La unitat de les esquerres

Reconeguem-ho, l’efectisme de les noves formes de comunicar s’ha imposat a l’anàlisi rigorós i seriós de la realitat. Importa més la perícia en trobar la frase adequada o la ironia ocurrent, que desacredita l’opció antagònica, que no pas entendre les causes profundes dels fets que s’esdevenen i interpretar-ne adequadament les conseqüències. Som esclaus dels 140 caràcters i de la immediatesa de les noves tecnologies. 

És cert, la societat vol missatges clars i ràpids, assimilables sense gaire esforç i que a grans trets vinguin a refermar les pròpies conviccions. Tot el que el missatge guanya en rapidesa ho perd en qualitat. Això ens du, inevitablement, al maniqueisme més superficial, la distinció simplista entre bons i dolents devora les tertúlies i els anàlisis del nostre entorn.

En aquesta simplificació de la societat només hi caben dues opcions: la dreta o l'esquerra. I depenent de la teva visió de la societat els bons són els uns i els dolents els altres, o a l’inrevés. Per tant, quan hem arribat a aquest nivell de simplificació, resulta incomprensible per a molta gent que hi hagi més d’una opció de dretes o més d’una opció d’esquerres. Com s’entén que els bons no vagin tots junts en una mateixa llista electoral? 

Malauradament, la realitat és més complexa. Plantejar-se que tots els partits que es reivindiquen d’esquerres vagin en una mateixa llista (PSC, ERC, ICV, EUiA, CUP, etc.) resulta inassumible ideològicament per a tots ells, perquè els models de societat que plantegen, les estructures dels seus partits i les formes de funcionar de cada un d’ells difereix, en molts casos, enormement. Malgrat que pot haver-hi qüestions tàctiques partidistes a l’hora d’impedir aquesta unitat, el cert és que aquestes diferències van més enllà del simple matís, i forçar-la generaria més confusió i desencís que no pas dinàmiques positives i constructives.

Un exemple seria una possible coalició electoral entre ERC, ICV i PSC. Aquests partits han presentat llistes conjuntes freqüentment al senat espanyol (sota la coalició Entesa Catalana de Progrés) i han governat conjuntament la Generalitat en diferents ocasions, de la mateixa forma que ho han fet en múltiples diputacions i ajuntaments, com és el cas de La Paeria de Lleida. Sembla, doncs, que la distància ideològica i de funcionament entre aquests partits no ha estat un obstacle a l’hora de governar, podríem, per tant, preguntar-nos per què llavors no van junts en coalició electoral. Òbviament, hi ha un punt de tactisme, tal i com he comentat abans, però el cert és que no defensen les mateixes propostes de país. Mentre ERC sembla cercar cada cop més una transversalitat ideològica que prengui el relleu de CiU a la Generalitat, el PSC s’escola a la dreta per tal de plantejar batalla al PP. Per la seva banda, ICV assumeix el discurs socialdemòcrata que va abandonant el PSC tot esperant ocupar el seu espai. Realment difícil de gestionar en una mateixa llista electoral.

Per tant observem que, fins i tot entre aquelles esquerres que han governat conjuntament a casa nostra hi ha diferències ideològiques, tàctiques i de funcionament. Sembla lògic, doncs, pensar que les diferències respecte les esquerres que s’han mantingut al marge d’aquests pactes de govern durant tants anys encara siguin més grans, i certament, així és. És el cas de la CUP de Lleida, organització de la que participo, que justament va néixer l’any 2006 com una esmena al govern tripartit i al seu model de ciutat: privatitzacions, aposta desmesurada pel creixement urbanístic, manca de respecte pel patrimoni de la ciutat, desmemoria històrica, poca participació real de la ciutadania, manca d’implicació en polítiques socials i un llarg etcètera de qüestions que ens allunyen en la vessant ideològica però també en la forma de fer i entendre la política. 

Han sorgit en els darrers temps propostes que plantegen una unitat tàctica de les esquerres per tal de trencar amb el model de ciutat. Hi estic d’acord, així com la CUP, que s’ha sumat a un marc de confluència, la Crida per Lleida, on totes les persones i organitzacions que aposten per un nou model de ciutat, diferent al que hem tingut els darrers anys però plantejat inequívocament des de l’esquerra, hi han pogut participar en igualtat de condicions. Òbviament, en el plantejament inicial de la proposta, es va descartar que partits que han col·laborat amb el model actual en poguessin formar part, era una simple qüestió de coherència. Fet i fet, volíem construir una alternativa i la paraula canvi al costat de determinades sigles s’assemblava més a un oxímoron que a una proposta política seriosa. 

No deixa de sorprendre’m, per tant, que des d’altres propostes de confluència, s’aposti per la unió de partits com ICV i ERC amb la CUP, quan són organitzacions que no han tingut dinàmiques conjuntes de treball ni tradicionalment han compartit el model polític ni de ciutat. Seria més lògic, malgrat les diferències que reconec que poden existir a nivell teòric entre ells, que aquesta unitat se la plantegessin amb el PSC, amb els quals han estat treballant colze a colze durant molts anys en el Senat, Generalitat i Ajuntament i amb qui han compartit durant tot aquest temps un model de societat. Però no veig, de moment, que hi hagi hagut moviments en aquest sentit i les diferències en els seus projectes, certament, els legitimen a anar per separat si així ho consideren oportú. 

Si entenem això darrer, amb més motiu hauríem d’entendre que des la Crida per Lleida s’eviti la confluència amb aquests espais polítics, atès que les diferències són més grans i de més calat. No és una qüestió de puresa ideològica, no considero que la CUP, o la Crida per Lleida de la que ara forma part, estiguin en possessió de la veritat absoluta, però tampoc tenim banyes ni cua ni desprenem una insuportable olor de sofre allà on anem. Tan sols plantegem un projecte diferent al d’aquests partits -al meu entendre molt més engrescador, positiu i constructiu, però aquesta tan sols és la meva opinió- els quals, al seu torn, estan totalment legitimats a defensar les seves propostes i aquell model de ciutat al qual tantes hores han dedicat, ja sigui conjuntament o en solitari.

No hauríem, per tant, de caure en el joc de la confusió ni jugar amb la il·lusió de la gent fent passar bou per bèstia grossa. Ficar la paraula unitat i esquerres en una piulada de 140 caràcters pot aixecar molts consensos però els projectes s’han d’omplir de contingut i és aquí on rau la diferència. La unitat tan sols ens serveix si és per canviar les coses i és per això que des de la Crida per Lleida apostem i apostarem per la unitat de l’esquerra, però la d’aquella esquerra transformadora que representa una possibilitat de canvi i una alternativa al model de ciutat actual.

L'Assemblea Lleida 2015 i la CUP, una mica d'història

Quan la CUP ens vam presentar el 2007 per primer cop a l’Ajuntament de Lleida, governava el tripartit, fruit del resultat electoral de l’any 2003. PSC (10 regidors), ERC (3 regidors) i ICV (3 regidors) compartien la responsabilitat del govern mentre s’anomenaven l’esquerra, així, en singular. Com si no n’hagués d’altra. Pocs es van interessar en aquella època per una candidatura rupturista que pretenia entrar a l’ajuntament amb un programa clarament transformador i unes formes que ja llavors deixaven en evidència els partits del govern.

El resultat d’aquelles eleccions va ser una majoria absoluta de l’alcalde Ros, que guanyava per primer cop unes eleccions malgrat haver exercit d’alcalde bona part de la legislatura anterior (concretament, des del 2004). Així, Ros continuaria governant aquella legislatura* i, tot i el poc ressò en els mitjans i quedar fora del consistori, la CUP aniria assumint, poc a poc, el paper d’oposició d’esquerres a l’ajuntament de Lleida. Per als mitjans de la ciutat, l’esquerra, començava a no ser un concepte en singular.

Quatre anys més tard, al 2011, ja en plena crisi econòmica, el votant de les esquerres institucionals prescindia de les còpies i optava per votar directament l’original. El PSC havia consumat la fagocitació d’ERC i ICV, que desapareixien aquella legislatura del consistori i pràcticament de la política municipal. La CUP continuava una progressió ascendent, però encara insuficient per entrar a l’Ajuntament, tot i que aquest punt, no només no afectava la seva capacitat de fer acció política, sinó que aquesta es veuria multiplicada considerablement durant els següents quatre anys.

Ara, quan s’acosten les eleccions municipals del 2015, la situació política a la ciutat ha canviat considerablement. ERC i ICV s’han ficat les piles en el darrer any i tenen les respectives maquinàries electorals a tota màquina. Han aparegut nous agents polítics, inimaginables fa uns anys tant en l’àmbit estatal, com en l’autonòmic, com en el local. Igualment, han aparegut nous actors en les lluites socials de la ciutat que han enriquit i augmentat considerablement l’heterogeneïtat d’una ja de per si prou diversa esquerra. No cal dir que aquesta diversitat d’opcions, afegides a les ja existents, dibuixen un panorama electoral força complex que, des de la racionalitat, demana d’apostes unitàries.

És en aquest sentit que la CUP, al costat d’altres organitzacions polítiques i d’activistes social vinguts de multitud de lluites i sectors diferents, va apostar aquest darrer setembre per encetar un procés d’unitat que, sota el nom Assemblea Lleida 2015, pretenia bastir una unitat imprescindible si es vol canviar el rumb de les polítiques críptiques i antisocials de l’actual equip de govern. Amb el benentès, això sí, que no es tractava de cercar la unitat per la unitat.

Així, la unitat era important, però enteníem que per ella mateixa no resoldria cap dels problemes de la ciutat si no érem capaços de bastir una candidatura rupturista. Igualment, aquesta unitat s’havia de construir a partir de la generositat política, la qual cosa implicava renunciar a fer cap dirigisme sobre el projecte, pel que aquest no havia de ser la nova joguina de la CUP, havia de ser el projecte de molts i moltes, com més millor, sempre que es respectés els principis que l’havien inspirat.

Aquesta unitat havia de ser per tant efectiva, però no tan sols a nivell d’acció institucional sinó també a nivell de reivindicacions i demandes socials. La CUP sempre hem entès les institucions com una eina per aconseguir canvis socials, mai com un objectiu per elles mateixes. No entendre les eleccions com un objectiu en ell mateix implicava, també, que la proposta s’havia de plantejar a llarg termini, més enllà de la contesa electoral i del resultat d’aquesta i, per tant, no havia de funcionar merament com una plataforma electoral sinó que havia de ser el naixement d’un nou projecte polític amb vida més enllà de les eleccions, es tragués o no representació.

Però també s’havia de construir a partir de la confiança política, i òbviament no podíem confiar en l’esquerra que havia estat part imprescindible per la consolidació del model Ros. Això no volia dir que aquelles persones que s’havien desenganyat amb les actuacions passades d’ERC i ICV, ja en fossin antics militants, simpatitzants o simplement votants, no poguessin formar part del nou projecte, però no estàvem disposats a assumir, i per tant legitimar, les actuacions polítiques passades d’aquests partits i per tant, en quant a estructura, càrrecs i maquinària electoral, n’havien de quedar al marge si volíem ser coherents amb nosaltres mateixos i respectar l’esperit d’allò que amb tanta il·lusió havíem iniciat.

Aquesta decisió, la més controvertida del procés i la que ha costat més d’entendre per part de determinades persones, tot i que val a dir que no sense cert cinisme en alguns casos, va ser àmpliament defensada per l’assemblea i secundada per pràcticament la majoria d’organitzacions i persones que la conformaven. Estava clar des del nostre punt de vista que, malgrat que en ambdós casos ens reivindiquem d’esquerres i podem arribar a compartir algunes de les línies discursives d’aquests partits, en la forma de fer i entendre la política tenim projectes radicalment diferents, amb praxis que en molts aspectes arriben a ser pràcticament antagòniques.

