Por a l'opinió

Quan, a proposta del regidor de la CUP del poble, Arenys de Munt va prendre la iniciativa de tirar endavant un referèndum sobre la pertinença o no de Catalunya a l'estat espanyol, molts hi van veure una victòria de l'independentisme, ja que això donava en part resposta a una reivindicació històrica d'aquest espai polític, com és el dret a decidir. I dic en part perquè, malgrat la bona intenció de la consulta, és evident que al no ser vinculant només es complirà la voluntat del poble en el cas que la resposta sigui negativa.

Tanmateix, crec que no estem davant d'una victòria política -o un pas endavant, diguem-ne com vulguem- de l'independentisme, sinó que l'espai polític que realment es reforça amb tot plegat és molt més ampli i és el de la democràcia. La democràcia és el govern del poble, i el poble hauria de poder decidir sobre tota mena de temes, i no només sobre aquelles qüestions que l'elit dirigent creu que hem de decidir, deixant en el calaix del políticament incorrecte el que no els interessa. L'avenç és, doncs, que s'hagi obert la possibilitat que la gent expressi la seva opinió i, en un estat presumptament democràtic, no és en principi un gran avenç. Sobta per tant, o no tant, la resposta desbocada d'alguns mitjans de comunicació de Madrid i de certes formacions polítiques que, sense qüestionar-se la vessant ètica o democràtica de tot plegat, recorren a tota mena d'empares judicials i constitucionals per tal d'evitar que quedi constància de quina és la voluntat del poble. Ha de quedar clar que el dret a l'autodeterminació és un dret dels pobles que està molt per sobre de les constitucions d'estats que, en no permetre que cada poble segueixi el seu camí, només es poden considerar opressors.

És evident, per tant, que per tots aquest grups de pressió hi ha valors que estan per sobre, a jutjar per la seva emprenyamenta molt per sobre, dels valors democràtics. Així, la unitat d'Espanya és un valor que està, inexplicablement, al marge de la voluntat dels mateixos espanyols a continuar junts. No cal ser un mestre de la deducció per adonar-se'n que aquí hi ha quelcom que no lliga.

Quan gràcies a aquests grups ens prenen el dret a decidir, ens el prenen a tots, no només als independentistes. Quan es prohibeix per activa i per passiva que el poble expressi la seva voluntat és un acte en contra de la democràcia i no en contra del l'independentisme. I malgrat tot, que la gent opini en forma de vot els fa por. I si realment els fa por que els catalans i catalanes ens pronunciem en un referèndum sobre la independència de Catalunya, és perquè saben que algun dia podrien perdre una votació en aquest sentit i que, un cop hagin perdut, mai podran guanyar un referèndum revocatori, perquè qui tasta la llibertat no hi renuncia mai.

Ese país de burros

Españoles:

de todos es bien savida la deboción que des de todos los rincones de España sentimos por Cataluña y sus gentes. Pese a su talante fenicio y conspirador, de norte a sur y de levante a poniente ha sido mucho el afecto desde aquí demostrado y pocas las veces que este ha sido adecuadamente correspondido. Hemos aguantado durante siglos su desprecio y la falta de pudor demostrada ante sus hermanos españoles. Su desprecio por nuestra historia y lengua comunes resulta aborrecedeor. Pero hoy ha llegado el momento de decir basta. No podemos sostener durante más años esta ignomina. Aceptemoslo: Cataluña representa un lastre para el reino de España. Su tendencia a la izquierda y al progresismo social ponen en peligro nuestras tradiciones milenarias. Eso, sin tener en cuenta el obstaculo que representa, electoralment, para el desarrollo del nuevo españolismo que ha de colonizar el mundo. Daros cuenta de que castos salvadores de la patria no nos governarian hoy si no fuera por culpa de ese atajo de rojos y separatistas. Es, hoy en dia y desde tiempos inmemoriables, la principal zona de entrada del deplorable ateismo ignorante i blasfemo que contamina nuestra juventud. Sus tendencias abortistas i homosexuales amenazan de extenderse por todo el territorio nacional, dejandonos sin descendencia, sin futuro y sin esperanza, como en su dia su covardia antimilitar terminó por infectar a nuestros jovenes i finiquitó el glorioso servicio militar. Por poner en duda han cuestionadao hasta la fiesta nacional, y el viril espectaculo del toreo es cada vez mas difícil de ver en esas desarraigadas latitudes. Sus dialectos locales empobrezen nuestra lengua y demuestran el provincianismo profundo que se esconde detrás de tan supuesto cosmopolitanismo. Ahora, y después de años pagando sus desmanes financieros, quieren apretar aún mas la soga que se cierne sobre nuestra maltrecha economia, llevandose mas de lo que hasta ahora nos robaban y contribuyendo cada vez menos en el bienestar común. Así es como nos agradecen todo lo que hemos hecho por ellos: des de expulsar las hordas comunistas en el 39, hasta construir un tren de alta velocidad para que puedan desplazarse mas rápido a la capital de la nación. Quizas fuimos demasiado tolerantes con ellos en el pasado: les permitimos montar unas olimpiadas -antes que Madrid!-, les concedimos un parlamento y una policia, y hasta no nos importo que bailaran sus sardanas y tomasen su “ron cremat”. Cedimos en esas cosas y en muchas otras mas, y la respuesta, tal y como cabia esperar de tan mezquino pueblo, no fue otra que arrogancia, deslealtad y separatismo. Intentamos, por las buenas y cuando fue necesario por las malas, reconducirlos por el buen camino, però no hay peor ciego que el que no quiere ver. Como el hijo al que tanto quieres pero que durante tantos años has consentido demasiado, nos giran la cara y nos ningunean frente al mundo. Pero hemos dicho basta. Ya no toleramos mas sus exigencias desmesuradas, ya no aceptamos mas sus chantages constantes ni su patetico victimismo. Que se vayan, si. Pero que se vayan por que les hechamos nosotros. No queremos mas gentuza como esa, indignos de nuestra cultura y de nuestras tradiciones. Que se queden con su Moreneta, que no llegaria a la majestuosidad de nuestra virgen del Pilar ni que de blanco se pintara. Que se queden con sus castellers, que por alto que suban nunca llegaran a la suela de los zapatos del mas inepto de nuestros diestros. Que se queden con sus burros sin poder llegar a reconecer nunca la nobleza del toro. Que se vayan y no vuelvan, aquí ya no les queremos. Y para que su ejemplo no se extienda, que se lleven con ellos todos los territorios donde se habla su obsoleto dialecto: la comunidad valenciana, la franja de aragón i las baleares, porque vale mas un puñado de tierra española que mil hectarias de desagradecimiento catalan. Cuando hayan crezido, cuando se den cuenta de lo que han dejado escapar, ya llamaran a nuestra puerta para pedir perdón, y entonces seremos nosotros, y no ellos, quienes pondremos la condiciones.

Así que ya lo sabes, firma tu también por la independencia de España!!!

Una retirada a temps?

Parlant amb persones no militants sobre la possibilitat de la CUP de presentar-se a les eleccions autonòmiques, tothom sembla tenir una posició molt clara al respecte: tots consideren que hem fet bé de no presentar-nos. Amb aquest nivell de consens social i amb una majoria força àmplia a l'assemblea nacional pot semblar inclús estrany que hi hagués el debat. Però aquest hi va ser i, des del meu punt de vista, no va ser gens gratuït. De fet, jo personalment no vaig tenir clar el sentit del meu vot fins a pocs dies abans de l'assemblea i, amb el sentit del vot decidit i tot, tenia els meus dubtes. De fet, els avantatges i inconvenients de totes dues postures són considerables i al final inclinar-se per una opció o un altra no era més que una simple qüestió de punts de vista.

