Pobres

Per Nadal ja se sap, toca netejar consciències. Agafem un pot de cigrons, un paquet de farina i una capsa de galetes. Ho fiquem tot dins d'una bossa i li donem als nostres fills per tal que ho duguin a l'escola i sigui repartit entre els pobres. El cert és que mai m'havia parat a pensar en la paraula pobre. Suposo que no sóc molt original, però el fet és que mai m'havia parat a pensar en perquè jo no utilitzava aquesta paraula. Però sentir a una altra persona fer-la anar en un context aparentment normal, m'hi va fer pensar. El context és, justament, una mare dient-li al seu fill que el menjar que estaven recollint era pels pobres.

Parlant-ho amb molta gent pocs ho han trobat estrany, pel que potser sóc jo el rar, però a mi em fa un mal a les orelles terribles. Parlen de la pobresa com si fos una qualitat de la persona i no una conseqüència de l'economia i, per extensió, de la política. La gent pot ser miop. Si es vol es pot ser ateu, cristià o musulmà. Es pot ser de dretes o d'esquerres. Podem ser alts o baixets, grassos o prims, rossos o castanys, vells o joves, però caram! no crec que poguem ser pobres o rics. Si que podem estar en una situació de pobresa, degut a un context econòmic no favorable, però no s'és pobre.Igualment, no s'és ric gràcies a la divina providència, s'és ric perquè et beneficies d'una situació d'explotació i/o de misèria aliena.

Hi haurà qui creurà que no té més importància, que només són paraules, però jo crec que en té molta. Mentre la gent sigui rica o sigui pobra, això formarà part de la realitat i per tant de la normalitat, serà quelcom de natural. Si ser pobre forma part de la teva naturalesa, la resignació és l'únic camí. No ens podem enfadar amb algú que és ric si això forma part d'ell mateix, no és per tant una cosa contra la que jo pugui lluitar. En canvi, si jo dic que “aquell senyor, ara està en una situació de pobresa”, o “aquell altre senyor, ara està en una situació de riquesa”, la pregunta que automàticament em ve al cap és: per què? I ja se sap, al que ja li va bé que les coses romanin com estan, no li interessa gaire que ens fem segons quines preguntes. Perquè la segona pregunta que ens farem serà: què podem fer per canviar aquesta situació? Per tant, és lògic pensar que pel capitalisme sempre serà millor que aquestes realitats siguin immutables.

Un aquelarre independentista

L'altre dia, tot escoltant la ràdio, vaig tenir la possibilitat de sentir el candidat del PP per les municipals de BCN. Amb tots els antagonismes que em separen d'aquest partit, els he de reconèixer que en algunes coses van de cara, així que no em va sorprendre que el senyor en qüestió confesses al locutor que no havia vist el partit de la selecció catalana de futbol. En paraules del mateix Alberto, aquell partit havia esdevingut una mena d'aquelarre independentista amb una pilota pel mig. A l'expressió se li ha de reconèixer certa gràcia, pel que coneixent al personatge possiblement l'ha reciclat d'alguna altra banda. Però al marge de ser una frase ocurrent, és una frase força encertada, ja que coincideixo en valorar que en un partit d'aquestes característiques, tret dels jugadors i els pocs aficionats rivals, possiblement tota la resta és independentista. No crec per tant, que ningú es fiqués les mans al cap després d'aquesta afirmació.

Però serà pel meu vessant més ecologista que vaig pensar en reciclar de nou la frase d'en Fernández Díaz, fent-la meva en un context prou similar. Tot recordant el mundial de futbol vaig pensar que jo no vaig veure cap partit perquè, a fí de comptes, allò no era més que un aquelarre nacionalista espanyol amb una pilota pel mig. I, en aquest cas, inclouria jugadors i entrenadors. Per un moment vaig intentar imaginar-me aquesta frase en boca d'algun tertulià o polític amb simpaties secessionistes, i vaig arribar a la lògica conclusió que hagués estat objecte de la ira furibunda de la caverna mediàtica, un clar objectiu per menjar-se aquestes festes entre les neules i els torrons.

En tot cas, la conclsusió, no per prèviament coneguda, resulta menys frustrant, i és que ens queda encara molta feina per fer. Hem d'aconseguir que el nostre missatge es normalitzi encara més, fins al punt que algú pugui dir quelcom de similar per la ràdio i no s'enfonsi el món. Aconseguir transversalitzar el nostre discurs en tots els sectors, inclòs en l'àmbit esportiu, on no té res d'estrany veure recurrentment les inquebrantables adhesions a la unitat d'Espanya per part de futbolistes catalans, que d'altra banda no es mullen en absolutament res més en política, mentre que per a que un esportista es negui a jugar a la selecció espanyola ha de ser, com a mínim, un militant convençut de llarga trajectòria reconeguda i amb ganes de perdre quantioses sumes de diners.

Contaminació lumínica a la Lleida del s XXI

Ja de petit, 30 anys enrere, recordo que la primera cosa que veies per la carretera quan de nit arribaves a Lleida, era aquella enorme cúpula de llum que envoltava la ciutat. Era el resultat d'una il·luminació deficient i mal aplicada que feia que el cel nocturn, en una ciutat relativament petita com la nostra, fos mancat d'estels i d'aquell negre intens que l'hauria de caracteritzar. Suposo que per aquest motiu, al maig del 2001, va entrar en vigor la Llei d’ordenació ambiental de l’enllumenament per a la protecció del medi nocturn, la qual considera que la visió del cel ha de ser protegit, al tractar-se d'un patrimoni comú de tots els ciutadans, i més tenint en consideració que és un factor agressor d'ecosistemes.

No només valors filantròpics i ambientals eren esgrimits en el pròleg de l'esmentada llei, les referències a l'estalvi i l'eficiència energètica també eren arguments recurrents. Ara, malauradament, deu anys després de la seva aplicació, la sensació d'una ciutat que malgasta enllumenat a tort i a dret no ha fet més que empitjorar. Resulta evident quan hom passeja per àmplies zones de la ciutat que, malgrat que no hi viu ningú (i sembla que va per llarg), mantenen una urbanització que il·lumina cada nit carrers buits que delimiten solars per construir. Ho sabem també aquells que vivim en un primer pis, per sota de faroles que envaeixen cada nit la nostra intimitat. Certament tenim l'avantatge de que no ens cal encendre cap interruptor per veure'ns-hi, però no compensa l'enorme inconvenient de no poder gaudir de la nit fins que no baixem del tot la persiana, barrant el pas a qualsevol possible escletxa de llum.

Al marge de faroles de disseny i llums desfasades, si hi ha una il·luminació en aquesta ciutat que pugui arribar al grau d'ofensiva i de mal gust, aquesta és, sense cap mena de dubte, la del nou pont de Príncep de Viana. De lluny estant, aquell raig de llum sembla més que marqui la ubicació d'una discoteca dels anys 90 -amb aquells lamentables làsers que tant es van ficar de moda- que no pas el d'una infraestructura per travessar un riu. Qui el travessi de nit podrà fer-se càrrec de la magnitud real de la tragèdia. Els focus de llum que surten del terra i es projecten directament al cel -d'altra banda, quelcom que prohibeix la normativa- van a parar, irremeiablement, a la cara del pobre vianant que gosi aventurar-se a aquelles hores pel viaducte en qüestió, convertint l'experiència en un desagradable enlluernament constant.

No puc entendre, per molt que la Lleida del segle XXI vulgui mirar la del segle XIII, quina és la utilitat d'aquesta il·luminació tant excessiva, com no sigui la voluntat de l'alcalde de voler deixar constància de la seva obra de govern, sobretot ara, que s'obre un any electoral. Si és això, senyor Ros, no pateixi, ja li direm a qui vulgui escoltar, que vostè fa molts ponts i moltes coses d'aquestes, però si us plau, retorni el cel de Lleida, en la mesura del que li sigui possible, als ciutadans del segle XXI, els quals, a més, no hem oblidat que a partir d'aquest any, haurem de pagar aquests excessos un 10% més cars.

