Exhibició dels seguidors de l'Athletic i del Barça

No volia jo escriure de futbol en aquest bloc, no són els valors que transmet un esport tan mercantilitzat com aquest els que més coincideixen amb la meva forma de pensar. Per tant seré breu, però ho he de fer, tal i com està anant la temporada impossible resistir-me a la temptació. Primer de tot felicitar l'equip pel partit i el resultat: Enhorabona! Un cop fet això volia destacar l'exhibició de conducta i bones maneres que van mostrar ahir les dues aficions. I no només ho dic jo, tota la premsa, l'esportiva i la que no, en va plena. El cert és que a la sortida del rei i a la melodia de l'himne espanyol no es podia haver respost d'una forma millor. El ridícul espantós de televisió espanyola, amagant les imatges i censurant el so -per cert, l'home aquell que surt vestit de l'athletic i amb la mà al cor mentre sona l'himne, el troben per atzar o el fiquen ells?- no va fer més que aconseguir l'efecte contrari del que pretenia, amplificant una acció ja de per si prou sonora.

Aquest matí no he pogut resistir la temptació i he xafardejat la premsa esportiva espanyola i els seus fòrums per internet (el que estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra). Quin goig, com he gaudit amb la indignació espanyolista. Se que és trivial i que no passarà d'una anècdota però realment et recarrega les piles veure tan de sentit comú en un lloc tan poc acostumat a la seva presència com és un camp de futbol. Les respostes dels ofesos espanyols no per aixecar-me sostinguts somriures de satisfacció m'han provocat menys estupor. N'he llegit alguns en concret que es queixaven de la politització del futbol i de l'ús partidista que en feia el nacionalisme (es sobreentén que català i basc, ja que no especificaven quin). Quins pebrots!!! Ells queixant-se de la politització que nosaltres fem del futbol mentre fan sonar l'himne espanyol abans de començar el partit i duen el rei, paradigma de la democràcia i la igualtat, a entregar el títol per més humiliació de la concurrència. Està clar que el que ells no volen és que siguem nosaltres fels que fem un ús polític de l'esport perquè això contrarestaria l'ús polític que ells en fan. D'aquí sorgeixen les seves reticències a les seleccions catalanes i d'aquí la seva fòbia a que el Barça guanyi.

Se que és trist que sigui només per això, n'assumeixo la responsabilitat, però ja fa molts anys va ser això el que va fer que m'aficionés a aquests anomenats esports de masses i, més concretament, al club que millor ho representa, ja que no és per casualitat que diuen que és més que un club.