El vot útil de la CUP

D'ençà que l'Assemblea Nacional de Molins de Rei on la CUP va optar, per àmplia majoria, de presentar-se a les properes eleccions al Parlament del Principat, que tot sovint llegeixo per internet gent molt molesta amb aquesta decisió.

Aquests opinadors fan referència tot sovint al vot útil i a la necessitat de fer un front tots els partits independentistes per tal de superar aquest atzucac en que s'ha convertit avui l'Estat Espanyol. No se quina mena de front comú pot fer un partit d'esquerres amb partits socialdemocrates i de dretes i tinc la sensació que, els mateixos que tan insisteixen sobre la qüestió, es barallarien entre ells a l'hora de determinar quins partits hi haurien de pertànyer i quins no.

Està clar que hi haurà un dia en que tots els partits independentistes que obtinguin representació parlamentària s'hauran de ficar d'acord per fer una determinada votació, però fins aquell moment i un cop finalitzada, cada partit defensarà un projecte de país concret que farà que aquest país lliure que tots anhelem prengui una o altra forma. I jo, personalment, vull que els que defensin aquest model de país siguin els diputats de la CUP i no aquells que l'únic que aspiren a fer és canviar el nom d'un estat pel d'un altre sense cap més altra ambició.

Perquè jo quan voto la CUP no voto només una bandera amb un estel i quatre barres. Voto un projecte polític que pretén anar molt més enllà. Voto un partit que no demana crèdits als bancs i que per tant, el dia de demà, si s'ha de passar comptes amb alguna entitat financera se que no li tremolarà la mà. Perquè quan voto a la CUP voto a un partit que té un codi ètic que comparteixo, com per exemple que el seus càrrecs electes en cap cas cobrin més de 2,5 cops el salari mínim. Un gest poc important en les seves conseqüències, però simbòlicament molt representatiu. Voto per un partit que té una democràcia interna d'una radicalitat de vegades desconcertant si voleu, però que fa que tothom hagi de passar comptes regularment davant d'assemblees obertes i és, per tant, d'una transparència sense precedents. Voto per un partit que es preocupa per aquells que no tenen veu, com els immigrants sense papers o les persones en situació de sense llar, tot sovint tractats com éssers humans de segona o directament ignorats i oblidats. Voto per un partit que creu en el sector públic, i això és molt important quan el que estem votant són els seus gestor. Quan voto CUP se que voto per un partit que es preocupa de recollir el malestar del carrer i de transformar-lo conjuntament amb els moviments socials en propostes constructives que il·lusionin a la gent.

Perquè la CUP no actua per interessos electoralistes sinó que allò que la mou són els seus valors i els seus principis. Si jo votés una altra opció política no estaria votant tot això, llavors, quina utilitat tindria el meu vot? Per mi, l'únic vot útil és aquell que defensa totes aquestes coses i tantes d'altres que em deixo. No hi ha per a mi cap altre vot útil. Ho sento. Ni front nacional ni front d'esquerres. De que em serveix el meu vot si aquest corona de diputat algú que no defensarà els meus interessos nacionals o de classe? De que em serveix un diputat que farà exactament el mateix que els 135 diputats del Parlament porten fent des de la mort del dictador? Jo el que vull és una altra forma de fer i d'entendre la política i, a dia d'avui, qui millor representa aquests valors i qui està en més bona posició per tirar-los endavant és la CUP, així que per a mi la CUP és l'únic vot útil.

Militars i capellans en lloc de metges i professors

 

 Posats a reduir despesa pública d'alguna banda sóc dels que pensen que millor deixar de gastar en fusells i crucifixos que no pas en metges i professors. Sembla, però, que en el feréstec Ponent i Pirineu català aquestes són idees pròpies de grups extremistes marginals, donats els escassos consensos polítics que aixequen. 

 

Així, aquest matí esmorzo amb la notícia que el paer en cap de Lleida es resisteix a iniciar qualsevol via encaminada a cobrar l'IBI a l'església catòlica (un impost que la resta de la gent paguem religiosament, i que Déu ens agafi confessats si no ho fem) mentre que al Pallars es fiquen les mans al cap davant de la possibilitat que tanquin l'acadèmia de suboficials. 

Com que tinc poca confiança en que nostre senyor, cas que existeixi, solucioni la crisis econòmica, sóc partidari de destinar les subvencions a l'església a finalitats més terrenals i, evidentment, fer pagar als representants de Déu a la terra la mateixa fiscalitat que paguem la resta de simples mortals. Mantenir els privilegis de l'església en mig d'una crisi econòmica en ple segle XXI és un car anacronisme que no ens podem permetre, comparable tan sols a d'altres lastres obsolets d'herència medieval com la perpetuació de la monarquia.

