L'amenaça i la coacció com a únic recurs

D'un temps cap aquí, aquells que defensen que Catalunya continuï sent tan sols una regió més d'Espanya, preocupats per la ingrata i incomprensible obstinació independentista, no estalvien en recursos per tal de, molt pedagògicament, fer-nos entendre que en cas d'independitzar-nos deixaríem de formar part automàticament de la Unió Europea. Dubto que això sigui tan cert com pretenen fer-nos creure, de fet, ni tan sols crec que aquells que ho afirmen amb tanta vehemència n'estiguin tan segurs com diuen estar-ne.

D'altra banda, tampoc tinc del tot clar que això fos dolent sí o sí, molts països europeus viuen fora del paraigües de la UE i a una bona colla no sembla que això els resulti un gran inconvenient, especialment en aquests moments tan difícils. En tot cas, sembla que el procés d'alliberament nacional que està iniciant el nostre poble podria ser una bona ocasió per fer allò que no vam fer en el seu moment: un debat sincer entre tota la societat catalana sobre la conveniència o inconveniència de formar part d'aquest grup de països. Repeteixo, i ho dic sense ironia ni segones intencions, que no sé quin podria ser el resultat d'aquest debat ni les seves conclusions però dono per segur que seria clarificador i d'una gran higiene democràtica. Potser un estat com el català podria arribar a ser un estat on aquestes preguntes fossin respostes directament pel poble i no per nostàlgics del “ordeno i mando” en foscos despatxos i passadissos on ni entra mai la llum ni en surt mai l'aigua clara.

Tanmateix, l'especulació de si formaríem o no part de la Unió Europea, no crec que sigui realment el punt al qual haguem d'apuntar els focus a dia d'avui. La pregunta que a mi m'amoïna quan els sectors més rancis del govern a Madrid formulen aquesta hipòtesi és quina mena de suport donarien ells mateixos, com espanyols, a una possible demanda d'entrada d'un eventual estat català independent a la UE. Es plegarien davant de la lògica i del sentit comú i l'impulsarien i la promourien? O per contra, es deixarien endur pel sentiment de despit i les ganes de revenja en front d'un poble l'únic pecat del qual hauria estat el lliure exercici del dret a l'autodeterminació?

La importància d'aquesta pregunta rau en el fet que, en cas que tot es redueixi a una simple qüestió de despit, tal i com fa pensar el tarannà i el to en les declaracions, no estem davant d'una innocent advertència d'un risc real, estem, ras i curt, davant d'una coacció en tota regla a tot un poble. Ens amenacen de boicotejar la política exterior catalana un cop assolida la tan anhelada independència. I això em porta, si m'ho permeteu, a una darrera reflexió. És així com pretenen convèncer-nos de que no deixem Espanya? És aquesta, la coacció i l'amenaça, la gran estratègia del govern central per aturar els nostres anhels de llibertat? Hem de continuar formant part d'Espanya perquè sinó “aniran a per nosaltres”? Certament, això, per mi, és tan sols una constatació més d'un fet que ja fa massa anys que és evidència, i és que, amb Espanya, no anem bé.

La sanitat ni tocar-la

En la sanitat, així com en l'educació i en altres àmbits públics, es dóna un fenomen que, al meu entendre, desmitifica la percepció general que interessadament s'ha difós entre la ciutadania sobre els treballadors públics. Quan et reuneixes amb ells i hi enraones al voltant de la seva problemàtica, rarament et parlen de l'empitjorament de les seves condicions laborals malgrat que han patit rebaixes en el sou, augment de la jornada laboral, pèrdua de dies festius i disminució de personal (i per tant, augment de càrrega de treball) entre molts altres atacs. Ben al contrari, allò que més els preocupa és la privatització del seu sector i, sobretot, la conseqüent pèrdua de qualitat del servei.

