La unitat de les esquerres

Reconeguem-ho, l’efectisme de les noves formes de comunicar s’ha imposat a l’anàlisi rigorós i seriós de la realitat. Importa més la perícia en trobar la frase adequada o la ironia ocurrent, que desacredita l’opció antagònica, que no pas entendre les causes profundes dels fets que s’esdevenen i interpretar-ne adequadament les conseqüències. Som esclaus dels 140 caràcters i de la immediatesa de les noves tecnologies. 

És cert, la societat vol missatges clars i ràpids, assimilables sense gaire esforç i que a grans trets vinguin a refermar les pròpies conviccions. Tot el que el missatge guanya en rapidesa ho perd en qualitat. Això ens du, inevitablement, al maniqueisme més superficial, la distinció simplista entre bons i dolents devora les tertúlies i els anàlisis del nostre entorn.

En aquesta simplificació de la societat només hi caben dues opcions: la dreta o l'esquerra. I depenent de la teva visió de la societat els bons són els uns i els dolents els altres, o a l’inrevés. Per tant, quan hem arribat a aquest nivell de simplificació, resulta incomprensible per a molta gent que hi hagi més d’una opció de dretes o més d’una opció d’esquerres. Com s’entén que els bons no vagin tots junts en una mateixa llista electoral? 

Malauradament, la realitat és més complexa. Plantejar-se que tots els partits que es reivindiquen d’esquerres vagin en una mateixa llista (PSC, ERC, ICV, EUiA, CUP, etc.) resulta inassumible ideològicament per a tots ells, perquè els models de societat que plantegen, les estructures dels seus partits i les formes de funcionar de cada un d’ells difereix, en molts casos, enormement. Malgrat que pot haver-hi qüestions tàctiques partidistes a l’hora d’impedir aquesta unitat, el cert és que aquestes diferències van més enllà del simple matís, i forçar-la generaria més confusió i desencís que no pas dinàmiques positives i constructives.

Un exemple seria una possible coalició electoral entre ERC, ICV i PSC. Aquests partits han presentat llistes conjuntes freqüentment al senat espanyol (sota la coalició Entesa Catalana de Progrés) i han governat conjuntament la Generalitat en diferents ocasions, de la mateixa forma que ho han fet en múltiples diputacions i ajuntaments, com és el cas de La Paeria de Lleida. Sembla, doncs, que la distància ideològica i de funcionament entre aquests partits no ha estat un obstacle a l’hora de governar, podríem, per tant, preguntar-nos per què llavors no van junts en coalició electoral. Òbviament, hi ha un punt de tactisme, tal i com he comentat abans, però el cert és que no defensen les mateixes propostes de país. Mentre ERC sembla cercar cada cop més una transversalitat ideològica que prengui el relleu de CiU a la Generalitat, el PSC s’escola a la dreta per tal de plantejar batalla al PP. Per la seva banda, ICV assumeix el discurs socialdemòcrata que va abandonant el PSC tot esperant ocupar el seu espai. Realment difícil de gestionar en una mateixa llista electoral.

Per tant observem que, fins i tot entre aquelles esquerres que han governat conjuntament a casa nostra hi ha diferències ideològiques, tàctiques i de funcionament. Sembla lògic, doncs, pensar que les diferències respecte les esquerres que s’han mantingut al marge d’aquests pactes de govern durant tants anys encara siguin més grans, i certament, així és. És el cas de la CUP de Lleida, organització de la que participo, que justament va néixer l’any 2006 com una esmena al govern tripartit i al seu model de ciutat: privatitzacions, aposta desmesurada pel creixement urbanístic, manca de respecte pel patrimoni de la ciutat, desmemoria històrica, poca participació real de la ciutadania, manca d’implicació en polítiques socials i un llarg etcètera de qüestions que ens allunyen en la vessant ideològica però també en la forma de fer i entendre la política. 

Han sorgit en els darrers temps propostes que plantegen una unitat tàctica de les esquerres per tal de trencar amb el model de ciutat. Hi estic d’acord, així com la CUP, que s’ha sumat a un marc de confluència, la Crida per Lleida, on totes les persones i organitzacions que aposten per un nou model de ciutat, diferent al que hem tingut els darrers anys però plantejat inequívocament des de l’esquerra, hi han pogut participar en igualtat de condicions. Òbviament, en el plantejament inicial de la proposta, es va descartar que partits que han col·laborat amb el model actual en poguessin formar part, era una simple qüestió de coherència. Fet i fet, volíem construir una alternativa i la paraula canvi al costat de determinades sigles s’assemblava més a un oxímoron que a una proposta política seriosa. 

No deixa de sorprendre’m, per tant, que des d’altres propostes de confluència, s’aposti per la unió de partits com ICV i ERC amb la CUP, quan són organitzacions que no han tingut dinàmiques conjuntes de treball ni tradicionalment han compartit el model polític ni de ciutat. Seria més lògic, malgrat les diferències que reconec que poden existir a nivell teòric entre ells, que aquesta unitat se la plantegessin amb el PSC, amb els quals han estat treballant colze a colze durant molts anys en el Senat, Generalitat i Ajuntament i amb qui han compartit durant tot aquest temps un model de societat. Però no veig, de moment, que hi hagi hagut moviments en aquest sentit i les diferències en els seus projectes, certament, els legitimen a anar per separat si així ho consideren oportú. 

Si entenem això darrer, amb més motiu hauríem d’entendre que des la Crida per Lleida s’eviti la confluència amb aquests espais polítics, atès que les diferències són més grans i de més calat. No és una qüestió de puresa ideològica, no considero que la CUP, o la Crida per Lleida de la que ara forma part, estiguin en possessió de la veritat absoluta, però tampoc tenim banyes ni cua ni desprenem una insuportable olor de sofre allà on anem. Tan sols plantegem un projecte diferent al d’aquests partits -al meu entendre molt més engrescador, positiu i constructiu, però aquesta tan sols és la meva opinió- els quals, al seu torn, estan totalment legitimats a defensar les seves propostes i aquell model de ciutat al qual tantes hores han dedicat, ja sigui conjuntament o en solitari.

No hauríem, per tant, de caure en el joc de la confusió ni jugar amb la il·lusió de la gent fent passar bou per bèstia grossa. Ficar la paraula unitat i esquerres en una piulada de 140 caràcters pot aixecar molts consensos però els projectes s’han d’omplir de contingut i és aquí on rau la diferència. La unitat tan sols ens serveix si és per canviar les coses i és per això que des de la Crida per Lleida apostem i apostarem per la unitat de l’esquerra, però la d’aquella esquerra transformadora que representa una possibilitat de canvi i una alternativa al model de ciutat actual.

L'Assemblea Lleida 2015 i la CUP, una mica d'història

Quan la CUP ens vam presentar el 2007 per primer cop a l’Ajuntament de Lleida, governava el tripartit, fruit del resultat electoral de l’any 2003. PSC (10 regidors), ERC (3 regidors) i ICV (3 regidors) compartien la responsabilitat del govern mentre s’anomenaven l’esquerra, així, en singular. Com si no n’hagués d’altra. Pocs es van interessar en aquella època per una candidatura rupturista que pretenia entrar a l’ajuntament amb un programa clarament transformador i unes formes que ja llavors deixaven en evidència els partits del govern.

El resultat d’aquelles eleccions va ser una majoria absoluta de l’alcalde Ros, que guanyava per primer cop unes eleccions malgrat haver exercit d’alcalde bona part de la legislatura anterior (concretament, des del 2004). Així, Ros continuaria governant aquella legislatura* i, tot i el poc ressò en els mitjans i quedar fora del consistori, la CUP aniria assumint, poc a poc, el paper d’oposició d’esquerres a l’ajuntament de Lleida. Per als mitjans de la ciutat, l’esquerra, començava a no ser un concepte en singular.

Quatre anys més tard, al 2011, ja en plena crisi econòmica, el votant de les esquerres institucionals prescindia de les còpies i optava per votar directament l’original. El PSC havia consumat la fagocitació d’ERC i ICV, que desapareixien aquella legislatura del consistori i pràcticament de la política municipal. La CUP continuava una progressió ascendent, però encara insuficient per entrar a l’Ajuntament, tot i que aquest punt, no només no afectava la seva capacitat de fer acció política, sinó que aquesta es veuria multiplicada considerablement durant els següents quatre anys.