Pel que fa l'acadèmia de suboficials, alcaldes de la zona han manifestat el seu malestar per l'impacte econòmic que podria generar a la zona el cessament de la seva activitat. Malgrat que el centre militar disposa d'allotjament, instal·lacions esportives, sauna, piscina coberta, menjador, etc no és menys cert que algun retorn econòmic hi ha cap a la gent de la comarca cada cop que els militars s'hi deixen caure per anar-hi a fer el cafè. Lamentablement, aquest impacte econòmic continua sent el mateix des que l'acadèmia existeix com a tal, sense que des de llavors hagi generat cap valor afegit a la comarca ni n'hagi millorat serveis o prestacions malgrat la gran quantitat de diners públics que s'hi han abocat. Ben al contrari, l'aspecte delirant que ha arribat a presentar la muntanya, sovint t'empenyia a prémer encara més l'accelerador.

Provo d'imaginar-me que hagués passat amb el Pallars si a l'any 79 en lloc de destinar-hi l'exercit hi haguessin fet un centre de recerca. Potser avui Talarn, amb 400 tècnics i científics (aproximadament el nombre de soldats que diuen que hi ha) i un pressupost equivalent al dels militars, seria un pol científic de primer ordre, referent tant a nivell de país com a nivell internacional.

Cal aprofitar la crisi com una oportunitat per canviar de paradigma i per invertir tendències, destinant els migrats recursos públics que tenim a aquelles activitats que realment reverteixen en el territori i la seva gent. Però està clar que per això calen polítics amb ambició de canviar les coses, perspectiva de país i iniciativa política i pel que sembla, tal i com demostren esdeveniments i declaracions, el més calent és a l'aigüera.

Una vida de pel·lícula

Si hi ha un gènere cinematogràfic avorrit per previsible aquest és, sense cap mena de dubte, el del cine de catàstrofes. Tot just surten els títols de crèdit ja saps com serà la pel·lícula i el seu indefugible final.

La trama és senzilla: el protagonista intentarà convèncer un conjunt de d'experts de l'adveniment d'una catàstrofe. Per això es basarà, normalment, en la mort d'uns pocs personatges secundaris als quals ningú no dóna importància. Els experts el ridiculitzaran, ignoraran o inclòs disculparan paternalment per la seva gosadia. Hi haurà un parell de falses alarmes que deixaran en evidència les prediccions de l'actor principal i retrataran el tarannà dels setciències que no dubtaran en atacar-lo encara amb més ímpetu. L'espectador aprendrà a odiar aquests personatge i, coneixedor que està davant d'una pel·lícula de catàstrofes i que aquesta s'acabarà produint, esperarà amb delit que les primeres víctimes massives comencin a omplir la pantalla mentre la cara dels experts es desfigura d'incomprensió. Finalment, els que anaven de llestets moriran brutalment fruit de la seva arrogància i prepotència, l'heroi salvarà la noia que agraïda l'obsequiarà amb un gran somriure i un petó de rosca mentre de fons, sobre un món en runes i a l'ombra de la preceptiva bandera americana, eixirà un sol optimista que il·luminarà el nou dia.

Darrerament tinc la sensació de viure en una pel·lícula d'aquestes. El col·lapse del capitalisme que estem vivint aquests dies em recorda parcialment la trama que acabo de descriure. Una esquerra que pretén alertar de les injustícies del capitalisme, assenyalant les desigualtats que arreu del món es produeixen és ignorada, ridiculitzada o tractada amb condescendència i paternalisme per uns experts econòmics que ens garanteixen l'èxit del seu model. El seu discurs és repetit incansablement en el seus mitjans: el totxo no baixa mai, la borsa sempre puja, la seguretat dels productes financers de les grans entitats és inqüestionable, el mercat es regula per la llei de la oferta i demanda,... Malgrat que hi ha avisos constants i la gent es mor de gana en moltes zones del planeta els experts continuen garantint la vigència del model. Però el final, com en el mediocre cel·luloide, està cantat, el món s'enfonsa i s'evidencia que els que en sabien tant han fotut la pota fins a la cintura i ara li toca el rebre fins i tot al guionista.

Lamentablement, les similituds amb una pel·lícula de catàstrofes s'acaba a aquí. En aquest punt tocaria fer cas a qui advertia de tot plegat i que ha demostrat més coneixement al llarg del film. És a dir, si mesures capitalistes neoliberals ens han dut fins on som, moguem el timó cap a babord a veure si podem canviar el rumb del vaixell. Però en la vida real les coses no van així. Per sortir de la crisi continuem confiant en aquells que deien que no passava res, que el model era bo, que lo del totxo tal i lo dels mercats qual. I com que en el món real no hi ha la justícia bíblica que trobem en les pel·lícules americanes, els que s'arruïnen no són aquells que ens havien imposat la seva forma de fer les coses, sinó la resta de ciutadans perplexos que, contra tot pronòstic, continuen confiant en uns representants polítics que han demostrat folgadament ser uns irresponsables, si és que no hi ha hagut intencionalitat i traïdoria en les seves accions.

Tampoc el sentiment, quan les coses es torcen, és com en les pel·lícules. No estàs anhelant que l'apocalipsi es manifesti per donar una lliçó a aquells setciències que pontificaven d'economia defensant un model que ens abocava a la misèria. I no ho desitges perquè en aquest cas la gent sí que ho passa malament. Perquè veus gent real tenint molts problemes i pateixes per ells. I per tu. Per què ja no et sents segur en el teu lloc de treball, per què saps que als teus fills les coses els costaran molt més que a tu i, tanmateix, mai tindran una seguretat laboral o un nivell de protecció social com el que tu has gaudit.

Crec, sincerament, que sortir del forat al que ens han fet caure només ho aconseguirem si deixem de confiar en els economistes i polítics de sempre. No pot ser que els mateixos que abans de la crisi donaven lliçons des dels mitjans de comunicació de masses de lo bé que funcionava el model ara continuïn en les mateixes tribunes, demanant-nos esforços necessaris per aixecar l'economia, renyant-nos per tots els “privilegis” dels que segons ells gaudim, alliçonant-nos per la nostra falta de solidaritat amb la banca i l'empresariat, predicant la salvació com si tinguessin la solució als problemes que ells mateixos han generat. Aquesta economia no l'aixeca ningú perquè el model no funciona i si realment volem deixar de tocar fons hem d'arriscar amb nous models que en ofereixin noves alternatives. Però està clar que no podem ser ni un, ni dos. Ni mil ni dos mil. Hem de ser molts, moltíssims. Per això hem de sortir al carrer, mobilitzar-nos constantment i influir en els nostres cercles socials, perquè un canvi de model social i econòmic no es fa lamentant-se des del sofà de casa. Perquè el guió d'aquesta pel·lícula és el poble el que l'escriu, no ens hem de deixar prendre aquest dret.

Les dades del tren de La Pobla

L'Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP) ha fet arribar aquests dies a diferents ajuntaments un interessant informe (disponible a través d'internet) sobre que representa a diferents nivells la limitació tan radical que s'ha fet del nombre de combois en el tren de La Pobla.

Entre altres dades l'informe ens compara la infraestructura amb l'aeroport d'Alguaire, respecte al qual durant l'any 2010 va disposar de quatre cops més passatgers tot i tenir un cost un 25% menor. Uns passatgers, els del servei ferroviari, que gasten més al territori que no pas els usuaris d'un aeroport que cada cop més és un apèndix de les estacions d'esquí andorranes. Entretant, l'aposta de l'administració ha estat ampliar l'aeroport i reduir les freqüències de tren. I això malgrat que el Pla de Transports per a Viatgers fins a 2012 de la Generalitat incloïa una freqüència d'una hora entre Lleida i Balaguer i 6 combois diaris entre Lleida i La Pobla.

Si bé en l'informe es reconeix que la població de la zona no queda del tot desatesa al restar encara el servei d'autobusos, s'hi posa de manifest que el preu del bitllet és en aquest cas del doble i que s'ha demostrat amb altres experiències que només absorbeix una part dels passatgers, pel que cal creure que la resta recorren al transport privat. Per tal d'evitar-ho, des del PTP advoquen per una coordinació adequada entre els serveis d'autobús i ferrocarril.

Igualment ens recorden que de l'any 1985 al 2.000 el nombre de passatgers transportats es va reduir de 425.000 a 90.000. El motiu? Una amenaça de tancament que va reduir l'oferta de 6 a 3 tren diaris. Des d'aquell moment fins l'actualitat la demanda ha pujat fins als 226.000 passatgers actuals. El motiu? Un augment en les inversions i freqüències fins a Balaguer d'ençà del traspàs a la Generalitat. No cal ser molt audaç per veure que és el que passarà ara quan tan sols un tren arribarà cada dia fins a la Pobla. Així, des de la PTP creuen que aquesta retallada en l'oferta no és una transició temporal mentre millora el servei sinó la necessària degradació prèvia a un tancament definitiu. Si una disminució en les inversions genera pèrdua de passatgers un augment d'aquestes generaria un major ús de la infraestructura. Per il·lustrar-ho comparen el territori que travessa el tren de la Pobla amb el de Mulhouse -Than (Alsàcia francesa) que amb una demografia similar presenta 32 trens de connexió i , no cal dir-ho, un nombre molt més alt d'usuaris. Així es proposen algunes mesures que es podrien prendre tant per estalviar en la línia com per augmentar el nombre de passatgers, algunes de tant lògiques i senzilles com connectar amb l'Avant, cosa que faria molt més atractiva aquesta línia.

En el document se'ns alerta que si a les terres de Ponent no fem res per evitar-ho la propera línia a caure podria ser la connexió amb Cervera. Entenc i comparteixo la preocupació expressada en el seu informe per la PTP. Moure's pel nostre territori amb transport públic ha estat una tasca difícil des de que en tinc record. No podem permetre que les poques infraestructures que encara resten caiguin en l'oblit i s'acabin tancant si realment creiem en el transport públic. Un transport que és més sostenible, econòmic i respectuós amb l'entorn que el vehicle privat al que ens volen condemnar. Un transport que, cal no oblidar-ho, és de tots i totes i que cap govern sigui del color que sigui podrà tancar si es troba l'adequada resposta de la gent del territori al carrer.

Aquest cop sí que votaré

Ho he de reconèixer, les eleccions legislatives espanyoles són les que menys em motiven que totes les que es fan. Desconec exactament el motiu, tot i que hi ha indicis en el meu cap que em donen certa idea del perquè això és així.

En primer lloc em queda lluny això de Madrid. Se que s'hi prenen decisions que m'afecten, i molt, però em queda lluny, tant geogràficament com mentalment. De fet, l'altre dia vaig estar veient per TV les notícies en una cadena generalista espanyola i em vaig adonar de dues coses. L'una, que feia anys que no seguia unes notícies fetes a Madrid, i dos, que la majoria de les coses de que parlaven no despertaven el meu interès en absolut. Notícies de la quotidianitat de ciutats com Granada, Oviedo, Madrid o La Corunya. No era un sentiment de rebuig ni cap sentiment negatiu de l'estil, tal i com a cert nacionalisme espanyol li agrada pensar, sinó més aviat una sensació de simple desinterès. La poca estona que van parlar de Catalunya ho van fer de Barcelona i d'una forma tan superficial que si s'ho haguessin estalviat ningú no se n'hagués adonat, igual que si la notícia l'hagués donat una emissora francesa o italiana.

Al marge del lluny que em queda, tinc la sensació (de fet crec que és quelcom més que una sensació) que el meu vot es dilueix en l'oceà de més de 35.000.000 de persones amb dret a vot. I no és tan sols que es dilueixi el meu vot, és que un acaba per pensar que es dilueix el vot de tot un país. Si tenim en compte els 350 diputats del congrés sembla que els 47 diputats que es trien a la CAC ben poca cosa poden fer (i de fet, en el conjunt dels Països Catalans ens trobaríem amb amb una situació molt similar). I si a això hi afegim el bipartidisme instal·lat sembla ser que de forma crònica en l'hemicicle, els nostres diputats només podran, en el millor dels casos, permetre que una de les dues organitzacions polítiques que monopolitzen el panorama polític espanyol governin. I quines opcions tindran els nostres diputats? O inclinar-se per un partit espanyolista de tall econòmic liberal o fer-ho per un partit espanyolista de tall econòmic liberal. No sembla doncs que hi hagi molt a guanyar o a perdre, i això, insisteixo, en el suposat que la resta de diputats de l'Estat no decideixen la majoria absoluta al marge del que facin o deixin de fer els diputats catalans.

Un altre motiu pel qual aquestes eleccions no em fan pessigolles a la panxa és perquè la formació a la qual milito, la Candidatura d'Unitat Popular, no s'hi presenta. De fet hem demanat a la població per aquestes eleccions, una mena d'abstenció activa. És a dir, una abstenció conseqüent fruit de la manca d'alternatives i de legitimitat d'unes institucions que, al nostre entendre, no representen els interessos de les catalanes i els catalans. No és una aposta fàcil per una organització política renunciar a presentar-se a unes eleccions, ja que és justament la presència mediàtica que et dóna el fer-ho i la representació política que en treus el que fan d'altaveus de les teves idees. Però més difícil és encara demanar activament l'abstenció. De fet, entenc que és una aposta decidida, valenta i crec que, si més no a Catalunya, sense precedents. No tinc constància que mai abans un partit polític amb més de 100 regidors al llarg del país hagi demanat l'abstenció en unes eleccions, però és, crec jo, l'única aposta possible davant l'escenari polític actual.

Demanem a la gent que davant la impossibilitat de canviar res en aquestes eleccions a través del vot, fem un acte de responsabilitat i no anem a votar per tal de no legitimitzar un procés que ens durà, guanyi qui guanyi, a un retrocés social com no s'ha vist mai, generant privatitzacions del sector públic, reducció de l'estat de benestar o pèrdua de drets laborals entre d'altres. A nivell nacional, no cal dir que ni pacte fiscal, ni concert econòmic i ni molt menys dret a l'autodeterminació. Ja n'hi ha prou de pretendre enganyar a les i els votants. Al final de la propera legislatura i independentment del escons que assoleixi cada formació, la cambra espanyola no s'haurà pronunciat a favor de cap proposta que millori el benestar de les persones ni de cap proposta que satisfaci els anhels de llibertat del nostre poble. Si la cambra espanyola no em permet aconseguir això, és una cambra que no em serveix de res. Així que aquest cop sí que votaré. Votaré en contra d'ells i de tot el que representen. Aquest 20 de novembre jo votaré quedant-me a casa.

Parlament de la CUP de Lleida de l'11 de setembre

Benvinguts i benvingudes en nom de la Candidatura d’Unitat Popular:

Avui estem aquí, manifestant-nos en el 297 aniversari de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques, perquè volem uns Països Catalans independents. Els que ens hem reunit avui aquí, sabem que els catalans i les catalanes no som independentistes per caprici ni per frivolitat. No som independentistes per molestar ni perquè tinguem voluntat d'ofendre. Tampoc som independentistes perquè ens creguem millors que ningú o perquè vulguem més drets que algú altre. No.

Els que ens manifestem avui sota l’ombra de les estelades, som independentistes perquè som hereus d’una situació en que, la cultura catalana, està en greu perill d'anorreament, per part d'uns estats francès i espanyol, que malden per uniformitzar uns territoris que consideren propis. El seu encegat centralisme, mai no ha entès la importància de la diversitat cultural ni la immensa riquesa que els aporta. No només no ho han entès, sinó que sempre ho han vist com una amenaça i per això ho han combatut. Així, la progressiva substitució de la llengua i cultura catalana, ha estat una prioritat per aquests estats, al marge del color polític dels que governen a Madrid o a París. Aquesta, és una realitat que s’ha mostrat amb especial cruesa aquests darrers dies arran de la sentència del TSJC. Però aquest darrer atac, no és un fenomen aïllat, sinó una baula més en la llarga cadena de successos, pensats i planificats des de la capital d’Espanya, per acabar amb la nostra cultura. Avui, ens manifestem perquè volem sobreviure com a poble. Avui ens manifestem perquè per fer-ho, ara més que mai, ens cal la independència.

Durant anys, han emprat en contra nostra la força i la violència, però els temps dels totalitarismes han passat. D’un temps cap aquí, pretenen ficar un vernís de democràcia a la seva peculiar croada contra el poble català. Els cal fer creure que els catalans i catalanes, com a espanyols que diuen que som, participem de la seva política espanyola i per tant hem d’acatar la seva legalitat. És per això, que aquest novembre, ens tornaran a demanar que anem a votar, per donar un tint de legitimitat al seu procés espanyolitzador.

Però la realitat és tossuda i la història ja ens ha mostrat, en massa ocasions, que és el que en podem esperar de Madrid. Les diputades i diputats catalans mai superaran en nombre els diputats espanyols, pel que aquesta és una batalla que tenim perduda molt abans de començar. Cap full de ruta pensat per aconseguir la independència del nostre poble pot passar per la capital espanyola, perquè d’allà només podem obtindré una resposta i ja sabem tots i totes quina és. És igual si modifiquen la seva constitució, és igual quantes vegades modifiquin la seva constitució, perquè la seva constitució està pensada , redactada i portada a la pràctica amb la única finalitat de continuar imposant-nos el seu model d’estat. La constitució espanyola està pensada en contra de les catalanes i dels catalans, per això les seves lleis, mai ens permetran assolir allò que com a poble sobirà ens correspon. Per això els diem, clar i català, en aquesta llengua que tant els molesta que parlem, que ja se la poden ben confitar la seva constitució.

Alguns diran que malgrat tot cal anar a votar, perquè cal influir en les polítiques econòmiques i socials que ens apliquen al nostre país. Però això és una entelèquia. Ja no és Madrid qui dicta les polítiques econòmiques, sinó entitats que queden molt lluny i molt al marge de les urnes les que ho decideixen. El seu sistema de participació política ha quedat ja obsolet i se’ns mostra, cada cop amb més insistència, la necessitat de provar noves formes de participació ciutadana que vagin molt més enllà d’un taló en blanc cada quatre anys.

Però està clar que l’Estat espanyol no està per aprofundir en la democràcia, car fer-ho seria un perill per a la seva pròpia integritat i fins i tot per la seva pròpia existència. No és el cas de l’Esquerra Independentista on, per sobre de les altres coses, apostem sense embuts per una radicalitat democràtica. No pretenem imposar a sang i foc la nostra opció política, tal i com van fer ells en el seu moment i avui commemorem. El nostre anhel, passa per aconseguir una majoria social favorable a la independència i que aquesta voluntat es manifesti a les urnes i sigui respectada. Avui som més a prop, si no ho hem fet ja, d’aconseguir aquesta majoria social. Perquè cada cop són més les persones que prenen consciència de la necessitat de superar una supeditació nacional que ni ens ha dut ni ens durà enlloc. I aquesta majoria social favorable a la independència està arribant de la mà de la raó, els arguments i la pedagogia i no de la mà de la coacció, la imposició, la mentida, la por i l’amenaça; arguments, tots ells recurrents, per part d’uns estats que no han trobat altra forma d’estendre la seva doctrina en les nostres terres.

Però la homogeneïtzació cultural no és, lamentablement, l’únic problema que assetja la nostra petita pàtria. Cal tenir en compte, en una data tan assenyalada com la d’avui, els temps difícils que a molts catalans i moltes catalanes ens estan obligant a passar. Unes polítiques econòmiques irresponsables, possiblement delictives i que haurien de ser punibles, estan posant en perill el que els capitalistes anomenen estat del benestar, i que no és altra cosa que uns drets aconseguits després d’anys de lluites i molts sacrificis. Aquests drets, no tan sols no haurien de desaparèixer, sinó que s’haurien d’ampliar i d’estendre arreu del món. I enlloc d’això, estan posant en joc drets tan elementals com la sanitat, l’educació o el dret a una jubilació digna. Erosionen lentament els nostres drets amb la finalitat mal amagada de fer-los desaparèixer. Utilitzen la por a l’atur per augmentar la precarietat laboral. Ens atemoreixen amb imatges d’un futur apocalíptic si no seguim les seves receptes neoliberals. Però el seu únic interès no és el benestar de la població, sinó augmentar els beneficis d’empreses que ja no sabem ni de qui són. Mentrestant, la llista de greuges que patim els treballadors i treballadores d’aquest país, s’allarga cada dia que passa. A cada nova decisió del govern, perdem l’equivalent a anys de lluites obreres.

I tanmateix, serà igual qui governi després de les properes eleccions, perquè cap de les alternatives que ens proposen ens traurà de la crisi. Ni tenen la capacitat per fer-ho, ni ho farien si la tinguessin. L’única capacitat que li queda al govern de Madrid és per amputar estatuts d'autonomia i per limitar el dret a decidir. Només tenen capacitat per continuar amb l’anihilament dels nostres migrats drets nacionals. No tenen la solució a cap dels nostres problemes. Perquè la solució als nostres problemes passa, inequívocament i en primer lloc, per prescindir d'ells i de la despesa inútil que representen.

Sí. Sortir de la crisi als Països Catalans, passa necessàriament per la independència. L'Estat espanyol ha normalitzat un dèficit fiscal pel conjunt del nostre territori que paguem cada any les classes populars del nostre país. Ho hem acabat pagant en forma de retallades en els serveis i pèrdua de drets laborals mentre ells, des de Madrid, han dilapidat fortunes fent trens d'alta velocitat sense cap altre sentit que reforçar el centralisme de l’Estat, subvencionant guerres a l'altra punta del món que ni ens anaven ni ens venien o mantenint cases reials paràsites i anacròniques entre altes disbarats.

Però en parlar d’aquesta nova situació, no és just parlar de crisi. No és una crisi per als ideòlegs del capitalisme. Per a ells això és una gran festa. És un gran banquet on el desmantellament del sector públic és el pastís i el rescat dels bancs privats amb diners públics la cirereta. Tampoc és una crisi per a la resta, treballadors i treballadores i les persones amb diferents nivells de necessitat de protecció social. Per a la resta no és una crisi perquè això no pretén ser una situació temporal, aquestes retallades venen per a quedar-se.

Per això, per trencar amb aquesta dinàmica de destrucció de drets laborals i desmantellament del sector públic, no n’hi haurà prou amb la independència. Haurem de ser capaços de construir un estat amb noves formes de relació que superin el capitalisme que ens aboca al col·lapse econòmic i ambiental. Un país on l’economia i la política girin entorn de les necessitats de les persones i no al voltant dels interessos de les grans corporacions. Uns Països Catalans, on les relacions entre les persones i les estructures de poder, no es redueixin a delegar la responsabilitat en polítics somrients, sinó que permetin a la gent de a peu participar activament en la presa de decisions.

S’acosten temps de canvis. Ho estem veient en països del nostre entorn, amb una Mediterrània trasbalsada i agitada com feia temps que no es veia. Una Europa espantada davant d’un futur incert amb l’amenaça de la marginació i la xenofòbia estenent-se com una taca d’oli. De com i cap a on aniran aquests canvis dependrà de moltes coses, de molta gent i de molts factors. Però per descomptat, el rumb que prengui la història a partir dels canvis que s’acosten dependrà també de la gent que surt al carrer, des de la plaça Tahir a la plaça Ricard Vinyes. Dependrà, com no, de gent com nosaltres, gent que avui es manifesta amb l’esperança de viure en una Catalunya més lliure i millor.

L’aspecte del món canviarà i canviarà per sempre. El resultat, qui seran els beneficiats i quants els damnificats, dependrà de quanta gent es quedi a casa i quanta surti al carrer. Per tant, per la defensa dels nostres drets nacionals i socials, cal que sortim al carrer. Molts, com més millor. No ens podem permetre una derrota més, no ens podem permetre no plantar batalla als nous reptes que se’ns mostren. Cal que tots i totes tinguem clar on hem de ser avui, ara que les campanes sordes de la història tornen a tocar a sometent.

Visca la Terra, mori el mal govern!

Temps de CUP

El recompte s'ha fet esperar. Tot el dia com ànima en pena col·legi electoral amunt, col·legi electoral avall. A 2/4 de 8 ja era aquí, mirant el rellotge a cada minut. Espiant de reüll el funcionari a veure si tancava la porta d'una vegada.

Finalment s'acosta el moment. Voten els darrers electors, s'instal·la el silenci a la sala. Em reparteixo les taules amb la Carol, tu aquelles dos i jo aquestes. Els responsables de taula sembla que no es decideixen a obrir l'urna. La Carol té més sort, una de les seves ja ha començat. Faig mirades furtives per veure si en la distància puc identificar una papereta de la CUP. Evidentment no veig res. Em centro en les meves dues taules. Sembla que finalment començarà el recompte.

De sobte, veig que hi ha una cosa que m'ha passat per alt. Una de les apoderades du la identificació de PxC. Aixeco la mirada i la fito als ulls, com esperant veure l'abominable rostre del racisme i l'odi en la seva cara. Enlloc d'això només veig les faccions arrodonides d'una noia baixeta i morena, molt més interessada en la conversa que du a través d'un telèfon mòbil que no pas en el que passa a les meses electorals. Miro a la Carol, el seu esguard m'indica que també l'ha vist, de fet, se la veu indignada i ve a mostrar-me verbalment el seu malestar. Li dic que tranquila, que faci com si res, no hem vingut aquí a barallar-nos amb ningú. Però la presència d'aquella acreditació li genera malestar. A mi també, però me n'amago, no vull que la Carol s'encengui encara més. Fins ara Plataforma era una organització abstracta de la que només en coneixia la cara de l'exfranquista (ex?) Anglada. Ara comença a tenir les cares de la gent del barri, dels meus veïns i de les meves veïnes, i això em preocupa, i molt. Em pregunto quan temps pot trigar tot plegat en esclatar en forma d'enfrontament social. Poc a poc l'extrema dreta ha anat estenent el seu discurs polític i una esgarrifança em fa adonar que avui se'n palparan les primeres evidències. Una sensació de derrota recorre el meu cos, em començo a sentir abatut i encara no s'ha incitat l'escrutini.

Alguna cosa es mou en la meva taula. Surten els primers vots. Els interventors del PP i CiU van ficant les seves manasses pel mig i participen del recompte com si fossin part de la taula. Bé, de fet, més aviat s'abraonen a sobre dels vots com si fossin entrepans de pernil ibèric i ells portessin un mes sense menjar. Me'n mantinc al marge, no tinc ganes de discutir per aquestes bestieses i a més porten tot el dia guanyant-se la confiança del president de taula i dels seus vocals. Suposo que ho fan justament per això.

En tot cas, dels cinc o sis primers, un de la CUP. Bona senyal, que continuï així. Però l'alegria dura poc a casa del pobre, al cap d'uns minuts el vot de la CUP continua sense amics, mentre les piles de PP, PSOE, CiU i PxC (!) creixent ostensiblement davant dels meus ulls preocupats. Siguem optimistes, segur que només és en aquesta taula. Vaig a la del costat on també han iniciat el recompte. Malament rai. Tan sols dos vots de la CUP. Vaig a comentar-ho amb la Carol, les seves notícies no són millors que les meves. Estem perdent, fins hi tot els de Plataforma ens passen per davant. Començo a maleir tots els que defensen el vot nul i la desmobilització electoral. Que no ho veuen? No podem donar aquesta batalla per perduda. No podem deixar les institucions a la dreta i a l'extrema dreta. La gent ha d'entendre que no votar opcions d'esquerres equival a deixar que governi la dreta. Prou de discursos autocomplaents de "tots són iguals". No és veritat. Hi ha qui pretèn construir alternatives des del compromís militant, des dels valors de l'esquerra i des de l'horitzontalitat. El que calen són més braços, no més ideòlegs de l'abstenció. Però deixem els mítings per més endavant. Torno a la primera taula. Continua havent-hi només un vot de la CUP. La X del logo de Plataforma sembla que se n'enrigui de mi. Si pogués tan sols estirar el braç i estripar una d'aquelles paperetes. Però seria igual. El problema no és la papereta sinó tot el que hi ha al darrere.

