I ara, com no, la meva resposta a la carta de l'alcalde. Com en el primer cas no se si s'ha publicat integrament (de fet, en el primer cas se del cert que no), en tot cas aquesta carta ja té resposta, així que, a part de canviar el nom del meu bloc pel del "El xat de l'alcalde i el Ruben" tinc feina acumulada, llastima que jo no disposi de tant de temps com l'alcalde per fer les respostes.
Si arribo a saber que el senyor Ros em responia la darrera carta que vaig enviar (21.XII.09), m'hagués estalviat les metàfores i hagués anat directament al gra. En primer lloc perquè aquestes figures de la retòrica poden no entendre's o ser mal interpretades, sovint intencionadament, com crec que fa el nostre alcalde en aquest cas. Però sobretot perquè així, el nostre paer en cap no m'hagués parlat de naps quan jo li deia cols.
És evident que tant el paer com jo valorem en gran mesura la tasca pedagògica que du a terme el cargol banyetes, en tant que transmet una valors filantròpics pensats per fer créixer els nostres nens i nenes en el respecte i la solidaritat. En el que no estic tant d'acord amb el senyor alcalde, és en que deixi de banda la “polèmica política” -com diu ell- “perquè estem al Nadal”. I no hi estic d'acord perquè espero d'un alcalde que exerceixi aquesta funció els 365 dies de l'any, al marge que, com ens passa a molts, per aquestes dates ens pugui fer mandra anar a treballar. Igualment, espero que si té temps per defensar les seves polítiques de promoció política personal, en tingui per parlar de polítiques socials.
Lamento que pel senyor alcalde el Nadal no siguin unes bones dates per parlar de les persones que estan temporalment en situació de sense llar. Lamento que el Nadal no siguin unes bones dates per parlar dels immigrants que aquest estiu dormien en les places dels nostres carrers sense cap mesura higiènica. Lamento que el Nadal no siguin unes bones dates per preguntar-nos per què l'alberg públic fa tant de temps que està tancat. I, per no allargar-me indefinidament, lamento que en aquesta ciutat les polítiques socials sempre vagin tant per darrere de les polítiques urbanístiques.
Però el que és realment trist de veure, és que tot això passi mentre el nostre paer es promociona diàriament en inauguracions tendencioses a càrrec dels pressupostos de l'ajuntament. I que ho faci al costat del cargol banyetes, per tal que tots els pares i mares que volem que els nostres fills i filles gaudeixin d'un bon espectacle infantil, acabem formant part involuntària d'aquesta campanya electoral que el senyor Ros sembla decidit a no acabar mai.
En resum senyor alcalde, que li vinc a donar la raó, aquest cargol és una mascota certament entranyable, exponent d'uns valors socials que promou en els nostres fills i que vosté, per moltes fotografies que es faci al seu costat, és aparentment incapaç d'interioritzar.
dijous, 31 de desembre del 2009
Resposta de l'alcalde a "El cargol i l'alcalde".
A continuació cito de manera textual, si les presses no m'han fet cometre algun error de transcripció, la resposta del nostre paer en cap al meu article anterior. Com veureu el pobre està en una confusió evident: es pensa que jo atacava al cargol Banyetes quan era a ell a qui dirigia la crítica. Poser és conseqüència de llegir el diari amb la panxa massa plena, qui sap...
El Banyetes i la CUP (Resposta al Sr. Ruben Cobo)
Voldria respondre al senyor Ruben Cobo, militant de la CUP, en referència a la seva carta publicada a La Manyana el passat dia 15 de desembre, on s'al·ludeix al cargol Banyetes i es critica les polítiques socials que desenvolupa l'Ajuntament de Lleida. Com que estem al Nadal, deixaré avui de banda en la meva resposta la polèmica política i parlaré només del Cargol Banyetes.
Reconeix el Sr. Ruben Cobo que sovint es troba arrossegat a un "peregrinatge familiar tot perseguint el Cargol Banyetes", on freqüentment coincideix amb l'alcalde en festes i inauguracionsd'espais familiars de la nostra ciutat, com són les places. Afegeix, més endavant, l'adjectiu "d'entranyable" al Banyetes, però alhora el qualifica com a polititzat.
Que el seu fill petit el faci anar darrera del Banyetes m'omple de satisfacció. És la millor prova de que el programa lúdic d'educació en els valors solidaris i cívics que representa el Banyetes ha calat fons, més enllà de les diferents ideologies polítiques. El club Banyetes ja té prop de 8000 nens i nenes socis, els quals gaudeixen de les seves multiples activitats al llarg de l'any. Disposa, a més, d'un programa de televisió diari, un web i una presència constant en escoles i festes de la ciutat.
En els darrers anys hem impulsat les activitats infantils municipals, en format de club, que desenvolupa el cargol Banyetes. Aquesta mascota ja és una icona de la infància, que s'ha gaunyat un lloc en la fantasia dels avui nens i nenes de Lleida, i demà acults de la ciutat. A través del Banyetes, els nens i nenes de la ciutat aprenen valors cívics i solidaris per ser, avui i demà, millors persones, ja que la mascota participa en moltes de les polítiques socials que desenvolupa i recolza l'ajuntament.
D'exemples se'n poden citar molts, entre els quals podem destacar que el Banyetes s'ha fet soci d'Unicef, per poder aportar els recursos aconseguits als programes d'aquesta organització. També ha participat al Dia Mundial del Medi Ambient, sensibilitzant el respecte per l'entorn natural, hi ha recolzat esdeveniments com el projecte "Campanya Gotes d'Aigua per al Níger", les campanyes de vacunació a nens i nenes de Llatinoamèrica i la campanya de recaptació de fons per dotar d'un aula d'informàtica l'escola infantil i secundària de Markalà (Mali).
L'objectiu del club Banyetes és, sense cap mena de dubte, promoure valors cívics, de sensibilització mediambiental i de solidaritat per als nens i nenes de la ciutat. Per tot això, no em fa res estar sempre que puc al costat del cargol, és a dir, al costat dels infants i les escoles de Lleida.
Desitjo que els valors solidaris que transmet el cargol Banyetes arribina a tota la ciutat, i molt especialment en aquestes festes de Nadal, quan exterioritzem més els valors de pau, amor i solidaritat.
Àngel Ros i Domingo
Alcalde de Lleida
El Banyetes i la CUP (Resposta al Sr. Ruben Cobo)
Voldria respondre al senyor Ruben Cobo, militant de la CUP, en referència a la seva carta publicada a La Manyana el passat dia 15 de desembre, on s'al·ludeix al cargol Banyetes i es critica les polítiques socials que desenvolupa l'Ajuntament de Lleida. Com que estem al Nadal, deixaré avui de banda en la meva resposta la polèmica política i parlaré només del Cargol Banyetes.
Reconeix el Sr. Ruben Cobo que sovint es troba arrossegat a un "peregrinatge familiar tot perseguint el Cargol Banyetes", on freqüentment coincideix amb l'alcalde en festes i inauguracionsd'espais familiars de la nostra ciutat, com són les places. Afegeix, més endavant, l'adjectiu "d'entranyable" al Banyetes, però alhora el qualifica com a polititzat.
Que el seu fill petit el faci anar darrera del Banyetes m'omple de satisfacció. És la millor prova de que el programa lúdic d'educació en els valors solidaris i cívics que representa el Banyetes ha calat fons, més enllà de les diferents ideologies polítiques. El club Banyetes ja té prop de 8000 nens i nenes socis, els quals gaudeixen de les seves multiples activitats al llarg de l'any. Disposa, a més, d'un programa de televisió diari, un web i una presència constant en escoles i festes de la ciutat.
En els darrers anys hem impulsat les activitats infantils municipals, en format de club, que desenvolupa el cargol Banyetes. Aquesta mascota ja és una icona de la infància, que s'ha gaunyat un lloc en la fantasia dels avui nens i nenes de Lleida, i demà acults de la ciutat. A través del Banyetes, els nens i nenes de la ciutat aprenen valors cívics i solidaris per ser, avui i demà, millors persones, ja que la mascota participa en moltes de les polítiques socials que desenvolupa i recolza l'ajuntament.
D'exemples se'n poden citar molts, entre els quals podem destacar que el Banyetes s'ha fet soci d'Unicef, per poder aportar els recursos aconseguits als programes d'aquesta organització. També ha participat al Dia Mundial del Medi Ambient, sensibilitzant el respecte per l'entorn natural, hi ha recolzat esdeveniments com el projecte "Campanya Gotes d'Aigua per al Níger", les campanyes de vacunació a nens i nenes de Llatinoamèrica i la campanya de recaptació de fons per dotar d'un aula d'informàtica l'escola infantil i secundària de Markalà (Mali).
L'objectiu del club Banyetes és, sense cap mena de dubte, promoure valors cívics, de sensibilització mediambiental i de solidaritat per als nens i nenes de la ciutat. Per tot això, no em fa res estar sempre que puc al costat del cargol, és a dir, al costat dels infants i les escoles de Lleida.
Desitjo que els valors solidaris que transmet el cargol Banyetes arribina a tota la ciutat, i molt especialment en aquestes festes de Nadal, quan exterioritzem més els valors de pau, amor i solidaritat.
Àngel Ros i Domingo
Alcalde de Lleida
dimecres, 25 de novembre del 2009
EL CARGOL I L'ALCALDE
El pelegrinatge familiar tot perseguint el cargol banyetes m'ha portat, sense jo voler-ho, a coincidir força freqüentment amb el nostre paer en cap. Així, a banda de les activitats lúdiques i pedagògiques pensades per la mainada, m'he vist abocat a ser testimoni involuntari de nombroses inauguracions, amanides amb la posada de medalla de rigor per part de l'equip de govern, talment com si fos una part més de l'espectacle. L'activitat del senyor Ros és, en aquest aspecte, frenètica. Les aparicions públiques es multipliquen a un ritme vertiginós i la seva presència als mitjans resulta inabastable, fins i tot pel nostre entranyable i polititzat cargol que, potser per la lentitud característica de l'espècie, es veu superat per la velocitat d'una campanya electoral que sembla no tenir inici ni final.
Tanta és la vida social del nostre alcalde que sovint em pregunto qui es deu quedar a l'ajuntament a fer la feina. Tanmateix, sóc el primer en felicitar el consistori per com estan arreglant tantes places i carrers, alguns dels quals estaven, de feia temps, en un lamentable estat d'abandonament. I a més a més s'ha de dir que, sovint, s'ha fet amb criteri i bon gust, exceptuant petites aventures més properes a l'exotisme tropical que es podien perfectament haver estalviat, així com d'altres pretensioses extravagàncies. Ironies a banda, si comparem la feina feta a nivell d'urbanisme en els darrers anys amb l'època de gris formigó del senyor Siurana, es pot ben bé dir que em fet un gran pas endavant.
No cal dir que desconec completament perquè ara sí i abans no, però el cas és que els parcs, jardins i altres infraestructures han proliferat com les flors en primavera. I malgrat tot, enmig de tant d'autobombo i promoció del partit de govern, he trobat a faltar algunes inauguracions. He trobat a faltar la inauguració d'un nou alberg públic amb l'atenció social i sanitària adequada per a la gent que viu al carrer, sobretot després del sorprenent tancament del que hi havia. Una problemàtica, la de les persones en situació de sense llar, que l'ajuntament sembla haver renunciat totalment a combatre, deixant en mans privades una responsabilitat que els pertoca afrontar. Aquest equipament, a l'estiu, estaria molt ben acompanyat d'unes instal·lacions que servissin per acollir els immigrants que venen per tal de poder treballar a la campanya de la fruita, i que sovint ocupen sense cap mena de mesura higiènica places i carrers de la nostra ciutat, malgrat que contribueixen amb el seu treball remunerat a tirar a endavant el sector agroalimentari de la comarca. També una sala de venopunció de gestió pública seria una gran notícia per la ciutat, infinitament més necessària que unes palmeres tropicals o un càtering inaugural, però malauradament infinitament més impopular, potser per això darrer l'ajuntament es fa l'orni i, altre cop, o bé delega o bé ignora les seves responsabilitats. O simplement, amb una part de les plusvàlues generades després d'anys d'especulació, es podrien fer netejar els solars que l'esclat de la bombolla immobiliària ha deixat, de moment, per construir, i que cada dia que passa es van omplint de les deixalles més diverses.
No és estrany, doncs, que els excrements de la gent que no té on dormir, i per tant, que no té on fer les seves necessitats ni on mantenir els òptims hàbits higiènics, ocupin ara els racons discrets de les noves places de la ciutat. Tampoc ens ha de sorprendre que, malgrat el lloable esforç d'entitats privades, les xeringues s'acumulin per carrerons foscos, a vegades massa aprop dels flamants parcs i carrers on juga la canalla. I ja no és nou que la brossa que es va apilant en els solars fomenti l'aparició de rates, que et passen per davant dels teus ulls incrèduls, potser quan disciplinadament estàs recollint les caques del teu gos en algun jardí exuberant.
Cal que l'ajuntament prengui consciència que una adequada política social és necessària. En primer lloc perquè ens fa més persones, ja que és el que diferencia la civilització de la barbàrie. Però també perquè una adequada política social és imprescindible per aconseguir aquesta imatge de ciutat oberta pel turisme, moderna i acollidora, que tant interès tenen en donar. És evident que la inauguració d'alguna d'aquestes infraestructures i serveis que proposo no tindrà les repercussions electorals tant anhelades i l'alcalde no es podrà fer la foto amb el banyetes i un nombrós grup de canalla. Però la ciutat també necessita de les polítiques valentes, i si se'm permet acabar d'exprimir fins al final la metàfora, cal abandonar la velocitat de caragol en les polítiques socials i agafar d'una vegada per totes la velocitat de creuer. Que les llums d'aquest Nadal no hagin d'il·luminar un altre cop la nostra misèria i hipocresia.
Tanta és la vida social del nostre alcalde que sovint em pregunto qui es deu quedar a l'ajuntament a fer la feina. Tanmateix, sóc el primer en felicitar el consistori per com estan arreglant tantes places i carrers, alguns dels quals estaven, de feia temps, en un lamentable estat d'abandonament. I a més a més s'ha de dir que, sovint, s'ha fet amb criteri i bon gust, exceptuant petites aventures més properes a l'exotisme tropical que es podien perfectament haver estalviat, així com d'altres pretensioses extravagàncies. Ironies a banda, si comparem la feina feta a nivell d'urbanisme en els darrers anys amb l'època de gris formigó del senyor Siurana, es pot ben bé dir que em fet un gran pas endavant.
No cal dir que desconec completament perquè ara sí i abans no, però el cas és que els parcs, jardins i altres infraestructures han proliferat com les flors en primavera. I malgrat tot, enmig de tant d'autobombo i promoció del partit de govern, he trobat a faltar algunes inauguracions. He trobat a faltar la inauguració d'un nou alberg públic amb l'atenció social i sanitària adequada per a la gent que viu al carrer, sobretot després del sorprenent tancament del que hi havia. Una problemàtica, la de les persones en situació de sense llar, que l'ajuntament sembla haver renunciat totalment a combatre, deixant en mans privades una responsabilitat que els pertoca afrontar. Aquest equipament, a l'estiu, estaria molt ben acompanyat d'unes instal·lacions que servissin per acollir els immigrants que venen per tal de poder treballar a la campanya de la fruita, i que sovint ocupen sense cap mena de mesura higiènica places i carrers de la nostra ciutat, malgrat que contribueixen amb el seu treball remunerat a tirar a endavant el sector agroalimentari de la comarca. També una sala de venopunció de gestió pública seria una gran notícia per la ciutat, infinitament més necessària que unes palmeres tropicals o un càtering inaugural, però malauradament infinitament més impopular, potser per això darrer l'ajuntament es fa l'orni i, altre cop, o bé delega o bé ignora les seves responsabilitats. O simplement, amb una part de les plusvàlues generades després d'anys d'especulació, es podrien fer netejar els solars que l'esclat de la bombolla immobiliària ha deixat, de moment, per construir, i que cada dia que passa es van omplint de les deixalles més diverses.