Ara, quan s’acosten les eleccions municipals del 2015, la situació política a la ciutat ha canviat considerablement. ERC i ICV s’han ficat les piles en el darrer any i tenen les respectives maquinàries electorals a tota màquina. Han aparegut nous agents polítics, inimaginables fa uns anys tant en l’àmbit estatal, com en l’autonòmic, com en el local. Igualment, han aparegut nous actors en les lluites socials de la ciutat que han enriquit i augmentat considerablement l’heterogeneïtat d’una ja de per si prou diversa esquerra. No cal dir que aquesta diversitat d’opcions, afegides a les ja existents, dibuixen un panorama electoral força complex que, des de la racionalitat, demana d’apostes unitàries.

És en aquest sentit que la CUP, al costat d’altres organitzacions polítiques i d’activistes social vinguts de multitud de lluites i sectors diferents, va apostar aquest darrer setembre per encetar un procés d’unitat que, sota el nom Assemblea Lleida 2015, pretenia bastir una unitat imprescindible si es vol canviar el rumb de les polítiques críptiques i antisocials de l’actual equip de govern. Amb el benentès, això sí, que no es tractava de cercar la unitat per la unitat.

Així, la unitat era important, però enteníem que per ella mateixa no resoldria cap dels problemes de la ciutat si no érem capaços de bastir una candidatura rupturista. Igualment, aquesta unitat s’havia de construir a partir de la generositat política, la qual cosa implicava renunciar a fer cap dirigisme sobre el projecte, pel que aquest no havia de ser la nova joguina de la CUP, havia de ser el projecte de molts i moltes, com més millor, sempre que es respectés els principis que l’havien inspirat.

Aquesta unitat havia de ser per tant efectiva, però no tan sols a nivell d’acció institucional sinó també a nivell de reivindicacions i demandes socials. La CUP sempre hem entès les institucions com una eina per aconseguir canvis socials, mai com un objectiu per elles mateixes. No entendre les eleccions com un objectiu en ell mateix implicava, també, que la proposta s’havia de plantejar a llarg termini, més enllà de la contesa electoral i del resultat d’aquesta i, per tant, no havia de funcionar merament com una plataforma electoral sinó que havia de ser el naixement d’un nou projecte polític amb vida més enllà de les eleccions, es tragués o no representació.

Però també s’havia de construir a partir de la confiança política, i òbviament no podíem confiar en l’esquerra que havia estat part imprescindible per la consolidació del model Ros. Això no volia dir que aquelles persones que s’havien desenganyat amb les actuacions passades d’ERC i ICV, ja en fossin antics militants, simpatitzants o simplement votants, no poguessin formar part del nou projecte, però no estàvem disposats a assumir, i per tant legitimar, les actuacions polítiques passades d’aquests partits i per tant, en quant a estructura, càrrecs i maquinària electoral, n’havien de quedar al marge si volíem ser coherents amb nosaltres mateixos i respectar l’esperit d’allò que amb tanta il·lusió havíem iniciat.

Aquesta decisió, la més controvertida del procés i la que ha costat més d’entendre per part de determinades persones, tot i que val a dir que no sense cert cinisme en alguns casos, va ser àmpliament defensada per l’assemblea i secundada per pràcticament la majoria d’organitzacions i persones que la conformaven. Estava clar des del nostre punt de vista que, malgrat que en ambdós casos ens reivindiquem d’esquerres i podem arribar a compartir algunes de les línies discursives d’aquests partits, en la forma de fer i entendre la política tenim projectes radicalment diferents, amb praxis que en molts aspectes arriben a ser pràcticament antagòniques.

Avui tot plegat continua el seu camí. Mentre escric aquestes línies encara no sabem del cert qui acabarà formant part del projecte, encara no tenim nom (aquest vespre el decidim) i no sabem quines persones, en cas d’entrar, ens representaran al Ple. Això no és l’important, l’important és el projecte i aquest sí que el tenim clar. Tenim clar que serà una candidatura unitària, en el sentit que inclourà gent molt diversa d’orígens ben diferents, que serà transparent i democràtica, com així garanteix el seu funcionament assembleari i horitzontal, i que serà transformadora des de l’esquerra i gens autocomplaent. Per a mi, justament el que li cal a aquesta ciutat.

* Tal i com hem fa notar Ignasi Calvo via Twitter, ICV no forma part del govern durant aquell mandat contràriament al que havia indicat originàriament en l'article, malgrat els suports puntuals que li dóna al llarg de la legislatura. La seqüència exacta dels esdeveniments, segons m'informen persones vinculades a la ICV de la època fou: Any 1995 entra per primer cop ICV a l'Ajuntament amb un regidor (Francesc Pané) que a mitja legislatura fa un pacte amb l'equip de Siurana i entra al govern. L'any 1999, amb majoria absoluta de Siurana i un regidor d'ICV, Pané, reediten el pacte de govern que es repetirà, ja en format tripartit, l'any 2003. L'any 2007, amb Mercé Rivadulla com a regidora, tot i que a mitja legislatura deixarà pas a Ramon Camats, efectiavament, no formen part del govern.

L'amenaça i la coacció com a únic recurs

D'un temps cap aquí, aquells que defensen que Catalunya continuï sent tan sols una regió més d'Espanya, preocupats per la ingrata i incomprensible obstinació independentista, no estalvien en recursos per tal de, molt pedagògicament, fer-nos entendre que en cas d'independitzar-nos deixaríem de formar part automàticament de la Unió Europea. Dubto que això sigui tan cert com pretenen fer-nos creure, de fet, ni tan sols crec que aquells que ho afirmen amb tanta vehemència n'estiguin tan segurs com diuen estar-ne.

D'altra banda, tampoc tinc del tot clar que això fos dolent sí o sí, molts països europeus viuen fora del paraigües de la UE i a una bona colla no sembla que això els resulti un gran inconvenient, especialment en aquests moments tan difícils. En tot cas, sembla que el procés d'alliberament nacional que està iniciant el nostre poble podria ser una bona ocasió per fer allò que no vam fer en el seu moment: un debat sincer entre tota la societat catalana sobre la conveniència o inconveniència de formar part d'aquest grup de països. Repeteixo, i ho dic sense ironia ni segones intencions, que no sé quin podria ser el resultat d'aquest debat ni les seves conclusions però dono per segur que seria clarificador i d'una gran higiene democràtica. Potser un estat com el català podria arribar a ser un estat on aquestes preguntes fossin respostes directament pel poble i no per nostàlgics del “ordeno i mando” en foscos despatxos i passadissos on ni entra mai la llum ni en surt mai l'aigua clara.

Tanmateix, l'especulació de si formaríem o no part de la Unió Europea, no crec que sigui realment el punt al qual haguem d'apuntar els focus a dia d'avui. La pregunta que a mi m'amoïna quan els sectors més rancis del govern a Madrid formulen aquesta hipòtesi és quina mena de suport donarien ells mateixos, com espanyols, a una possible demanda d'entrada d'un eventual estat català independent a la UE. Es plegarien davant de la lògica i del sentit comú i l'impulsarien i la promourien? O per contra, es deixarien endur pel sentiment de despit i les ganes de revenja en front d'un poble l'únic pecat del qual hauria estat el lliure exercici del dret a l'autodeterminació?

La importància d'aquesta pregunta rau en el fet que, en cas que tot es redueixi a una simple qüestió de despit, tal i com fa pensar el tarannà i el to en les declaracions, no estem davant d'una innocent advertència d'un risc real, estem, ras i curt, davant d'una coacció en tota regla a tot un poble. Ens amenacen de boicotejar la política exterior catalana un cop assolida la tan anhelada independència. I això em porta, si m'ho permeteu, a una darrera reflexió. És així com pretenen convèncer-nos de que no deixem Espanya? És aquesta, la coacció i l'amenaça, la gran estratègia del govern central per aturar els nostres anhels de llibertat? Hem de continuar formant part d'Espanya perquè sinó “aniran a per nosaltres”? Certament, això, per mi, és tan sols una constatació més d'un fet que ja fa massa anys que és evidència, i és que, amb Espanya, no anem bé.

La sanitat ni tocar-la

En la sanitat, així com en l'educació i en altres àmbits públics, es dóna un fenomen que, al meu entendre, desmitifica la percepció general que interessadament s'ha difós entre la ciutadania sobre els treballadors públics. Quan et reuneixes amb ells i hi enraones al voltant de la seva problemàtica, rarament et parlen de l'empitjorament de les seves condicions laborals malgrat que han patit rebaixes en el sou, augment de la jornada laboral, pèrdua de dies festius i disminució de personal (i per tant, augment de càrrega de treball) entre molts altres atacs. Ben al contrari, allò que més els preocupa és la privatització del seu sector i, sobretot, la conseqüent pèrdua de qualitat del servei.