D'una banda presentar-se a les eleccions suposava per a la CUP un salt qualitatiu important. Presentar-nos ens permetia difondre el nostre missatge més enllà de de les poblacions on tenim nuclis locals. Alhora, ens permetia posicionar-nos en qüestions importants i que superen el marc municipal. Participar com a CUP a la política nacional, tal i com es va dir a l'assemblea, no és que sigui important per nosaltres, resulta imprescindible. Encapçalar o participar en campanyes contra el cultiu i comercialització de transgènics, per una nova cultura de l'aigua, per una LEC consensuada amb tots els implicats, per la independència del nostre poble i un llarg etcètera ens és, com organització, una necessitat vital. De fet, hi ha una sèrie d'organitzacions polítiques, alienes a l'esquerra independentista, a les quals ja els va bé que la CUP no remeni massa en segons quines qüestions i que els seus posiconaments passin el màxim de desapercebuts possibles. A part de la possibilitat d'arribar a més gent a més llocs i de difondre el nostre missatge amb altaveus més grans, presentar-nos tenia importants beneficis a nivell intern. Ens obligava a reforçar la nostra estructura nacional i superar certs debats interns recurrents en que es planteja, tot sovint, que ha de ser la CUP i quin paper ha de jugar en el context de l'esquerra independentista. Superar aquest debat té dos avantatges evidents: en primer lloc et permet focalitzar més les teves energies, ja que tots i totes remem en la mateixa direcció i, en segon lloc, et pots centrar en debats polítics i estratègics més interessants i molt més productius. També hi havia la possibilitat de treure representació parlamentària, una possibilitat, segons alguns, força elevada, sobretot tenint en compte la conjuntura actual de total descrèdit del tripartit i una oposició que no planteja alternatives. Malgrat el fet que la CUP no és una organització resultadista, ja que la nostra força no està en els nostres representants públics sinó en els nostres militants i les nostres idees, és evident que treure representació al parlament permetria a la formació obrir una important escletxa en els mitjans de comunicació i seria un estímul molt important per les properes eleccions municipals. Evidentment no coincideixo per a res amb la gent, sobretot externa a la CUP, que veia un perill en la possibilitat de treure representació. Segons aquest sector de gent, gens minoritaris pel que he pogut percebre, la representació parlamentària ficaria en perill la pròpia essència de l'organització. D'alguna forma venen a dir que el simple contacte amb el poder corromp necessàriament, talment com una malaltia altament contagiosa. No cal dir que aquesta és una visió prou negativa de les persones com per dessistir de qualsevol tipus de militància, ja sigui política o social. A banda, no seré jo qui ficarà la mà al foc per absolutament tots i totes les meves companyes de militància, però hi tinc prou confiança com per creure'ls capaços d'evitar segons quines temptacions. La gent que estem a la CUP, en la seva majoria, portem molts anys en diferents tipus d'organitzacions i no n'hem tret absolutament res a nivell personal (ni ho preteníem), a part de molta feina i invertir molt temps i molts diners de la nostra butxaca. Justament és per això que estem en una organització com aquesta, de no ser així, ja faria molt de temps que, parafrasejant al famós estadista, ja faria anys que ens hauríem deixat seduir pels cants de sirena de la socialdemocràcia. Evidentment, uns bons resultats en unes eleccions d'aquest caire podrien atreure nous militants sense aquesta cultura de lluita desinteressada i sacrificada que ens caracteritza, però crec que una militància formada i bregada en les mil batalles com la nostra podria fer front perfectament a aquesta situació. D'altra banda, si el nostre objectiu principal és fer créixer el suport social a les nostres idees, aquesta arribada de militants resultarà tard o d'hora inevitable i s'haurà d'afrontar sense renúncies però amb normalitat.

De l'altra banda, no presentar-se era per algunes assemblees locals bàsic a nivell estratègic, i crec que tampoc els faltava raó. En primer lloc, la immediatesa de les eleccions municipals, convertien les eleccions autonòmiques en un obstacle sobretot en el cas, molt probable també segons un ampli sector de gent, de que els resultats no fossin significativament positius. La dilapidació de recursos que representava les eleccions autonòmiques podia deixar molts nuclis sota uns mínims que difícilment podrien remuntar en tant poc temps. De fet, els recursos necessaris per fer front a les eleccions eren també causa de debat. Com pot una organització com la nostra enfrontar unes eleccions autonòmiques sense caure en l'endeutament? Això, crec jo, és fonamental. No podem fer com altres partits polítics i deure grans sumes de diners als bancs ja que això ens situaria en una posició de feblesa a l'hora d'exercir la pressió que la nostra acció política requereix. La CUP, com ha vingut fent fins ara, ha de comptar amb els seus propis mitjants davant de qualsevol comtesa electoral, provinents bàsicament de l'autogestió i de la militància. En un moment en que l'extensió de la CUP pel territori català encara és incipient, és una obvietat que no comptem amb prouta capacitat econòmica ni humana per tirar endavant aquesta campanya. L'extensió de la campanya electoral hagués estat molt desigual pel territori i, en àmplies zones de les nostres contrades, aquesta hagués estat, senzillament, inexistent. Des d'aquest punt de vista no resulta, doncs, descavellat d'afirmar que una bona estratègia és centrar-nos en el creixement municipal, consolidar els nuclis existents i crear-ne de nous alhora que treballem en la consolidació d'una estructura interna que, tal i com deiem des de Lleida, vagi esmolant ben bé les eines.