El Papa i la mesquita.

No hi ha dubte que en el tema religió hi ha hagut una evolució de l'esquerra des de principis de segle XX fins ara. Si la consigna als inicis del segle passat era de clar enfrontament, motivat per una atàvica repressió per part de l'esglesia contra les classes populars, actualment la majoria de les opcions d'esquerres es guien per la llibertat de culte, una mica recorrent al tòpic del viu i deixa viure. En aquest context, no és d'estranyar que personalment no m'importi gaire la visita del Papa de Roma a Barcelona, també estic per la llibertat de circulació de les persones, per molt retrogrades que aquestes siguin, només faltaria.

Tanmateix, em dol profundament que un estat que s'anomena aconfessional destini fons públics al que, al meu entendre, no deixa de ser la visita privada d'un líder religiós. D'igual forma, considero que destinar els impostos a l'església catòlica, ni que sigui de forma voluntària assenyalant una casella a l'hora de fer la declaració, no s'adiu amb el que avui sosté la seva constitució, tant ultramuntanament defensada quan fa referència a altres capítols, des del meu punt de vista molt més qüestionables que no pas aquest. De la mateixa manera que entenc que no es justificable certes exempcions impositives als autoanomenats representants de Déu a la terra els quals, a criteri meu, són tant persones físiques com la resta i les seves propietats tant immobiliàries com la que més.

I tot això ho dic no perquè ells siguin l'església catòlica i jo un amargat i ressentit militant d'esquerres anticristià, ja que aplico el mateix criteri a les altres religions, que, d'altra banda, són cada cop més nombroses a casa nostra i que crec que hauríem de començar a tenir més en compte.

I per buscar un exemple clar d'allò que dic no cal anar latituds gaire exòtiques, ja que la mateixa ciutat de Lleida ens n'ofereix un d'interessant. En el debat sobre la ubicació de la mesquita cada ú hi diu la seva. Però, al marge de que, possiblement, serien més pràctics uns quants petits centres distribuïts en diferents barris més que no pas una mena de gran superfície de l'oratori, crec que fora bo el centrar el debat en si és l'Ajuntament qui ha de cedir uns terrenys públics per a uns equipaments que, al final, seran d'ús privat. La resposta pot donar lloc a, com a mínim, dos posicionaments. D'una banda hom pot pensar que si en el cas dels catòlics això s'esdevé així, per què no fer-ho en el cas dels musulmans? I ens trobaríem en l'inici d'una espiral de conseqüències imprevistes, tant pel que fa a la despesa pública com a la proliferació de temples i templets. L'altra opció és que tots aquells que ens creiem allò de l'estat aconfessional i del viure i deixa viure que deia al principi, comencem a exigir que s'acabin tots aquests privilegis que té la religió dominant.

Això, o bé els ateus ens haurem de plantejar el demanar també que ens cedeixin centres i ens financin espais en que puguem reunir-nos sense ensopegar amb creus, budes, burkes i estrelles de David entre d'altres i en que no es prohibeixi ni el vi, ni el porc, ni els preservatius. Perquè, que voleu que us digui? Al final un se'n cansa de que constantment fiscalitzin i censurin la meva moralitat, la meva sexualitat i la meva forma de viure i entendre el món.

PARLAMENT 11 SETEMBRE 2010

Bon dia a tothom en nom de la Candidatura d'Unitat Popular

Aquest 13 de setembre, farà un any que va tindre lloc la primera de les consultes per la independència a Arenys de Munt. Els fets que s'han esdevingut des de llavors fins ara resulten, certament, il·lusionants. La manifestació que, sense anar més lluny, recorria aquest juliol els carrers de Barcelona, no és més que un dels molts símptomes de que les coses estan canviant, de que alguna cosa es mou en el volcà que fins avui dormia soterrat en l'oasi català. Aquells que ja comencem a portar molts anys de militància a les esquenes, mai no havíem respirat la fragància independentista amb tant intensitat com avui la percebem.