Una preocupació més que real si mirem en mans de qui està la gestió de la sanitat pública. Però privatitzar la sanitat pública és una fita que, a part de ser tremendament lucrativa per uns pocs, és d'una magnitud tal que no es pot fer d'un dia per l'altre. D'aquí l'interès en esquarterar l'Institut Català de la Salut en 22 empreses públiques que, ara sí, per la seva mida més reduïda permetrà consolidar un canvi de paradigma, el del servei a les persones pel del benefici privat. I fer això és més senzill quan fiques al president de la patronal sanitària catalana al capdavant de la conselleria de sanitat o a personatges tèrbols com Josep Prat, dimitit arran del cas INNOVA destapat per la CUP de Reus, dirigint l'ICS. És ben bé com ficar els llops a vigilar les ovelles.

D'altra banda, de cara a l'opinió pública és molt difícil privatitzar un servei que funciona i que a més a més és d'una importància tan vital com és el cas de la sanitat, així que per aconseguir aquest objectiu primer s'ha de fer que el sistema trontolli i a Lleida és ben bé que s'hi han ficat amb ganes per tal d'aconseguir-ho. De 450 llits que té l'Arnau, aquest estiu estaran fora de servei un mínim de 120, sense comptar la Unitat de Curta Estada. Com que les persones no fan vacances de les respectives malalties i la població no pateix descensos tan bruscos, cal pensar que aquests tancaments responen a qüestions que van molt més enllà de les estrictes necessitats del servei. Òbviament si l'hospital no disposa de llits es veurà obligat a fer només les intervencions urgents, la qual cosa allargarà encara més les llistes d'espera. Potser és per això que durant l'estiu tanquen pràcticament tots els quiròfans tret del d'urgències, empenyent-nos als usuaris a triar entre dues opcions: anar-nos-en a la privada a operar-nos o, en cas que no ens ho puguem permetre, serrar fort les dents i creuar els dits per tal que no vagi a pitjor mentre esperem pacientment el nostre torn. I si cal escurçar les llistes d'espera el govern té alternatives creatives, com tancar durant l'estiu entre el 50 i el 70% de les consultes externes o reduir l'horari d'atenció primària: Menys diagnòstics, menys intervencions en espera. La tempesta perfecta, una sanitat pública infrautilitzada i en degradació i una sanitat privada sempre amb les portes obertes de bat a bat. Per aquells que s'ho puguin pagar, és clar.

A Ponent tenim el més que dubtós privilegi de ser els conillets d'índies en aquesta decidida aposta cap al desmantellament  i posterior privatització de la sanitat pública, el darrer pas d'un camí que es va iniciar ja fa una colla d'anys i que està corcant lentament el sistema públic des de dins, amb cada cop més serveis privats, que vol dir cada cop més empreses interessades en augmentar els seus beneficis mentre mercadegen amb la salut de les persones.

No podem permetre que es desposseeixi d'una xarxa sanitària pública i de qualitat a una societat ja prou empobrida per les retallades i per la pèrdua de sou o directament de feina. Utilitzar l'excusa de la crisi per privatitzar el sector públic és un discurs interessat que tans sols pretén aprofitar-se d'una situació difícil per justificar l'injustificable. No podem tolerar que ens enganyin amb el discurs fals i trampós d'una suposada millor gestió privada enfront d'una administració pública corrupta i ineficient amb uns treballadors ganduls i consentits. No oblidem que si la gestió pública és corrupta i ineficient és per la pèssima gestió del govern i el nul interès en millorar-la. Cal no oblidar també que si el sistema no s'enfonsa és perquè al darrera hi ha autèntics professionals que han posat la nostra sanitat durant molts anys al capdavant dels sistemes sanitaris mundials i que avui com ahir fiquen l'atenció a les persones per davant dels seus interessos particulars. No permetem aquest espoli que representa la privatització de la sanitat i que pretén establir les bases per una societat més injusta, individualista i cruel.

Els temporers són persones

Es ben sabut que les ciutats agrícoles com Lleida necessiten periòdicament treballadors per dur a terme la recollida de la fruita, una feina dura i ingrata que tradicionalment la gent d'aquí no vol fer, motiu pel qual s'apleguen persones de múltiples nacionalitats que han permès històricament prosperar el sector primari a Ponent.

Aquests temporers vistos amb desconfiança en temps de vaques grasses són ara, en temps de crisi, vistos tot sovint amb autèntic menyspreu. S'agrupen en places amagades dels ulls inquisidors de la ciutat i en unes condicions deplorables.