Una preocupació més que real si mirem en mans de qui està la gestió de la sanitat pública. Però privatitzar la sanitat pública és una fita que, a part de ser tremendament lucrativa per uns pocs, és d'una magnitud tal que no es pot fer d'un dia per l'altre. D'aquí l'interès en esquarterar l'Institut Català de la Salut en 22 empreses públiques que, ara sí, per la seva mida més reduïda permetrà consolidar un canvi de paradigma, el del servei a les persones pel del benefici privat. I fer això és més senzill quan fiques al president de la patronal sanitària catalana al capdavant de la conselleria de sanitat o a personatges tèrbols com Josep Prat, dimitit arran del cas INNOVA destapat per la CUP de Reus, dirigint l'ICS. És ben bé com ficar els llops a vigilar les ovelles.

D'altra banda, de cara a l'opinió pública és molt difícil privatitzar un servei que funciona i que a més a més és d'una importància tan vital com és el cas de la sanitat, així que per aconseguir aquest objectiu primer s'ha de fer que el sistema trontolli i a Lleida és ben bé que s'hi han ficat amb ganes per tal d'aconseguir-ho. De 450 llits que té l'Arnau, aquest estiu estaran fora de servei un mínim de 120, sense comptar la Unitat de Curta Estada. Com que les persones no fan vacances de les respectives malalties i la població no pateix descensos tan bruscos, cal pensar que aquests tancaments responen a qüestions que van molt més enllà de les estrictes necessitats del servei. Òbviament si l'hospital no disposa de llits es veurà obligat a fer només les intervencions urgents, la qual cosa allargarà encara més les llistes d'espera. Potser és per això que durant l'estiu tanquen pràcticament tots els quiròfans tret del d'urgències, empenyent-nos als usuaris a triar entre dues opcions: anar-nos-en a la privada a operar-nos o, en cas que no ens ho puguem permetre, serrar fort les dents i creuar els dits per tal que no vagi a pitjor mentre esperem pacientment el nostre torn. I si cal escurçar les llistes d'espera el govern té alternatives creatives, com tancar durant l'estiu entre el 50 i el 70% de les consultes externes o reduir l'horari d'atenció primària: Menys diagnòstics, menys intervencions en espera. La tempesta perfecta, una sanitat pública infrautilitzada i en degradació i una sanitat privada sempre amb les portes obertes de bat a bat. Per aquells que s'ho puguin pagar, és clar.

A Ponent tenim el més que dubtós privilegi de ser els conillets d'índies en aquesta decidida aposta cap al desmantellament  i posterior privatització de la sanitat pública, el darrer pas d'un camí que es va iniciar ja fa una colla d'anys i que està corcant lentament el sistema públic des de dins, amb cada cop més serveis privats, que vol dir cada cop més empreses interessades en augmentar els seus beneficis mentre mercadegen amb la salut de les persones.

No podem permetre que es desposseeixi d'una xarxa sanitària pública i de qualitat a una societat ja prou empobrida per les retallades i per la pèrdua de sou o directament de feina. Utilitzar l'excusa de la crisi per privatitzar el sector públic és un discurs interessat que tans sols pretén aprofitar-se d'una situació difícil per justificar l'injustificable. No podem tolerar que ens enganyin amb el discurs fals i trampós d'una suposada millor gestió privada enfront d'una administració pública corrupta i ineficient amb uns treballadors ganduls i consentits. No oblidem que si la gestió pública és corrupta i ineficient és per la pèssima gestió del govern i el nul interès en millorar-la. Cal no oblidar també que si el sistema no s'enfonsa és perquè al darrera hi ha autèntics professionals que han posat la nostra sanitat durant molts anys al capdavant dels sistemes sanitaris mundials i que avui com ahir fiquen l'atenció a les persones per davant dels seus interessos particulars. No permetem aquest espoli que representa la privatització de la sanitat i que pretén establir les bases per una societat més injusta, individualista i cruel.

Els temporers són persones

Es ben sabut que les ciutats agrícoles com Lleida necessiten periòdicament treballadors per dur a terme la recollida de la fruita, una feina dura i ingrata que tradicionalment la gent d'aquí no vol fer, motiu pel qual s'apleguen persones de múltiples nacionalitats que han permès històricament prosperar el sector primari a Ponent.

Aquests temporers vistos amb desconfiança en temps de vaques grasses són ara, en temps de crisi, vistos tot sovint amb autèntic menyspreu. S'agrupen en places amagades dels ulls inquisidors de la ciutat i en unes condicions deplorables.

Si bé l'Ajuntament col·labora amb les entitats socials per tal de que aquests tinguin menjar (durant 14 dies), servei de rober i de consigna i puguin dutxar-se i rentar la roba de tant en tant, el cert és que la Paeria sembla delegar cada cop més les polítiques socials en entitats privades eludint la seva responsabilitat. Entenc que el paper d'aquestes entitats, malgrat estar fent una molt bona feina que haurien de seguir fent, hauria de ser de suport a la tasca de l'administració pública, mai a l'inrevés. Però el consistori no tan sols sembla desinteressar-se cada cop més per aquestes persones, a vegades tot indica que actua directament en contra d'elles. Es fa palpable en fets com identificacions massives per part dels cossos de seguretat, que manifesten en vers aquests treballadors una presumpció més de culpabilitat que no pas d'innocència. També quan els serveis de neteja, tot fent la seva feina, mullen i de vegades tiren a la brossa les escasses propietats que els acompanyen. O en accions ben simples com tancar les fons per tal que no tinguin accés a l'aigua corrent allà on es troben.

Òbviament aquesta situació és inacceptable des d'un punt de vista humà i insostenible des d'un punt de vista social. Grans grups de persones compartint espai en la via pública sense serveis adequats, fent les seves necessitats en qualsevol racó, sense aigua corrent, sotmesos a les elevades temperatures de l'estiu, sense un sostre en cas de pluja atempta contra la dignitat de les persones, tant de les que ho pateixen com de les que en som espectadores. A més, el potencial de conflictivitat social de la situació és elevadíssim, pel que els i les professionals del treball social han d'invertir cada cop més temps fent d'intermediaris amb els veïns i veïnes. Aquesta situació es veu agreujada per la inexistència d'un Alberg Municipal des que l'any 2005 el tripartit va tancar el del carrer Panera, de forma que als temporers s'hi suma una diversitat de gent en situació de sense llar i per tant amb problemàtiques ben diferents, donant lloc a una heterogeneïtat que no fa més que afegir conflictivitat. A tot plegat hem d'afegir una precarització de les condicions laborals dels professionals del treball social, que abans eren contractats amb plans d'ocupació i ara es contracten amb fórmules que no haurien de ser pròpies d'una administració pública.

Davant d'aquesta situació caldria que els diferents governs municipals de la zona es coordinessin per tal de mantenir una xarxa d'allotjaments dignes destinats aquestes persones, evitant així l'efecte crida a una sola localitat. Al marge d'això, s'hauria de reobrir l'Alberg Municipal, tal i com fa anys que des de la CUP reclamem, per tal d'atendre aquelles persones que es troben en situació de sense llar durant tot l'any. Unes mesures assenyades que evitarien problemes sanitaris i socials però que no haurien d'evitar que, mentre s'implementen, es millorin les condicions dels temporers començant per obrir les fonts, disposar de serveis per tal que puguin fer les seves necessitats i sobretot tractant-los com allò que són, persones.

La llengua catalana, una víctima col·lateral

Poc temps feia d'ençà de l'inici de la legislatura quan el diputat per la CUP al Parlament de Catalunya, David Fernàndez, felicitava irònicament als diputats del PP i Ciutadans per, després de dècades (segles) de guerra oberta contra el català i amb el suport incondicional de poderoses estructures d'Estat, haver aconseguit que tant sols un nombre clarament marginal de famílies haguessin demanat l'escolarització en castellà.

Molt possiblement el que realment pretenen aquestes famílies (o millor dit, aquests partits) no és que s'escolaritzi els seus fills en castellà, tal com ho demostra el fet que aquest problema no sorgiria mai en un centre on es practiqués immersió en anglès. L'objectiu real d'aquestes pares és que els seus fills no aprenguin català. No és per tant una qüestió sobre el possible dret de la canalla a rebre les classes en la llengua materna, es tracta de determinar si el català ha de ser aprés per totes i tots els ciutadans de Catalunya. Pretenen ser exemple i referència per altres mares i pares que encara no han fet el pas, i ho fan al marge de les implicacions que això pugui tenir pel seus fills, persones que viuran en una societat de la qual no en sabran la llengua pròpia, malgrat que poques ignoràncies poden ser més incapacitants en aquest món que la de no saber parlar la llengua del lloc on és viu.

