Una altra forma de fer les coses

Aquests dies sentim a parlar sovint sobre l'aixecament de la prohibició de circular per sobre de 80 km/h als accessos de Barcelona. Aquesta ha estat una mesura que es sabia que seria impopular molt abans d'aplicar-se, motiu pel qual, l'oposició convergent del moment ho va aprofitar per envestir al tripartit.

Ara que CiU és al govern la prohibició no s'ha retirat tal i com van dir que farien, s'han limitat a modificar el que ja hi havia per tal de maquillar el que no és altra cosa que un incompliment electoral. Així doncs, s'ha girat la truita i els tertulians i polítics que s'hi oposaven i la ficaven com a exemple de mal govern, s'inventen les mil i una excuses per justificar el manteniment d'una mesura que ells sabien que no podien retirar. I ho sabien perquè cal pensar que el principal partit de l'oposició (i el partit del parlament amb el nombre d'escons més elevat) estava al dia de les exigències que venien d'Europa en matèria ambiental, que devien saber que aquestes limitacions no es complien i que sabien que això podia tenir unes conseqüències econòmiques en forma de multes en cas de seguir així. Igualment, devien saber que la mesura era prou eficient com per tenir-la en consideració i que per tant mai la podrien retirar dràsticament tal i com donaven a entendre que farien.

I, tanmateix, el caramel electoral que representava oposar-se d'entrada a la mesura i acabar fent-ne bandera era massa llaminer per un partit que ja es veia al govern de la Generalitat. La conseqüència possiblement ha estat un augment del que ells anomenen desafecció amb la política, però suposo que tant els hi fa perquè, comptat i debatut, ells ja tenen el que volien.

Escric aquestes línies no per trencar una llança en favor d'Iniciativa, impulsora de la mesura en darrer terme, sinó com un exemple més que il·lustra un fet malauradament freqüent en política. Molts dels partits de l'oposició critiquen i difamen sense valorar amb profunditat el que estan qüestionant. Primer miren qui parla i després elaboren la resposta, sense escoltar el contingut. I, humilment, crec que en política no val tot. Primer cal mirar qui parla, després escoltar que diu i finalment posar de manifest el propi posicionament.

El problema en que ens trobem és que els partits de l'arc parlamentari tenen un discurs ideològic molt semblant entre ells, pel que els costa molt trobar les diferències que els permetin assolir l'alternança en el govern. Així, moltes vegades tan sols es tracta de transmetre la idea que se és diferent de l'altre, al marge del que es digui. Però tal i com estan les coses actualment, no ens podem quedar en buscar diferències per tal de vendre un producte electoral, hem de ser capaços de proposar models alternatius que millorin l'actual.

Crec que la CUP com a partit polític entén això i ha sabut estar al marge d'aquestes dinàmiques. Plantegem un model polític i fem oposició en quant la mesura que es plantegi sigui contrària a aquest, però no ens manifestem en contra de cap mesura amb l'únic objectiu de deixar-nos veure. Això és així perquè el nostre no és un projecte arribista, entenen com a tal que no té com a objectiu ocupar una cadira en un ajuntament o parlament. La cadira és un dels instrument -perquè n'hi ha d'altres- que utilitzem per assolir els nostres objectius polítics. Però l'objectiu és molt més ambiciós i inclou plantejar en els nostres àmbits una evolució social, nacional i democràtica en el model de país. Aquesta evolució ha de ser la que ens faci avançar a tots i a totes com a societat.

Si escric això no és per fer electoralisme de la CUP, tot i que per les dates en les que estem ja comença a convenir, sinó per posar de manifest quelcom que em preocupa fins a cert punt, i és que en aquesta tendència del “tots són iguals” s'inclogui un projecte polític com el que em representa, que justament només s'entén en el marc de voler trencar aquestes dinàmiques. Ho dic també per tots aquells que des dels partits de govern els agrada assenyalar-nos amb el dit tot acusant-nos de fer crítica sense cap valor constructiu, de ser uns antisistema, de viure de la cultura del no. A tots aquests els dic que no és cert, que la CUP no és això, que no pretenguin acusar-nos dels seus pecats. Qui diu això, no ha entès res del nostre projecte polític. Som constructius perquè volem construir un nou sistema de valors. Per això estem en contra del sistema capitalista, no pas perquè siguem antisistema, així, en genèric. I no vivim de la cultura del no, tot i que és cert que nosaltres ens alimentem de la cultura del prou. Perquè sí, perquè a vegades convé dir prou, i entenem que ara és un d'aquells moments. I si ho creiem és perquè sabem que hi ha una altra forma de fer les coses. Certament, com ja he dit, en política no val tot, i m'il·lusiona formar part d'un projecte polític que es planteja canviar tant les formes com els continguts.