Avui tot plegat continua el seu camí. Mentre escric aquestes línies encara no sabem del cert qui acabarà formant part del projecte, encara no tenim nom (aquest vespre el decidim) i no sabem quines persones, en cas d’entrar, ens representaran al Ple. Això no és l’important, l’important és el projecte i aquest sí que el tenim clar. Tenim clar que serà una candidatura unitària, en el sentit que inclourà gent molt diversa d’orígens ben diferents, que serà transparent i democràtica, com així garanteix el seu funcionament assembleari i horitzontal, i que serà transformadora des de l’esquerra i gens autocomplaent. Per a mi, justament el que li cal a aquesta ciutat.

* Tal i com hem fa notar Ignasi Calvo via Twitter, ICV no forma part del govern durant aquell mandat contràriament al que havia indicat originàriament en l'article, malgrat els suports puntuals que li dóna al llarg de la legislatura. La seqüència exacta dels esdeveniments, segons m'informen persones vinculades a la ICV de la època fou: Any 1995 entra per primer cop ICV a l'Ajuntament amb un regidor (Francesc Pané) que a mitja legislatura fa un pacte amb l'equip de Siurana i entra al govern. L'any 1999, amb majoria absoluta de Siurana i un regidor d'ICV, Pané, reediten el pacte de govern que es repetirà, ja en format tripartit, l'any 2003. L'any 2007, amb Mercé Rivadulla com a regidora, tot i que a mitja legislatura deixarà pas a Ramon Camats, efectiavament, no formen part del govern.

L'amenaça i la coacció com a únic recurs

D'un temps cap aquí, aquells que defensen que Catalunya continuï sent tan sols una regió més d'Espanya, preocupats per la ingrata i incomprensible obstinació independentista, no estalvien en recursos per tal de, molt pedagògicament, fer-nos entendre que en cas d'independitzar-nos deixaríem de formar part automàticament de la Unió Europea. Dubto que això sigui tan cert com pretenen fer-nos creure, de fet, ni tan sols crec que aquells que ho afirmen amb tanta vehemència n'estiguin tan segurs com diuen estar-ne.

D'altra banda, tampoc tinc del tot clar que això fos dolent sí o sí, molts països europeus viuen fora del paraigües de la UE i a una bona colla no sembla que això els resulti un gran inconvenient, especialment en aquests moments tan difícils. En tot cas, sembla que el procés d'alliberament nacional que està iniciant el nostre poble podria ser una bona ocasió per fer allò que no vam fer en el seu moment: un debat sincer entre tota la societat catalana sobre la conveniència o inconveniència de formar part d'aquest grup de països. Repeteixo, i ho dic sense ironia ni segones intencions, que no sé quin podria ser el resultat d'aquest debat ni les seves conclusions però dono per segur que seria clarificador i d'una gran higiene democràtica. Potser un estat com el català podria arribar a ser un estat on aquestes preguntes fossin respostes directament pel poble i no per nostàlgics del “ordeno i mando” en foscos despatxos i passadissos on ni entra mai la llum ni en surt mai l'aigua clara.

Tanmateix, l'especulació de si formaríem o no part de la Unió Europea, no crec que sigui realment el punt al qual haguem d'apuntar els focus a dia d'avui. La pregunta que a mi m'amoïna quan els sectors més rancis del govern a Madrid formulen aquesta hipòtesi és quina mena de suport donarien ells mateixos, com espanyols, a una possible demanda d'entrada d'un eventual estat català independent a la UE. Es plegarien davant de la lògica i del sentit comú i l'impulsarien i la promourien? O per contra, es deixarien endur pel sentiment de despit i les ganes de revenja en front d'un poble l'únic pecat del qual hauria estat el lliure exercici del dret a l'autodeterminació?