Si bé l'Ajuntament col·labora amb les entitats socials per tal de que aquests tinguin menjar (durant 14 dies), servei de rober i de consigna i puguin dutxar-se i rentar la roba de tant en tant, el cert és que la Paeria sembla delegar cada cop més les polítiques socials en entitats privades eludint la seva responsabilitat. Entenc que el paper d'aquestes entitats, malgrat estar fent una molt bona feina que haurien de seguir fent, hauria de ser de suport a la tasca de l'administració pública, mai a l'inrevés. Però el consistori no tan sols sembla desinteressar-se cada cop més per aquestes persones, a vegades tot indica que actua directament en contra d'elles. Es fa palpable en fets com identificacions massives per part dels cossos de seguretat, que manifesten en vers aquests treballadors una presumpció més de culpabilitat que no pas d'innocència. També quan els serveis de neteja, tot fent la seva feina, mullen i de vegades tiren a la brossa les escasses propietats que els acompanyen. O en accions ben simples com tancar les fons per tal que no tinguin accés a l'aigua corrent allà on es troben.

Òbviament aquesta situació és inacceptable des d'un punt de vista humà i insostenible des d'un punt de vista social. Grans grups de persones compartint espai en la via pública sense serveis adequats, fent les seves necessitats en qualsevol racó, sense aigua corrent, sotmesos a les elevades temperatures de l'estiu, sense un sostre en cas de pluja atempta contra la dignitat de les persones, tant de les que ho pateixen com de les que en som espectadores. A més, el potencial de conflictivitat social de la situació és elevadíssim, pel que els i les professionals del treball social han d'invertir cada cop més temps fent d'intermediaris amb els veïns i veïnes. Aquesta situació es veu agreujada per la inexistència d'un Alberg Municipal des que l'any 2005 el tripartit va tancar el del carrer Panera, de forma que als temporers s'hi suma una diversitat de gent en situació de sense llar i per tant amb problemàtiques ben diferents, donant lloc a una heterogeneïtat que no fa més que afegir conflictivitat. A tot plegat hem d'afegir una precarització de les condicions laborals dels professionals del treball social, que abans eren contractats amb plans d'ocupació i ara es contracten amb fórmules que no haurien de ser pròpies d'una administració pública.

Davant d'aquesta situació caldria que els diferents governs municipals de la zona es coordinessin per tal de mantenir una xarxa d'allotjaments dignes destinats aquestes persones, evitant així l'efecte crida a una sola localitat. Al marge d'això, s'hauria de reobrir l'Alberg Municipal, tal i com fa anys que des de la CUP reclamem, per tal d'atendre aquelles persones que es troben en situació de sense llar durant tot l'any. Unes mesures assenyades que evitarien problemes sanitaris i socials però que no haurien d'evitar que, mentre s'implementen, es millorin les condicions dels temporers començant per obrir les fonts, disposar de serveis per tal que puguin fer les seves necessitats i sobretot tractant-los com allò que són, persones.

La llengua catalana, una víctima col·lateral

Poc temps feia d'ençà de l'inici de la legislatura quan el diputat per la CUP al Parlament de Catalunya, David Fernàndez, felicitava irònicament als diputats del PP i Ciutadans per, després de dècades (segles) de guerra oberta contra el català i amb el suport incondicional de poderoses estructures d'Estat, haver aconseguit que tant sols un nombre clarament marginal de famílies haguessin demanat l'escolarització en castellà.

Molt possiblement el que realment pretenen aquestes famílies (o millor dit, aquests partits) no és que s'escolaritzi els seus fills en castellà, tal com ho demostra el fet que aquest problema no sorgiria mai en un centre on es practiqués immersió en anglès. L'objectiu real d'aquestes pares és que els seus fills no aprenguin català. No és per tant una qüestió sobre el possible dret de la canalla a rebre les classes en la llengua materna, es tracta de determinar si el català ha de ser aprés per totes i tots els ciutadans de Catalunya. Pretenen ser exemple i referència per altres mares i pares que encara no han fet el pas, i ho fan al marge de les implicacions que això pugui tenir pel seus fills, persones que viuran en una societat de la qual no en sabran la llengua pròpia, malgrat que poques ignoràncies poden ser més incapacitants en aquest món que la de no saber parlar la llengua del lloc on és viu.

