Ja no ens alimenten molles

Finalment tenim la gàbia més gran; ja tenim el nou estatut desplegat i, al marge de retallades polítiques i judicials, funcionant a tota màquina. Alguns creien que ja tocava, que ens havien crescut les ales i que necessitàvem una mica més d'espai. Ara, gràcies a això, paguem també una mica menys de diners a aquells que ens mantenen captius, als quals, segons sembla, els hem d'agrair tanta màniga ampla. Tant com hem aconseguit, a molts -a massa- encara els estranya que uns pocs no en tinguem prou. Els sorprèn que anhelem deixar enrere les gàbies -que per grans que siguin no deixaran de ser això, gàbies- i vulguem emprendre el vol envers on el nostre desig més immediat ens porti.

I, tanmateix, viure engabiats i pagar el nostre captiveri no ens ha servit per evitar, ni tan sols amortir, aquesta pandèmia mundial que és l'atur. Per als treballadors i les treballadores, la crisi es manifesta de forma molt més dramàtica que una simple pèrdua de beneficis, com la que dia sí, dia també, lamenten la banca i les constructores als mitjans de comunicació. Perdre la feina implica molt més que deixar de guanyar diners. Pot implicar perdre la casa, la salut i l'autoestima, entre moltes altres coses. Coses de les quals no parlen els indicadors econòmics i que constitueixen el dia a dia de molts i de moltes de nosaltres.

Així, uns es recreen en l'autocomplaença més càndida pels seus suposats avenços en estatutets i finançament, mentre que l'únic que realment fan és donar forma d'inevitable a una realitat que els supera i contra la qual no gosen enfrontar-se. La realitat d'una dependència econòmica, política i cultural que hem arrossegat com un llast al llarg d'aquest darrers tres llargs segles, que es mostra innecessària i que es gira contra nosaltres de forma tediosa i recurrent.

Altres, viuen de brots verds que els permeten tornar a invertir diners a la borsa per tal de continuar vivint sense treballar, repetint i perpetuant les mateixes receptes que ens van abocar a aquesta situació econòmica. Simultàniament, els treballadors i les treballadores d'aquest país ens aferrem a la nostra feina -els que encara en tenim- enmig d'una ofensiva neoliberal que, en lloc d'haver après humilitat i sentit comú amb aquesta crisi, no ha fet sinó radicalitzar-se, fent encara més precaris els nostres llocs de treball i generant encara més inestabilitat i pobresa en la vida de milions de persones.

En aquests moments tan difícils cal que fem forts els nostres drets com a poble i com a treballadors i treballadores i que no caiguem en més renúncies ni en més paranys. Viure en llibertat significa molt més que poder triar la forma en què vols ser explotat o poder triar la llengua amb la qual parlar al funcionari de torn. Viure en llibertat vol dir no estar sotmès a disjuntives entre precarietat o atur. No hem de permetre que, emparats en el paraigua de la crisi, se'ns faci retrocedir en els nostres drets socials i laborals. Igualment, viure en llibertat exigeix no permetre que, sota l'empara de cotilles administratives més àmplies o suposades millores de finançament, s'obviï el nostre dret inalienable com a nació, sigui quina sigui la legalitat vigent, a l'autodeterminació.