El temps de les tisores.

Es veu que els senyors que construïen cases van pensar que, fent la mateixa feina, podien guanyar més diners, així que van començar a vendre-les més cares del que valien. Es veu que als banquers se'ls van disparar les glàndules salivals i van decidir donar crèdits a tothom que volgués comprar-se'n una, valgués el que valgués la casa, i diners de sobres perquè, si volguessin, es canviessin també els cotxes o es compressin la cuina a l'Argentina. Eren èpoques d'abundància -tot i que no recordo que milloressin les condicions laborals, que s'invertís més en polítiques socials o que es reduís l'edat de jubilació- i qualsevol despesa estava justificada per aquell mar de bitllets en el qual ens havíem submergit.

Al final va resultar que aquell mar era en realitat una peixera -i de les petites, per cert- i quan ens vam despertar després de la festa, la ressaca va ser de campionat. Estàvem més pelats que el cul d'una mona i això va ser el punt de partida per les retallades: sistema de pensions, edat de jubilació, sous dels funcionaris primer i de la resta després, condicions laborals...res estava a resguard de les tisores.

I com no podia ser d'altra forma ha arribat el torn a la sanitat i l'educació. Es constata el que ja es sabia, en temps de bonança es beneficien uns quants, en temps de crisi la resta en paguem les conseqüències. Els senyors que es van enriquir venent cases més cares i els que ens van empobrir concedint-nos hipoteques que no podríem pagar s'han ficat seriosos i ens han dit que ha arribat el moment de fer sacrificis. És a dir, que ha arribat el moment de que nosaltres fem sacrificis per tal de que ells no deixin de guanyar diners ja que, això, seria molt dolent per l'economia.

I a l'hora de retallar en educació, l'administració ha optat per la quadratura del cercle. Senzillament han demanat als centres que, de cara a l'any que ve, redueixin la despesa entre un 20 i un 30%. Mira que n'era de fàcil! Com no se li havia acudit a ningú abans?, es deu de preguntar el fletxa que ha tingut aquesta gran idea. Tenint en compte que els salaris no els paga el centre, la despesa més gran que aquests tenen és en calefacció, llum, neteja i transport quan és el cas. Suposo que l'autonomia de centre de la que tant presumien en l'anterior legislatura, ens permetrà triar entre portar els nostres nens a una escola sense calefacció o a una escola que estigui plena de merda (perquè una altra cosa no, però la mainada embruta que dóna bo, i ho dic jo que a casa tan sols en tinc dos). Altres mesures estrella són no ampliar la plantilla malgrat que hi haurà 12.000 alumnes més, així que, apurant una mica, podríem tenir un tercer model d'escola que seria més aviat neta i calenta però sense professors. O ja, en el sumum de la eficiència econòmica, podem estalviar en transport amb el petit handicap de tenir aules sense alumnes, que per cert s’embrutarien poc, pel que ens permetria també estalviar en neteja. A la sanitat tampoc es poden queixar, no els han deixat precisament al marge de la retallada. Les notícies que m’arriben de l’hospital Arnau de Vilanova són preocupants. Parlen de tancar plantes i quiròfans en ponts i períodes de vacances, amb les repercussions evidents que això pot tenir per la qualitat assistencial d’un servei que es troba més aviat saturat que no pas infrautilitzat.

Està clar que primer s’ha de discutir si realment s’han de fer retallades a l’educació i la sanitat, però posats a fer-ne, també podem ser seriosos i no proposar la primera cosa que ens passi pel cap. No conec gaire com són els números d’un hospital, però tot sembla indicar que el més lògic seria millorar la planificació amb mesures com fomentar l'atenció primària i escurçar les, a vegades, innecessàriament llargues estades a l'hospital. Pel que fa als instituts, en un centre petit amb dues línies com el que estic treballant actualment, la despesa més gran és en calefacció, i aquesta puja a uns 3.500 euros al mes. Alhora, cada alumne representa una despesa diària de 6 euros cada dia que hi ha menjador. En el meu centre això suposa 1.800 euros a la setmana. Només que als centres es fes jornada intensiva l’estalvi permetria pagar la calefacció, la llum i la neteja. A més, això no representaria una pèrdua de qualitat en l’educació. Els professors ja fa temps que denunciem que fer classes per les tardes no té cap finalitat pedagògica, ja que el rendiment dels alumnes baixa a nivells mínims en acabar de dinar. I si algú encara té algun dubte de la bondat de la mesura, sempre pot anar a mirar a les espanyes, on pràcticament cap autonomia obliga als centres a fer jornada partida. De fet, l’existència a Catalunya de la jornada partida té més relació amb la força que tenen aquí les escoles concertades, les quals a través de les quotes de menjador es poden permetre recaptar uns diners imprescindibles per al seu manteniment. És a dir, i ja som al cap del carrer, la jornada partida no deixa de ser una forma indirecta de subvenció d’un ensenyament que no és públic. Al marge, és clar, d'una forma encoberta de subvencionar els consells comarcals, que malgrat que certament reben 6 euros per alumne, el que paguen pel menjar dels nens sempre és un preu inferior, per la qual cosa i com a intermediaris, es queden amb el canvi. Així, una altra mesura efectiva en temps de crisi podria ser racionalitzar el nombre d'administracions, començant per suprimir la diputació i els consells comarcals que podrien ser substituïts per unes vegueries que no estiguin sobre-finançades i no acabin sent oficines de recol·locació de vells càrrecs de partits polítics. I parlant d'administracions inútils, també podríem suprimir les administracions espanyoles, tant les obsoletes com els ministeris sense competències com les anacròniques com la monarquia i l'Audiència Nacional. De fet, en aquest aspecte, el millor fóra prescindir directament d'Espanya, que ni ens aporta res ni ens millora la situació en cap aspecte. Ben al contrari, tot sovint sembla més interessada en fica'ns pals a les rodes que no pas en ajudar-nos a millorar.

Però reprenent el tema de l'article, una altra mesura que els professors de secundària venim reclamant de fa temps és retornar els alumnes de primer i segon d’ESO a la primària, d’on no haurien d’haver sortit mai. Amb aquesta mesura hi hauria un estalvi substancial en un transport que en l’època en que jo estudiava no es feia i els resultats acadèmics -tinc la sensació- eren considerablement millors. Cada cop que fem una sortida de centre i em diuen el que val l’autobús m’esgarrifo de pensar tot el que es podria estalviar només en aquest concepte. Aquí tenim per tant, una mesura que estalviaria diners i que milloraria la qualitat de l’ensenyament. En el cas de la primària també hi ha formes d’estalviar sense empitjorar els resultats. La sisena hora va ser una mesura imposada que els i les mestres no volien. No ha millorat la qualitat i ha suposat una despesa innecessària que podria servir, per exemple, per abaixar la ràtio d’alumnes per aula i així incidir, realment, en la lluita contra el fracàs escolar. Cal recordar que aquesta mesura va ser imposada per tal de justificar ajudes a la concertada que ja feia aquesta sisena hora. Si algú creu que augmentar les hores de classe millora els resultats acadèmics, que s’imagini a ell mateix fent un curset, ni que sigui un cop a la setmana, de cinc hores. I llavors, que s’imagini que li augmenten una altra hora. Amb la mà al cor, ningú em dirà que el seu rendiment és susceptible de millorar.

En tot cas i al marge dels criteris que apliquin dóna la sensació que tot plegat no és més que el principi, i ara que han tocat la sanitat i l'educació, que tothom pateixi per la seva barba, perquè han obert la veda i aquesta serà l'excusa ideal per arrasar amb la resta. Podem ben bé dir que ha arribat el temps de les tisores.