El lent moviment de les pedres

En mig d'una gatzara que no podien evitar de transmetre les ones de ràdio, es sentia la veu d'un jove egipci. La veu desbordava alegria i responia amb certa distracció les preguntes del locutor. Aquella veu, que parlava en un castellà amb marcat accent àrab, era la d'una persona plenament conscient d'estar vivint un moment històric. Mentre feia el meu zàping habitual a través del dial, en sentir-la, no vaig dubtar a aturar-me per tal de veure quines conclusions s'extreien en primera persona del que estava passant. De l'entrevista em quedo amb la seva resposta quan li van preguntar si, tres setmanes enrere, quan anava a la plaça Tahir per primer cop, es podia imaginar que acabaria vivint aquell moment. El jove va dir que ell mai s'hagués pensat que allò fos possible, ni per aproximació creien aquell primer dia que allò seria el final de l'era Mubarak.

Fins aquell moment, els egipcis havien cregut que treure el “faraó” del poder era impossible. I, segurament ho creien, perquè l'estatus quo del país així s'havia encarregat de difondre-ho, a través de tots els mitjans, infinitat de vegades. Es demostrava una altra vegada que la història és tossuda i que la paraula impossible és massa gruixuda per utilitzar-la en política.

En un context ben diferent, també aquesta setmana sentia el polític espanyol més ben valorat, Antoni Duran i Lleida, explicant als matins de Catalunya ràdio la seva aposta per un estat espanyol descentralitzat. Què ell sabia que aquesta era una opció impossible, però que era la seva utopia, tan legítima com la independència i a la vegada una mica menys impossible.

Crec que aquells que parlen de coses impossibles en política són els mateixos que els que ja els va bé que les coses continuïn tal i com estan. No considero, per tant, que políticament parlant hi hagi res d'impossible. Però si del que estem parlant és de coses molt difícils, em ve al cap una frase d'Einstein que també he sentit aquests dies per la ràdio, en que el físic assegurava que és més difícil trencar un prejudici que un àtom. Per tal que Espanya acceptés Catalunya tal i com és, no són canvis polítics el que caldrien, sinó l'eliminació d'uns prejudicis que porten més de 300 anys consolidant-se, quelcom molt més difícil de trencar que no pas l'estat espanyol.

D'altra banda, i malgrat com s'han precipitat els esdeveniments els darrers dies, crec que processos com el d'Egipte no són com bolets que apareixen del no res. Les bases per tal que tingui lloc el darrer acte es van treballant, escena a escena, fins a la baixada final del teló, on podrà o no donar-se el ràpid desenllaç esperat pel públic. Igualment passa amb el procés emancipador català. Fa anys que anem treballant els fonament del que ha de ser un final de cicle, caldrà veure si, arribat el moment, tenim el coratge d'anar a la nostra plaça Tahir.

De moment crec que la feina s'ha fet bé. Sempre fico el mateix exemple, i a risc de fer-me pesat, el repetiré: En els meus primers anys de militància, en l'època del peix al cove d'en Pujol, quan una notícia del diari deia qualsevol cosa sobre la independència, la retallava i la guardava com un tresor. A dia d'avui, no tindria prou espai a casa per guardar tots els articles que surten parlant de la qüestió. Així, en aquests poc més de 20 anys, la independència ha passat de ser l'argument d'una canalla radical irreflexiva -se suposava que se'ns havia de passar quan ens féssim grans- a ser transversalment acceptada per gent de totes les tendències polítiques. Com si fos un trauma de joventut, encara avui em genera sorpresa el veure una persona que pentini canes, pare de família i amb una feina normal declarar-se independentista.

Quan el procés s'ha iniciat, no es pot lluitar contra ell. Els continents es mouen a una velocitat de 2,5 cm a l'any. En termes comparatius, és la mateixa velocitat a la que ens creixen les ungles. Si el continents fossin éssers racionals als que poder preguntar, el primer cop que es van separar s'haguessin lamentat, potser amb aquella tristesa que sol els minerals i les roques poden transmetre, de que mai més es tornarien a veure. I tanmateix, milions d'anys després, els continents es van tornar a unir. I se del cert que, mentre es continuïn movent i encara que passin molts anys, acabaran per trobar-se de nou. Abolutament res ni ningú podrà evitar-ho.