Ara que CiU és al govern la prohibició no s'ha retirat tal i com van dir que farien, s'han limitat a modificar el que ja hi havia per tal de maquillar el que no és altra cosa que un incompliment electoral. Així doncs, s'ha girat la truita i els tertulians i polítics que s'hi oposaven i la ficaven com a exemple de mal govern, s'inventen les mil i una excuses per justificar el manteniment d'una mesura que ells sabien que no podien retirar. I ho sabien perquè cal pensar que el principal partit de l'oposició (i el partit del parlament amb el nombre d'escons més elevat) estava al dia de les exigències que venien d'Europa en matèria ambiental, que devien saber que aquestes limitacions no es complien i que sabien que això podia tenir unes conseqüències econòmiques en forma de multes en cas de seguir així. Igualment, devien saber que la mesura era prou eficient com per tenir-la en consideració i que per tant mai la podrien retirar dràsticament tal i com donaven a entendre que farien.
I, tanmateix, el caramel electoral que representava oposar-se d'entrada a la mesura i acabar fent-ne bandera era massa llaminer per un partit que ja es veia al govern de la Generalitat. La conseqüència possiblement ha estat un augment del que ells anomenen desafecció amb la política, però suposo que tant els hi fa perquè, comptat i debatut, ells ja tenen el que volien.
Escric aquestes línies no per trencar una llança en favor d'Iniciativa, impulsora de la mesura en darrer terme, sinó com un exemple més que il·lustra un fet malauradament freqüent en política. Molts dels partits de l'oposició critiquen i difamen sense valorar amb profunditat el que estan qüestionant. Primer miren qui parla i després elaboren la resposta, sense escoltar el contingut. I, humilment, crec que en política no val tot. Primer cal mirar qui parla, després escoltar que diu i finalment posar de manifest el propi posicionament.
El problema en que ens trobem és que els partits de l'arc parlamentari tenen un discurs ideològic molt semblant entre ells, pel que els costa molt trobar les diferències que els permetin assolir l'alternança en el govern. Així, moltes vegades tan sols es tracta de transmetre la idea que se és diferent de l'altre, al marge del que es digui. Però tal i com estan les coses actualment, no ens podem quedar en buscar diferències per tal de vendre un producte electoral, hem de ser capaços de proposar models alternatius que millorin l'actual.
Crec que la CUP com a partit polític entén això i ha sabut estar al marge d'aquestes dinàmiques. Plantegem un model polític i fem oposició en quant la mesura que es plantegi sigui contrària a aquest, però no ens manifestem en contra de cap mesura amb l'únic objectiu de deixar-nos veure. Això és així perquè el nostre no és un projecte arribista, entenen com a tal que no té com a objectiu ocupar una cadira en un ajuntament o parlament. La cadira és un dels instrument -perquè n'hi ha d'altres- que utilitzem per assolir els nostres objectius polítics. Però l'objectiu és molt més ambiciós i inclou plantejar en els nostres àmbits una evolució social, nacional i democràtica en el model de país. Aquesta evolució ha de ser la que ens faci avançar a tots i a totes com a societat.
Si escric això no és per fer electoralisme de la CUP, tot i que per les dates en les que estem ja comença a convenir, sinó per posar de manifest quelcom que em preocupa fins a cert punt, i és que en aquesta tendència del “tots són iguals” s'inclogui un projecte polític com el que em representa, que justament només s'entén en el marc de voler trencar aquestes dinàmiques. Ho dic també per tots aquells que des dels partits de govern els agrada assenyalar-nos amb el dit tot acusant-nos de fer crítica sense cap valor constructiu, de ser uns antisistema, de viure de la cultura del no. A tots aquests els dic que no és cert, que la CUP no és això, que no pretenguin acusar-nos dels seus pecats. Qui diu això, no ha entès res del nostre projecte polític. Som constructius perquè volem construir un nou sistema de valors. Per això estem en contra del sistema capitalista, no pas perquè siguem antisistema, així, en genèric. I no vivim de la cultura del no, tot i que és cert que nosaltres ens alimentem de la cultura del prou. Perquè sí, perquè a vegades convé dir prou, i entenem que ara és un d'aquells moments. I si ho creiem és perquè sabem que hi ha una altra forma de fer les coses. Certament, com ja he dit, en política no val tot, i m'il·lusiona formar part d'un projecte polític que es planteja canviar tant les formes com els continguts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada