L'amenaça i la coacció com a únic recurs

D'un temps cap aquí, aquells que defensen que Catalunya continuï sent tan sols una regió més d'Espanya, preocupats per la ingrata i incomprensible obstinació independentista, no estalvien en recursos per tal de, molt pedagògicament, fer-nos entendre que en cas d'independitzar-nos deixaríem de formar part automàticament de la Unió Europea. Dubto que això sigui tan cert com pretenen fer-nos creure, de fet, ni tan sols crec que aquells que ho afirmen amb tanta vehemència n'estiguin tan segurs com diuen estar-ne.

D'altra banda, tampoc tinc del tot clar que això fos dolent sí o sí, molts països europeus viuen fora del paraigües de la UE i a una bona colla no sembla que això els resulti un gran inconvenient, especialment en aquests moments tan difícils. En tot cas, sembla que el procés d'alliberament nacional que està iniciant el nostre poble podria ser una bona ocasió per fer allò que no vam fer en el seu moment: un debat sincer entre tota la societat catalana sobre la conveniència o inconveniència de formar part d'aquest grup de països. Repeteixo, i ho dic sense ironia ni segones intencions, que no sé quin podria ser el resultat d'aquest debat ni les seves conclusions però dono per segur que seria clarificador i d'una gran higiene democràtica. Potser un estat com el català podria arribar a ser un estat on aquestes preguntes fossin respostes directament pel poble i no per nostàlgics del “ordeno i mando” en foscos despatxos i passadissos on ni entra mai la llum ni en surt mai l'aigua clara.

Tanmateix, l'especulació de si formaríem o no part de la Unió Europea, no crec que sigui realment el punt al qual haguem d'apuntar els focus a dia d'avui. La pregunta que a mi m'amoïna quan els sectors més rancis del govern a Madrid formulen aquesta hipòtesi és quina mena de suport donarien ells mateixos, com espanyols, a una possible demanda d'entrada d'un eventual estat català independent a la UE. Es plegarien davant de la lògica i del sentit comú i l'impulsarien i la promourien? O per contra, es deixarien endur pel sentiment de despit i les ganes de revenja en front d'un poble l'únic pecat del qual hauria estat el lliure exercici del dret a l'autodeterminació?

La importància d'aquesta pregunta rau en el fet que, en cas que tot es redueixi a una simple qüestió de despit, tal i com fa pensar el tarannà i el to en les declaracions, no estem davant d'una innocent advertència d'un risc real, estem, ras i curt, davant d'una coacció en tota regla a tot un poble. Ens amenacen de boicotejar la política exterior catalana un cop assolida la tan anhelada independència. I això em porta, si m'ho permeteu, a una darrera reflexió. És així com pretenen convèncer-nos de que no deixem Espanya? És aquesta, la coacció i l'amenaça, la gran estratègia del govern central per aturar els nostres anhels de llibertat? Hem de continuar formant part d'Espanya perquè sinó “aniran a per nosaltres”? Certament, això, per mi, és tan sols una constatació més d'un fet que ja fa massa anys que és evidència, i és que, amb Espanya, no anem bé.