L'Estat Espanyol ha vist històricament la llengua catalana com una amenaça, tant per la pròpia concepció d'Estat com per la seva pròpia existència. Des de Madrid sempre s'ha interpretat la diversitat lingüística i cultural com una debilitat pròpia que havia de ser extirpada i han actuat per tant en conseqüència. Així, l'homogeneïtzació cultural ha esdevingut de facto en una prioritat, esdevenint l'escola protagonista involuntària d'una guerra oberta d'un Estat contra un poble, tal i com demostren els darrers 300 anys d'història.

Malgrat que en alguns moments podia semblar que l'estratègia de l'estat seria exitosa i aconseguiria generar una fractura social entorn l'ús de la llengua catalana, el cert és que, tal i com molt bé il·lustrava Fernàndez, finalment ha estat ben bé a l'inrevés. No només la societat catalana no s'ha segregat en funció de la llengua que parlava sinó que finalment, la mateixa llengua catalana ha acabat sent una eina de cohesió social. Ja durant la transició es va entendre que la recuperació de les llibertats i drets perduts com a conseqüència de la guerra i de 40 anys de dictadura passava, inequívocament, per la recuperació de la llengua. Un fet que, per sorpresa dels estrategs de la confrontació, aquí es va assimilar de forma transversal: des de la Catalunya més profunda i tradicional fins a les noves perifèries metropolitanes eminentment castellanoparlants. I aquesta actitud, la d'una societat cohesionada al voltant de la seva llengua, s'ha mantingut fins a dia d'avui, en què el català ha estat i és a les escoles la llengua d'acollida dels nous i les noves catalans i catalanes.

Que l'Estat no hagi reeixit en els seus intents no vol dir que hagi renunciat a la seva estratègia, tal i com, lamentablement, posen de manifest les darreres sentències judicials i, en el moment en que escric aquestes línies, l'aprovació de la nova llei de llengües a l'Aragó. Com tampoc vol dir que la nostra llengua es trobi fora de perill. L'assetjament continuat a la nostra llengua es manté i es mantindrà mentre no deixem de ser la perifèria d'un centre que ens menysprea. Continuarem patint agressions al que som com a poble, molt al marge de la llengua que emprem en la nostra vida diària, i és com a poble que hi hem de donar resposta. Òbviament caldrà, si volem sortir-nos-en, crear més aviat que tard les nostres pròpies estructures d'estat, però la primera resposta i la més important de totes serà no deixar de parlar en català per tal de no deixar de ser el que som.

Aquest 14N cal sortir al carrer

Cartell de la darrera vaga general

Aquells que estan perpetrant les ferotges regressions socials que avui patim, sovint es justifiquen tot assegurant que fan el que fan per obligació i responsabilitat i no pas per convicció ideològica. Segons ells, en una situació econòmica com l'actual aquest és l'únic camí. Els responsables polítics de torn ho diuen i els mitjans ho repeteixen fins a la sacietat. No és un argument nou, ja ho afirmava Margaret Thatcher als anys 80 (TINA, There Is No Alternative) i avui, com llavors, continua sent senzillament mentida.

En el corpus ideològic dels partits de dretes hi predomina, justament, la reducció del sector públic fins a la seva mínima expressió i que cadascú campi com pugui en un món sense cap mena de protecció social. Per tant, no estan aplicant unes mesures a contracor, estan duent a terme un programa polític propi, ja sigui manifest o ocult. El seu discurs de la por respon a l'única finalitat de fer-nos perdre l'esperança i ens quedem a casa desmobilitzats mentre ells fan i desfan a la seva voluntat.

Si el que realment es vol és fer front a la crisi, hi ha altres formes de fer-ho, aplicant mesures que van molt més enllà que no pas limitar-se a reduir despesa pública i augmentar la fiscalitat a les classes populars. Un polític competent hauria de ser capaç de trobar aquestes mesures i d'aplicar-les sense complexos. En aquest sentit, exemples com el d'Islàndia demostren que hi ha més d'una forma d'afrontar els problemes econòmics actuals i algunes de les mesures que s'hi han aplicat serien del tot vàlides pel nostre país.

Quan les dretes inicien el procés de desmantellament de tots aquells avenços socials que fins avui havíem assolit, als sectors que no estem representats per les elits econòmiques tan sols ens queda un camí per recórrer, i aquest és el de la mobilització social. No és únicament una opció legítima, és una opció imprescindible si es pretén revertir les polítiques aplicades des del govern.

Per aquest motiu la CUP serem al carrer aquest 14 de novembre al costat de tota aquella gent que creu en la necessitat de construir una societat millor. Hi serem com tants d'altres malgrat les dificultats afegides que representa secundar una vaga i malgrat la pressió que exerceixen els lobbys econòmics des dels seus altars privilegiats. Perquè no creiem en una societat que al Països Catalans és capaç de generar més de tres milions de pobres sense que se li pugin els colors Una societat que treu la gent de casa seva i la deixa endeutada i sense sostre quan hi ha milers de cases buides. Una societat que margina sistemàticament a qui més la necessita, persones immigrades que són tractades com a criminals pel sol fet d'anhelar un futur millor per als seus fills. No creiem en una societat amb uns models caducs que posen el benefici econòmic per davant del benefici social, que confon el terme inversió social amb el terme despesa social i que no entén que el creixement econòmic no serveix absolutament de res si no va acompanyat de millores en la qualitat de vida de la seva gent.

Per això, perquè no volem que els de sempre paguem els plats trencats d'una festa on mai no vam ser convidats. Perquè volem i creiem en un futur millor sortirem al carrer i donarem suport a la vaga general, com tants d'altres que des dels barris, des de les organitzacions sindicals, des de l'autoorganització ciutadana i des dels moviments socials aquest 14N cridaran ben fort arreu del país que no volem ser les víctimes passives de les seves polítiques antisocials i aquest cop hauran de sentir la nostra veu. Perquè sí que hi ha un altre camí. Sí que hi ha una altra forma de fer les coses. Perquè sí que hi ha una alternativa i avui aquesta és més necessària que mai.

El vot útil de la CUP

D'ençà que l'Assemblea Nacional de Molins de Rei on la CUP va optar, per àmplia majoria, de presentar-se a les properes eleccions al Parlament del Principat, que tot sovint llegeixo per internet gent molt molesta amb aquesta decisió.

Aquests opinadors fan referència tot sovint al vot útil i a la necessitat de fer un front tots els partits independentistes per tal de superar aquest atzucac en que s'ha convertit avui l'Estat Espanyol. No se quina mena de front comú pot fer un partit d'esquerres amb partits socialdemocrates i de dretes i tinc la sensació que, els mateixos que tan insisteixen sobre la qüestió, es barallarien entre ells a l'hora de determinar quins partits hi haurien de pertànyer i quins no.

Està clar que hi haurà un dia en que tots els partits independentistes que obtinguin representació parlamentària s'hauran de ficar d'acord per fer una determinada votació, però fins aquell moment i un cop finalitzada, cada partit defensarà un projecte de país concret que farà que aquest país lliure que tots anhelem prengui una o altra forma. I jo, personalment, vull que els que defensin aquest model de país siguin els diputats de la CUP i no aquells que l'únic que aspiren a fer és canviar el nom d'un estat pel d'un altre sense cap més altra ambició.

Perquè jo quan voto la CUP no voto només una bandera amb un estel i quatre barres. Voto un projecte polític que pretén anar molt més enllà. Voto un partit que no demana crèdits als bancs i que per tant, el dia de demà, si s'ha de passar comptes amb alguna entitat financera se que no li tremolarà la mà. Perquè quan voto a la CUP voto a un partit que té un codi ètic que comparteixo, com per exemple que el seus càrrecs electes en cap cas cobrin més de 2,5 cops el salari mínim. Un gest poc important en les seves conseqüències, però simbòlicament molt representatiu. Voto per un partit que té una democràcia interna d'una radicalitat de vegades desconcertant si voleu, però que fa que tothom hagi de passar comptes regularment davant d'assemblees obertes i és, per tant, d'una transparència sense precedents. Voto per un partit que es preocupa per aquells que no tenen veu, com els immigrants sense papers o les persones en situació de sense llar, tot sovint tractats com éssers humans de segona o directament ignorats i oblidats. Voto per un partit que creu en el sector públic, i això és molt important quan el que estem votant són els seus gestor. Quan voto CUP se que voto per un partit que es preocupa de recollir el malestar del carrer i de transformar-lo conjuntament amb els moviments socials en propostes constructives que il·lusionin a la gent.