La importància d'aquesta pregunta rau en el fet que, en cas que tot es redueixi a una simple qüestió de despit, tal i com fa pensar el tarannà i el to en les declaracions, no estem davant d'una innocent advertència d'un risc real, estem, ras i curt, davant d'una coacció en tota regla a tot un poble. Ens amenacen de boicotejar la política exterior catalana un cop assolida la tan anhelada independència. I això em porta, si m'ho permeteu, a una darrera reflexió. És així com pretenen convèncer-nos de que no deixem Espanya? És aquesta, la coacció i l'amenaça, la gran estratègia del govern central per aturar els nostres anhels de llibertat? Hem de continuar formant part d'Espanya perquè sinó “aniran a per nosaltres”? Certament, això, per mi, és tan sols una constatació més d'un fet que ja fa massa anys que és evidència, i és que, amb Espanya, no anem bé.

La sanitat ni tocar-la

En la sanitat, així com en l'educació i en altres àmbits públics, es dóna un fenomen que, al meu entendre, desmitifica la percepció general que interessadament s'ha difós entre la ciutadania sobre els treballadors públics. Quan et reuneixes amb ells i hi enraones al voltant de la seva problemàtica, rarament et parlen de l'empitjorament de les seves condicions laborals malgrat que han patit rebaixes en el sou, augment de la jornada laboral, pèrdua de dies festius i disminució de personal (i per tant, augment de càrrega de treball) entre molts altres atacs. Ben al contrari, allò que més els preocupa és la privatització del seu sector i, sobretot, la conseqüent pèrdua de qualitat del servei.

Una preocupació més que real si mirem en mans de qui està la gestió de la sanitat pública. Però privatitzar la sanitat pública és una fita que, a part de ser tremendament lucrativa per uns pocs, és d'una magnitud tal que no es pot fer d'un dia per l'altre. D'aquí l'interès en esquarterar l'Institut Català de la Salut en 22 empreses públiques que, ara sí, per la seva mida més reduïda permetrà consolidar un canvi de paradigma, el del servei a les persones pel del benefici privat. I fer això és més senzill quan fiques al president de la patronal sanitària catalana al capdavant de la conselleria de sanitat o a personatges tèrbols com Josep Prat, dimitit arran del cas INNOVA destapat per la CUP de Reus, dirigint l'ICS. És ben bé com ficar els llops a vigilar les ovelles.

D'altra banda, de cara a l'opinió pública és molt difícil privatitzar un servei que funciona i que a més a més és d'una importància tan vital com és el cas de la sanitat, així que per aconseguir aquest objectiu primer s'ha de fer que el sistema trontolli i a Lleida és ben bé que s'hi han ficat amb ganes per tal d'aconseguir-ho. De 450 llits que té l'Arnau, aquest estiu estaran fora de servei un mínim de 120, sense comptar la Unitat de Curta Estada. Com que les persones no fan vacances de les respectives malalties i la població no pateix descensos tan bruscos, cal pensar que aquests tancaments responen a qüestions que van molt més enllà de les estrictes necessitats del servei. Òbviament si l'hospital no disposa de llits es veurà obligat a fer només les intervencions urgents, la qual cosa allargarà encara més les llistes d'espera. Potser és per això que durant l'estiu tanquen pràcticament tots els quiròfans tret del d'urgències, empenyent-nos als usuaris a triar entre dues opcions: anar-nos-en a la privada a operar-nos o, en cas que no ens ho puguem permetre, serrar fort les dents i creuar els dits per tal que no vagi a pitjor mentre esperem pacientment el nostre torn. I si cal escurçar les llistes d'espera el govern té alternatives creatives, com tancar durant l'estiu entre el 50 i el 70% de les consultes externes o reduir l'horari d'atenció primària: Menys diagnòstics, menys intervencions en espera. La tempesta perfecta, una sanitat pública infrautilitzada i en degradació i una sanitat privada sempre amb les portes obertes de bat a bat. Per aquells que s'ho puguin pagar, és clar.

A Ponent tenim el més que dubtós privilegi de ser els conillets d'índies en aquesta decidida aposta cap al desmantellament  i posterior privatització de la sanitat pública, el darrer pas d'un camí que es va iniciar ja fa una colla d'anys i que està corcant lentament el sistema públic des de dins, amb cada cop més serveis privats, que vol dir cada cop més empreses interessades en augmentar els seus beneficis mentre mercadegen amb la salut de les persones.