L'Estat Espanyol ha vist històricament la llengua catalana com una amenaça, tant per la pròpia concepció d'Estat com per la seva pròpia existència. Des de Madrid sempre s'ha interpretat la diversitat lingüística i cultural com una debilitat pròpia que havia de ser extirpada i han actuat per tant en conseqüència. Així, l'homogeneïtzació cultural ha esdevingut de facto en una prioritat, esdevenint l'escola protagonista involuntària d'una guerra oberta d'un Estat contra un poble, tal i com demostren els darrers 300 anys d'història.

Malgrat que en alguns moments podia semblar que l'estratègia de l'estat seria exitosa i aconseguiria generar una fractura social entorn l'ús de la llengua catalana, el cert és que, tal i com molt bé il·lustrava Fernàndez, finalment ha estat ben bé a l'inrevés. No només la societat catalana no s'ha segregat en funció de la llengua que parlava sinó que finalment, la mateixa llengua catalana ha acabat sent una eina de cohesió social. Ja durant la transició es va entendre que la recuperació de les llibertats i drets perduts com a conseqüència de la guerra i de 40 anys de dictadura passava, inequívocament, per la recuperació de la llengua. Un fet que, per sorpresa dels estrategs de la confrontació, aquí es va assimilar de forma transversal: des de la Catalunya més profunda i tradicional fins a les noves perifèries metropolitanes eminentment castellanoparlants. I aquesta actitud, la d'una societat cohesionada al voltant de la seva llengua, s'ha mantingut fins a dia d'avui, en què el català ha estat i és a les escoles la llengua d'acollida dels nous i les noves catalans i catalanes.

Que l'Estat no hagi reeixit en els seus intents no vol dir que hagi renunciat a la seva estratègia, tal i com, lamentablement, posen de manifest les darreres sentències judicials i, en el moment en que escric aquestes línies, l'aprovació de la nova llei de llengües a l'Aragó. Com tampoc vol dir que la nostra llengua es trobi fora de perill. L'assetjament continuat a la nostra llengua es manté i es mantindrà mentre no deixem de ser la perifèria d'un centre que ens menysprea. Continuarem patint agressions al que som com a poble, molt al marge de la llengua que emprem en la nostra vida diària, i és com a poble que hi hem de donar resposta. Òbviament caldrà, si volem sortir-nos-en, crear més aviat que tard les nostres pròpies estructures d'estat, però la primera resposta i la més important de totes serà no deixar de parlar en català per tal de no deixar de ser el que som.

Aquest 14N cal sortir al carrer

Cartell de la darrera vaga general

Aquells que estan perpetrant les ferotges regressions socials que avui patim, sovint es justifiquen tot assegurant que fan el que fan per obligació i responsabilitat i no pas per convicció ideològica. Segons ells, en una situació econòmica com l'actual aquest és l'únic camí. Els responsables polítics de torn ho diuen i els mitjans ho repeteixen fins a la sacietat. No és un argument nou, ja ho afirmava Margaret Thatcher als anys 80 (TINA, There Is No Alternative) i avui, com llavors, continua sent senzillament mentida.

En el corpus ideològic dels partits de dretes hi predomina, justament, la reducció del sector públic fins a la seva mínima expressió i que cadascú campi com pugui en un món sense cap mena de protecció social. Per tant, no estan aplicant unes mesures a contracor, estan duent a terme un programa polític propi, ja sigui manifest o ocult. El seu discurs de la por respon a l'única finalitat de fer-nos perdre l'esperança i ens quedem a casa desmobilitzats mentre ells fan i desfan a la seva voluntat.

Si el que realment es vol és fer front a la crisi, hi ha altres formes de fer-ho, aplicant mesures que van molt més enllà que no pas limitar-se a reduir despesa pública i augmentar la fiscalitat a les classes populars. Un polític competent hauria de ser capaç de trobar aquestes mesures i d'aplicar-les sense complexos. En aquest sentit, exemples com el d'Islàndia demostren que hi ha més d'una forma d'afrontar els problemes econòmics actuals i algunes de les mesures que s'hi han aplicat serien del tot vàlides pel nostre país.