Em comença a obsessionar el tema dels vots de la CUP. Només un? No és possible. En moments així cal ser racional. Cal no deixar-se endur per l'especulació. Mètode científic Rubèn, segur que l'estadística ho explica. Hi dono un parell de voltes i finalment entenc el problema. Com que vaig tota l'estona d'una taula a una altra, els vots no tenen prou temps per sortir. Sí, segur que és això. Així que opto per quedar-me a la primera taula, segur que ara comencen a sortir els de la CUP.

Però no, allí no surt res. A sobre, he d'aguantar els comentaris de complicitat que es fan els interventors de PP i CiU cada cop que surt un dels seus vots. Collons, se n'alegren mútuament com si fossin del mateix partit. Potser es pensen que ens hi estem jugant una torradora aquí? Els vots de Plataforma continuen sortint i la seva X continua enfotent-se'n de mi. M'imagino un escenari postelectoral en el que els amics de l'Anglada són 4a o 5a força amb un o dos regidors. Crec que se'm farien molt llargs aquest quatre anys. Però perquè els deu votar la gent? És senzillament que els va molt bé tenir un cap de turc que no es pot defensar, com és la immigració, per donar-li la culpa de tot? Començo a donar-hi voltes. Potser hi ha alguna cosa més. De fet, encara que de forma errònia, el que ells fan és assenyalar un culpable de la situació precària en la que està vivint molta gent. La resta de partits no n'assenyalen de culpables. Bé, nosaltres sí, O si més no tenim clars qui són: la banca, les constructores i el sector financer. Potser aquest és el problema. No hem sabut explicar a la gent qui són els veritables responsables de la crisi. Estem tan immersos tractant qüestions de política municipals que oblidem de dir-li a la gent que hi ha uns culpables de la seva situació i que s'amaguen darrere d'una americana i d'una corbata, no pas darrere d'un mocador o dins d'una mesquita. Un convenciment es va obrint lloc dins del meu cap. Les properes eleccions de la CUP han de ser les autonòmiques i hem de començar a treballar qüestions que vagin més enllà de l'àmbit local. S'ha de donar resposta a aquesta marea de vot blau, no podem continuar fent com si la Generalitat no anés amb nosaltres. No podem permetre que el PSC continuï fent-se passar per un partit d'esquerres amb la complicitat d'ERC i ICV. No podem permetre per més temps que la gent confongui el terme esquerres amb l'activitat política d'aquests partits, i per evitar-ho hem de confrontar el nostre projecte amb el seu a totes les institucions dels Països Catalans on tinguem la possibilitat d'entrar, no podem limitar-nos nosaltres mateixos.

Però malgrat les meves cabòries el recompte contínua i la meva estratègia sembla no obtenir resultats. Quedar-me en una taula no ha augmentat ni en un el nombre de vots. Vaig a l'altra taula i un somriure es dibuixa en la meva boca. Per fi una pila de vots de la CUP s'organitza ordenadament damunt la taula, no massa grossa, no gens gruixuda, però una pila a fi de comptes. Pel cap baix en deu d'haver mitja dotzena. Torno a l'altra taula. Ja n'hi han dos. Tres. Li ha costat, però ja comencen a sortir els nostres vots. Intento, per l'alçada de l'urna a la que es troben, inferir en quin moment els nostres votants han passat pel col·legi, però em resulta impossible. Provo de recordar qui viu per allà que jo conegui, per veure si se de qui poden ser aquells vots. Me n'alegro quan me n'adono que, realment, conec molt poca gent que visqui en aquella zona.

Al final del recompte els resultats de la CUP han millorat una mica, però no prou. Quedem en aquell col·legi com a 7a força, per darrera de PxC. A aquestes alçades ja fa molta estona que sóc conscient que, aquest cop, no entrarem a l'ajuntament. No és igual, entrar hagués representat un important pas endavant. Sobretot a l'hora de donar difusió al discurs de l'esquerra, lamentablement oblidat per una socialdemocràcia que ha viscut més preocupada per ocupar el poder que per plantejar alternatives al capitalisme. Però no és un drama, l'important és continuar estant al carrer, l'important és no abandonar mai. Recullo l'acta d'escrutini i me'n vaig cap al Casal, la nit serà llarga.