No és estrany, doncs, que els excrements de la gent que no té on dormir, i per tant, que no té on fer les seves necessitats ni on mantenir els òptims hàbits higiènics, ocupin ara els racons discrets de les noves places de la ciutat. Tampoc ens ha de sorprendre que, malgrat el lloable esforç d'entitats privades, les xeringues s'acumulin per carrerons foscos, a vegades massa aprop dels flamants parcs i carrers on juga la canalla. I ja no és nou que la brossa que es va apilant en els solars fomenti l'aparició de rates, que et passen per davant dels teus ulls incrèduls, potser quan disciplinadament estàs recollint les caques del teu gos en algun jardí exuberant.
Cal que l'ajuntament prengui consciència que una adequada política social és necessària. En primer lloc perquè ens fa més persones, ja que és el que diferencia la civilització de la barbàrie. Però també perquè una adequada política social és imprescindible per aconseguir aquesta imatge de ciutat oberta pel turisme, moderna i acollidora, que tant interès tenen en donar. És evident que la inauguració d'alguna d'aquestes infraestructures i serveis que proposo no tindrà les repercussions electorals tant anhelades i l'alcalde no es podrà fer la foto amb el banyetes i un nombrós grup de canalla. Però la ciutat també necessita de les polítiques valentes, i si se'm permet acabar d'exprimir fins al final la metàfora, cal abandonar la velocitat de caragol en les polítiques socials i agafar d'una vegada per totes la velocitat de creuer. Que les llums d'aquest Nadal no hagin d'il·luminar un altre cop la nostra misèria i hipocresia.
dimarts, 22 de setembre del 2009
El nen que no volia dormir.
Una de les habilitats que has de desenvolupar com a pare és la de contar contes. El normal és recórrer a contes que algú et va contar de petit: els tres porquets, la caputxeta vermella, la ventafocs,...El problema és quan el teu fill és més amant de la improvisació que dels clàssics de la fantasia. Llavors et veus obligat a utilitzar la teva imaginació. I ja posats, intentes que el missatge del conte, més enllà dels moralismes habituals, et sigui útil en el teu objectiu, és a dir, fer dormir l'origen de les teves cabòries. Al cap del temps millores la tècnica, i donat el fet que els nens sempre s'estimen més sentir les mateixes històries, les acabes perfeccionant. És així que vaig idear el conte que ve a continuació. Vaig decidir escriure'l amb una intenció pràctica ja que, a part que entenc que li pot ser útil a algú, sovint el meu fill li demana a la meva companya que li conti i, sincerament, em feia més mandra tornar-lo a contar que no pas escriure'l. Així que si algun pare creu que li pot ser útil de cara al seu fill, dono el meu consentiment per tal que sigui contat en qualsevol dormitori dels Països Catalans. De fet, l'argument és tan obvi i el desenllaç tan previsible que se'm faria estranys que algú no hagués escrit ja un conte exactament igual, en tot cas vagi per endavant que no és un plagi si no el resultat de moltes nits d'intercanvis generacionals. Igualment, no té cap tipus de pretensió literària, així que qui busqui un bon relat literari que es compri un llibre.
Vet aquí una vegada, no fa gaire temps, en un país molt no molt lluny d'aquí, hi vivia un nen que sempre es portava molt bé. En Martí, que així es deia el nen, sempre feia el que li deien els seus pares. Quan els seus pares li deien: Martí, és hora de vestir-se- en Martí, es vestia ràpid com un llamp. Quan els pares li deien: Vinga Martí, a dinar- en Martí anava corrents a taula i s'ho menjava tot, hi hagués el que hi hagués, sense deixar res al plat. I si els pares deien: Ara Martí, cap a l'escola- en Martí feia la bossa corre cuita, donava un petó als pares i marxava cap a classe com un esperitat per tal de no fer tard.
Com que es portava molt bé i sempre feia tot el que li demanaven, un bon dia els pares van decidir de fer-li un regal ben bonic. Li van donar una joguina que al Martí li va agradar molt. Tant li va agradar que hi va estar jugant durant tot el dia. Quan es va fer de nit i va arribar l'hora d'anar a dormir, en Martí els va dir als seus pares que no, que no tenia ganes d'anar a dormir, que es volia quedar jugant durant tota la nit. No cal dir que tant la mare com el pare del Martí li van dir un munt de cops que havia d'anar a dormir, perquè sinó, l'endemà no es llevaria, tindria son tot el dia i estaria molt cansat. Però diguessin el que diguessin, en Martí s'entossudia cada cop més i, quan els pares vana anar a dormir, cansats de discutir amb ell, el Martí encara jugava amb la seva joguina nova.
I van anar passant les hores sense que en Martí se n'adonés, ja que s'ho estava passant d'allò més bé. Així que, quan va arribar el matí, ell encara estava a la seva habitació jugant, rient i passant-s'ho pipa. Però aquell matí va passar una cosa molt estranya, i és que el sol no va sortir. Al principi en Martí no hi va donar importància. S'haurà adormit- va pensar, i va continuar jugant. Però a mesura que anaven passant les hores, es va començar a preocupar. A fora encara era fosc, i ja feia molta estona que hauria d'haver sortit el sol.
Una mica atabalat,va anar fins al racó on dormia els seu gos, el Ringo, i el va intentar despertar: Ringo, Ringo! Despertat, que el sol no vol sortir!- Per molt que el va sacsar i cridar, en Ringo continuava dormint. Això no era massa normal, així que una mica amoïnat va anar a l'habitació del seu germà petit, l'Andreu: Andreu, Andreu! Corre aixeca't, que el sol no surt i el Ringo no es desperta- però per molt que va provar-ho de mil i una maneres, el seu germà va continuar dormint. Llavors, ja molt espantat, va anar a l'habitació de sons pares: Mare, pare! Que el sol no vol sortir i el Ringo i l'Andreu no es desperten. Tal i com us podreu imaginar, els pares del Martí van continuar dormint, fes el que fes no es despertaven de cap de les maneres.
Al Martí la por li va fer un nus a l'estómac. Va sortir corrents de casa fins al carrer per veure si veia algú despert que el pogués ajudar, però enmig de la foscor no hi va veure ningú, perquè tothom estava a casa seva dormint. Finalment, en Martí va tornar cap a casa, es va seure a la porta d'entrada i, trist i moix, es va ficar a plorar. De tant cansat come estava, poc a poc es va anar adormint.
Quan es va despertar, el primer que va veure va ser un sol radiant que brillava enmig de dos núvols blancs envoltats d'un cel blau i lluent. La gent anava i venia amunt i avall, els ocells cantaven i els nens i les nenes reien i jugaven. No cal dir que en Martí es va ficar molt content, va entrar corrents a casa seva i va veure els seus pares, el seu germà i el Ringo esmorzant. Els va abraçar molt fort, mentre li saltaven les llàgrimes de feliç que estava, i els va fer un petó a tots quatre. Des d'aquell dia, en Martí mai més es quedà despert per la nit, se n'anava content al llit segur que, si dormia prou, l'endemà el sol, tornaria a sortir.
dilluns, 14 de setembre del 2009
Quan convé seguem cadenes
Suposo que, a aquestes alçades, ja s'ha dit tot el que es podia dir al voltant de la consulta popular d'Arenys, així que m'arrisco a que ningú es llegeixi aquestes línies, però, malgrat la reiteració, com resistir-se? Crec, sincerament, que la societat civil ha donat una lliçó a la classe política com feia temps que no es veia i com a blogger -o aprenent de blogger, ja que veig que encara em queda molt per aprendre- m'és molt difícil passar-ho per alt.
Algú es pot preguntar si és adequat tant d'optimisme ja que en principi només es tracta d'una consulta, per tant sense caràcter vinculant, la participació no ha estat precisament exemplar -no ens enganyarem en aquest punt-, el marc referencial era el principat i no els Països Catalans i finalment l'estat no ha fet cap pas enrere en els seus plantejaments. Vagi per endavant que sóc un optimista vital reconvertit i pot ser és per això que en aquest cas crec que, tanmateix, ser positiu està ben justificat.
Quan jo vaig començar en això de la militància independentista aquestes coses eren cosa de quatre joves eixalabrats que, pel que semblava, fer-se grans aniria fent-los tocar de peus a terra. Ens hem fet grans, encara que ens mantinguem aparentment molt joves, i en contra del que predicaven els evangelistes del seny català, ahir, en un poble del Maresme, el 40 % del cens votava a favor d'una proposta trencadora amb l'estat espanyol, anticonstitucional i, segons molts, il·legal. Qui no vulgui veure en això un senyal positiu o és un pessimista patològic o era dels que es manifestaven amb l'estanquera i els bous.
Ara, com calia preveure i com temia l'estat, l'exemple sembla que s'escamparà per uns quants pobles i es preveu triar una data assenyalada , en aquest cas podria ser l'efemèride de la constitució espanyola, per realitzar aquesta consulta a altres poblacions de forma coordinada. Certament avui continuem sent tant espanyols com ahir però la inquietud generada en totes les instàncies de l'estat demostra que alguna cosa s'ha mogut i que, pot ser, aquest és el camí que obrirà la porta cap a la llibertat del nostre poble. En el pitjor dels casos, aquesta consulta ha generat il·lusió en les files independentistes, ha posat cadascú al seu lloc i ha situat el que fins avui era una utopia en el terreny del molt difícil, però del possible.
Algú es pot preguntar si és adequat tant d'optimisme ja que en principi només es tracta d'una consulta, per tant sense caràcter vinculant, la participació no ha estat precisament exemplar -no ens enganyarem en aquest punt-, el marc referencial era el principat i no els Països Catalans i finalment l'estat no ha fet cap pas enrere en els seus plantejaments. Vagi per endavant que sóc un optimista vital reconvertit i pot ser és per això que en aquest cas crec que, tanmateix, ser positiu està ben justificat.
Quan jo vaig començar en això de la militància independentista aquestes coses eren cosa de quatre joves eixalabrats que, pel que semblava, fer-se grans aniria fent-los tocar de peus a terra. Ens hem fet grans, encara que ens mantinguem aparentment molt joves, i en contra del que predicaven els evangelistes del seny català, ahir, en un poble del Maresme, el 40 % del cens votava a favor d'una proposta trencadora amb l'estat espanyol, anticonstitucional i, segons molts, il·legal. Qui no vulgui veure en això un senyal positiu o és un pessimista patològic o era dels que es manifestaven amb l'estanquera i els bous.
Ara, com calia preveure i com temia l'estat, l'exemple sembla que s'escamparà per uns quants pobles i es preveu triar una data assenyalada , en aquest cas podria ser l'efemèride de la constitució espanyola, per realitzar aquesta consulta a altres poblacions de forma coordinada. Certament avui continuem sent tant espanyols com ahir però la inquietud generada en totes les instàncies de l'estat demostra que alguna cosa s'ha mogut i que, pot ser, aquest és el camí que obrirà la porta cap a la llibertat del nostre poble. En el pitjor dels casos, aquesta consulta ha generat il·lusió en les files independentistes, ha posat cadascú al seu lloc i ha situat el que fins avui era una utopia en el terreny del molt difícil, però del possible.
divendres, 11 de setembre del 2009
Ja no ens alimenten molles
Finalment tenim la gàbia més gran; ja tenim el nou estatut desplegat i, al marge de retallades polítiques i judicials, funcionant a tota màquina. Alguns creien que ja tocava, que ens havien crescut les ales i que necessitàvem una mica més d'espai. Ara, gràcies a això, paguem també una mica menys de diners a aquells que ens mantenen captius, als quals, segons sembla, els hem d'agrair tanta màniga ampla. Tant com hem aconseguit, a molts -a massa- encara els estranya que uns pocs no en tinguem prou. Els sorprèn que anhelem deixar enrere les gàbies -que per grans que siguin no deixaran de ser això, gàbies- i vulguem emprendre el vol envers on el nostre desig més immediat ens porti.
I, tanmateix, viure engabiats i pagar el nostre captiveri no ens ha servit per evitar, ni tan sols amortir, aquesta pandèmia mundial que és l'atur. Per als treballadors i les treballadores, la crisi es manifesta de forma molt més dramàtica que una simple pèrdua de beneficis, com la que dia sí, dia també, lamenten la banca i les constructores als mitjans de comunicació. Perdre la feina implica molt més que deixar de guanyar diners. Pot implicar perdre la casa, la salut i l'autoestima, entre moltes altres coses. Coses de les quals no parlen els indicadors econòmics i que constitueixen el dia a dia de molts i de moltes de nosaltres.
Així, uns es recreen en l'autocomplaença més càndida pels seus suposats avenços en estatutets i finançament, mentre que l'únic que realment fan és donar forma d'inevitable a una realitat que els supera i contra la qual no gosen enfrontar-se. La realitat d'una dependència econòmica, política i cultural que hem arrossegat com un llast al llarg d'aquest darrers tres llargs segles, que es mostra innecessària i que es gira contra nosaltres de forma tediosa i recurrent.
Altres, viuen de brots verds que els permeten tornar a invertir diners a la borsa per tal de continuar vivint sense treballar, repetint i perpetuant les mateixes receptes que ens van abocar a aquesta situació econòmica. Simultàniament, els treballadors i les treballadores d'aquest país ens aferrem a la nostra feina -els que encara en tenim- enmig d'una ofensiva neoliberal que, en lloc d'haver après humilitat i sentit comú amb aquesta crisi, no ha fet sinó radicalitzar-se, fent encara més precaris els nostres llocs de treball i generant encara més inestabilitat i pobresa en la vida de milions de persones.
En aquests moments tan difícils cal que fem forts els nostres drets com a poble i com a treballadors i treballadores i que no caiguem en més renúncies ni en més paranys. Viure en llibertat significa molt més que poder triar la forma en què vols ser explotat o poder triar la llengua amb la qual parlar al funcionari de torn. Viure en llibertat vol dir no estar sotmès a disjuntives entre precarietat o atur. No hem de permetre que, emparats en el paraigua de la crisi, se'ns faci retrocedir en els nostres drets socials i laborals. Igualment, viure en llibertat exigeix no permetre que, sota l'empara de cotilles administratives més àmplies o suposades millores de finançament, s'obviï el nostre dret inalienable com a nació, sigui quina sigui la legalitat vigent, a l'autodeterminació.
divendres, 4 de setembre del 2009
Por a l'opinió
Quan, a proposta del regidor de la CUP del poble, Arenys de Munt va prendre la iniciativa de tirar endavant un referèndum sobre la pertinença o no de Catalunya a l'estat espanyol, molts hi van veure una victòria de l'independentisme, ja que això donava en part resposta a una reivindicació històrica d'aquest espai polític, com és el dret a decidir. I dic en part perquè, malgrat la bona intenció de la consulta, és evident que al no ser vinculant només es complirà la voluntat del poble en el cas que la resposta sigui negativa.
Tanmateix, crec que no estem davant d'una victòria política -o un pas endavant, diguem-ne com vulguem- de l'independentisme, sinó que l'espai polític que realment es reforça amb tot plegat és molt més ampli i és el de la democràcia. La democràcia és el govern del poble, i el poble hauria de poder decidir sobre tota mena de temes, i no només sobre aquelles qüestions que l'elit dirigent creu que hem de decidir, deixant en el calaix del políticament incorrecte el que no els interessa. L'avenç és, doncs, que s'hagi obert la possibilitat que la gent expressi la seva opinió i, en un estat presumptament democràtic, no és en principi un gran avenç. Sobta per tant, o no tant, la resposta desbocada d'alguns mitjans de comunicació de Madrid i de certes formacions polítiques que, sense qüestionar-se la vessant ètica o democràtica de tot plegat, recorren a tota mena d'empares judicials i constitucionals per tal d'evitar que quedi constància de quina és la voluntat del poble. Ha de quedar clar que el dret a l'autodeterminació és un dret dels pobles que està molt per sobre de les constitucions d'estats que, en no permetre que cada poble segueixi el seu camí, només es poden considerar opressors.
És evident, per tant, que per tots aquest grups de pressió hi ha valors que estan per sobre, a jutjar per la seva emprenyamenta molt per sobre, dels valors democràtics. Així, la unitat d'Espanya és un valor que està, inexplicablement, al marge de la voluntat dels mateixos espanyols a continuar junts. No cal ser un mestre de la deducció per adonar-se'n que aquí hi ha quelcom que no lliga.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)