Quan les dretes inicien el procés de desmantellament de tots aquells avenços socials que fins avui havíem assolit, als sectors que no estem representats per les elits econòmiques tan sols ens queda un camí per recórrer, i aquest és el de la mobilització social. No és únicament una opció legítima, és una opció imprescindible si es pretén revertir les polítiques aplicades des del govern.

Per aquest motiu la CUP serem al carrer aquest 14 de novembre al costat de tota aquella gent que creu en la necessitat de construir una societat millor. Hi serem com tants d'altres malgrat les dificultats afegides que representa secundar una vaga i malgrat la pressió que exerceixen els lobbys econòmics des dels seus altars privilegiats. Perquè no creiem en una societat que al Països Catalans és capaç de generar més de tres milions de pobres sense que se li pugin els colors Una societat que treu la gent de casa seva i la deixa endeutada i sense sostre quan hi ha milers de cases buides. Una societat que margina sistemàticament a qui més la necessita, persones immigrades que són tractades com a criminals pel sol fet d'anhelar un futur millor per als seus fills. No creiem en una societat amb uns models caducs que posen el benefici econòmic per davant del benefici social, que confon el terme inversió social amb el terme despesa social i que no entén que el creixement econòmic no serveix absolutament de res si no va acompanyat de millores en la qualitat de vida de la seva gent.

Per això, perquè no volem que els de sempre paguem els plats trencats d'una festa on mai no vam ser convidats. Perquè volem i creiem en un futur millor sortirem al carrer i donarem suport a la vaga general, com tants d'altres que des dels barris, des de les organitzacions sindicals, des de l'autoorganització ciutadana i des dels moviments socials aquest 14N cridaran ben fort arreu del país que no volem ser les víctimes passives de les seves polítiques antisocials i aquest cop hauran de sentir la nostra veu. Perquè sí que hi ha un altre camí. Sí que hi ha una altra forma de fer les coses. Perquè sí que hi ha una alternativa i avui aquesta és més necessària que mai.

El vot útil de la CUP

D'ençà que l'Assemblea Nacional de Molins de Rei on la CUP va optar, per àmplia majoria, de presentar-se a les properes eleccions al Parlament del Principat, que tot sovint llegeixo per internet gent molt molesta amb aquesta decisió.

Aquests opinadors fan referència tot sovint al vot útil i a la necessitat de fer un front tots els partits independentistes per tal de superar aquest atzucac en que s'ha convertit avui l'Estat Espanyol. No se quina mena de front comú pot fer un partit d'esquerres amb partits socialdemocrates i de dretes i tinc la sensació que, els mateixos que tan insisteixen sobre la qüestió, es barallarien entre ells a l'hora de determinar quins partits hi haurien de pertànyer i quins no.

Està clar que hi haurà un dia en que tots els partits independentistes que obtinguin representació parlamentària s'hauran de ficar d'acord per fer una determinada votació, però fins aquell moment i un cop finalitzada, cada partit defensarà un projecte de país concret que farà que aquest país lliure que tots anhelem prengui una o altra forma. I jo, personalment, vull que els que defensin aquest model de país siguin els diputats de la CUP i no aquells que l'únic que aspiren a fer és canviar el nom d'un estat pel d'un altre sense cap més altra ambició.

Perquè jo quan voto la CUP no voto només una bandera amb un estel i quatre barres. Voto un projecte polític que pretén anar molt més enllà. Voto un partit que no demana crèdits als bancs i que per tant, el dia de demà, si s'ha de passar comptes amb alguna entitat financera se que no li tremolarà la mà. Perquè quan voto a la CUP voto a un partit que té un codi ètic que comparteixo, com per exemple que el seus càrrecs electes en cap cas cobrin més de 2,5 cops el salari mínim. Un gest poc important en les seves conseqüències, però simbòlicament molt representatiu. Voto per un partit que té una democràcia interna d'una radicalitat de vegades desconcertant si voleu, però que fa que tothom hagi de passar comptes regularment davant d'assemblees obertes i és, per tant, d'una transparència sense precedents. Voto per un partit que es preocupa per aquells que no tenen veu, com els immigrants sense papers o les persones en situació de sense llar, tot sovint tractats com éssers humans de segona o directament ignorats i oblidats. Voto per un partit que creu en el sector públic, i això és molt important quan el que estem votant són els seus gestor. Quan voto CUP se que voto per un partit que es preocupa de recollir el malestar del carrer i de transformar-lo conjuntament amb els moviments socials en propostes constructives que il·lusionin a la gent.