L'opció independentista s'ha normalitzat en un país on, cada cop, som més els que ja en tenim prou de l'asfixiant opressió espanyola, els que estem farts de greuges comparatius humiliants, els que ens neguem a continuar de mers observadors de les sistemàtiques agressions a la terra i a la llengua i els que volem deixar de ser una conjunt de comunitats autònomes queixoses i enfadoses. Cada cop som més els que volem ser un estat de ple dret, que no hagi de demanar permís a ningú per poder fer la seva i on no ens haguem de disculpar, contínuament, pel sol fet de ser catalans i catalanes en la nostra terra.

Tanmateix, el procés emancipador del nostre poble no és encara un fet i està lluny de ser una realitat. Mentrestant, hem d'estar atents als perills que l'amenacen i combatre'ls com millor sabem, des de la mobilització constant i la Unitat Popular. Desconfiem de tots aquells que ens prometen independència a canvi de vot, sense més estratègia que entrar al parlament, sense més credencial que una cara coneguda i un compte bancari estratosfèric. Totes aquestes opcions messiàniques que prometen independència per demà, no són més que uns nouvinguts disposats a tot per tal de rendibilitzar electoralment el sentir d'un poble que ja comença a dir prou, i és per això mateix que fracassaran.

Igualment, desconfiem d'aquells que es reclamen transversals i al marge de dretes i d'esquerres. El que aposta per aquesta postura no és més que un fidel devot del capitalisme més salvatge. La transversalitat que ells defensen implica mantenir el sistema de desequilibris actual, la seva opció política no té res d'asèptica ni fraternal, és marcadament capitalista i aposta per l'explotació de la classe treballadora. Pretenen perpetuar el mateix capitalisme que genera crisis cícliques, a partir de les quals poder retallar despesa social, acomiadar treballadors, reduir drets laborals i, tot això, alhora que abaixa els sous i allarga les jornades laborals. El mateix capitalisme que sotmet als treballadors i treballadores al xantatge immoral d'acceptar qualsevol feina a qualsevol prou o anar a engruixir les files de l'atur. No, aquesta gent no ens treurà de sobre espanya i, ni molt menys, ens alliberarà del jou capitalista que només pretén creixement econòmic sense progrés social.

Desconfiem també dels mitges tintes. Els que es perden en ambigües i rebuscades metàfores com el dret a decidir per acabar defensant l'estatutet de sempre. I tant que volem el dret a decidir! però volem decidir la resposta i volem decidir la pregunta. No volem decidir entre un estatut mediocre i un estatut mediocre retallat. Volem decidir entre estatut o estat, entre estar eternament infantilitzats o ser finalment adults, entre ser el que els altres volen que siguem o ser nosaltres mateixos, volem decidir entre submissió o independència. Prou de peix al cove, prou de qui dia passa any empeny, prou de renuncies i frustracions, prou de tacticismes inútils, prou de pedagògia estèril, prou d'Espanya!

I perquè diguem això, que ningú es pensi que la CUP renuncia a la unitat de tots els independentistes. Serem els primers que, arribats el moment, cercarem el consens entre totes les forces polítiques i socials del país per tal d'assolir la independència. Però no ho farem a través de projectes megalòmans ni partint de renuncies i supeditacions al marc estatutari. Ho farem des de la honestedat i el respecte a la resta de forces, des de la base i la voluntat transformadora que ens caracteritza. Així es construeix la unitat popular, i no des del menyspreu, la imposició i la supèrbia.

La Candidatura d'Unitat Popular es planteja el repte de continuar lluitant per la llibertat del nostre poble en un context que ha canviat. I ha canviat perquè, com ja he dit, és cada cop més favorable a la independència, però cal que anem amb compte, perquè tanmateix, també és un escenari de renuncia. Un escenari de renuncia territorial on els nous independentistes de saló, han legitimitzat el paper d'Espanya per definir quines són les fonteres del nostre poble, i el seu discurs independentista és centra, cada cop més i a desgrat nostre, en la cotilla imposada que és la Comunitat Autònoma Catalana. Per això diem, un cop més, que cal lluitar per la llibertat de tot el nostre poble, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar! cap estat espanyol ens vindrà a dir on comença i on acaba el nostre país, només el poble té aquesta potestat i des de la CUP fem nostra la responsabilitat de mantenir encesa la flama que ens permeti mantenir-nos units com a poble, tal i com en el seu dia, ens va ensenyar l'enyorat joan fuster.

També des de la cup ens proposem el repte de vetllar per tal que tot aquest caliu creat no caigui en postures reformistes o personalistes. I fem extensius aquests reptes a tota la classe popular del país, que és qui realment ha de liderar aquest procés. Ara, més que mai, hem de recórrer al poble per tal que sigui ell el subjecte del seu alliberament, bastint noves propostes, noves complicitats i noves alternatives que mantinguin i facin créixer el nivell de mobilitzacions del país. No és a les urnes on els Països Catalans aconseguiran la seva independència, sinó al carrer. Només aconseguint una majoria social que defensi l'opció independentista podrem guanyar la independència. És més, amb una majoria social que vulgui la independència, no hi haurà estat, ni francès ni espanyol, que ens impedeixi fer aquell camí que recorren els pobles lliures.

VISCA LA TERRA!

Estiu calent

Aquest mes de Juliol ha estat un mes peculiar. D'una banda, hem estat testimonis de com una manifestació autonomista convocada de forma unitària per les forces polítiques del país, esdevenia una concentració independentista on l'única cosa que hi havia d'unitari era el clam en contra de les institucions i dels polítics que les menen. M'oloro que hi haurà un abans i un després d'aquesta manifestació, no voldria llançar les campanes al vol però tot sembla indicar que l'independentisme s'esta desplaçant amb fermesa i convicció cap a la centralitat política catalana, tal i com ja la CUP plantejava en la seva valoració de la manifestació . Crec que és el moment, per tots aquells i aquelles que fa anys que defensem les tesis autodeterminstes, de prendre la inciativa. Cal que plantejem noves propostes que vagin desgastan la legitimtat que per a molta gent encara té l'estat espanyol per imposar-se al poble català. És el moment d'apostar fort per aquella majoria social emancipadora que ens permeti superar, d'una vegada per totes, l'atzucac autonomista.

D'altra banda, i en clar contrast, hi ha hagut per les mateixes dates, la mostra d'espanyolitat més gran de les que es recorden per les nostres contrades. Milers d'estanqueres han aprofitat la victòria de la selecció espanyola de futbol per sortir de l'armari. Per molta gent ha estat com ficar aigua al vi, tot i que entenc que no es poden comparar totes dues situacions, ja que per experiència se que és molt més fàcil mobilitzar a la gent sota una coartada esportiva que no pas per una fília política. Moltes han estat les banderes espanyoles que han onejat en terra catalana després d'aquesta victòria. Hem pogut veure bous, àguiles preconstitucionals (per dir-ho amb l'eufemisme dels que ho tenen tot lligat i ben lligat), escuts borbònics i altres variants sobre el mateix tema. Tanmateix, hom podria haver trobat a faltar la bandera espanyola republicana, ja que entenc que és tan espanyola com les altres, tot i que des d'un punt de vista polític i simbòlic radicalment diferent. Desconeixo quina és la valoració que he de fer d'aquest fenomen, però resulta realment significatiu, sobretot si tenim en compte que es produeix per part d'aquells que fa dos dies acusaven als independentistes de voler polititzar el futbol. Igualment, resulta xocant el contrastar com, aquells mitjans que acusaven als que insistim de parlar de sobiranisme en temps de crisi de frivolitzar el debat polític mentre el país travessa una crisi econòmica de magnituds històriques, ara, de sobte, han passat a preocupar-se, unicament i exclusiva, de les èpiques victòries d'un equip de futbol. I per cert, trobant del tot justificades unes primes que, en el seu conjunt i per ficar un exemple, igualen el saqueig del palau o varies de les obres en infrastructures que darrerament el govern s'ha vist obligat (?) a aturar.

I enmig de tanta mobilització he detectat una altra mancança. En aquest període de pèrdues de drets socials i laborals, que han estat fent els sindicats? Entenc que estratègicament l'estiu pot no ser una bona ocasió per fer una vaga general, però caram, amb tanta gent al carrer, bé podien haver fet algun acte simbòlic. Com per exemple, demanar a aquesta colla de nacionalistes espanyols que acompanyessin la seva eufòria futbolera amb un crespó negre en senyal de dol per la mort de l'estat del benestar espanyol. Pot ser el problema és que només els preocupa l'Estat i lo de benestar no va amb ells, però es podia provar. En tot cas, més que mort, podem parlar d'abort, ja que no se si realment va arribar a néixer. Amb aquests termes qui sap, tal vegada trobarien aliats inesperats en l'església i els seus hooligans, que sembla que aquesta és la única paraula que els mobilitza.

Amb tot plegat sembla que es prepara una tardor interessant, perquè el que és clar és que aquí pot haver-hi un procés emancipador en marxa, un desmantellament de l'estat del benestar o la genuflexió divina davant del joc de la roja, però l'agost és l'agost i les vacances són les vacances, que som mediterranis i la calor a ple estiu aquí no és cap broma. Així doncs, a esperar els esdeveniments. Mentrestant, tenim molt en que pensar i moltes lluites que preparar, apa, bon estiu i estigueu a l'aguait, que ells, quan els convé, no fan vacances.

Un acte de fe

Encenc un llumí enmig de la fosca. La flama il·lumina breument la tenebra tot i que la foscor encara m'envolta, d'un negre fred i distant, aparentment indiferent a mi però tanmateix m'acarona, frisant d'incloure'm dins seu. Tinc por. El llumí es consumeix lentament. Crec que ja albiro el moment en què s'apagarà i l'obscuritat m'abraçarà finalment, com un part més del seu tot, potser la part més menuda i insignificant de totes. Llavors, no hi hauran més llumins per mi. Seré part d'ella altra volta, em confondré en la seva immensitat i ja no sabré si sóc jo o sóc ella i ni tan sols podré saber si se, si sóc o ja no sóc. M'angoixa el moment i provo d'allunyar-lo del meu pensament. Em conto històries. Contes que em fan companyia i em conviden a creure que, en apagar-se el meu llumí, altres seran encesos en el seu lloc. Se que no poden ser, però consolen i poc a poc me'ls acabo creient. Imagino com un estol de llumins s'encenen per fer-me companyia, com hipotètiques fogueres es consumeixen indefinidament per mostrar-me el camí de la claror. Ansio veure aquestes llums. Vull conèixer aquests focs. Vull contraure les meves pupil·les fins que em facin mal els ulls davant de l'espectacle immens i memorable de la llum que tot ho ha de envoltar. La llum que m'escalfarà i em guiarà sense dubtes i, ja per sempre més, sense por. La necessito. Però he d'esperar. Esperar que es consumeixi el llumí per veure-la. Sembla que no s'acabi mai. El pas del temps esdevé tediós. A cops sembla que torni enrere amb sorneguera tremolor. No puc esperar més. No vull esperar més. Prenc aire en els pulmons, expiro lentament. La boca em dibuixa un somriure, tinc el cor tranquil i en pau. La flama comença a ballar fins que després d'una darrera rebifada s'apaga definitivament. Just en el moment d'apagar-se, o tal vegada un instant abans, me n'adono que tan sols era un desig, que tot plegat era un somni. Ara, sols em queda fondre'm amb la foscor i, potser, lamentar.