Coalicions electorals

Aquests darrers dies hi han hagut moviments polítics en moltes poblacions catalanes. El motiu no ha estat altre que la cursa per partir d'una bona situació en la campanya electoral de les propers municipals. En l'àmbit independentista, Solidaritat catalana per la Independència i Esquerra, a vegades junts i a vegades per separat, han plantejat coalicions en molts municipis amb o sense representació de la CUP. La nostra resposta ha estat que no en pràcticament tots els casos (tot i que el procés sembla que encara no s'ha tancat del tot). Crec que per nosaltres és molt important explicar al nostre entorn i més enllà les causes de perquè això ha estat així. La imatge dels partits independentistes units presentant-se a les eleccions en pro d'una causa comuna és una imatge romàntica amb un gran poder d'atracció, que podria fer que algunes persones dubtessin de les nostres intencions.

En primer lloc, cal tenir en compte que tant ERC com SI -i Reagrupament si és que encara no s'ha dissolt- provenen d'un mateix espai polític. És a dir, es lògic que es busquin entre ells ja que són coincidents en les seves propostes tant nacionals com socials. Aquestes formacions venen d'un procés de divisió i distànciament i la lògica política diu que si volen sumar cal que ara s'ajuntin. S'ha de deixar ben clar que les diferències que van provocar la diàspora d'ERC cap a les altres dues organitzacions van ser més d'ordre personal i estratègic que no pas ideològic. Voler que la CUP es sumi en aquest projecte, equivaldria a voler que la CUP, fa quatre anys, s'incorporés a les files d'Esquerra, cosa que en aquell moment ningú es plantejava, entre altres coses perquè s'entenia de sobres la diferència de projecte entre totes dues organitzacions.

I com a prova un botó. A la ciutat de Barcelona ERC i SI discutien aferrissadament al voltant de qui havia de ser el cap de llista, cada ú proposant el candidat més afí. El portaveu de la CUP, quan se li va preguntar, responia que ells no debatien sobre noms sinó sobre models de ciutat, que en tot cas, això ja arribaria més endavant. La situació exemplifica com a ERC i SI no els calia discutir quin model volien, ja que en això ja coincidien, només s'havien de ficar d'acord en les persones que l'encapçalarien. Al marge d'això, la CUP és una organització en que la seva força rau en el seus militants, no en el nombre de regidors que té. Així, per nosaltres és molt més important parlar de polítiques que no pas de noms quan ens plantejem el fer una coalició. D'aquesta forma els ajuntaments són l'instrument que emprem per aconseguir o visualitzar uns plantejaments polítics. Fer ara coalicions renunciant a part del nostre discurs a canvi d'una quota de poder, és el primer pas d'un camí que condueix, irremeiablement, al desmantellament del nostre projecte polític.

No vol dir això que la CUP estigui disposada a tancar-se sempre a la unitat dels independentistes. Som conscients que per assolir la independència dels Països Catalans haurem de fer camí amb moltes altres forces. I arribats el moment ho farem, que ningú en tingui cap mena de dubte. El dia que haguem de declarar la independència dels Països Catalans ens unirem a la resta de forces que la reclamin, i a l'hora de valorar quin model d'Estat volem, ho farem a partir de la nostra visió del món i de les nostres conviccions. Que ningú ens demani que renunciem al nostre projecte a canvi d'una unitat que, ara per ara, dóna més la sensació de lluita pel poder que no pas de construcció nacional.

Ara ens toca a nosaltres

Primer van abaixar el sou als funcionaris,

però a mi no em va importar

perquè jo sempre he treballat a l'empresa privada.

Després van apujar l'edat de jubilació,

però a mi no em va importar

perquè a mi ja no m'agafava.

Tembé es van ficar amb els drets dels immigrants,

no en vaig fer gaire cabal

comptat i debatut, jo conservava els meus drets.

A continuació van felixibilitzar el mercat laboral,

però a mi no m'importava

sempre he treballat d'autònom.

Després van plantejar el copagament,

però com que jo no sóc malaltís

tampoc em va importar.

A continuació fou el torn de l'ensenyament públic,

però com que jo ja no estudio

no hi vaig donar importància.

Van eliminar el subsidi d'aquells que no tenien altres ingressos,

però com que jo sempre n'he tingut

ho vaig trobar normal.

Van desregularitzar els mercat i apujar les factures de serveis bàsics de forma desproporcionada,

però em vaig creure el que deien a la "tele",

calia creure en el lliure mercat.

No en tenien prou i van retallar les pensions,

però em sentia segur

jo tenia el meu raconet.

Ara m'he quedat sense feina, han apujat el tipus d'interès i no puc pagar la hipoteca,

però ja no queda ningú amb qui poder-me manifestar.

_____________________________________________________

*Adaptació lliure (molt lliure, ho reconec) del poema de Niemöller.

Reducció a l'absurd

- Bon dia, en que el puc ajudar?

- Hola, bon dia. El molesta que la tracti de tu? Estic poc avesat a les rigideses del protocol.

- No, és clar, com vosté vulgui.

- Bé, doncs el cas és que ara que els nens ja són grans, he pensat d'anar a viure a les afores. A una casa de l'extraradi, saps? Una mica allunyat de l'enrenou del centre, el soroll, els fums i les males olors, suposo que ja m'entens.

- Sí, sí, és clar.

- Doncs el cas es que em fan patxoca els xaletets aquests que ara s'han ficat de moda. Ja saps, tipus masia però sense arribar a ser tant carrincló. Una cosa moderneta, amb les seves plaques solars però també una llar de foc, uns quants arbres fruiters,...

- Disculpi que l'interrompi i, si m'ho permet, disculpi també la pregunta, però a mi, tot això, per què m'ho explica?

- Sí, sí, ara hi anava. El cas és que, veuràs, he decidit de ficar una piscina i un jardí.

- I bé? Suposo que se n'adona que vosté està a la seu d'hisenda i que la meva feina és fer declaracions de la renda?

- Sí, és clar, prou que ho se que s'hi fa aquí, per això he vingut. Vull saber quina desgravació em fareu per tenir un jardí i una piscineta. Bé, una piscineta tampoc. De fet, són 20 metres de piscina, coberta i climatitzada, que si no fa una mandra de banyar-s'hi...

- Perdoni senyor, però les piscines i els jardins no desgraven.

- Com diu?

- Doncs això, que no desgraven.

- Si ja sabia jo que m'havia de buscar un gestor privat, la tonteria d'estalviar-me quatre euros. Però a veure. Què no desgraven ara les mútues?

- Sí, però vosté no m'està pas parlant d'una mútua. Vosté m'està parlant d'una piscina i o molt m'equivoco o no tenen res a veure.

- La típica incompetència del sector públic. No se per a que fiquen tants funcionaris si al final l'usuari ha de fer la feina per vosaltres.

- (...)

- Deixa que t'ho expliqui. Per què creus tu que ara les mutues desgraven.

- No se, au, digui-m'ho vosté.

- Què no llegeixes els diaris? Perquè els que utilitzem una mutua som solidaris amb la resta de la societat. Gràcies a que quan ens fiquem malalts anem a la privada, no ocupem un llit en la pública. Amb els diners que s'estalvien del meu ingrés poden cobrir altres despeses. Et sona?

- Si, ja m'ha semblat només veure'l entrar que feia cara d'ONG.

- Doncs mira, ironies a banda, una mica ONG si que me'n sento. Pagant la sanitat a tota aquesta gentussa que no cotitza...i això per no parlar dels de fora, ja saps...

- Sí, ja se, sort en tenen de vosté.

- Doncs el cas és que he pensat: “Caram! Si utilitzo la meva piscina privada i passejo pel meu jardí privat, no m'hauria de desgravar per alguna banda tot això?" Cal pensar que mentre em banyo en la meva piscina no utilitzo la piscina pública. I això per no parlar de tot l'espai públic que deixo lliure cada cop que no passejo pel parc...

- Sí, això sí que m'ho crec.

- Què has volgut dir impertinent. Que us penseu, que com que heu aprovat una oposició podeu tractar a l'usuari com vulgueu? Que no ho saps que els meus impostos paguen el teu sou?

- Disculpi senyor, no era la meva intenció ofendre'l. Alguna cosa més?

- Ja se m'està treient de sobre. És inaudit! Això em passa per vindre a fer una gestió al sector públic. Ara mateix me'n vaig a buscar un gestor privat. I ara que hi penso, si em fa la declaració un gestor privat, deixo d'utilitzar un recurs públic pel que segur que també em desgravaran la consulta. Veus, si al final nostre senyor sempre ajuda als que s'ajuden.

- Apa, adéu-siau mal educat.

- A reveure, senyor.

- Que li passa a aquell que marxa tot emprenyat?

- Res, el mateix de sempre. Des que governa CiU aquestos es pensen que desgrava fins i tot la borratxera.

- No pateixis, per aquest camí, tot arribarà.

Pobres

Per Nadal ja se sap, toca netejar consciències. Agafem un pot de cigrons, un paquet de farina i una capsa de galetes. Ho fiquem tot dins d'una bossa i li donem als nostres fills per tal que ho duguin a l'escola i sigui repartit entre els pobres. El cert és que mai m'havia parat a pensar en la paraula pobre. Suposo que no sóc molt original, però el fet és que mai m'havia parat a pensar en perquè jo no utilitzava aquesta paraula. Però sentir a una altra persona fer-la anar en un context aparentment normal, m'hi va fer pensar. El context és, justament, una mare dient-li al seu fill que el menjar que estaven recollint era pels pobres.

Parlant-ho amb molta gent pocs ho han trobat estrany, pel que potser sóc jo el rar, però a mi em fa un mal a les orelles terribles. Parlen de la pobresa com si fos una qualitat de la persona i no una conseqüència de l'economia i, per extensió, de la política. La gent pot ser miop. Si es vol es pot ser ateu, cristià o musulmà. Es pot ser de dretes o d'esquerres. Podem ser alts o baixets, grassos o prims, rossos o castanys, vells o joves, però caram! no crec que poguem ser pobres o rics. Si que podem estar en una situació de pobresa, degut a un context econòmic no favorable, però no s'és pobre.Igualment, no s'és ric gràcies a la divina providència, s'és ric perquè et beneficies d'una situació d'explotació i/o de misèria aliena.

Hi haurà qui creurà que no té més importància, que només són paraules, però jo crec que en té molta. Mentre la gent sigui rica o sigui pobra, això formarà part de la realitat i per tant de la normalitat, serà quelcom de natural. Si ser pobre forma part de la teva naturalesa, la resignació és l'únic camí. No ens podem enfadar amb algú que és ric si això forma part d'ell mateix, no és per tant una cosa contra la que jo pugui lluitar. En canvi, si jo dic que “aquell senyor, ara està en una situació de pobresa”, o “aquell altre senyor, ara està en una situació de riquesa”, la pregunta que automàticament em ve al cap és: per què? I ja se sap, al que ja li va bé que les coses romanin com estan, no li interessa gaire que ens fem segons quines preguntes. Perquè la segona pregunta que ens farem serà: què podem fer per canviar aquesta situació? Per tant, és lògic pensar que pel capitalisme sempre serà millor que aquestes realitats siguin immutables.

Un aquelarre independentista

L'altre dia, tot escoltant la ràdio, vaig tenir la possibilitat de sentir el candidat del PP per les municipals de BCN. Amb tots els antagonismes que em separen d'aquest partit, els he de reconèixer que en algunes coses van de cara, així que no em va sorprendre que el senyor en qüestió confesses al locutor que no havia vist el partit de la selecció catalana de futbol. En paraules del mateix Alberto, aquell partit havia esdevingut una mena d'aquelarre independentista amb una pilota pel mig. A l'expressió se li ha de reconèixer certa gràcia, pel que coneixent al personatge possiblement l'ha reciclat d'alguna altra banda. Però al marge de ser una frase ocurrent, és una frase força encertada, ja que coincideixo en valorar que en un partit d'aquestes característiques, tret dels jugadors i els pocs aficionats rivals, possiblement tota la resta és independentista. No crec per tant, que ningú es fiqués les mans al cap després d'aquesta afirmació.

Però serà pel meu vessant més ecologista que vaig pensar en reciclar de nou la frase d'en Fernández Díaz, fent-la meva en un context prou similar. Tot recordant el mundial de futbol vaig pensar que jo no vaig veure cap partit perquè, a fí de comptes, allò no era més que un aquelarre nacionalista espanyol amb una pilota pel mig. I, en aquest cas, inclouria jugadors i entrenadors. Per un moment vaig intentar imaginar-me aquesta frase en boca d'algun tertulià o polític amb simpaties secessionistes, i vaig arribar a la lògica conclusió que hagués estat objecte de la ira furibunda de la caverna mediàtica, un clar objectiu per menjar-se aquestes festes entre les neules i els torrons.

En tot cas, la conclsusió, no per prèviament coneguda, resulta menys frustrant, i és que ens queda encara molta feina per fer. Hem d'aconseguir que el nostre missatge es normalitzi encara més, fins al punt que algú pugui dir quelcom de similar per la ràdio i no s'enfonsi el món. Aconseguir transversalitzar el nostre discurs en tots els sectors, inclòs en l'àmbit esportiu, on no té res d'estrany veure recurrentment les inquebrantables adhesions a la unitat d'Espanya per part de futbolistes catalans, que d'altra banda no es mullen en absolutament res més en política, mentre que per a que un esportista es negui a jugar a la selecció espanyola ha de ser, com a mínim, un militant convençut de llarga trajectòria reconeguda i amb ganes de perdre quantioses sumes de diners.

Contaminació lumínica a la Lleida del s XXI

Ja de petit, 30 anys enrere, recordo que la primera cosa que veies per la carretera quan de nit arribaves a Lleida, era aquella enorme cúpula de llum que envoltava la ciutat. Era el resultat d'una il·luminació deficient i mal aplicada que feia que el cel nocturn, en una ciutat relativament petita com la nostra, fos mancat d'estels i d'aquell negre intens que l'hauria de caracteritzar. Suposo que per aquest motiu, al maig del 2001, va entrar en vigor la Llei d’ordenació ambiental de l’enllumenament per a la protecció del medi nocturn, la qual considera que la visió del cel ha de ser protegit, al tractar-se d'un patrimoni comú de tots els ciutadans, i més tenint en consideració que és un factor agressor d'ecosistemes.

No només valors filantròpics i ambientals eren esgrimits en el pròleg de l'esmentada llei, les referències a l'estalvi i l'eficiència energètica també eren arguments recurrents. Ara, malauradament, deu anys després de la seva aplicació, la sensació d'una ciutat que malgasta enllumenat a tort i a dret no ha fet més que empitjorar. Resulta evident quan hom passeja per àmplies zones de la ciutat que, malgrat que no hi viu ningú (i sembla que va per llarg), mantenen una urbanització que il·lumina cada nit carrers buits que delimiten solars per construir. Ho sabem també aquells que vivim en un primer pis, per sota de faroles que envaeixen cada nit la nostra intimitat. Certament tenim l'avantatge de que no ens cal encendre cap interruptor per veure'ns-hi, però no compensa l'enorme inconvenient de no poder gaudir de la nit fins que no baixem del tot la persiana, barrant el pas a qualsevol possible escletxa de llum.

Al marge de faroles de disseny i llums desfasades, si hi ha una il·luminació en aquesta ciutat que pugui arribar al grau d'ofensiva i de mal gust, aquesta és, sense cap mena de dubte, la del nou pont de Príncep de Viana. De lluny estant, aquell raig de llum sembla més que marqui la ubicació d'una discoteca dels anys 90 -amb aquells lamentables làsers que tant es van ficar de moda- que no pas el d'una infraestructura per travessar un riu. Qui el travessi de nit podrà fer-se càrrec de la magnitud real de la tragèdia. Els focus de llum que surten del terra i es projecten directament al cel -d'altra banda, quelcom que prohibeix la normativa- van a parar, irremeiablement, a la cara del pobre vianant que gosi aventurar-se a aquelles hores pel viaducte en qüestió, convertint l'experiència en un desagradable enlluernament constant.

No puc entendre, per molt que la Lleida del segle XXI vulgui mirar la del segle XIII, quina és la utilitat d'aquesta il·luminació tant excessiva, com no sigui la voluntat de l'alcalde de voler deixar constància de la seva obra de govern, sobretot ara, que s'obre un any electoral. Si és això, senyor Ros, no pateixi, ja li direm a qui vulgui escoltar, que vostè fa molts ponts i moltes coses d'aquestes, però si us plau, retorni el cel de Lleida, en la mesura del que li sigui possible, als ciutadans del segle XXI, els quals, a més, no hem oblidat que a partir d'aquest any, haurem de pagar aquests excessos un 10% més cars.