No podem permetre que es desposseeixi d'una xarxa sanitària pública i de qualitat a una societat ja prou empobrida per les retallades i per la pèrdua de sou o directament de feina. Utilitzar l'excusa de la crisi per privatitzar el sector públic és un discurs interessat que tans sols pretén aprofitar-se d'una situació difícil per justificar l'injustificable. No podem tolerar que ens enganyin amb el discurs fals i trampós d'una suposada millor gestió privada enfront d'una administració pública corrupta i ineficient amb uns treballadors ganduls i consentits. No oblidem que si la gestió pública és corrupta i ineficient és per la pèssima gestió del govern i el nul interès en millorar-la. Cal no oblidar també que si el sistema no s'enfonsa és perquè al darrera hi ha autèntics professionals que han posat la nostra sanitat durant molts anys al capdavant dels sistemes sanitaris mundials i que avui com ahir fiquen l'atenció a les persones per davant dels seus interessos particulars. No permetem aquest espoli que representa la privatització de la sanitat i que pretén establir les bases per una societat més injusta, individualista i cruel.

Els temporers són persones

Es ben sabut que les ciutats agrícoles com Lleida necessiten periòdicament treballadors per dur a terme la recollida de la fruita, una feina dura i ingrata que tradicionalment la gent d'aquí no vol fer, motiu pel qual s'apleguen persones de múltiples nacionalitats que han permès històricament prosperar el sector primari a Ponent.

Aquests temporers vistos amb desconfiança en temps de vaques grasses són ara, en temps de crisi, vistos tot sovint amb autèntic menyspreu. S'agrupen en places amagades dels ulls inquisidors de la ciutat i en unes condicions deplorables.

Si bé l'Ajuntament col·labora amb les entitats socials per tal de que aquests tinguin menjar (durant 14 dies), servei de rober i de consigna i puguin dutxar-se i rentar la roba de tant en tant, el cert és que la Paeria sembla delegar cada cop més les polítiques socials en entitats privades eludint la seva responsabilitat. Entenc que el paper d'aquestes entitats, malgrat estar fent una molt bona feina que haurien de seguir fent, hauria de ser de suport a la tasca de l'administració pública, mai a l'inrevés. Però el consistori no tan sols sembla desinteressar-se cada cop més per aquestes persones, a vegades tot indica que actua directament en contra d'elles. Es fa palpable en fets com identificacions massives per part dels cossos de seguretat, que manifesten en vers aquests treballadors una presumpció més de culpabilitat que no pas d'innocència. També quan els serveis de neteja, tot fent la seva feina, mullen i de vegades tiren a la brossa les escasses propietats que els acompanyen. O en accions ben simples com tancar les fons per tal que no tinguin accés a l'aigua corrent allà on es troben.

Òbviament aquesta situació és inacceptable des d'un punt de vista humà i insostenible des d'un punt de vista social. Grans grups de persones compartint espai en la via pública sense serveis adequats, fent les seves necessitats en qualsevol racó, sense aigua corrent, sotmesos a les elevades temperatures de l'estiu, sense un sostre en cas de pluja atempta contra la dignitat de les persones, tant de les que ho pateixen com de les que en som espectadores. A més, el potencial de conflictivitat social de la situació és elevadíssim, pel que els i les professionals del treball social han d'invertir cada cop més temps fent d'intermediaris amb els veïns i veïnes. Aquesta situació es veu agreujada per la inexistència d'un Alberg Municipal des que l'any 2005 el tripartit va tancar el del carrer Panera, de forma que als temporers s'hi suma una diversitat de gent en situació de sense llar i per tant amb problemàtiques ben diferents, donant lloc a una heterogeneïtat que no fa més que afegir conflictivitat. A tot plegat hem d'afegir una precarització de les condicions laborals dels professionals del treball social, que abans eren contractats amb plans d'ocupació i ara es contracten amb fórmules que no haurien de ser pròpies d'una administració pública.

