Una retirada a temps?

Parlant amb persones no militants sobre la possibilitat de la CUP de presentar-se a les eleccions autonòmiques, tothom sembla tenir una posició molt clara al respecte: tots consideren que hem fet bé de no presentar-nos. Amb aquest nivell de consens social i amb una majoria força àmplia a l'assemblea nacional pot semblar inclús estrany que hi hagués el debat. Però aquest hi va ser i, des del meu punt de vista, no va ser gens gratuït. De fet, jo personalment no vaig tenir clar el sentit del meu vot fins a pocs dies abans de l'assemblea i, amb el sentit del vot decidit i tot, tenia els meus dubtes. De fet, els avantatges i inconvenients de totes dues postures són considerables i al final inclinar-se per una opció o un altra no era més que una simple qüestió de punts de vista.

D'una banda presentar-se a les eleccions suposava per a la CUP un salt qualitatiu important. Presentar-nos ens permetia difondre el nostre missatge més enllà de de les poblacions on tenim nuclis locals. Alhora, ens permetia posicionar-nos en qüestions importants i que superen el marc municipal. Participar com a CUP a la política nacional, tal i com es va dir a l'assemblea, no és que sigui important per nosaltres, resulta imprescindible. Encapçalar o participar en campanyes contra el cultiu i comercialització de transgènics, per una nova cultura de l'aigua, per una LEC consensuada amb tots els implicats, per la independència del nostre poble i un llarg etcètera ens és, com organització, una necessitat vital. De fet, hi ha una sèrie d'organitzacions polítiques, alienes a l'esquerra independentista, a les quals ja els va bé que la CUP no remeni massa en segons quines qüestions i que els seus posiconaments passin el màxim de desapercebuts possibles. A part de la possibilitat d'arribar a més gent a més llocs i de difondre el nostre missatge amb altaveus més grans, presentar-nos tenia importants beneficis a nivell intern. Ens obligava a reforçar la nostra estructura nacional i superar certs debats interns recurrents en que es planteja, tot sovint, que ha de ser la CUP i quin paper ha de jugar en el context de l'esquerra independentista. Superar aquest debat té dos avantatges evidents: en primer lloc et permet focalitzar més les teves energies, ja que tots i totes remem en la mateixa direcció i, en segon lloc, et pots centrar en debats polítics i estratègics més interessants i molt més productius. També hi havia la possibilitat de treure representació parlamentària, una possibilitat, segons alguns, força elevada, sobretot tenint en compte la conjuntura actual de total descrèdit del tripartit i una oposició que no planteja alternatives. Malgrat el fet que la CUP no és una organització resultadista, ja que la nostra força no està en els nostres representants públics sinó en els nostres militants i les nostres idees, és evident que treure representació al parlament permetria a la formació obrir una important escletxa en els mitjans de comunicació i seria un estímul molt important per les properes eleccions municipals. Evidentment no coincideixo per a res amb la gent, sobretot externa a la CUP, que veia un perill en la possibilitat de treure representació. Segons aquest sector de gent, gens minoritaris pel que he pogut percebre, la representació parlamentària ficaria en perill la pròpia essència de l'organització. D'alguna forma venen a dir que el simple contacte amb el poder corromp necessàriament, talment com una malaltia altament contagiosa. No cal dir que aquesta és una visió prou negativa de les persones com per dessistir de qualsevol tipus de militància, ja sigui política o social. A banda, no seré jo qui ficarà la mà al foc per absolutament tots i totes les meves companyes de militància, però hi tinc prou confiança com per creure'ls capaços d'evitar segons quines temptacions. La gent que estem a la CUP, en la seva majoria, portem molts anys en diferents tipus d'organitzacions i no n'hem tret absolutament res a nivell personal (ni ho preteníem), a part de molta feina i invertir molt temps i molts diners de la nostra butxaca. Justament és per això que estem en una organització com aquesta, de no ser així, ja faria molt de temps que, parafrasejant al famós estadista, ja faria anys que ens hauríem deixat seduir pels cants de sirena de la socialdemocràcia. Evidentment, uns bons resultats en unes eleccions d'aquest caire podrien atreure nous militants sense aquesta cultura de lluita desinteressada i sacrificada que ens caracteritza, però crec que una militància formada i bregada en les mil batalles com la nostra podria fer front perfectament a aquesta situació. D'altra banda, si el nostre objectiu principal és fer créixer el suport social a les nostres idees, aquesta arribada de militants resultarà tard o d'hora inevitable i s'haurà d'afrontar sense renúncies però amb normalitat.

De l'altra banda, no presentar-se era per algunes assemblees locals bàsic a nivell estratègic, i crec que tampoc els faltava raó. En primer lloc, la immediatesa de les eleccions municipals, convertien les eleccions autonòmiques en un obstacle sobretot en el cas, molt probable també segons un ampli sector de gent, de que els resultats no fossin significativament positius. La dilapidació de recursos que representava les eleccions autonòmiques podia deixar molts nuclis sota uns mínims que difícilment podrien remuntar en tant poc temps. De fet, els recursos necessaris per fer front a les eleccions eren també causa de debat. Com pot una organització com la nostra enfrontar unes eleccions autonòmiques sense caure en l'endeutament? Això, crec jo, és fonamental. No podem fer com altres partits polítics i deure grans sumes de diners als bancs ja que això ens situaria en una posició de feblesa a l'hora d'exercir la pressió que la nostra acció política requereix. La CUP, com ha vingut fent fins ara, ha de comptar amb els seus propis mitjants davant de qualsevol comtesa electoral, provinents bàsicament de l'autogestió i de la militància. En un moment en que l'extensió de la CUP pel territori català encara és incipient, és una obvietat que no comptem amb prouta capacitat econòmica ni humana per tirar endavant aquesta campanya. L'extensió de la campanya electoral hagués estat molt desigual pel territori i, en àmplies zones de les nostres contrades, aquesta hagués estat, senzillament, inexistent. Des d'aquest punt de vista no resulta, doncs, descavellat d'afirmar que una bona estratègia és centrar-nos en el creixement municipal, consolidar els nuclis existents i crear-ne de nous alhora que treballem en la consolidació d'una estructura interna que, tal i com deiem des de Lleida, vagi esmolant ben bé les eines.

El resultat de l'assemblea ja el sap tothom. Entenc que, com sempre, no hi ha hagut vençedors ni vençuts, malgrat el gerro d'aigua freda que per una part important de l'organització ha suposat la resolució final. En tot cas, l'organització ha parlat, i ara toca centrar-se en fer bé la feina que tenim per davant. Reforçar la CUP de Lleida i col·laborar amb tots aquells i aquelles que, amb la mirada posada en l'alliberament nacional i social, vulguin construir l'alternativa necessària.