Amb la Meri a la taula.

Estem amb la Meri (i l'Oriol) a la taula del CC de Pardinyes, de moment la participació no és per tirar coets, malgrat tot, avui és un gran dia per la democràcia. Avui és el primer cop que molts i moltes catalanes podran expressar mitjançant el vot la seva opinió al voltant de si cal que Catalunya continui o no formant part de l'estat espanyol. Demà, mitjans de comunicació i periodistes compararan les xifres de participació amb les de les darreres eleccions. Els més imparcials potser ho facin amb les del referendum europeu. I, tanmateix, continarà sent un argument trampós. No es pot comparar una consulta feta amb l'únic mitjà de la voluntat popular i l'únic recurs de les aportacions econòmiques que, a dures penes, s'han pogut recaptar a través de donatius voluntariosos, amb qualsevol de les eleccions que es celebren periodicament. Cal tenir en compte que el pressupost d'un sol dels partits que es presenten a les eleccions supera, i amb escreix, el de tota la campanya de la consulta.

Ara mateix, no sé quins són els resultats que, aquest vespre, recollirem a la seu central a L'IEI, però una cosa si que la tinc clara. Demà serem més aprop de la llibertat. I ho dic perquè sóc conscient que llibertat no vol dir necessàriament independència, sinó tenir dret a decidir, digui el que digui la constitució, digui el que digui el constitucional, digui el que digui el dret de conquesta.

L'ALCALDE I LA CUP

Com se sol dir Sr. Ros, n'hi ha per llogar-hi cadires. En resposta a la meva darrera carta vostè feia ostentació de respondre, junt amb el seu equip de govern, a totes les preguntes o crítiques formulades per la ciutadania. La mateixa setmana, companys i companyes de la CUP presentaven al síndic de greuges un escrit de queixa per la total manca de resposta del consistori en els darrers tres anys, una trentena d'escrits que han rebut com a tota resposta el silenci de l'administració. És ben bé que de vegades sembla que no visquem en la mateixa ciutat.

En la mateixa carta, vostè justifica la seva manca d'iniciativa en polítiques socials atenent a les polítiques dutes a termes per l'Ajuntament, fent una especial incidència en el Pla de Barris. No cal dir que des de la CUP ens alegrem profundament que la Generalitat destini fons a la regeneració dels barris. El que no entenem és com s'ha arribat a aquesta situació de degradació i marginalitat d'aquestes zones de la ciutat i perquè s'ha esperat tant a actuar, un dubte que potser em podrà aclarir en un proper escrit.

I posats a resoldre dubtes sobre urbanisme, el senyor alcalde em podrà dir quants pisos buits hi ha a la ciutat, quantes promocions d'habitatges hi ha en construcció i quantes promocions estan aturades o ja no s'han arribat ni a començar -a tall d'exemple, mentre escric això des de la meva finestra veig un solar on les úniques que hi viuen són les rates que es mengen les deixalles que s'hi acumulen- ja que em costa d'entendre la necessitat de construir en noves zones, com l'ARE, quan hi ha barris que sembla que estiguin a mitges.

En una cosa, però, li he de donar la raó. Pel que fa a l'alberg municipal tothom pot veure la tasca que du a terme l'Ajuntament: enviar gent amb problemàtiques socials a una pensió privada en lloc d'enviar-la a un alberg públic amb l'assistència social adequada. Jo no dubto que l'Ajuntament està actuant en altres camps -només faltaria, és la seva obligació!- però el que està clar és que això no justifica la manca total d'acció en d'altres àrees, igualment essencials en la gestió d'una ciutat.

Finalment -i és que sóc esclau de la brevetat, ja que no disposo de les seves nombroses tribunes- veig que el preocupa enormement que se l'acusi d'electoralista. Però això no és excusa, i em desperta una considerable vergonya aliena que ho faci, per a que vostè pretengui criticar que jo signi les meves cartes com a membre d'una candidatura política -o és que pretén negar-me el dret a definir-me?-, i més si tenim en compte que ho fa en les mateixes dates que la ciutat i els diaris de Lleida es desperten plens de plafons publicitaris i anuncis a tota pàgina amb l'únic text d'una breu felicitació, el seu nom, la seva signatura i el càrrec que vostè ostenta. I, suposo, que malgrat que és el seu el nom que figura en aquesta anodina publicitat, són els diners de tots els que paguen aquest dispendi, així que posats a resoldre dubtes, em dirà el senyor alcalde si en temps de crisi no hagués estat més encertat estalviar-se aquesta campanya?

L'anunciada resposta de l'alcalde.

A continuació he transcrit la resposta de l'alcalde (o del responsable de premsa, ves a saber,però a mi això m'és igual). L'home no s'hi mata massa però em dóna opció per la rèplica, la qual cosa no cal dir que li agraeixo profundament i, per aquells que hi estigueu interessats, està al caure. Apa doncs, continuen disfrutant de la saga "El cargol i l'alcalde".

Resposta al Sr. Ruben Cobo, membre de la CUP

Sr. Cobo,
Pel que veig li estranya que li contesti la seva carta. La meva obligació com alcalde és donar resposta a tots els ciutadans i ciutadanes que formulen preguntes o crítiques adreçades personalment a mi, tal i com fan la resta de regidors de l'equip de Govern quan contesten cartes que afecten el seu àmbit de responsabilitat.
Vosté m'acusa d'electoralisme, la qual cosa no deixa de ser contradictòria quan justament vosté signa les seves cartes com a membre d'una candidatura electoral.
Pel que fa a les polítiques socials, en el meu article d'aquest diumenge precisament explico que les prioritats del pressupost de 2010 són justament la despesa social, l'educació i la seguretat. Com es desprèn directament de l'article, són els capítols que pugen més en el nostre pressupost.
Pel que fa als espais d'atenció als qui més necessiten, com l'alberg que vostè cita, crec que tothom pot veure la tasca que realitza la Paeria en col·laboració amb les entitats de caire social, o en programes tan importants com el Pla de Barris del Centre Històric o de la Mariola.
Permeti0m referir-me al que crec més important de la seva carta. Li he de contestar que les polítiques urbanístiques i les polítiques socials no són antagòniques. L'urbanisme que realitza la Paeria, i especialment els Plans de Barri, són l'exemple de que la millor social i l'atenció a les persones passa per polítiques urbanístiques que dignifiquin els barris, construeixin equipaments i creïn oportunitats de treball i educació per als nostres joves. Plans de Barris, construcció d'equipaments i atenció social són el nucli central de les polítiques de l'Ajuntament adreçades a les persones. Atentament,

Àngel Ros
Alcalde de Lleida

El Nadal i l'alcalde.

I ara, com no, la meva resposta a la carta de l'alcalde. Com en el primer cas no se si s'ha publicat integrament (de fet, en el primer cas se del cert que no), en tot cas aquesta carta ja té resposta, així que, a part de canviar el nom del meu bloc pel del "El xat de l'alcalde i el Ruben" tinc feina acumulada, llastima que jo no disposi de tant de temps com l'alcalde per fer les respostes.


Si arribo a saber que el senyor Ros em responia la darrera carta que vaig enviar (21.XII.09), m'hagués estalviat les metàfores i hagués anat directament al gra. En primer lloc perquè aquestes figures de la retòrica poden no entendre's o ser mal interpretades, sovint intencionadament, com crec que fa el nostre alcalde en aquest cas. Però sobretot perquè així, el nostre paer en cap no m'hagués parlat de naps quan jo li deia cols.