Davant d'aquesta situació caldria que els diferents governs municipals de la zona es coordinessin per tal de mantenir una xarxa d'allotjaments dignes destinats aquestes persones, evitant així l'efecte crida a una sola localitat. Al marge d'això, s'hauria de reobrir l'Alberg Municipal, tal i com fa anys que des de la CUP reclamem, per tal d'atendre aquelles persones que es troben en situació de sense llar durant tot l'any. Unes mesures assenyades que evitarien problemes sanitaris i socials però que no haurien d'evitar que, mentre s'implementen, es millorin les condicions dels temporers començant per obrir les fonts, disposar de serveis per tal que puguin fer les seves necessitats i sobretot tractant-los com allò que són, persones.

La llengua catalana, una víctima col·lateral

Poc temps feia d'ençà de l'inici de la legislatura quan el diputat per la CUP al Parlament de Catalunya, David Fernàndez, felicitava irònicament als diputats del PP i Ciutadans per, després de dècades (segles) de guerra oberta contra el català i amb el suport incondicional de poderoses estructures d'Estat, haver aconseguit que tant sols un nombre clarament marginal de famílies haguessin demanat l'escolarització en castellà.

Molt possiblement el que realment pretenen aquestes famílies (o millor dit, aquests partits) no és que s'escolaritzi els seus fills en castellà, tal com ho demostra el fet que aquest problema no sorgiria mai en un centre on es practiqués immersió en anglès. L'objectiu real d'aquestes pares és que els seus fills no aprenguin català. No és per tant una qüestió sobre el possible dret de la canalla a rebre les classes en la llengua materna, es tracta de determinar si el català ha de ser aprés per totes i tots els ciutadans de Catalunya. Pretenen ser exemple i referència per altres mares i pares que encara no han fet el pas, i ho fan al marge de les implicacions que això pugui tenir pel seus fills, persones que viuran en una societat de la qual no en sabran la llengua pròpia, malgrat que poques ignoràncies poden ser més incapacitants en aquest món que la de no saber parlar la llengua del lloc on és viu.

L'Estat Espanyol ha vist històricament la llengua catalana com una amenaça, tant per la pròpia concepció d'Estat com per la seva pròpia existència. Des de Madrid sempre s'ha interpretat la diversitat lingüística i cultural com una debilitat pròpia que havia de ser extirpada i han actuat per tant en conseqüència. Així, l'homogeneïtzació cultural ha esdevingut de facto en una prioritat, esdevenint l'escola protagonista involuntària d'una guerra oberta d'un Estat contra un poble, tal i com demostren els darrers 300 anys d'història.

Malgrat que en alguns moments podia semblar que l'estratègia de l'estat seria exitosa i aconseguiria generar una fractura social entorn l'ús de la llengua catalana, el cert és que, tal i com molt bé il·lustrava Fernàndez, finalment ha estat ben bé a l'inrevés. No només la societat catalana no s'ha segregat en funció de la llengua que parlava sinó que finalment, la mateixa llengua catalana ha acabat sent una eina de cohesió social. Ja durant la transició es va entendre que la recuperació de les llibertats i drets perduts com a conseqüència de la guerra i de 40 anys de dictadura passava, inequívocament, per la recuperació de la llengua. Un fet que, per sorpresa dels estrategs de la confrontació, aquí es va assimilar de forma transversal: des de la Catalunya més profunda i tradicional fins a les noves perifèries metropolitanes eminentment castellanoparlants. I aquesta actitud, la d'una societat cohesionada al voltant de la seva llengua, s'ha mantingut fins a dia d'avui, en què el català ha estat i és a les escoles la llengua d'acollida dels nous i les noves catalans i catalanes.

Que l'Estat no hagi reeixit en els seus intents no vol dir que hagi renunciat a la seva estratègia, tal i com, lamentablement, posen de manifest les darreres sentències judicials i, en el moment en que escric aquestes línies, l'aprovació de la nova llei de llengües a l'Aragó. Com tampoc vol dir que la nostra llengua es trobi fora de perill. L'assetjament continuat a la nostra llengua es manté i es mantindrà mentre no deixem de ser la perifèria d'un centre que ens menysprea. Continuarem patint agressions al que som com a poble, molt al marge de la llengua que emprem en la nostra vida diària, i és com a poble que hi hem de donar resposta. Òbviament caldrà, si volem sortir-nos-en, crear més aviat que tard les nostres pròpies estructures d'estat, però la primera resposta i la més important de totes serà no deixar de parlar en català per tal de no deixar de ser el que som.

