagar-se el meu llumí, altres seran encesos en el seu lloc. Se que no poden ser, però consolen i poc a poc me'ls acabo creient. Imagino com un estol de llumins s'encenen per fer-me companyia, com hipotètiques fogueres es consumeixen indefinidament per mostrar-me el camí de la claror. Ansio veure aquestes llums. Vull conèixer aquests focs. Vull contraure les meves pupil·les fins que em facin mal els ulls davant de l'espectacle immens i memorable de la llum que tot ho ha de envoltar. La llum que m'escalfarà i em guiarà sense dubtes i, ja per sempre més, sense por. La necessito. Però he d'esperar. Esperar que es consumeixi el llumí per veure-la. Sembla que no s'acabi mai. El pas del temps esdevé tediós. A cops sembla que torni enrere amb sorneguera tremolor. No puc esperar més. No vull esperar més. Prenc aire en els pulmons, expiro lentament. La boca em dibuixa un somriure, tinc el cor tranquil i en pau. La flama comença a ballar fins que després d'una darrera rebifada s'apaga definitivament. Just en el moment d'apagar-se, o tal vegada un instant abans, me n'adono que tan sols era un desig, que tot plegat era un somni. Ara, sols em queda fondre'm amb la foscor i, potser, lamentar.