Perquè la CUP no actua per interessos electoralistes sinó que allò que la mou són els seus valors i els seus principis. Si jo votés una altra opció política no estaria votant tot això, llavors, quina utilitat tindria el meu vot? Per mi, l'únic vot útil és aquell que defensa totes aquestes coses i tantes d'altres que em deixo. No hi ha per a mi cap altre vot útil. Ho sento. Ni front nacional ni front d'esquerres. De que em serveix el meu vot si aquest corona de diputat algú que no defensarà els meus interessos nacionals o de classe? De que em serveix un diputat que farà exactament el mateix que els 135 diputats del Parlament porten fent des de la mort del dictador? Jo el que vull és una altra forma de fer i d'entendre la política i, a dia d'avui, qui millor representa aquests valors i qui està en més bona posició per tirar-los endavant és la CUP, així que per a mi la CUP és l'únic vot útil.

Militars i capellans en lloc de metges i professors

 

 Posats a reduir despesa pública d'alguna banda sóc dels que pensen que millor deixar de gastar en fusells i crucifixos que no pas en metges i professors. Sembla, però, que en el feréstec Ponent i Pirineu català aquestes són idees pròpies de grups extremistes marginals, donats els escassos consensos polítics que aixequen. 

 

Així, aquest matí esmorzo amb la notícia que el paer en cap de Lleida es resisteix a iniciar qualsevol via encaminada a cobrar l'IBI a l'església catòlica (un impost que la resta de la gent paguem religiosament, i que Déu ens agafi confessats si no ho fem) mentre que al Pallars es fiquen les mans al cap davant de la possibilitat que tanquin l'acadèmia de suboficials. 

Com que tinc poca confiança en que nostre senyor, cas que existeixi, solucioni la crisis econòmica, sóc partidari de destinar les subvencions a l'església a finalitats més terrenals i, evidentment, fer pagar als representants de Déu a la terra la mateixa fiscalitat que paguem la resta de simples mortals. Mantenir els privilegis de l'església en mig d'una crisi econòmica en ple segle XXI és un car anacronisme que no ens podem permetre, comparable tan sols a d'altres lastres obsolets d'herència medieval com la perpetuació de la monarquia.

Pel que fa l'acadèmia de suboficials, alcaldes de la zona han manifestat el seu malestar per l'impacte econòmic que podria generar a la zona el cessament de la seva activitat. Malgrat que el centre militar disposa d'allotjament, instal·lacions esportives, sauna, piscina coberta, menjador, etc no és menys cert que algun retorn econòmic hi ha cap a la gent de la comarca cada cop que els militars s'hi deixen caure per anar-hi a fer el cafè. Lamentablement, aquest impacte econòmic continua sent el mateix des que l'acadèmia existeix com a tal, sense que des de llavors hagi generat cap valor afegit a la comarca ni n'hagi millorat serveis o prestacions malgrat la gran quantitat de diners públics que s'hi han abocat. Ben al contrari, l'aspecte delirant que ha arribat a presentar la muntanya, sovint t'empenyia a prémer encara més l'accelerador.

Provo d'imaginar-me que hagués passat amb el Pallars si a l'any 79 en lloc de destinar-hi l'exercit hi haguessin fet un centre de recerca. Potser avui Talarn, amb 400 tècnics i científics (aproximadament el nombre de soldats que diuen que hi ha) i un pressupost equivalent al dels militars, seria un pol científic de primer ordre, referent tant a nivell de país com a nivell internacional.

Cal aprofitar la crisi com una oportunitat per canviar de paradigma i per invertir tendències, destinant els migrats recursos públics que tenim a aquelles activitats que realment reverteixen en el territori i la seva gent. Però està clar que per això calen polítics amb ambició de canviar les coses, perspectiva de país i iniciativa política i pel que sembla, tal i com demostren esdeveniments i declaracions, el més calent és a l'aigüera.