Aquest 14N cal sortir al carrer

Cartell de la darrera vaga general

Aquells que estan perpetrant les ferotges regressions socials que avui patim, sovint es justifiquen tot assegurant que fan el que fan per obligació i responsabilitat i no pas per convicció ideològica. Segons ells, en una situació econòmica com l'actual aquest és l'únic camí. Els responsables polítics de torn ho diuen i els mitjans ho repeteixen fins a la sacietat. No és un argument nou, ja ho afirmava Margaret Thatcher als anys 80 (TINA, There Is No Alternative) i avui, com llavors, continua sent senzillament mentida.

En el corpus ideològic dels partits de dretes hi predomina, justament, la reducció del sector públic fins a la seva mínima expressió i que cadascú campi com pugui en un món sense cap mena de protecció social. Per tant, no estan aplicant unes mesures a contracor, estan duent a terme un programa polític propi, ja sigui manifest o ocult. El seu discurs de la por respon a l'única finalitat de fer-nos perdre l'esperança i ens quedem a casa desmobilitzats mentre ells fan i desfan a la seva voluntat.

Si el que realment es vol és fer front a la crisi, hi ha altres formes de fer-ho, aplicant mesures que van molt més enllà que no pas limitar-se a reduir despesa pública i augmentar la fiscalitat a les classes populars. Un polític competent hauria de ser capaç de trobar aquestes mesures i d'aplicar-les sense complexos. En aquest sentit, exemples com el d'Islàndia demostren que hi ha més d'una forma d'afrontar els problemes econòmics actuals i algunes de les mesures que s'hi han aplicat serien del tot vàlides pel nostre país.

Quan les dretes inicien el procés de desmantellament de tots aquells avenços socials que fins avui havíem assolit, als sectors que no estem representats per les elits econòmiques tan sols ens queda un camí per recórrer, i aquest és el de la mobilització social. No és únicament una opció legítima, és una opció imprescindible si es pretén revertir les polítiques aplicades des del govern.

Per aquest motiu la CUP serem al carrer aquest 14 de novembre al costat de tota aquella gent que creu en la necessitat de construir una societat millor. Hi serem com tants d'altres malgrat les dificultats afegides que representa secundar una vaga i malgrat la pressió que exerceixen els lobbys econòmics des dels seus altars privilegiats. Perquè no creiem en una societat que al Països Catalans és capaç de generar més de tres milions de pobres sense que se li pugin els colors Una societat que treu la gent de casa seva i la deixa endeutada i sense sostre quan hi ha milers de cases buides. Una societat que margina sistemàticament a qui més la necessita, persones immigrades que són tractades com a criminals pel sol fet d'anhelar un futur millor per als seus fills. No creiem en una societat amb uns models caducs que posen el benefici econòmic per davant del benefici social, que confon el terme inversió social amb el terme despesa social i que no entén que el creixement econòmic no serveix absolutament de res si no va acompanyat de millores en la qualitat de vida de la seva gent.

Per això, perquè no volem que els de sempre paguem els plats trencats d'una festa on mai no vam ser convidats. Perquè volem i creiem en un futur millor sortirem al carrer i donarem suport a la vaga general, com tants d'altres que des dels barris, des de les organitzacions sindicals, des de l'autoorganització ciutadana i des dels moviments socials aquest 14N cridaran ben fort arreu del país que no volem ser les víctimes passives de les seves polítiques antisocials i aquest cop hauran de sentir la nostra veu. Perquè sí que hi ha un altre camí. Sí que hi ha una altra forma de fer les coses. Perquè sí que hi ha una alternativa i avui aquesta és més necessària que mai.