És evident que tant el paer com jo valorem en gran mesura la tasca pedagògica que du a terme el cargol banyetes, en tant que transmet una valors filantròpics pensats per fer créixer els nostres nens i nenes en el respecte i la solidaritat. En el que no estic tant d'acord amb el senyor alcalde, és en que deixi de banda la “polèmica política” -com diu ell- “perquè estem al Nadal”. I no hi estic d'acord perquè espero d'un alcalde que exerceixi aquesta funció els 365 dies de l'any, al marge que, com ens passa a molts, per aquestes dates ens pugui fer mandra anar a treballar. Igualment, espero que si té temps per defensar les seves polítiques de promoció política personal, en tingui per parlar de polítiques socials.

Lamento que pel senyor alcalde el Nadal no siguin unes bones dates per parlar de les persones que estan temporalment en situació de sense llar. Lamento que el Nadal no siguin unes bones dates per parlar dels immigrants que aquest estiu dormien en les places dels nostres carrers sense cap mesura higiènica. Lamento que el Nadal no siguin unes bones dates per preguntar-nos per què l'alberg públic fa tant de temps que està tancat. I, per no allargar-me indefinidament, lamento que en aquesta ciutat les polítiques socials sempre vagin tant per darrere de les polítiques urbanístiques.

Però el que és realment trist de veure, és que tot això passi mentre el nostre paer es promociona diàriament en inauguracions tendencioses a càrrec dels pressupostos de l'ajuntament. I que ho faci al costat del cargol banyetes, per tal que tots els pares i mares que volem que els nostres fills i filles gaudeixin d'un bon espectacle infantil, acabem formant part involuntària d'aquesta campanya electoral que el senyor Ros sembla decidit a no acabar mai.


En resum senyor alcalde, que li vinc a donar la raó, aquest cargol és una mascota certament entranyable, exponent d'uns valors socials que promou en els nostres fills i que vosté, per moltes fotografies que es faci al seu costat, és aparentment incapaç d'interioritzar.

Resposta de l'alcalde a "El cargol i l'alcalde".

A continuació cito de manera textual, si les presses no m'han fet cometre algun error de transcripció, la resposta del nostre paer en cap al meu article anterior. Com veureu el pobre està en una confusió evident: es pensa que jo atacava al cargol Banyetes quan era a ell a qui dirigia la crítica. Poser és conseqüència de llegir el diari amb la panxa massa plena, qui sap...

El Banyetes i la CUP (Resposta al Sr. Ruben Cobo)

Voldria respondre al senyor Ruben Cobo, militant de la CUP, en referència a la seva carta publicada a La Manyana el passat dia 15 de desembre, on s'al·ludeix al cargol Banyetes i es critica les polítiques socials que desenvolupa l'Ajuntament de Lleida. Com que estem al Nadal, deixaré avui de banda en la meva resposta la polèmica política i parlaré només del Cargol Banyetes.
Reconeix el Sr. Ruben Cobo que sovint es troba arrossegat a un "peregrinatge familiar tot perseguint el Cargol Banyetes", on freqüentment coincideix amb l'alcalde en festes i inauguracionsd'espais familiars de la nostra ciutat, com són les places. Afegeix, més endavant, l'adjectiu "d'entranyable" al Banyetes, però alhora el qualifica com a polititzat.
Que el seu fill petit el faci anar darrera del Banyetes m'omple de satisfacció. És la millor prova de que el programa lúdic d'educació en els valors solidaris i cívics que representa el Banyetes ha calat fons, més enllà de les diferents ideologies polítiques. El club Banyetes ja té prop de 8000 nens i nenes socis, els quals gaudeixen de les seves multiples activitats al llarg de l'any. Disposa, a més, d'un programa de televisió diari, un web i una presència constant en escoles i festes de la ciutat.
En els darrers anys hem impulsat les activitats infantils municipals, en format de club, que desenvolupa el cargol Banyetes. Aquesta mascota ja és una icona de la infància, que s'ha gaunyat un lloc en la fantasia dels avui nens i nenes de Lleida, i demà acults de la ciutat. A través del Banyetes, els nens i nenes de la ciutat aprenen valors cívics i solidaris per ser, avui i demà, millors persones, ja que la mascota participa en moltes de les polítiques socials que desenvolupa i recolza l'ajuntament.
D'exemples se'n poden citar molts, entre els quals podem destacar que el Banyetes s'ha fet soci d'Unicef, per poder aportar els recursos aconseguits als programes d'aquesta organització. També ha participat al Dia Mundial del Medi Ambient, sensibilitzant el respecte per l'entorn natural, hi ha recolzat esdeveniments com el projecte "Campanya Gotes d'Aigua per al Níger", les campanyes de vacunació a nens i nenes de Llatinoamèrica i la campanya de recaptació de fons per dotar d'un aula d'informàtica l'escola infantil i secundària de Markalà (Mali).
L'objectiu del club Banyetes és, sense cap mena de dubte, promoure valors cívics, de sensibilització mediambiental i de solidaritat per als nens i nenes de la ciutat. Per tot això, no em fa res estar sempre que puc al costat del cargol, és a dir, al costat dels infants i les escoles de Lleida.
Desitjo que els valors solidaris que transmet el cargol Banyetes arribina a tota la ciutat, i molt especialment en aquestes festes de Nadal, quan exterioritzem més els valors de pau, amor i solidaritat.