El resultat de l'assemblea ja el sap tothom. Entenc que, com sempre, no hi ha hagut vençedors ni vençuts, malgrat el gerro d'aigua freda que per una part important de l'organització ha suposat la resolució final. En tot cas, l'organització ha parlat, i ara toca centrar-se en fer bé la feina que tenim per davant. Reforçar la CUP de Lleida i col·laborar amb tots aquells i aquelles que, amb la mirada posada en l'alliberament nacional i social, vulguin construir l'alternativa necessària.

Mostra d'incivisme pels carrers de Barcelona

Aquests dies no es pot passejar per les Rambles. El lliurament dels premis d’Octubre i el Ramon Llull han acabat per desfermar l’eufòria –sotmesa durant anys i panys a una silenciosa letargia- dels afeccionats. Les celebracions per aquesta acumulació de premis literaris no s’han fet esperar i les imatges, ja quasi oblidades, dels enfervorits lectors passejant orgullosos sota el braç els llibres guanyadors han tornar als carrers de la capital catalana. Ja de nit, davant mateix de Caneletes, la festa ha continuat. Les lectures dels poemes guanyadors han estat recitats, o, pot ser més aviat cridats, en encesa proclama, fent sortir als balcons uns veïns que, còmplices amb l’escena, somreien i aplaudien l’improvisada rapsòdia mentre onejaven senyeres de vius colors on, en lletres daurades, figuraven els noms dels guanyadors. S’han de lamentar, però, ja ha darrera hora de la nit i tal i com havia vingut sent habitual en altres anys, incidents que han acabat amb una cinquantena de detinguts i mitja dotzena de policies ferits. Els quatre brètols de sempre, ebris de tanta literatura catalana, han acabat la festa trencant i trepitjant llibres d’autors mediàtics. Fins i tot, algun eixelebrat ha gosat encendre una pila de guies televisives sota el crit: “ Què es crema? La tele! La tele es crema, es crema la tele”. No cal dir que acte seguit els mossos han dispersat als provocadors amb una, contundent i més que justificada, càrrega policial que ha acabat per deixar les Rambles de cap per vall. Davant de la imminent diada de Sant Jordi, l’alcalde Hereu ja ha pres les primeres mesures: Es preveu tallar la Rambla amb un cinturó de mossos d’esquadra. Una parella d’uniformats vetllarà davant de cada parada de venda de llibres , per tal que els productes, tant d’autors mediàtics com dels més literats, puguin conviure en total harmonia. També s'ha previst tancar les paradetes i prohibir la venda de tota mena de material, líric o prosaic, a partir de les vuit del vespre per tal d'evitar encendre encara més els ànims dels, ja de per si prou exaltats, lectors. Així mateix, s’ha previst que els autors mediàtics signin els seus llibres a la part baixa de les Rambles mentre que els autors literaris ho faran per la banda que toca a plaça Catalunya. Amb aquestes decisions, s’espera evitar que els respectius seguidors puguin entrar en contacte i que tot plegat acabi en picabaralles que puguin derivar en enfrontaments i nous avalots. La conselleria d’interior ha ficat els seus efectius en estat de màxima alerta i des de l’ajuntament s’ha fet una crida a la responsabilitat de la gent i al civisme que caracteritza, de sempre, la nostra ciutat i el nostre país.

Exhibició dels seguidors de l'Athletic i del Barça

No volia jo escriure de futbol en aquest bloc, no són els valors que transmet un esport tan mercantilitzat com aquest els que més coincideixen amb la meva forma de pensar. Per tant seré breu, però ho he de fer, tal i com està anant la temporada impossible resistir-me a la temptació. Primer de tot felicitar l'equip pel partit i el resultat: Enhorabona! Un cop fet això volia destacar l'exhibició de conducta i bones maneres que van mostrar ahir les dues aficions. I no només ho dic jo, tota la premsa, l'esportiva i la que no, en va plena. El cert és que a la sortida del rei i a la melodia de l'himne espanyol no es podia haver respost d'una forma millor. El ridícul espantós de televisió espanyola, amagant les imatges i censurant el so -per cert, l'home aquell que surt vestit de l'athletic i amb la mà al cor mentre sona l'himne, el troben per atzar o el fiquen ells?- no va fer més que aconseguir l'efecte contrari del que pretenia, amplificant una acció ja de per si prou sonora.

Aquest matí no he pogut resistir la temptació i he xafardejat la premsa esportiva espanyola i els seus fòrums per internet (el que estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra). Quin goig, com he gaudit amb la indignació espanyolista. Se que és trivial i que no passarà d'una anècdota però realment et recarrega les piles veure tan de sentit comú en un lloc tan poc acostumat a la seva presència com és un camp de futbol. Les respostes dels ofesos espanyols no per aixecar-me sostinguts somriures de satisfacció m'han provocat menys estupor. N'he llegit alguns en concret que es queixaven de la politització del futbol i de l'ús partidista que en feia el nacionalisme (es sobreentén que català i basc, ja que no especificaven quin). Quins pebrots!!! Ells queixant-se de la politització que nosaltres fem del futbol mentre fan sonar l'himne espanyol abans de començar el partit i duen el rei, paradigma de la democràcia i la igualtat, a entregar el títol per més humiliació de la concurrència. Està clar que el que ells no volen és que siguem nosaltres fels que fem un ús polític de l'esport perquè això contrarestaria l'ús polític que ells en fan. D'aquí sorgeixen les seves reticències a les seleccions catalanes i d'aquí la seva fòbia a que el Barça guanyi.

Se que és trist que sigui només per això, n'assumeixo la responsabilitat, però ja fa molts anys va ser això el que va fer que m'aficionés a aquests anomenats esports de masses i, més concretament, al club que millor ho representa, ja que no és per casualitat que diuen que és més que un club.

EL 16 DE MAIG DIGUEM NO AL PARADOR

Construir un hotel de luxe quan estem vivint una crisi sense precedents, que està deixant al carrer a milers de treballadors i treballadores a tot el país i que condiciona tot el teixit productiu i empresarial de la ciutat sembla, en el millor dels casos, poc oportú. Que això es faci en ple centre històric, un barri degradat que, després d'anys d'abandonament, es veu ara sotmès a una ferotge especulació, resulta xocant per qualsevol persona que tingui un mínim de sensibilitat social. Que aquest hotel de luxe es faci en un edifici de forta vinculació emocional, històrica i cultural amb la ciutat implica una pèrdua que, a Lleida, podem lamentar durant molts anys. Que això es faci després d'una renúncia prèvia del consistori al dret d'usdefruit de l'edifici, sense que cap grup municipal hi votés en contra, resulta desconcertant i molt decepcionant.

Ara, després de tant de temps en què diferents col·lectius i persones individuals de la ciutat ens hem manifestat en contra d'aquesta incomprensible actuació institucional, sembla que només ens queda que apel·lar al sentit comú dels nostres governants. L'ajuntament hauria de tenir la capacitat, el coratge, l'adequada percepció de la realitat i l'agilitat necessària per tirar enrere un projecte que ni la ciutat necessita ni és una prioritat es miri per on es miri, i menys en l'actual situació econòmica.

Mentre La Paeria no faci marxa enrere en aquesta actuació, que més endavant podria ser irreversible, les persones que tenim el convenciment que el patrimoni no es ven, que les actuacions socials al centre històric haurien d'estar per sobre de les especulatives i que la nova situació econòmica que està generant la crisi hauria de fer replantejar les prioritats a l'ajuntament, ens concentrarem el proper dia 16 de maig a davant de l'IEI. Encara no és massa tard, és el moment de fer-nos sentir. Està en joc el model de ciutat que volem: una ciutat al servei de l'especulació, la mateixa especulació que ha generat la crisi, o una ciutat al servei de les persones.