Perquè la CUP no actua per interessos electoralistes sinó que allò que la mou són els seus valors i els seus principis. Si jo votés una altra opció política no estaria votant tot això, llavors, quina utilitat tindria el meu vot? Per mi, l'únic vot útil és aquell que defensa totes aquestes coses i tantes d'altres que em deixo. No hi ha per a mi cap altre vot útil. Ho sento. Ni front nacional ni front d'esquerres. De que em serveix el meu vot si aquest corona de diputat algú que no defensarà els meus interessos nacionals o de classe? De que em serveix un diputat que farà exactament el mateix que els 135 diputats del Parlament porten fent des de la mort del dictador? Jo el que vull és una altra forma de fer i d'entendre la política i, a dia d'avui, qui millor representa aquests valors i qui està en més bona posició per tirar-los endavant és la CUP, així que per a mi la CUP és l'únic vot útil.

Militars i capellans en lloc de metges i professors

 

 Posats a reduir despesa pública d'alguna banda sóc dels que pensen que millor deixar de gastar en fusells i crucifixos que no pas en metges i professors. Sembla, però, que en el feréstec Ponent i Pirineu català aquestes són idees pròpies de grups extremistes marginals, donats els escassos consensos polítics que aixequen. 

 

Així, aquest matí esmorzo amb la notícia que el paer en cap de Lleida es resisteix a iniciar qualsevol via encaminada a cobrar l'IBI a l'església catòlica (un impost que la resta de la gent paguem religiosament, i que Déu ens agafi confessats si no ho fem) mentre que al Pallars es fiquen les mans al cap davant de la possibilitat que tanquin l'acadèmia de suboficials. 

Com que tinc poca confiança en que nostre senyor, cas que existeixi, solucioni la crisis econòmica, sóc partidari de destinar les subvencions a l'església a finalitats més terrenals i, evidentment, fer pagar als representants de Déu a la terra la mateixa fiscalitat que paguem la resta de simples mortals. Mantenir els privilegis de l'església en mig d'una crisi econòmica en ple segle XXI és un car anacronisme que no ens podem permetre, comparable tan sols a d'altres lastres obsolets d'herència medieval com la perpetuació de la monarquia.

Pel que fa l'acadèmia de suboficials, alcaldes de la zona han manifestat el seu malestar per l'impacte econòmic que podria generar a la zona el cessament de la seva activitat. Malgrat que el centre militar disposa d'allotjament, instal·lacions esportives, sauna, piscina coberta, menjador, etc no és menys cert que algun retorn econòmic hi ha cap a la gent de la comarca cada cop que els militars s'hi deixen caure per anar-hi a fer el cafè. Lamentablement, aquest impacte econòmic continua sent el mateix des que l'acadèmia existeix com a tal, sense que des de llavors hagi generat cap valor afegit a la comarca ni n'hagi millorat serveis o prestacions malgrat la gran quantitat de diners públics que s'hi han abocat. Ben al contrari, l'aspecte delirant que ha arribat a presentar la muntanya, sovint t'empenyia a prémer encara més l'accelerador.

Provo d'imaginar-me que hagués passat amb el Pallars si a l'any 79 en lloc de destinar-hi l'exercit hi haguessin fet un centre de recerca. Potser avui Talarn, amb 400 tècnics i científics (aproximadament el nombre de soldats que diuen que hi ha) i un pressupost equivalent al dels militars, seria un pol científic de primer ordre, referent tant a nivell de país com a nivell internacional.

Cal aprofitar la crisi com una oportunitat per canviar de paradigma i per invertir tendències, destinant els migrats recursos públics que tenim a aquelles activitats que realment reverteixen en el territori i la seva gent. Però està clar que per això calen polítics amb ambició de canviar les coses, perspectiva de país i iniciativa política i pel que sembla, tal i com demostren esdeveniments i declaracions, el més calent és a l'aigüera.

Una vida de pel·lícula

Si hi ha un gènere cinematogràfic avorrit per previsible aquest és, sense cap mena de dubte, el del cine de catàstrofes. Tot just surten els títols de crèdit ja saps com serà la pel·lícula i el seu indefugible final.

La trama és senzilla: el protagonista intentarà convèncer un conjunt de d'experts de l'adveniment d'una catàstrofe. Per això es basarà, normalment, en la mort d'uns pocs personatges secundaris als quals ningú no dóna importància. Els experts el ridiculitzaran, ignoraran o inclòs disculparan paternalment per la seva gosadia. Hi haurà un parell de falses alarmes que deixaran en evidència les prediccions de l'actor principal i retrataran el tarannà dels setciències que no dubtaran en atacar-lo encara amb més ímpetu. L'espectador aprendrà a odiar aquests personatge i, coneixedor que està davant d'una pel·lícula de catàstrofes i que aquesta s'acabarà produint, esperarà amb delit que les primeres víctimes massives comencin a omplir la pantalla mentre la cara dels experts es desfigura d'incomprensió. Finalment, els que anaven de llestets moriran brutalment fruit de la seva arrogància i prepotència, l'heroi salvarà la noia que agraïda l'obsequiarà amb un gran somriure i un petó de rosca mentre de fons, sobre un món en runes i a l'ombra de la preceptiva bandera americana, eixirà un sol optimista que il·luminarà el nou dia.

Darrerament tinc la sensació de viure en una pel·lícula d'aquestes. El col·lapse del capitalisme que estem vivint aquests dies em recorda parcialment la trama que acabo de descriure. Una esquerra que pretén alertar de les injustícies del capitalisme, assenyalant les desigualtats que arreu del món es produeixen és ignorada, ridiculitzada o tractada amb condescendència i paternalisme per uns experts econòmics que ens garanteixen l'èxit del seu model. El seu discurs és repetit incansablement en el seus mitjans: el totxo no baixa mai, la borsa sempre puja, la seguretat dels productes financers de les grans entitats és inqüestionable, el mercat es regula per la llei de la oferta i demanda,... Malgrat que hi ha avisos constants i la gent es mor de gana en moltes zones del planeta els experts continuen garantint la vigència del model. Però el final, com en el mediocre cel·luloide, està cantat, el món s'enfonsa i s'evidencia que els que en sabien tant han fotut la pota fins a la cintura i ara li toca el rebre fins i tot al guionista.

Lamentablement, les similituds amb una pel·lícula de catàstrofes s'acaba a aquí. En aquest punt tocaria fer cas a qui advertia de tot plegat i que ha demostrat més coneixement al llarg del film. És a dir, si mesures capitalistes neoliberals ens han dut fins on som, moguem el timó cap a babord a veure si podem canviar el rumb del vaixell. Però en la vida real les coses no van així. Per sortir de la crisi continuem confiant en aquells que deien que no passava res, que el model era bo, que lo del totxo tal i lo dels mercats qual. I com que en el món real no hi ha la justícia bíblica que trobem en les pel·lícules americanes, els que s'arruïnen no són aquells que ens havien imposat la seva forma de fer les coses, sinó la resta de ciutadans perplexos que, contra tot pronòstic, continuen confiant en uns representants polítics que han demostrat folgadament ser uns irresponsables, si és que no hi ha hagut intencionalitat i traïdoria en les seves accions.

Tampoc el sentiment, quan les coses es torcen, és com en les pel·lícules. No estàs anhelant que l'apocalipsi es manifesti per donar una lliçó a aquells setciències que pontificaven d'economia defensant un model que ens abocava a la misèria. I no ho desitges perquè en aquest cas la gent sí que ho passa malament. Perquè veus gent real tenint molts problemes i pateixes per ells. I per tu. Per què ja no et sents segur en el teu lloc de treball, per què saps que als teus fills les coses els costaran molt més que a tu i, tanmateix, mai tindran una seguretat laboral o un nivell de protecció social com el que tu has gaudit.

Crec, sincerament, que sortir del forat al que ens han fet caure només ho aconseguirem si deixem de confiar en els economistes i polítics de sempre. No pot ser que els mateixos que abans de la crisi donaven lliçons des dels mitjans de comunicació de masses de lo bé que funcionava el model ara continuïn en les mateixes tribunes, demanant-nos esforços necessaris per aixecar l'economia, renyant-nos per tots els “privilegis” dels que segons ells gaudim, alliçonant-nos per la nostra falta de solidaritat amb la banca i l'empresariat, predicant la salvació com si tinguessin la solució als problemes que ells mateixos han generat. Aquesta economia no l'aixeca ningú perquè el model no funciona i si realment volem deixar de tocar fons hem d'arriscar amb nous models que en ofereixin noves alternatives. Però està clar que no podem ser ni un, ni dos. Ni mil ni dos mil. Hem de ser molts, moltíssims. Per això hem de sortir al carrer, mobilitzar-nos constantment i influir en els nostres cercles socials, perquè un canvi de model social i econòmic no es fa lamentant-se des del sofà de casa. Perquè el guió d'aquesta pel·lícula és el poble el que l'escriu, no ens hem de deixar prendre aquest dret.