Àngel Ros i Domingo
Alcalde de Lleida

EL CARGOL I L'ALCALDE

El pelegrinatge familiar tot perseguint el cargol banyetes m'ha portat, sense jo voler-ho, a coincidir força freqüentment amb el nostre paer en cap. Així, a banda de les activitats lúdiques i pedagògiques pensades per la mainada, m'he vist abocat a ser testimoni involuntari de nombroses inauguracions, amanides amb la posada de medalla de rigor per part de l'equip de govern, talment com si fos una part més de l'espectacle. L'activitat del senyor Ros és, en aquest aspecte, frenètica. Les aparicions públiques es multipliquen a un ritme vertiginós i la seva presència als mitjans resulta inabastable, fins i tot pel nostre entranyable i polititzat cargol que, potser per la lentitud característica de l'espècie, es veu superat per la velocitat d'una campanya electoral que sembla no tenir inici ni final.

Tanta és la vida social del nostre alcalde que sovint em pregunto qui es deu quedar a l'ajuntament a fer la feina. Tanmateix, sóc el primer en felicitar el consistori per com estan arreglant tantes places i carrers, alguns dels quals estaven, de feia temps, en un lamentable estat d'abandonament. I a més a més s'ha de dir que, sovint, s'ha fet amb criteri i bon gust, exceptuant petites aventures més properes a l'exotisme tropical que es podien perfectament haver estalviat, així com d'altres pretensioses extravagàncies. Ironies a banda, si comparem la feina feta a nivell d'urbanisme en els darrers anys amb l'època de gris formigó del senyor Siurana, es pot ben bé dir que em fet un gran pas endavant.

No cal dir que desconec completament perquè ara sí i abans no, però el cas és que els parcs, jardins i altres infraestructures han proliferat com les flors en primavera. I malgrat tot, enmig de tant d'autobombo i promoció del partit de govern, he trobat a faltar algunes inauguracions. He trobat a faltar la inauguració d'un nou alberg públic amb l'atenció social i sanitària adequada per a la gent que viu al carrer, sobretot després del sorprenent tancament del que hi havia. Una problemàtica, la de les persones en situació de sense llar, que l'ajuntament sembla haver renunciat totalment a combatre, deixant en mans privades una responsabilitat que els pertoca afrontar. Aquest equipament, a l'estiu, estaria molt ben acompanyat d'unes instal·lacions que servissin per acollir els immigrants que venen per tal de poder treballar a la campanya de la fruita, i que sovint ocupen sense cap mena de mesura higiènica places i carrers de la nostra ciutat, malgrat que contribueixen amb el seu treball remunerat a tirar a endavant el sector agroalimentari de la comarca. També una sala de venopunció de gestió pública seria una gran notícia per la ciutat, infinitament més necessària que unes palmeres tropicals o un càtering inaugural, però malauradament infinitament més impopular, potser per això darrer l'ajuntament es fa l'orni i, altre cop, o bé delega o bé ignora les seves responsabilitats. O simplement, amb una part de les plusvàlues generades després d'anys d'especulació, es podrien fer netejar els solars que l'esclat de la bombolla immobiliària ha deixat, de moment, per construir, i que cada dia que passa es van omplint de les deixalles més diverses.