R. C.

CUP Lleida

Aquest escrit meu va ser enviat a la premsa -i publicat!- aquesta setmana. Bàsicament ve a dir que cal anar a la mani del 16 de maig pel tema del parador que volen fer al Roser. Ja se que la major part del planeta, la immensa majoria de mortals per donar dades aproximades, es neguen encara a llegir el meu bloc, però si algú ho fa i no té plans per aquell dia ja sabeu, prenem els carrers!

Programa:

Dissabte 16 de maig de 2009 - Lleida

Davant de l'IEI:

- 17h. Cultura Popular

- 19h. Manifestació

Plaça del Dipòsit:

- 21h. Sopar Popular

- 22h. Concert

Garzon contra la tortura

Finalment sembla ser que els super-jutge ha decidit investigar denúncies de tortures. Tenint en compte el temps que ha trigat en fer-ho el cert és que tampoc hauríem de ser gaire primmirats amb l'home, decisions com aquestes no han de ser fàcils, i menys per una persona que no ha destacat precisament per posar llum sobre alguns fets foscos relacionats amb aquesta activitat que han tingut lloc a l'estat espanyol. Però és que les tortures que està investigant han tingut lloc a l'illa de Cuba, i clar, un no deixa de preguntar-se si no podia començar per una mica més aprop, pot ser en alguna de les carpetes que a la secció de causes arxivades crien pols en el seu despatx.

D'altra banda suposo que als neocons que puguin llegir aquestes línies- ja sabeu, allò que fan cada matí abans d'esmorzar, es connecten al meu bloc, a veure que ha passat pel món- no els sorprendrà que s'investiguin tortures a l'illa del “Genocida del Carib”. Però el cas és que les tortures que està investigant aquest sant baró -martir en vida de la democràcia- són les que ha fet un país anomenat Estats Units, en una petita franja de territori Cubà sobre la qual té sobirania. Aquest país del que us parlo us sonarà, segurament, per ser el país que l'altre dia demanava, al govern castrista, passos endavant en la defensa dels drets humans. Cal estar atents a aquestes notícies, algú podria interpretar que el que està demanant l'Obama és una intervenció de Raul a Guantànamo per tal que els presos del lloc, com a mínim, tinguin les garanties de defensa que tindrien a qualsevol altra banda del país socialista.

És clar que, tal i com deia Le monde l'altre dia -ho vaig llegir a l'Avui, no us penseu que llegeixo diaris en francès, a aquestes alçades ja no pretenc passar per intel·lectual- només una democràcia com la d'Estats Units (exemple per al món lliure) faria públics els mètodes de tortura utilitzats i donaria noms, llocs i dates. Es clar que l'editorial del diari francès es va deixar de dir “i després es quedaria tan ampla”.


Als que ja no ens mamem el dit no ens ve de nou que un president dels EEUU, per molt Obama que sigui, no tingui intenció de jutjar torturadors i el motiu és tan fàcil d'entendre que sembla mentida que encara hi hagi algú que li sorprengui. Com molt bé diu l'Obama, no es ficarà a perseguir els que han perpetrat les tortures perquè aquests ho feien seguint ordres, les quals, havien estat donades per tal de preservar -aquí he aixecat les celles mentre escrivia en un evident gest d'escepticisme- la seguretat del país. Bé, ens ho creiem, i llavors perquè no persegueix als que han donat les ordres? I és clar, la reflexió que deu fer l'home -perquè és veu que sí, finalment s'ha pogut demostrar que Obama és humà- és: He de passar jo a la història com el primer president dels EEUU que encausa a un altre, i, com a conseqüència, tenir tota la legislatura empantanegada per quatre moros terroristes als que van donar dos hòsties de més allà al cul del món? I llavors pensa: Bé, millor serà que ho deixem córrer. Acte seguit fa una roda de premsa i, quan li pregunten sobre la defensa dels drets humans, es fica a parlar de Cuba.