El nen que no volia dormir.

Una de les habilitats que has de desenvolupar com a pare és la de contar contes. El normal és recórrer a contes que algú et va contar de petit: els tres porquets, la caputxeta vermella, la ventafocs,...El problema és quan el teu fill és més amant de la improvisació que dels clàssics de la fantasia. Llavors et veus obligat a utilitzar la teva imaginació. I ja posats, intentes que el missatge del conte, més enllà dels moralismes habituals, et sigui útil en el teu objectiu, és a dir, fer dormir l'origen de les teves cabòries. Al cap del temps millores la tècnica, i donat el fet que els nens sempre s'estimen més sentir les mateixes històries, les acabes perfeccionant. És així que vaig idear el conte que ve a continuació. Vaig decidir escriure'l amb una intenció pràctica ja que, a part que entenc que li pot ser útil a algú, sovint el meu fill li demana a la meva companya que li conti i, sincerament, em feia més mandra tornar-lo a contar que no pas escriure'l. Així que si algun pare creu que li pot ser útil de cara al seu fill, dono el meu consentiment per tal que sigui contat en qualsevol dormitori dels Països Catalans. De fet, l'argument és tan obvi i el desenllaç tan previsible que se'm faria estranys que algú no hagués escrit ja un conte exactament igual, en tot cas vagi per endavant que no és un plagi si no el resultat de moltes nits d'intercanvis generacionals. Igualment, no té cap tipus de pretensió literària, així que qui busqui un bon relat literari que es compri un llibre.



Vet aquí una vegada, no fa gaire temps, en un país molt no molt lluny d'aquí, hi vivia un nen que sempre es portava molt bé. En Martí, que així es deia el nen, sempre feia el que li deien els seus pares. Quan els seus pares li deien: Martí, és hora de vestir-se- en Martí, es vestia ràpid com un llamp. Quan els pares li deien: Vinga Martí, a dinar- en Martí anava corrents a taula i s'ho menjava tot, hi hagués el que hi hagués, sense deixar res al plat. I si els pares deien: Ara Martí, cap a l'escola- en Martí feia la bossa corre cuita, donava un petó als pares i marxava cap a classe com un esperitat per tal de no fer tard.

Com que es portava molt bé i sempre feia tot el que li demanaven, un bon dia els pares van decidir de fer-li un regal ben bonic. Li van donar una joguina que al Martí li va agradar molt. Tant li va agradar que hi va estar jugant durant tot el dia. Quan es va fer de nit i va arribar l'hora d'anar a dormir, en Martí els va dir als seus pares que no, que no tenia ganes d'anar a dormir, que es volia quedar jugant durant tota la nit. No cal dir que tant la mare com el pare del Martí li van dir un munt de cops que havia d'anar a dormir, perquè sinó, l'endemà no es llevaria, tindria son tot el dia i estaria molt cansat. Però diguessin el que diguessin, en Martí s'entossudia cada cop més i, quan els pares vana anar a dormir, cansats de discutir amb ell, el Martí encara jugava amb la seva joguina nova.

I van anar passant les hores sense que en Martí se n'adonés, ja que s'ho estava passant d'allò més bé. Així que, quan va arribar el matí, ell encara estava a la seva habitació jugant, rient i passant-s'ho pipa. Però aquell matí va passar una cosa molt estranya, i és que el sol no va sortir. Al principi en Martí no hi va donar importància. S'haurà adormit- va pensar, i va continuar jugant. Però a mesura que anaven passant les hores, es va començar a preocupar. A fora encara era fosc, i ja feia molta estona que hauria d'haver sortit el sol.

Una mica atabalat,va anar fins al racó on dormia els seu gos, el Ringo, i el va intentar despertar: Ringo, Ringo! Despertat, que el sol no vol sortir!- Per molt que el va sacsar i cridar, en Ringo continuava dormint. Això no era massa normal, així que una mica amoïnat va anar a l'habitació del seu germà petit, l'Andreu: Andreu, Andreu! Corre aixeca't, que el sol no surt i el Ringo no es desperta- però per molt que va provar-ho de mil i una maneres, el seu germà va continuar dormint. Llavors, ja molt espantat, va anar a l'habitació de sons pares: Mare, pare! Que el sol no vol sortir i el Ringo i l'Andreu no es desperten. Tal i com us podreu imaginar, els pares del Martí van continuar dormint, fes el que fes no es despertaven de cap de les maneres.

Al Martí la por li va fer un nus a l'estómac. Va sortir corrents de casa fins al carrer per veure si veia algú despert que el pogués ajudar, però enmig de la foscor no hi va veure ningú, perquè tothom estava a casa seva dormint. Finalment, en Martí va tornar cap a casa, es va seure a la porta d'entrada i, trist i moix, es va ficar a plorar. De tant cansat come estava, poc a poc es va anar adormint.

Quan es va despertar, el primer que va veure va ser un sol radiant que brillava enmig de dos núvols blancs envoltats d'un cel blau i lluent. La gent anava i venia amunt i avall, els ocells cantaven i els nens i les nenes reien i jugaven. No cal dir que en Martí es va ficar molt content, va entrar corrents a casa seva i va veure els seus pares, el seu germà i el Ringo esmorzant. Els va abraçar molt fort, mentre li saltaven les llàgrimes de feliç que estava, i els va fer un petó a tots quatre. Des d'aquell dia, en Martí mai més es quedà despert per la nit, se n'anava content al llit segur que, si dormia prou, l'endemà el sol, tornaria a sortir.