No és estrany, doncs, que els excrements de la gent que no té on dormir, i per tant, que no té on fer les seves necessitats ni on mantenir els òptims hàbits higiènics, ocupin ara els racons discrets de les noves places de la ciutat. Tampoc ens ha de sorprendre que, malgrat el lloable esforç d'entitats privades, les xeringues s'acumulin per carrerons foscos, a vegades massa aprop dels flamants parcs i carrers on juga la canalla. I ja no és nou que la brossa que es va apilant en els solars fomenti l'aparició de rates, que et passen per davant dels teus ulls incrèduls, potser quan disciplinadament estàs recollint les caques del teu gos en algun jardí exuberant.

Cal que l'ajuntament prengui consciència que una adequada política social és necessària. En primer lloc perquè ens fa més persones, ja que és el que diferencia la civilització de la barbàrie. Però també perquè una adequada política social és imprescindible per aconseguir aquesta imatge de ciutat oberta pel turisme, moderna i acollidora, que tant interès tenen en donar. És evident que la inauguració d'alguna d'aquestes infraestructures i serveis que proposo no tindrà les repercussions electorals tant anhelades i l'alcalde no es podrà fer la foto amb el banyetes i un nombrós grup de canalla. Però la ciutat també necessita de les polítiques valentes, i si se'm permet acabar d'exprimir fins al final la metàfora, cal abandonar la velocitat de caragol en les polítiques socials i agafar d'una vegada per totes la velocitat de creuer. Que les llums d'aquest Nadal no hagin d'il·luminar un altre cop la nostra misèria i hipocresia.

El nen que no volia dormir.

Una de les habilitats que has de desenvolupar com a pare és la de contar contes. El normal és recórrer a contes que algú et va contar de petit: els tres porquets, la caputxeta vermella, la ventafocs,...El problema és quan el teu fill és més amant de la improvisació que dels clàssics de la fantasia. Llavors et veus obligat a utilitzar la teva imaginació. I ja posats, intentes que el missatge del conte, més enllà dels moralismes habituals, et sigui útil en el teu objectiu, és a dir, fer dormir l'origen de les teves cabòries. Al cap del temps millores la tècnica, i donat el fet que els nens sempre s'estimen més sentir les mateixes històries, les acabes perfeccionant. És així que vaig idear el conte que ve a continuació. Vaig decidir escriure'l amb una intenció pràctica ja que, a part que entenc que li pot ser útil a algú, sovint el meu fill li demana a la meva companya que li conti i, sincerament, em feia més mandra tornar-lo a contar que no pas escriure'l. Així que si algun pare creu que li pot ser útil de cara al seu fill, dono el meu consentiment per tal que sigui contat en qualsevol dormitori dels Països Catalans. De fet, l'argument és tan obvi i el desenllaç tan previsible que se'm faria estranys que algú no hagués escrit ja un conte exactament igual, en tot cas vagi per endavant que no és un plagi si no el resultat de moltes nits d'intercanvis generacionals. Igualment, no té cap tipus de pretensió literària, així que qui busqui un bon relat literari que es compri un llibre.



Vet aquí una vegada, no fa gaire temps, en un país molt no molt lluny d'aquí, hi vivia un nen que sempre es portava molt bé. En Martí, que així es deia el nen, sempre feia el que li deien els seus pares. Quan els seus pares li deien: Martí, és hora de vestir-se- en Martí, es vestia ràpid com un llamp. Quan els pares li deien: Vinga Martí, a dinar- en Martí anava corrents a taula i s'ho menjava tot, hi hagués el que hi hagués, sense deixar res al plat. I si els pares deien: Ara Martí, cap a l'escola- en Martí feia la bossa corre cuita, donava un petó als pares i marxava cap a classe com un esperitat per tal de no fer tard.

Com que es portava molt bé i sempre feia tot el que li demanaven, un bon dia els pares van decidir de fer-li un regal ben bonic. Li van donar una joguina que al Martí li va agradar molt. Tant li va agradar que hi va estar jugant durant tot el dia. Quan es va fer de nit i va arribar l'hora d'anar a dormir, en Martí els va dir als seus pares que no, que no tenia ganes d'anar a dormir, que es volia quedar jugant durant tota la nit. No cal dir que tant la mare com el pare del Martí li van dir un munt de cops que havia d'anar a dormir, perquè sinó, l'endemà no es llevaria, tindria son tot el dia i estaria molt cansat. Però diguessin el que diguessin, en Martí s'entossudia cada cop més i, quan els pares vana anar a dormir, cansats de discutir amb ell, el Martí encara jugava amb la seva joguina nova.

I van anar passant les hores sense que en Martí se n'adonés, ja que s'ho estava passant d'allò més bé. Així que, quan va arribar el matí, ell encara estava a la seva habitació jugant, rient i passant-s'ho pipa. Però aquell matí va passar una cosa molt estranya, i és que el sol no va sortir. Al principi en Martí no hi va donar importància. S'haurà adormit- va pensar, i va continuar jugant. Però a mesura que anaven passant les hores, es va començar a preocupar. A fora encara era fosc, i ja feia molta estona que hauria d'haver sortit el sol.

Una mica atabalat,va anar fins al racó on dormia els seu gos, el Ringo, i el va intentar despertar: Ringo, Ringo! Despertat, que el sol no vol sortir!- Per molt que el va sacsar i cridar, en Ringo continuava dormint. Això no era massa normal, així que una mica amoïnat va anar a l'habitació del seu germà petit, l'Andreu: Andreu, Andreu! Corre aixeca't, que el sol no surt i el Ringo no es desperta- però per molt que va provar-ho de mil i una maneres, el seu germà va continuar dormint. Llavors, ja molt espantat, va anar a l'habitació de sons pares: Mare, pare! Que el sol no vol sortir i el Ringo i l'Andreu no es desperten. Tal i com us podreu imaginar, els pares del Martí van continuar dormint, fes el que fes no es despertaven de cap de les maneres.

Al Martí la por li va fer un nus a l'estómac. Va sortir corrents de casa fins al carrer per veure si veia algú despert que el pogués ajudar, però enmig de la foscor no hi va veure ningú, perquè tothom estava a casa seva dormint. Finalment, en Martí va tornar cap a casa, es va seure a la porta d'entrada i, trist i moix, es va ficar a plorar. De tant cansat come estava, poc a poc es va anar adormint.

Quan es va despertar, el primer que va veure va ser un sol radiant que brillava enmig de dos núvols blancs envoltats d'un cel blau i lluent. La gent anava i venia amunt i avall, els ocells cantaven i els nens i les nenes reien i jugaven. No cal dir que en Martí es va ficar molt content, va entrar corrents a casa seva i va veure els seus pares, el seu germà i el Ringo esmorzant. Els va abraçar molt fort, mentre li saltaven les llàgrimes de feliç que estava, i els va fer un petó a tots quatre. Des d'aquell dia, en Martí mai més es quedà despert per la nit, se n'anava content al llit segur que, si dormia prou, l'endemà el sol, tornaria a sortir.