Les dades del tren de La Pobla

L'Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP) ha fet arribar aquests dies a diferents ajuntaments un interessant informe (disponible a través d'internet) sobre que representa a diferents nivells la limitació tan radical que s'ha fet del nombre de combois en el tren de La Pobla.

Entre altres dades l'informe ens compara la infraestructura amb l'aeroport d'Alguaire, respecte al qual durant l'any 2010 va disposar de quatre cops més passatgers tot i tenir un cost un 25% menor. Uns passatgers, els del servei ferroviari, que gasten més al territori que no pas els usuaris d'un aeroport que cada cop més és un apèndix de les estacions d'esquí andorranes. Entretant, l'aposta de l'administració ha estat ampliar l'aeroport i reduir les freqüències de tren. I això malgrat que el Pla de Transports per a Viatgers fins a 2012 de la Generalitat incloïa una freqüència d'una hora entre Lleida i Balaguer i 6 combois diaris entre Lleida i La Pobla.

Si bé en l'informe es reconeix que la població de la zona no queda del tot desatesa al restar encara el servei d'autobusos, s'hi posa de manifest que el preu del bitllet és en aquest cas del doble i que s'ha demostrat amb altres experiències que només absorbeix una part dels passatgers, pel que cal creure que la resta recorren al transport privat. Per tal d'evitar-ho, des del PTP advoquen per una coordinació adequada entre els serveis d'autobús i ferrocarril.

Igualment ens recorden que de l'any 1985 al 2.000 el nombre de passatgers transportats es va reduir de 425.000 a 90.000. El motiu? Una amenaça de tancament que va reduir l'oferta de 6 a 3 tren diaris. Des d'aquell moment fins l'actualitat la demanda ha pujat fins als 226.000 passatgers actuals. El motiu? Un augment en les inversions i freqüències fins a Balaguer d'ençà del traspàs a la Generalitat. No cal ser molt audaç per veure que és el que passarà ara quan tan sols un tren arribarà cada dia fins a la Pobla. Així, des de la PTP creuen que aquesta retallada en l'oferta no és una transició temporal mentre millora el servei sinó la necessària degradació prèvia a un tancament definitiu. Si una disminució en les inversions genera pèrdua de passatgers un augment d'aquestes generaria un major ús de la infraestructura. Per il·lustrar-ho comparen el territori que travessa el tren de la Pobla amb el de Mulhouse -Than (Alsàcia francesa) que amb una demografia similar presenta 32 trens de connexió i , no cal dir-ho, un nombre molt més alt d'usuaris. Així es proposen algunes mesures que es podrien prendre tant per estalviar en la línia com per augmentar el nombre de passatgers, algunes de tant lògiques i senzilles com connectar amb l'Avant, cosa que faria molt més atractiva aquesta línia.

En el document se'ns alerta que si a les terres de Ponent no fem res per evitar-ho la propera línia a caure podria ser la connexió amb Cervera. Entenc i comparteixo la preocupació expressada en el seu informe per la PTP. Moure's pel nostre territori amb transport públic ha estat una tasca difícil des de que en tinc record. No podem permetre que les poques infraestructures que encara resten caiguin en l'oblit i s'acabin tancant si realment creiem en el transport públic. Un transport que és més sostenible, econòmic i respectuós amb l'entorn que el vehicle privat al que ens volen condemnar. Un transport que, cal no oblidar-ho, és de tots i totes i que cap govern sigui del color que sigui podrà tancar si es troba l'adequada resposta de la gent del territori al carrer.

Aquest cop sí que votaré

Ho he de reconèixer, les eleccions legislatives espanyoles són les que menys em motiven que totes les que es fan. Desconec exactament el motiu, tot i que hi ha indicis en el meu cap que em donen certa idea del perquè això és així.

En primer lloc em queda lluny això de Madrid. Se que s'hi prenen decisions que m'afecten, i molt, però em queda lluny, tant geogràficament com mentalment. De fet, l'altre dia vaig estar veient per TV les notícies en una cadena generalista espanyola i em vaig adonar de dues coses. L'una, que feia anys que no seguia unes notícies fetes a Madrid, i dos, que la majoria de les coses de que parlaven no despertaven el meu interès en absolut. Notícies de la quotidianitat de ciutats com Granada, Oviedo, Madrid o La Corunya. No era un sentiment de rebuig ni cap sentiment negatiu de l'estil, tal i com a cert nacionalisme espanyol li agrada pensar, sinó més aviat una sensació de simple desinterès. La poca estona que van parlar de Catalunya ho van fer de Barcelona i d'una forma tan superficial que si s'ho haguessin estalviat ningú no se n'hagués adonat, igual que si la notícia l'hagués donat una emissora francesa o italiana.

Al marge del lluny que em queda, tinc la sensació (de fet crec que és quelcom més que una sensació) que el meu vot es dilueix en l'oceà de més de 35.000.000 de persones amb dret a vot. I no és tan sols que es dilueixi el meu vot, és que un acaba per pensar que es dilueix el vot de tot un país. Si tenim en compte els 350 diputats del congrés sembla que els 47 diputats que es trien a la CAC ben poca cosa poden fer (i de fet, en el conjunt dels Països Catalans ens trobaríem amb amb una situació molt similar). I si a això hi afegim el bipartidisme instal·lat sembla ser que de forma crònica en l'hemicicle, els nostres diputats només podran, en el millor dels casos, permetre que una de les dues organitzacions polítiques que monopolitzen el panorama polític espanyol governin. I quines opcions tindran els nostres diputats? O inclinar-se per un partit espanyolista de tall econòmic liberal o fer-ho per un partit espanyolista de tall econòmic liberal. No sembla doncs que hi hagi molt a guanyar o a perdre, i això, insisteixo, en el suposat que la resta de diputats de l'Estat no decideixen la majoria absoluta al marge del que facin o deixin de fer els diputats catalans.

Un altre motiu pel qual aquestes eleccions no em fan pessigolles a la panxa és perquè la formació a la qual milito, la Candidatura d'Unitat Popular, no s'hi presenta. De fet hem demanat a la població per aquestes eleccions, una mena d'abstenció activa. És a dir, una abstenció conseqüent fruit de la manca d'alternatives i de legitimitat d'unes institucions que, al nostre entendre, no representen els interessos de les catalanes i els catalans. No és una aposta fàcil per una organització política renunciar a presentar-se a unes eleccions, ja que és justament la presència mediàtica que et dóna el fer-ho i la representació política que en treus el que fan d'altaveus de les teves idees. Però més difícil és encara demanar activament l'abstenció. De fet, entenc que és una aposta decidida, valenta i crec que, si més no a Catalunya, sense precedents. No tinc constància que mai abans un partit polític amb més de 100 regidors al llarg del país hagi demanat l'abstenció en unes eleccions, però és, crec jo, l'única aposta possible davant l'escenari polític actual.

Demanem a la gent que davant la impossibilitat de canviar res en aquestes eleccions a través del vot, fem un acte de responsabilitat i no anem a votar per tal de no legitimitzar un procés que ens durà, guanyi qui guanyi, a un retrocés social com no s'ha vist mai, generant privatitzacions del sector públic, reducció de l'estat de benestar o pèrdua de drets laborals entre d'altres. A nivell nacional, no cal dir que ni pacte fiscal, ni concert econòmic i ni molt menys dret a l'autodeterminació. Ja n'hi ha prou de pretendre enganyar a les i els votants. Al final de la propera legislatura i independentment del escons que assoleixi cada formació, la cambra espanyola no s'haurà pronunciat a favor de cap proposta que millori el benestar de les persones ni de cap proposta que satisfaci els anhels de llibertat del nostre poble. Si la cambra espanyola no em permet aconseguir això, és una cambra que no em serveix de res. Així que aquest cop sí que votaré. Votaré en contra d'ells i de tot el que representen. Aquest 20 de novembre jo votaré quedant-me a casa.

Parlament de la CUP de Lleida de l'11 de setembre

Benvinguts i benvingudes en nom de la Candidatura d’Unitat Popular:

Avui estem aquí, manifestant-nos en el 297 aniversari de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques, perquè volem uns Països Catalans independents. Els que ens hem reunit avui aquí, sabem que els catalans i les catalanes no som independentistes per caprici ni per frivolitat. No som independentistes per molestar ni perquè tinguem voluntat d'ofendre. Tampoc som independentistes perquè ens creguem millors que ningú o perquè vulguem més drets que algú altre. No.

Els que ens manifestem avui sota l’ombra de les estelades, som independentistes perquè som hereus d’una situació en que, la cultura catalana, està en greu perill d'anorreament, per part d'uns estats francès i espanyol, que malden per uniformitzar uns territoris que consideren propis. El seu encegat centralisme, mai no ha entès la importància de la diversitat cultural ni la immensa riquesa que els aporta. No només no ho han entès, sinó que sempre ho han vist com una amenaça i per això ho han combatut. Així, la progressiva substitució de la llengua i cultura catalana, ha estat una prioritat per aquests estats, al marge del color polític dels que governen a Madrid o a París. Aquesta, és una realitat que s’ha mostrat amb especial cruesa aquests darrers dies arran de la sentència del TSJC. Però aquest darrer atac, no és un fenomen aïllat, sinó una baula més en la llarga cadena de successos, pensats i planificats des de la capital d’Espanya, per acabar amb la nostra cultura. Avui, ens manifestem perquè volem sobreviure com a poble. Avui ens manifestem perquè per fer-ho, ara més que mai, ens cal la independència.

Durant anys, han emprat en contra nostra la força i la violència, però els temps dels totalitarismes han passat. D’un temps cap aquí, pretenen ficar un vernís de democràcia a la seva peculiar croada contra el poble català. Els cal fer creure que els catalans i catalanes, com a espanyols que diuen que som, participem de la seva política espanyola i per tant hem d’acatar la seva legalitat. És per això, que aquest novembre, ens tornaran a demanar que anem a votar, per donar un tint de legitimitat al seu procés espanyolitzador.

Però la realitat és tossuda i la història ja ens ha mostrat, en massa ocasions, que és el que en podem esperar de Madrid. Les diputades i diputats catalans mai superaran en nombre els diputats espanyols, pel que aquesta és una batalla que tenim perduda molt abans de començar. Cap full de ruta pensat per aconseguir la independència del nostre poble pot passar per la capital espanyola, perquè d’allà només podem obtindré una resposta i ja sabem tots i totes quina és. És igual si modifiquen la seva constitució, és igual quantes vegades modifiquin la seva constitució, perquè la seva constitució està pensada , redactada i portada a la pràctica amb la única finalitat de continuar imposant-nos el seu model d’estat. La constitució espanyola està pensada en contra de les catalanes i dels catalans, per això les seves lleis, mai ens permetran assolir allò que com a poble sobirà ens correspon. Per això els diem, clar i català, en aquesta llengua que tant els molesta que parlem, que ja se la poden ben confitar la seva constitució.

Alguns diran que malgrat tot cal anar a votar, perquè cal influir en les polítiques econòmiques i socials que ens apliquen al nostre país. Però això és una entelèquia. Ja no és Madrid qui dicta les polítiques econòmiques, sinó entitats que queden molt lluny i molt al marge de les urnes les que ho decideixen. El seu sistema de participació política ha quedat ja obsolet i se’ns mostra, cada cop amb més insistència, la necessitat de provar noves formes de participació ciutadana que vagin molt més enllà d’un taló en blanc cada quatre anys.

Però està clar que l’Estat espanyol no està per aprofundir en la democràcia, car fer-ho seria un perill per a la seva pròpia integritat i fins i tot per la seva pròpia existència. No és el cas de l’Esquerra Independentista on, per sobre de les altres coses, apostem sense embuts per una radicalitat democràtica. No pretenem imposar a sang i foc la nostra opció política, tal i com van fer ells en el seu moment i avui commemorem. El nostre anhel, passa per aconseguir una majoria social favorable a la independència i que aquesta voluntat es manifesti a les urnes i sigui respectada. Avui som més a prop, si no ho hem fet ja, d’aconseguir aquesta majoria social. Perquè cada cop són més les persones que prenen consciència de la necessitat de superar una supeditació nacional que ni ens ha dut ni ens durà enlloc. I aquesta majoria social favorable a la independència està arribant de la mà de la raó, els arguments i la pedagogia i no de la mà de la coacció, la imposició, la mentida, la por i l’amenaça; arguments, tots ells recurrents, per part d’uns estats que no han trobat altra forma d’estendre la seva doctrina en les nostres terres.

Però la homogeneïtzació cultural no és, lamentablement, l’únic problema que assetja la nostra petita pàtria. Cal tenir en compte, en una data tan assenyalada com la d’avui, els temps difícils que a molts catalans i moltes catalanes ens estan obligant a passar. Unes polítiques econòmiques irresponsables, possiblement delictives i que haurien de ser punibles, estan posant en perill el que els capitalistes anomenen estat del benestar, i que no és altra cosa que uns drets aconseguits després d’anys de lluites i molts sacrificis. Aquests drets, no tan sols no haurien de desaparèixer, sinó que s’haurien d’ampliar i d’estendre arreu del món. I enlloc d’això, estan posant en joc drets tan elementals com la sanitat, l’educació o el dret a una jubilació digna. Erosionen lentament els nostres drets amb la finalitat mal amagada de fer-los desaparèixer. Utilitzen la por a l’atur per augmentar la precarietat laboral. Ens atemoreixen amb imatges d’un futur apocalíptic si no seguim les seves receptes neoliberals. Però el seu únic interès no és el benestar de la població, sinó augmentar els beneficis d’empreses que ja no sabem ni de qui són. Mentrestant, la llista de greuges que patim els treballadors i treballadores d’aquest país, s’allarga cada dia que passa. A cada nova decisió del govern, perdem l’equivalent a anys de lluites obreres.

I tanmateix, serà igual qui governi després de les properes eleccions, perquè cap de les alternatives que ens proposen ens traurà de la crisi. Ni tenen la capacitat per fer-ho, ni ho farien si la tinguessin. L’única capacitat que li queda al govern de Madrid és per amputar estatuts d'autonomia i per limitar el dret a decidir. Només tenen capacitat per continuar amb l’anihilament dels nostres migrats drets nacionals. No tenen la solució a cap dels nostres problemes. Perquè la solució als nostres problemes passa, inequívocament i en primer lloc, per prescindir d'ells i de la despesa inútil que representen.

Sí. Sortir de la crisi als Països Catalans, passa necessàriament per la independència. L'Estat espanyol ha normalitzat un dèficit fiscal pel conjunt del nostre territori que paguem cada any les classes populars del nostre país. Ho hem acabat pagant en forma de retallades en els serveis i pèrdua de drets laborals mentre ells, des de Madrid, han dilapidat fortunes fent trens d'alta velocitat sense cap altre sentit que reforçar el centralisme de l’Estat, subvencionant guerres a l'altra punta del món que ni ens anaven ni ens venien o mantenint cases reials paràsites i anacròniques entre altes disbarats.

Però en parlar d’aquesta nova situació, no és just parlar de crisi. No és una crisi per als ideòlegs del capitalisme. Per a ells això és una gran festa. És un gran banquet on el desmantellament del sector públic és el pastís i el rescat dels bancs privats amb diners públics la cirereta. Tampoc és una crisi per a la resta, treballadors i treballadores i les persones amb diferents nivells de necessitat de protecció social. Per a la resta no és una crisi perquè això no pretén ser una situació temporal, aquestes retallades venen per a quedar-se.

Per això, per trencar amb aquesta dinàmica de destrucció de drets laborals i desmantellament del sector públic, no n’hi haurà prou amb la independència. Haurem de ser capaços de construir un estat amb noves formes de relació que superin el capitalisme que ens aboca al col·lapse econòmic i ambiental. Un país on l’economia i la política girin entorn de les necessitats de les persones i no al voltant dels interessos de les grans corporacions. Uns Països Catalans, on les relacions entre les persones i les estructures de poder, no es redueixin a delegar la responsabilitat en polítics somrients, sinó que permetin a la gent de a peu participar activament en la presa de decisions.

S’acosten temps de canvis. Ho estem veient en països del nostre entorn, amb una Mediterrània trasbalsada i agitada com feia temps que no es veia. Una Europa espantada davant d’un futur incert amb l’amenaça de la marginació i la xenofòbia estenent-se com una taca d’oli. De com i cap a on aniran aquests canvis dependrà de moltes coses, de molta gent i de molts factors. Però per descomptat, el rumb que prengui la història a partir dels canvis que s’acosten dependrà també de la gent que surt al carrer, des de la plaça Tahir a la plaça Ricard Vinyes. Dependrà, com no, de gent com nosaltres, gent que avui es manifesta amb l’esperança de viure en una Catalunya més lliure i millor.

L’aspecte del món canviarà i canviarà per sempre. El resultat, qui seran els beneficiats i quants els damnificats, dependrà de quanta gent es quedi a casa i quanta surti al carrer. Per tant, per la defensa dels nostres drets nacionals i socials, cal que sortim al carrer. Molts, com més millor. No ens podem permetre una derrota més, no ens podem permetre no plantar batalla als nous reptes que se’ns mostren. Cal que tots i totes tinguem clar on hem de ser avui, ara que les campanes sordes de la història tornen a tocar a sometent.

Visca la Terra, mori el mal govern!

Temps de CUP

El recompte s'ha fet esperar. Tot el dia com ànima en pena col·legi electoral amunt, col·legi electoral avall. A 2/4 de 8 ja era aquí, mirant el rellotge a cada minut. Espiant de reüll el funcionari a veure si tancava la porta d'una vegada.

Finalment s'acosta el moment. Voten els darrers electors, s'instal·la el silenci a la sala. Em reparteixo les taules amb la Carol, tu aquelles dos i jo aquestes. Els responsables de taula sembla que no es decideixen a obrir l'urna. La Carol té més sort, una de les seves ja ha començat. Faig mirades furtives per veure si en la distància puc identificar una papereta de la CUP. Evidentment no veig res. Em centro en les meves dues taules. Sembla que finalment començarà el recompte.

De sobte, veig que hi ha una cosa que m'ha passat per alt. Una de les apoderades du la identificació de PxC. Aixeco la mirada i la fito als ulls, com esperant veure l'abominable rostre del racisme i l'odi en la seva cara. Enlloc d'això només veig les faccions arrodonides d'una noia baixeta i morena, molt més interessada en la conversa que du a través d'un telèfon mòbil que no pas en el que passa a les meses electorals. Miro a la Carol, el seu esguard m'indica que també l'ha vist, de fet, se la veu indignada i ve a mostrar-me verbalment el seu malestar. Li dic que tranquila, que faci com si res, no hem vingut aquí a barallar-nos amb ningú. Però la presència d'aquella acreditació li genera malestar. A mi també, però me n'amago, no vull que la Carol s'encengui encara més. Fins ara Plataforma era una organització abstracta de la que només en coneixia la cara de l'exfranquista (ex?) Anglada. Ara comença a tenir les cares de la gent del barri, dels meus veïns i de les meves veïnes, i això em preocupa, i molt. Em pregunto quan temps pot trigar tot plegat en esclatar en forma d'enfrontament social. Poc a poc l'extrema dreta ha anat estenent el seu discurs polític i una esgarrifança em fa adonar que avui se'n palparan les primeres evidències. Una sensació de derrota recorre el meu cos, em començo a sentir abatut i encara no s'ha incitat l'escrutini.

Alguna cosa es mou en la meva taula. Surten els primers vots. Els interventors del PP i CiU van ficant les seves manasses pel mig i participen del recompte com si fossin part de la taula. Bé, de fet, més aviat s'abraonen a sobre dels vots com si fossin entrepans de pernil ibèric i ells portessin un mes sense menjar. Me'n mantinc al marge, no tinc ganes de discutir per aquestes bestieses i a més porten tot el dia guanyant-se la confiança del president de taula i dels seus vocals. Suposo que ho fan justament per això.

En tot cas, dels cinc o sis primers, un de la CUP. Bona senyal, que continuï així. Però l'alegria dura poc a casa del pobre, al cap d'uns minuts el vot de la CUP continua sense amics, mentre les piles de PP, PSOE, CiU i PxC (!) creixent ostensiblement davant dels meus ulls preocupats. Siguem optimistes, segur que només és en aquesta taula. Vaig a la del costat on també han iniciat el recompte. Malament rai. Tan sols dos vots de la CUP. Vaig a comentar-ho amb la Carol, les seves notícies no són millors que les meves. Estem perdent, fins hi tot els de Plataforma ens passen per davant. Començo a maleir tots els que defensen el vot nul i la desmobilització electoral. Que no ho veuen? No podem donar aquesta batalla per perduda. No podem deixar les institucions a la dreta i a l'extrema dreta. La gent ha d'entendre que no votar opcions d'esquerres equival a deixar que governi la dreta. Prou de discursos autocomplaents de "tots són iguals". No és veritat. Hi ha qui pretèn construir alternatives des del compromís militant, des dels valors de l'esquerra i des de l'horitzontalitat. El que calen són més braços, no més ideòlegs de l'abstenció. Però deixem els mítings per més endavant. Torno a la primera taula. Continua havent-hi només un vot de la CUP. La X del logo de Plataforma sembla que se n'enrigui de mi. Si pogués tan sols estirar el braç i estripar una d'aquelles paperetes. Però seria igual. El problema no és la papereta sinó tot el que hi ha al darrere.

Em comença a obsessionar el tema dels vots de la CUP. Només un? No és possible. En moments així cal ser racional. Cal no deixar-se endur per l'especulació. Mètode científic Rubèn, segur que l'estadística ho explica. Hi dono un parell de voltes i finalment entenc el problema. Com que vaig tota l'estona d'una taula a una altra, els vots no tenen prou temps per sortir. Sí, segur que és això. Així que opto per quedar-me a la primera taula, segur que ara comencen a sortir els de la CUP.

Però no, allí no surt res. A sobre, he d'aguantar els comentaris de complicitat que es fan els interventors de PP i CiU cada cop que surt un dels seus vots. Collons, se n'alegren mútuament com si fossin del mateix partit. Potser es pensen que ens hi estem jugant una torradora aquí? Els vots de Plataforma continuen sortint i la seva X continua enfotent-se'n de mi. M'imagino un escenari postelectoral en el que els amics de l'Anglada són 4a o 5a força amb un o dos regidors. Crec que se'm farien molt llargs aquest quatre anys. Però perquè els deu votar la gent? És senzillament que els va molt bé tenir un cap de turc que no es pot defensar, com és la immigració, per donar-li la culpa de tot? Començo a donar-hi voltes. Potser hi ha alguna cosa més. De fet, encara que de forma errònia, el que ells fan és assenyalar un culpable de la situació precària en la que està vivint molta gent. La resta de partits no n'assenyalen de culpables. Bé, nosaltres sí, O si més no tenim clars qui són: la banca, les constructores i el sector financer. Potser aquest és el problema. No hem sabut explicar a la gent qui són els veritables responsables de la crisi. Estem tan immersos tractant qüestions de política municipals que oblidem de dir-li a la gent que hi ha uns culpables de la seva situació i que s'amaguen darrere d'una americana i d'una corbata, no pas darrere d'un mocador o dins d'una mesquita. Un convenciment es va obrint lloc dins del meu cap. Les properes eleccions de la CUP han de ser les autonòmiques i hem de començar a treballar qüestions que vagin més enllà de l'àmbit local. S'ha de donar resposta a aquesta marea de vot blau, no podem continuar fent com si la Generalitat no anés amb nosaltres. No podem permetre que el PSC continuï fent-se passar per un partit d'esquerres amb la complicitat d'ERC i ICV. No podem permetre per més temps que la gent confongui el terme esquerres amb l'activitat política d'aquests partits, i per evitar-ho hem de confrontar el nostre projecte amb el seu a totes les institucions dels Països Catalans on tinguem la possibilitat d'entrar, no podem limitar-nos nosaltres mateixos.

Però malgrat les meves cabòries el recompte contínua i la meva estratègia sembla no obtenir resultats. Quedar-me en una taula no ha augmentat ni en un el nombre de vots. Vaig a l'altra taula i un somriure es dibuixa en la meva boca. Per fi una pila de vots de la CUP s'organitza ordenadament damunt la taula, no massa grossa, no gens gruixuda, però una pila a fi de comptes. Pel cap baix en deu d'haver mitja dotzena. Torno a l'altra taula. Ja n'hi han dos. Tres. Li ha costat, però ja comencen a sortir els nostres vots. Intento, per l'alçada de l'urna a la que es troben, inferir en quin moment els nostres votants han passat pel col·legi, però em resulta impossible. Provo de recordar qui viu per allà que jo conegui, per veure si se de qui poden ser aquells vots. Me n'alegro quan me n'adono que, realment, conec molt poca gent que visqui en aquella zona.

Al final del recompte els resultats de la CUP han millorat una mica, però no prou. Quedem en aquell col·legi com a 7a força, per darrera de PxC. A aquestes alçades ja fa molta estona que sóc conscient que, aquest cop, no entrarem a l'ajuntament. No és igual, entrar hagués representat un important pas endavant. Sobretot a l'hora de donar difusió al discurs de l'esquerra, lamentablement oblidat per una socialdemocràcia que ha viscut més preocupada per ocupar el poder que per plantejar alternatives al capitalisme. Però no és un drama, l'important és continuar estant al carrer, l'important és no abandonar mai. Recullo l'acta d'escrutini i me'n vaig cap al Casal, la nit serà llarga.