Poc temps feia d'ençà
de l'inici de la legislatura quan el diputat per la CUP al Parlament
de Catalunya, David Fernàndez, felicitava irònicament als diputats
del PP i Ciutadans per, després de dècades (segles) de guerra
oberta contra el català i amb el suport incondicional de poderoses
estructures d'Estat, haver aconseguit que tant sols un nombre
clarament marginal de famílies haguessin demanat l'escolarització
en castellà.
Molt possiblement el que
realment pretenen aquestes famílies (o millor dit, aquests partits)
no és que s'escolaritzi els seus fills en castellà, tal com ho
demostra el fet que aquest problema no sorgiria mai en un centre on
es practiqués immersió en anglès. L'objectiu real d'aquestes pares
és que els seus fills no aprenguin català. No és per tant una
qüestió sobre el possible dret de la canalla a rebre les classes en
la llengua materna, es tracta de determinar si el català ha de ser
aprés per totes i tots els ciutadans de Catalunya. Pretenen ser
exemple i referència per altres mares i pares que encara no han fet
el pas, i ho fan al marge de les implicacions que això pugui tenir
pel seus fills, persones que viuran en una societat de la qual no en
sabran la llengua pròpia, malgrat que poques ignoràncies poden ser
més incapacitants en aquest món que la de no saber parlar la
llengua del lloc on és viu.
L'Estat Espanyol ha vist
històricament la llengua catalana com una amenaça, tant per la
pròpia concepció d'Estat com per la seva pròpia existència. Des
de Madrid sempre s'ha interpretat la diversitat lingüística i
cultural com una debilitat pròpia que havia de ser extirpada i han
actuat per tant en conseqüència. Així, l'homogeneïtzació
cultural ha esdevingut de facto en una prioritat, esdevenint
l'escola protagonista involuntària d'una guerra oberta d'un Estat
contra un poble, tal i com demostren els darrers 300 anys d'història.
Malgrat que en alguns
moments podia semblar que l'estratègia de l'estat seria exitosa i
aconseguiria generar una fractura social entorn l'ús de la llengua
catalana, el cert és que, tal i com molt bé il·lustrava Fernàndez,
finalment ha estat ben bé a l'inrevés. No només la societat
catalana no s'ha segregat en funció de la llengua que parlava sinó
que finalment, la mateixa llengua catalana ha acabat sent una eina de
cohesió social. Ja durant la transició es va entendre que la
recuperació de les llibertats i drets perduts com a conseqüència
de la guerra i de 40 anys de dictadura passava, inequívocament, per
la recuperació de la llengua. Un fet que, per sorpresa dels
estrategs de la confrontació, aquí es va assimilar de forma
transversal: des de la Catalunya més profunda i tradicional fins a
les noves perifèries metropolitanes eminentment castellanoparlants.
I aquesta actitud, la d'una societat cohesionada al voltant de la
seva llengua, s'ha mantingut fins a dia d'avui, en què el català ha
estat i és a les escoles la llengua d'acollida dels nous i les noves
catalans i catalanes.
Que l'Estat no hagi
reeixit en els seus intents no vol dir que hagi renunciat a la seva
estratègia, tal i com, lamentablement, posen de manifest les
darreres sentències judicials i, en el moment en que escric aquestes
línies, l'aprovació de la nova llei de llengües a l'Aragó. Com
tampoc vol dir que la nostra llengua es trobi fora de perill.
L'assetjament continuat a la nostra llengua es manté i es mantindrà
mentre no deixem de ser la perifèria d'un centre que ens menysprea.
Continuarem patint agressions al que som com a poble, molt al marge
de la llengua que emprem en la nostra vida diària, i és com a poble
que hi hem de donar resposta. Òbviament caldrà, si volem
sortir-nos-en, crear més aviat que tard les nostres pròpies
estructures d'estat, però la primera resposta i la més important de
totes serà no deixar de parlar en català per tal de no deixar de
ser el que som.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada