Quan la CUP ens vam presentar el 2007 per primer cop a l’Ajuntament de Lleida, governava el tripartit, fruit del resultat electoral de l’any 2003. PSC (10 regidors), ERC (3 regidors) i ICV (3 regidors) compartien la responsabilitat del govern mentre s’anomenaven l’esquerra, així, en singular. Com si no n’hagués d’altra. Pocs es van interessar en aquella època per una candidatura rupturista que pretenia entrar a l’ajuntament amb un programa clarament transformador i unes formes que ja llavors deixaven en evidència els partits del govern.
El resultat d’aquelles eleccions va ser una majoria absoluta de l’alcalde Ros, que guanyava per primer cop unes eleccions malgrat haver exercit d’alcalde bona part de la legislatura anterior (concretament, des del 2004). Així, Ros continuaria governant aquella legislatura* i, tot i el poc ressò en els mitjans i quedar fora del consistori, la CUP aniria assumint, poc a poc, el paper d’oposició d’esquerres a l’ajuntament de Lleida. Per als mitjans de la ciutat, l’esquerra, començava a no ser un concepte en singular.
Quatre anys més tard, al 2011, ja en plena crisi econòmica, el votant de les esquerres institucionals prescindia de les còpies i optava per votar directament l’original. El PSC havia consumat la fagocitació d’ERC i ICV, que desapareixien aquella legislatura del consistori i pràcticament de la política municipal. La CUP continuava una progressió ascendent, però encara insuficient per entrar a l’Ajuntament, tot i que aquest punt, no només no afectava la seva capacitat de fer acció política, sinó que aquesta es veuria multiplicada considerablement durant els següents quatre anys.
Ara, quan s’acosten les eleccions municipals del 2015, la situació política a la ciutat ha canviat considerablement. ERC i ICV s’han ficat les piles en el darrer any i tenen les respectives maquinàries electorals a tota màquina. Han aparegut nous agents polítics, inimaginables fa uns anys tant en l’àmbit estatal, com en l’autonòmic, com en el local. Igualment, han aparegut nous actors en les lluites socials de la ciutat que han enriquit i augmentat considerablement l’heterogeneïtat d’una ja de per si prou diversa esquerra. No cal dir que aquesta diversitat d’opcions, afegides a les ja existents, dibuixen un panorama electoral força complex que, des de la racionalitat, demana d’apostes unitàries.
És en aquest sentit que la CUP, al costat d’altres organitzacions polítiques i d’activistes social vinguts de multitud de lluites i sectors diferents, va apostar aquest darrer setembre per encetar un procés d’unitat que, sota el nom Assemblea Lleida 2015, pretenia bastir una unitat imprescindible si es vol canviar el rumb de les polítiques críptiques i antisocials de l’actual equip de govern. Amb el benentès, això sí, que no es tractava de cercar la unitat per la unitat.
Així, la unitat era important, però enteníem que per ella mateixa no resoldria cap dels problemes de la ciutat si no érem capaços de bastir una candidatura rupturista. Igualment, aquesta unitat s’havia de construir a partir de la generositat política, la qual cosa implicava renunciar a fer cap dirigisme sobre el projecte, pel que aquest no havia de ser la nova joguina de la CUP, havia de ser el projecte de molts i moltes, com més millor, sempre que es respectés els principis que l’havien inspirat.
Aquesta unitat havia de ser per tant efectiva, però no tan sols a nivell d’acció institucional sinó també a nivell de reivindicacions i demandes socials. La CUP sempre hem entès les institucions com una eina per aconseguir canvis socials, mai com un objectiu per elles mateixes. No entendre les eleccions com un objectiu en ell mateix implicava, també, que la proposta s’havia de plantejar a llarg termini, més enllà de la contesa electoral i del resultat d’aquesta i, per tant, no havia de funcionar merament com una plataforma electoral sinó que havia de ser el naixement d’un nou projecte polític amb vida més enllà de les eleccions, es tragués o no representació.
Però també s’havia de construir a partir de la confiança política, i òbviament no podíem confiar en l’esquerra que havia estat part imprescindible per la consolidació del model Ros. Això no volia dir que aquelles persones que s’havien desenganyat amb les actuacions passades d’ERC i ICV, ja en fossin antics militants, simpatitzants o simplement votants, no poguessin formar part del nou projecte, però no estàvem disposats a assumir, i per tant legitimar, les actuacions polítiques passades d’aquests partits i per tant, en quant a estructura, càrrecs i maquinària electoral, n’havien de quedar al marge si volíem ser coherents amb nosaltres mateixos i respectar l’esperit d’allò que amb tanta il·lusió havíem iniciat.
Aquesta decisió, la més controvertida del procés i la que ha costat més d’entendre per part de determinades persones, tot i que val a dir que no sense cert cinisme en alguns casos, va ser àmpliament defensada per l’assemblea i secundada per pràcticament la majoria d’organitzacions i persones que la conformaven. Estava clar des del nostre punt de vista que, malgrat que en ambdós casos ens reivindiquem d’esquerres i podem arribar a compartir algunes de les línies discursives d’aquests partits, en la forma de fer i entendre la política tenim projectes radicalment diferents, amb praxis que en molts aspectes arriben a ser pràcticament antagòniques.
Avui tot plegat continua el seu camí. Mentre escric aquestes línies encara no sabem del cert qui acabarà formant part del projecte, encara no tenim nom (aquest vespre el decidim) i no sabem quines persones, en cas d’entrar, ens representaran al Ple. Això no és l’important, l’important és el projecte i aquest sí que el tenim clar. Tenim clar que serà una candidatura unitària, en el sentit que inclourà gent molt diversa d’orígens ben diferents, que serà transparent i democràtica, com així garanteix el seu funcionament assembleari i horitzontal, i que serà transformadora des de l’esquerra i gens autocomplaent. Per a mi, justament el que li cal a aquesta ciutat.
* Tal i com hem fa notar Ignasi Calvo via Twitter, ICV no forma part del govern durant aquell mandat contràriament al que havia indicat originàriament en l'article, malgrat els suports puntuals que li dóna al llarg de la legislatura. La seqüència exacta dels esdeveniments, segons m'informen persones vinculades a la ICV de la època fou: Any 1995 entra per primer cop ICV a l'Ajuntament amb un regidor (Francesc Pané) que a mitja legislatura fa un pacte amb l'equip de Siurana i entra al govern. L'any 1999, amb majoria absoluta de Siurana i un regidor d'ICV, Pané, reediten el pacte de govern que es repetirà, ja en format tripartit, l'any 2003. L'any 2007, amb Mercé Rivadulla com a regidora, tot i que a mitja legislatura deixarà pas a Ramon Camats, efectiavament, no formen part del govern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada