EL CARGOL I L'ALCALDE

El pelegrinatge familiar tot perseguint el cargol banyetes m'ha portat, sense jo voler-ho, a coincidir força freqüentment amb el nostre paer en cap. Així, a banda de les activitats lúdiques i pedagògiques pensades per la mainada, m'he vist abocat a ser testimoni involuntari de nombroses inauguracions, amanides amb la posada de medalla de rigor per part de l'equip de govern, talment com si fos una part més de l'espectacle. L'activitat del senyor Ros és, en aquest aspecte, frenètica. Les aparicions públiques es multipliquen a un ritme vertiginós i la seva presència als mitjans resulta inabastable, fins i tot pel nostre entranyable i polititzat cargol que, potser per la lentitud característica de l'espècie, es veu superat per la velocitat d'una campanya electoral que sembla no tenir inici ni final.

Tanta és la vida social del nostre alcalde que sovint em pregunto qui es deu quedar a l'ajuntament a fer la feina. Tanmateix, sóc el primer en felicitar el consistori per com estan arreglant tantes places i carrers, alguns dels quals estaven, de feia temps, en un lamentable estat d'abandonament. I a més a més s'ha de dir que, sovint, s'ha fet amb criteri i bon gust, exceptuant petites aventures més properes a l'exotisme tropical que es podien perfectament haver estalviat, així com d'altres pretensioses extravagàncies. Ironies a banda, si comparem la feina feta a nivell d'urbanisme en els darrers anys amb l'època de gris formigó del senyor Siurana, es pot ben bé dir que em fet un gran pas endavant.

No cal dir que desconec completament perquè ara sí i abans no, però el cas és que els parcs, jardins i altres infraestructures han proliferat com les flors en primavera. I malgrat tot, enmig de tant d'autobombo i promoció del partit de govern, he trobat a faltar algunes inauguracions. He trobat a faltar la inauguració d'un nou alberg públic amb l'atenció social i sanitària adequada per a la gent que viu al carrer, sobretot després del sorprenent tancament del que hi havia. Una problemàtica, la de les persones en situació de sense llar, que l'ajuntament sembla haver renunciat totalment a combatre, deixant en mans privades una responsabilitat que els pertoca afrontar. Aquest equipament, a l'estiu, estaria molt ben acompanyat d'unes instal·lacions que servissin per acollir els immigrants que venen per tal de poder treballar a la campanya de la fruita, i que sovint ocupen sense cap mena de mesura higiènica places i carrers de la nostra ciutat, malgrat que contribueixen amb el seu treball remunerat a tirar a endavant el sector agroalimentari de la comarca. També una sala de venopunció de gestió pública seria una gran notícia per la ciutat, infinitament més necessària que unes palmeres tropicals o un càtering inaugural, però malauradament infinitament més impopular, potser per això darrer l'ajuntament es fa l'orni i, altre cop, o bé delega o bé ignora les seves responsabilitats. O simplement, amb una part de les plusvàlues generades després d'anys d'especulació, es podrien fer netejar els solars que l'esclat de la bombolla immobiliària ha deixat, de moment, per construir, i que cada dia que passa es van omplint de les deixalles més diverses.

No és estrany, doncs, que els excrements de la gent que no té on dormir, i per tant, que no té on fer les seves necessitats ni on mantenir els òptims hàbits higiènics, ocupin ara els racons discrets de les noves places de la ciutat. Tampoc ens ha de sorprendre que, malgrat el lloable esforç d'entitats privades, les xeringues s'acumulin per carrerons foscos, a vegades massa aprop dels flamants parcs i carrers on juga la canalla. I ja no és nou que la brossa que es va apilant en els solars fomenti l'aparició de rates, que et passen per davant dels teus ulls incrèduls, potser quan disciplinadament estàs recollint les caques del teu gos en algun jardí exuberant.

Cal que l'ajuntament prengui consciència que una adequada política social és necessària. En primer lloc perquè ens fa més persones, ja que és el que diferencia la civilització de la barbàrie. Però també perquè una adequada política social és imprescindible per aconseguir aquesta imatge de ciutat oberta pel turisme, moderna i acollidora, que tant interès tenen en donar. És evident que la inauguració d'alguna d'aquestes infraestructures i serveis que proposo no tindrà les repercussions electorals tant anhelades i l'alcalde no es podrà fer la foto amb el banyetes i un nombrós grup de canalla. Però la ciutat també necessita de les polítiques valentes, i si se'm permet acabar d'exprimir fins al final la metàfora, cal abandonar la velocitat de caragol en les polítiques socials i agafar d'una vegada per totes la velocitat de creuer. Que les llums d'aquest Nadal no hagin d'il·luminar un altre cop la nostra misèria i hipocresia.

El nen que no volia dormir.

Una de les habilitats que has de desenvolupar com a pare és la de contar contes. El normal és recórrer a contes que algú et va contar de petit: els tres porquets, la caputxeta vermella, la ventafocs,...El problema és quan el teu fill és més amant de la improvisació que dels clàssics de la fantasia. Llavors et veus obligat a utilitzar la teva imaginació. I ja posats, intentes que el missatge del conte, més enllà dels moralismes habituals, et sigui útil en el teu objectiu, és a dir, fer dormir l'origen de les teves cabòries. Al cap del temps millores la tècnica, i donat el fet que els nens sempre s'estimen més sentir les mateixes històries, les acabes perfeccionant. És així que vaig idear el conte que ve a continuació. Vaig decidir escriure'l amb una intenció pràctica ja que, a part que entenc que li pot ser útil a algú, sovint el meu fill li demana a la meva companya que li conti i, sincerament, em feia més mandra tornar-lo a contar que no pas escriure'l. Així que si algun pare creu que li pot ser útil de cara al seu fill, dono el meu consentiment per tal que sigui contat en qualsevol dormitori dels Països Catalans. De fet, l'argument és tan obvi i el desenllaç tan previsible que se'm faria estranys que algú no hagués escrit ja un conte exactament igual, en tot cas vagi per endavant que no és un plagi si no el resultat de moltes nits d'intercanvis generacionals. Igualment, no té cap tipus de pretensió literària, així que qui busqui un bon relat literari que es compri un llibre.



Vet aquí una vegada, no fa gaire temps, en un país molt no molt lluny d'aquí, hi vivia un nen que sempre es portava molt bé. En Martí, que així es deia el nen, sempre feia el que li deien els seus pares. Quan els seus pares li deien: Martí, és hora de vestir-se- en Martí, es vestia ràpid com un llamp. Quan els pares li deien: Vinga Martí, a dinar- en Martí anava corrents a taula i s'ho menjava tot, hi hagués el que hi hagués, sense deixar res al plat. I si els pares deien: Ara Martí, cap a l'escola- en Martí feia la bossa corre cuita, donava un petó als pares i marxava cap a classe com un esperitat per tal de no fer tard.

Com que es portava molt bé i sempre feia tot el que li demanaven, un bon dia els pares van decidir de fer-li un regal ben bonic. Li van donar una joguina que al Martí li va agradar molt. Tant li va agradar que hi va estar jugant durant tot el dia. Quan es va fer de nit i va arribar l'hora d'anar a dormir, en Martí els va dir als seus pares que no, que no tenia ganes d'anar a dormir, que es volia quedar jugant durant tota la nit. No cal dir que tant la mare com el pare del Martí li van dir un munt de cops que havia d'anar a dormir, perquè sinó, l'endemà no es llevaria, tindria son tot el dia i estaria molt cansat. Però diguessin el que diguessin, en Martí s'entossudia cada cop més i, quan els pares vana anar a dormir, cansats de discutir amb ell, el Martí encara jugava amb la seva joguina nova.

I van anar passant les hores sense que en Martí se n'adonés, ja que s'ho estava passant d'allò més bé. Així que, quan va arribar el matí, ell encara estava a la seva habitació jugant, rient i passant-s'ho pipa. Però aquell matí va passar una cosa molt estranya, i és que el sol no va sortir. Al principi en Martí no hi va donar importància. S'haurà adormit- va pensar, i va continuar jugant. Però a mesura que anaven passant les hores, es va començar a preocupar. A fora encara era fosc, i ja feia molta estona que hauria d'haver sortit el sol.

Una mica atabalat,va anar fins al racó on dormia els seu gos, el Ringo, i el va intentar despertar: Ringo, Ringo! Despertat, que el sol no vol sortir!- Per molt que el va sacsar i cridar, en Ringo continuava dormint. Això no era massa normal, així que una mica amoïnat va anar a l'habitació del seu germà petit, l'Andreu: Andreu, Andreu! Corre aixeca't, que el sol no surt i el Ringo no es desperta- però per molt que va provar-ho de mil i una maneres, el seu germà va continuar dormint. Llavors, ja molt espantat, va anar a l'habitació de sons pares: Mare, pare! Que el sol no vol sortir i el Ringo i l'Andreu no es desperten. Tal i com us podreu imaginar, els pares del Martí van continuar dormint, fes el que fes no es despertaven de cap de les maneres.

Al Martí la por li va fer un nus a l'estómac. Va sortir corrents de casa fins al carrer per veure si veia algú despert que el pogués ajudar, però enmig de la foscor no hi va veure ningú, perquè tothom estava a casa seva dormint. Finalment, en Martí va tornar cap a casa, es va seure a la porta d'entrada i, trist i moix, es va ficar a plorar. De tant cansat come estava, poc a poc es va anar adormint.

Quan es va despertar, el primer que va veure va ser un sol radiant que brillava enmig de dos núvols blancs envoltats d'un cel blau i lluent. La gent anava i venia amunt i avall, els ocells cantaven i els nens i les nenes reien i jugaven. No cal dir que en Martí es va ficar molt content, va entrar corrents a casa seva i va veure els seus pares, el seu germà i el Ringo esmorzant. Els va abraçar molt fort, mentre li saltaven les llàgrimes de feliç que estava, i els va fer un petó a tots quatre. Des d'aquell dia, en Martí mai més es quedà despert per la nit, se n'anava content al llit segur que, si dormia prou, l'endemà el sol, tornaria a sortir.

Quan convé seguem cadenes

Suposo que, a aquestes alçades, ja s'ha dit tot el que es podia dir al voltant de la consulta popular d'Arenys, així que m'arrisco a que ningú es llegeixi aquestes línies, però, malgrat la reiteració, com resistir-se? Crec, sincerament, que la societat civil ha donat una lliçó a la classe política com feia temps que no es veia i com a blogger -o aprenent de blogger, ja que veig que encara em queda molt per aprendre- m'és molt difícil passar-ho per alt.

Algú es pot preguntar si és adequat tant d'optimisme ja que en principi només es tracta d'una consulta, per tant sense caràcter vinculant, la participació no ha estat precisament exemplar -no ens enganyarem en aquest punt-, el marc referencial era el principat i no els Països Catalans i finalment l'estat no ha fet cap pas enrere en els seus plantejaments. Vagi per endavant que sóc un optimista vital reconvertit i pot ser és per això que en aquest cas crec que, tanmateix, ser positiu està ben justificat.


Quan jo vaig començar en això de la militància independentista aquestes coses eren cosa de quatre joves eixalabrats que, pel que semblava, fer-se grans aniria fent-los tocar de peus a terra. Ens hem fet grans, encara que ens mantinguem aparentment molt joves, i en contra del que predicaven els evangelistes del seny català, ahir, en un poble del Maresme, el 40 % del cens votava a favor d'una proposta trencadora amb l'estat espanyol, anticonstitucional i, segons molts, il·legal. Qui no vulgui veure en això un senyal positiu o és un pessimista patològic o era dels que es manifestaven amb l'estanquera i els bous.


Ara, com calia preveure i com temia l'estat, l'exemple sembla que s'escamparà per uns quants pobles i es preveu triar una data assenyalada , en aquest cas podria ser l'efemèride de la constitució espanyola, per realitzar aquesta consulta a altres poblacions de forma coordinada. Certament avui continuem sent tant espanyols com ahir però la inquietud generada en totes les instàncies de l'estat demostra que alguna cosa s'ha mogut i que, pot ser, aquest és el camí que obrirà la porta cap a la llibertat del nostre poble. En el pitjor dels casos, aquesta consulta ha generat il·lusió en les files independentistes, ha posat cadascú al seu lloc i ha situat el que fins avui era una utopia en el terreny del molt difícil, però del possible.

Ja no ens alimenten molles

Finalment tenim la gàbia més gran; ja tenim el nou estatut desplegat i, al marge de retallades polítiques i judicials, funcionant a tota màquina. Alguns creien que ja tocava, que ens havien crescut les ales i que necessitàvem una mica més d'espai. Ara, gràcies a això, paguem també una mica menys de diners a aquells que ens mantenen captius, als quals, segons sembla, els hem d'agrair tanta màniga ampla. Tant com hem aconseguit, a molts -a massa- encara els estranya que uns pocs no en tinguem prou. Els sorprèn que anhelem deixar enrere les gàbies -que per grans que siguin no deixaran de ser això, gàbies- i vulguem emprendre el vol envers on el nostre desig més immediat ens porti.

I, tanmateix, viure engabiats i pagar el nostre captiveri no ens ha servit per evitar, ni tan sols amortir, aquesta pandèmia mundial que és l'atur. Per als treballadors i les treballadores, la crisi es manifesta de forma molt més dramàtica que una simple pèrdua de beneficis, com la que dia sí, dia també, lamenten la banca i les constructores als mitjans de comunicació. Perdre la feina implica molt més que deixar de guanyar diners. Pot implicar perdre la casa, la salut i l'autoestima, entre moltes altres coses. Coses de les quals no parlen els indicadors econòmics i que constitueixen el dia a dia de molts i de moltes de nosaltres.

Així, uns es recreen en l'autocomplaença més càndida pels seus suposats avenços en estatutets i finançament, mentre que l'únic que realment fan és donar forma d'inevitable a una realitat que els supera i contra la qual no gosen enfrontar-se. La realitat d'una dependència econòmica, política i cultural que hem arrossegat com un llast al llarg d'aquest darrers tres llargs segles, que es mostra innecessària i que es gira contra nosaltres de forma tediosa i recurrent.

Altres, viuen de brots verds que els permeten tornar a invertir diners a la borsa per tal de continuar vivint sense treballar, repetint i perpetuant les mateixes receptes que ens van abocar a aquesta situació econòmica. Simultàniament, els treballadors i les treballadores d'aquest país ens aferrem a la nostra feina -els que encara en tenim- enmig d'una ofensiva neoliberal que, en lloc d'haver après humilitat i sentit comú amb aquesta crisi, no ha fet sinó radicalitzar-se, fent encara més precaris els nostres llocs de treball i generant encara més inestabilitat i pobresa en la vida de milions de persones.

En aquests moments tan difícils cal que fem forts els nostres drets com a poble i com a treballadors i treballadores i que no caiguem en més renúncies ni en més paranys. Viure en llibertat significa molt més que poder triar la forma en què vols ser explotat o poder triar la llengua amb la qual parlar al funcionari de torn. Viure en llibertat vol dir no estar sotmès a disjuntives entre precarietat o atur. No hem de permetre que, emparats en el paraigua de la crisi, se'ns faci retrocedir en els nostres drets socials i laborals. Igualment, viure en llibertat exigeix no permetre que, sota l'empara de cotilles administratives més àmplies o suposades millores de finançament, s'obviï el nostre dret inalienable com a nació, sigui quina sigui la legalitat vigent, a l'autodeterminació.

Por a l'opinió

Quan, a proposta del regidor de la CUP del poble, Arenys de Munt va prendre la iniciativa de tirar endavant un referèndum sobre la pertinença o no de Catalunya a l'estat espanyol, molts hi van veure una victòria de l'independentisme, ja que això donava en part resposta a una reivindicació històrica d'aquest espai polític, com és el dret a decidir. I dic en part perquè, malgrat la bona intenció de la consulta, és evident que al no ser vinculant només es complirà la voluntat del poble en el cas que la resposta sigui negativa.

Tanmateix, crec que no estem davant d'una victòria política -o un pas endavant, diguem-ne com vulguem- de l'independentisme, sinó que l'espai polític que realment es reforça amb tot plegat és molt més ampli i és el de la democràcia. La democràcia és el govern del poble, i el poble hauria de poder decidir sobre tota mena de temes, i no només sobre aquelles qüestions que l'elit dirigent creu que hem de decidir, deixant en el calaix del políticament incorrecte el que no els interessa. L'avenç és, doncs, que s'hagi obert la possibilitat que la gent expressi la seva opinió i, en un estat presumptament democràtic, no és en principi un gran avenç. Sobta per tant, o no tant, la resposta desbocada d'alguns mitjans de comunicació de Madrid i de certes formacions polítiques que, sense qüestionar-se la vessant ètica o democràtica de tot plegat, recorren a tota mena d'empares judicials i constitucionals per tal d'evitar que quedi constància de quina és la voluntat del poble. Ha de quedar clar que el dret a l'autodeterminació és un dret dels pobles que està molt per sobre de les constitucions d'estats que, en no permetre que cada poble segueixi el seu camí, només es poden considerar opressors.

És evident, per tant, que per tots aquest grups de pressió hi ha valors que estan per sobre, a jutjar per la seva emprenyamenta molt per sobre, dels valors democràtics. Així, la unitat d'Espanya és un valor que està, inexplicablement, al marge de la voluntat dels mateixos espanyols a continuar junts. No cal ser un mestre de la deducció per adonar-se'n que aquí hi ha quelcom que no lliga.

Quan gràcies a aquests grups ens prenen el dret a decidir, ens el prenen a tots, no només als independentistes. Quan es prohibeix per activa i per passiva que el poble expressi la seva voluntat és un acte en contra de la democràcia i no en contra del l'independentisme. I malgrat tot, que la gent opini en forma de vot els fa por. I si realment els fa por que els catalans i catalanes ens pronunciem en un referèndum sobre la independència de Catalunya, és perquè saben que algun dia podrien perdre una votació en aquest sentit i que, un cop hagin perdut, mai podran guanyar un referèndum revocatori, perquè qui tasta la llibertat no hi renuncia mai.

Ese país de burros

Españoles:

de todos es bien savida la deboción que des de todos los rincones de España sentimos por Cataluña y sus gentes. Pese a su talante fenicio y conspirador, de norte a sur y de levante a poniente ha sido mucho el afecto desde aquí demostrado y pocas las veces que este ha sido adecuadamente correspondido. Hemos aguantado durante siglos su desprecio y la falta de pudor demostrada ante sus hermanos españoles. Su desprecio por nuestra historia y lengua comunes resulta aborrecedeor. Pero hoy ha llegado el momento de decir basta. No podemos sostener durante más años esta ignomina. Aceptemoslo: Cataluña representa un lastre para el reino de España. Su tendencia a la izquierda y al progresismo social ponen en peligro nuestras tradiciones milenarias. Eso, sin tener en cuenta el obstaculo que representa, electoralment, para el desarrollo del nuevo españolismo que ha de colonizar el mundo. Daros cuenta de que castos salvadores de la patria no nos governarian hoy si no fuera por culpa de ese atajo de rojos y separatistas. Es, hoy en dia y desde tiempos inmemoriables, la principal zona de entrada del deplorable ateismo ignorante i blasfemo que contamina nuestra juventud. Sus tendencias abortistas i homosexuales amenazan de extenderse por todo el territorio nacional, dejandonos sin descendencia, sin futuro y sin esperanza, como en su dia su covardia antimilitar terminó por infectar a nuestros jovenes i finiquitó el glorioso servicio militar. Por poner en duda han cuestionadao hasta la fiesta nacional, y el viril espectaculo del toreo es cada vez mas difícil de ver en esas desarraigadas latitudes. Sus dialectos locales empobrezen nuestra lengua y demuestran el provincianismo profundo que se esconde detrás de tan supuesto cosmopolitanismo. Ahora, y después de años pagando sus desmanes financieros, quieren apretar aún mas la soga que se cierne sobre nuestra maltrecha economia, llevandose mas de lo que hasta ahora nos robaban y contribuyendo cada vez menos en el bienestar común. Así es como nos agradecen todo lo que hemos hecho por ellos: des de expulsar las hordas comunistas en el 39, hasta construir un tren de alta velocidad para que puedan desplazarse mas rápido a la capital de la nación. Quizas fuimos demasiado tolerantes con ellos en el pasado: les permitimos montar unas olimpiadas -antes que Madrid!-, les concedimos un parlamento y una policia, y hasta no nos importo que bailaran sus sardanas y tomasen su “ron cremat”. Cedimos en esas cosas y en muchas otras mas, y la respuesta, tal y como cabia esperar de tan mezquino pueblo, no fue otra que arrogancia, deslealtad y separatismo. Intentamos, por las buenas y cuando fue necesario por las malas, reconducirlos por el buen camino, però no hay peor ciego que el que no quiere ver. Como el hijo al que tanto quieres pero que durante tantos años has consentido demasiado, nos giran la cara y nos ningunean frente al mundo. Pero hemos dicho basta. Ya no toleramos mas sus exigencias desmesuradas, ya no aceptamos mas sus chantages constantes ni su patetico victimismo. Que se vayan, si. Pero que se vayan por que les hechamos nosotros. No queremos mas gentuza como esa, indignos de nuestra cultura y de nuestras tradiciones. Que se queden con su Moreneta, que no llegaria a la majestuosidad de nuestra virgen del Pilar ni que de blanco se pintara. Que se queden con sus castellers, que por alto que suban nunca llegaran a la suela de los zapatos del mas inepto de nuestros diestros. Que se queden con sus burros sin poder llegar a reconecer nunca la nobleza del toro. Que se vayan y no vuelvan, aquí ya no les queremos. Y para que su ejemplo no se extienda, que se lleven con ellos todos los territorios donde se habla su obsoleto dialecto: la comunidad valenciana, la franja de aragón i las baleares, porque vale mas un puñado de tierra española que mil hectarias de desagradecimiento catalan. Cuando hayan crezido, cuando se den cuenta de lo que han dejado escapar, ya llamaran a nuestra puerta para pedir perdón, y entonces seremos nosotros, y no ellos, quienes pondremos la condiciones.

Así que ya lo sabes, firma tu también por la independencia de España!!!

Una retirada a temps?

Parlant amb persones no militants sobre la possibilitat de la CUP de presentar-se a les eleccions autonòmiques, tothom sembla tenir una posició molt clara al respecte: tots consideren que hem fet bé de no presentar-nos. Amb aquest nivell de consens social i amb una majoria força àmplia a l'assemblea nacional pot semblar inclús estrany que hi hagués el debat. Però aquest hi va ser i, des del meu punt de vista, no va ser gens gratuït. De fet, jo personalment no vaig tenir clar el sentit del meu vot fins a pocs dies abans de l'assemblea i, amb el sentit del vot decidit i tot, tenia els meus dubtes. De fet, els avantatges i inconvenients de totes dues postures són considerables i al final inclinar-se per una opció o un altra no era més que una simple qüestió de punts de vista.

D'una banda presentar-se a les eleccions suposava per a la CUP un salt qualitatiu important. Presentar-nos ens permetia difondre el nostre missatge més enllà de de les poblacions on tenim nuclis locals. Alhora, ens permetia posicionar-nos en qüestions importants i que superen el marc municipal. Participar com a CUP a la política nacional, tal i com es va dir a l'assemblea, no és que sigui important per nosaltres, resulta imprescindible. Encapçalar o participar en campanyes contra el cultiu i comercialització de transgènics, per una nova cultura de l'aigua, per una LEC consensuada amb tots els implicats, per la independència del nostre poble i un llarg etcètera ens és, com organització, una necessitat vital. De fet, hi ha una sèrie d'organitzacions polítiques, alienes a l'esquerra independentista, a les quals ja els va bé que la CUP no remeni massa en segons quines qüestions i que els seus posiconaments passin el màxim de desapercebuts possibles. A part de la possibilitat d'arribar a més gent a més llocs i de difondre el nostre missatge amb altaveus més grans, presentar-nos tenia importants beneficis a nivell intern. Ens obligava a reforçar la nostra estructura nacional i superar certs debats interns recurrents en que es planteja, tot sovint, que ha de ser la CUP i quin paper ha de jugar en el context de l'esquerra independentista. Superar aquest debat té dos avantatges evidents: en primer lloc et permet focalitzar més les teves energies, ja que tots i totes remem en la mateixa direcció i, en segon lloc, et pots centrar en debats polítics i estratègics més interessants i molt més productius. També hi havia la possibilitat de treure representació parlamentària, una possibilitat, segons alguns, força elevada, sobretot tenint en compte la conjuntura actual de total descrèdit del tripartit i una oposició que no planteja alternatives. Malgrat el fet que la CUP no és una organització resultadista, ja que la nostra força no està en els nostres representants públics sinó en els nostres militants i les nostres idees, és evident que treure representació al parlament permetria a la formació obrir una important escletxa en els mitjans de comunicació i seria un estímul molt important per les properes eleccions municipals. Evidentment no coincideixo per a res amb la gent, sobretot externa a la CUP, que veia un perill en la possibilitat de treure representació. Segons aquest sector de gent, gens minoritaris pel que he pogut percebre, la representació parlamentària ficaria en perill la pròpia essència de l'organització. D'alguna forma venen a dir que el simple contacte amb el poder corromp necessàriament, talment com una malaltia altament contagiosa. No cal dir que aquesta és una visió prou negativa de les