Espanya no és Grècia.

És la frase de moda, Espanya no és Grècia. Catalunya tampoc, és clar. A força de repetir-ho potser ens ho acabarem creient. Diuen que Espanya no falseja les seves dades econòmiques, com sembla que si que fa la República Hel·lènica. Espanya és una economia potent, de les primeres del món, no com aquell petit país dels balcans. Altres coses s'estan dient aquests dies sobre les, en teoria, enormes diferències que existeixen entre aquests dos països. Desconeixo fins a quin punt tot el que es diu és o no cert. No cauré en l'error dels comentaristes habituals, no em convertiré en un expert sobre Grècia d'un dia per l'altre. El que sí que tinc clar, però, és que entre aquestes dues realitats jo hi veig moltes semblances i, perquè no, alguna diferència.

Veig semblances en que tots dos són estats capitalistes. Tots dos estan immersos en polítiques liberals dictades des del nord d'Europa. Tots dos estan, també, navegant en mig d'una profunda crisi, de la que l'única cosa que se sap del cert és que no se sap que està més lluny, si el fons del pou al qual es dirigeixen les seves economies o el llunyà dia en que se'n podran sortir. Comparteixen les mateixes receptes econòmiques, les que els han dut on són i les que, segons els mateixos assesors que els hi han portat, els n'han de treure. També comparteixen algunes coses que, tot sembla apuntar, passaran aviat. Per exemple, compartiran un allargament en l'edat de jubilació, una disminució en el nombre de funcionaris (i per tant en la quantitat i qualitat dels serveis públics), una flexibilització del mercat laboral (eufemismes al marge, que ens podran fotre fora de la feina quan vulguin, gratis i encara gràcies), congelacions salarials (o baixaran els sous directament, depenent del valents que se sentin), retallades en les pensions i en la protecció social en general, entre altres mesures dirigides a "sanejar" l'economia d'aquests estats. Igualment, sembla que no han de patir en cap cas pels sectors estratègics, aparentment no sembla que l'exercit hagi de ficar en lloguer els seus tancs i les seves fragates per sortise'n.


Però tal i com ja he dit, és cert que hi ha diferències, i alguna de cabdal, entre els dos estats. Quan a Grècia es pretèn posar en pràctica totes aquestes mesures que he comentat, els carrers s'omplen de pancartes i de manifestants. El missatge és clar. "Els i les treballadores no estem disposats a pagar la crisi que vosaltres heu creat. Feu el que cregueu que hagueu de fer, nosaltres sabem que és el que hem de fer". En el cas de l'estat espanyol, i també als Països Catalans, m'espero una resposta força més freda. Això serà així. És un fet. Aquest país no enregistrarà mobilitzacions massives, no treurà al carrer milions de persones per cridar contra aquest nou abús de la classe dominant, malgrat que seran molts els afectats i afectades. Potser ara, abans de que que tot això s'esdevingui, sigui un bon moment per a que molts facin una profunda reflexió sobre aquest fet. Cal que treballadors i treballadores que confereixen representativitat a partits autoanomenats d'esquerres i sindicats pactistes, fassin una analisi realista de quins són els seus interessos i de què cal que passi per tal de que surtin al carrer a defensar-los. Cal que tothom sapigui en quin costat de la trinxera es troba i en quin costat de la trinxera es troba l'enemic, no fos cas que en començar la batalla ens estampem contra el terra per culpa d'un punyal clavat per l'esquena.