persones com per dessistir de qualsevol tipus de militància, ja sigui política o social. A banda, no seré jo qui ficarà la mà al foc per absolutament tots i totes les meves companyes de militància, però hi tinc prou confiança com per creure'ls capaços d'evitar segons quines temptacions. La gent que estem a la CUP, en la seva majoria, portem molts anys en diferents tipus d'organitzacions i no n'hem tret absolutament res a nivell personal (ni ho preteníem), a part de molta feina i invertir molt temps i molts diners de la nostra butxaca. Justament és per això que estem en una organització com aquesta, de no ser així, ja faria molt de temps que, parafrasejant al famós estadista, ja faria anys que ens hauríem deixat seduir pels cants de sirena de la socialdemocràcia. Evidentment, uns bons resultats en unes eleccions d'aquest caire podrien atreure nous militants sense aquesta cultura de lluita desinteressada i sacrificada que ens caracteritza, però crec que una militància formada i bregada en les mil batalles com la nostra podria fer front perfectament a aquesta situació. D'altra banda, si el nostre objectiu principal és fer créixer el suport social a les nostres idees, aquesta arribada de militants resultarà tard o d'hora inevitable i s'haurà d'afrontar sense renúncies però amb normalitat.

De l'altra banda, no presentar-se era per algunes assemblees locals bàsic a nivell estratègic, i crec que tampoc els faltava raó. En primer lloc, la immediatesa de les eleccions municipals, convertien les eleccions autonòmiques en un obstacle sobretot en el cas, molt probable també segons un ampli sector de gent, de que els resultats no fossin significativament positius. La dilapidació de recursos que representava les eleccions autonòmiques podia deixar molts nuclis sota uns mínims que difícilment podrien remuntar en tant poc temps. De fet, els recursos necessaris per fer front a les eleccions eren també causa de debat. Com pot una organització com la nostra enfrontar unes eleccions autonòmiques sense caure en l'endeutament? Això, crec jo, és fonamental. No podem fer com altres partits polítics i deure grans sumes de diners als bancs ja que això ens situaria en una posició de feblesa a l'hora d'exercir la pressió que la nostra acció política requereix. La CUP, com ha vingut fent fins ara, ha de comptar amb els seus propis mitjants davant de qualsevol comtesa electoral, provinents bàsicament de l'autogestió i de la militància. En un moment en que l'extensió de la CUP pel territori català encara és incipient, és una obvietat que no comptem amb prouta capacitat econòmica ni humana per tirar endavant aquesta campanya. L'extensió de la campanya electoral hagués estat molt desigual pel territori i, en àmplies zones de les nostres contrades, aquesta hagués estat, senzillament, inexistent. Des d'aquest punt de vista no resulta, doncs, descavellat d'afirmar que una bona estratègia és centrar-nos en el creixement municipal, consolidar els nuclis existents i crear-ne de nous alhora que treballem en la consolidació d'una estructura interna que, tal i com deiem des de Lleida, vagi esmolant ben bé les eines.

El resultat de l'assemblea ja el sap tothom. Entenc que, com sempre, no hi ha hagut vençedors ni vençuts, malgrat el gerro d'aigua freda que per una part important de l'organització ha suposat la resolució final. En tot cas, l'organització ha parlat, i ara toca centrar-se en fer bé la feina que tenim per davant. Reforçar la CUP de Lleida i col·laborar amb tots aquells i aquelles que, amb la mirada posada en l'alliberament nacional i social, vulguin construir l'alternativa necessària.